Ara que naix el 2012

Avui, primer dia del nou any, tothom ens desitjarem un feliç 2012 ple de tot allò que considerem bo i necessari.

Meditant al respecte i pensant que podria escriure en aquesta bitàcola com a blocada d'any nou em va venir des del record un text d'aquests que qualcú penjà per primera vegada i ha anat circulant per la xarxa però que em sembla genial per encetar l'any:

Un hombre de cierta edad vino a la clínica donde yo trabajo para hacerse curar una herida en la mano. Tenía bastante prisa, y mientras le curaba le pregunté qué era eso tan urgente que tenía que hacer. Me dijo que tenía que ir a una residencia de ancianos para desayunar con su mujer que vivía allí. Me contó que llevaba algún tiempo en ese lugar y que tenía un Alzheimer muy avanzado. Mientras acababa de vendar la herida, le pregunté si ella se alarmaría en caso de que él llegara tarde esa mañana. — No, me dijo. Ella ya no sabe quién soy. Hace ya casi cinco años que no me reconoce. Entonces le pregunté extrañado. — Y si ya no sabe quién es usted, ¿por qué esa necesidad de estar con ella todas las mañanas? Me sonrió y dándome una palmadita en la mano me dijo: — Ella no sabe quién soy yo, pero yo todavía sé muy bien quién es ella. Tuve que contenerme las lágrimas mientras salía y pensé: — Esa es la clase de amor que quiero para mi vida. El verdadero amor no se reduce a lo físico ni a lo romántico. El verdadero amor es la aceptación de todo lo que el otro es, de lo que ha sido, de lo que será y de lo que ya no es...

 Autor anónimo.

  De tot cor us desitjo que aquest 2012 sigui igual que el 2011 si us ha estat positiu i si no és el cas, que sigui millor.

Gaudiu de la vida perquè mai sabem quan el foc podrà apagar-se.

Podeu afegir la cançó que més us agradi per a aquest moment, el poema que més us inspiri, la seqüencia teatral o fílmica que més adequada us sembli.

Imatge: Felicitat, Max Klinger.

das mauer

Encara recordo les sensacions que vai' viure amb la caiguda del Mur de Berlín. Jo era un marrec de nou anyets de vida, però que ja començava a tenir inquietuts vitals, potser no gaire adequades per la seva edat. Emperò, recordo estar dinant a casa i veure les notícies i ésser conscient que allò era quelcom molt important. Supose que amb les disgressions que els especialistes devien estar fent i, amb simplement veure com reaccionaven a casa, era fàcil pensar que allò que la gent enderroqués aquell mur era un fet que podia canviar el món. Però sóc plenament conscient que sense acabar d'entendre ben bé que estava passant sabia que aquell era un moment històric. Jo no podria dir “vaig ser-hi”, però sí, “ho vaig viure”. Fou una època, poc després vindria la transformació de la URSS en la Rússia dins de la CEI, Maastrich, etc., de grans canvis; i, no puc oblidar la sensació d'ésser conscient que el món estava donant un gir molt important.

El fet que siguem animals polítics, com hereus dels conceptes clàssics de polis i civitas, ens fa viure en períodes, de temps indefinits i indeterminats, que cada cert temps es fracturen dramàticament. Hi ha qui té l'oportunitat de viure-ho i fins i tot de ser-hi present. Qui més qui menys ha somniat amb haver set en algun lloc precís de la història per haver-lo viscut. De vegades no som plenament conscient del que això implicaria; com de ben segur molts no ho saberen en el seu moment. El que és clar és que cal és saber valorar que no podem ésser elements estàtics i que tot i que el macrocosmos és el corrent que se'ns enduu, cal que visquem el nostre propi microcosmos com si fos sempre un moment històric irrepetible i que pot canviar el món.

de col·leccions que deixen d'ésser-ho

durant molts i molts anys em vai' dedicar a cercar, retallar i guardar -fins i tot penjar a les parets de l'habitació- fotografies que m'agradessin o, simplement, que fossin de dones maques. En el fons, quelcom que gairebé tothom ha fet; com tenir penar els pòsters dels seus ídols -majoritàriament musicals-, així com les de les seves pel·lícules...

doncs bé, durant molts anys anaren emmagatzemant-se i collint pols, al temps que ocupaven un espai necessari per quelcom més útil... fins avui. Aquest matí he decidit fer dissabte, d'una altra part de la meva vida, i acabo d'acomiadar-me de tot allò (ben bé de tot no, han quedat unes petites restes, que qui sap fins quan duraran...)

és com qui porta molt de temps vivint amb la seva vida en una maleta o dins de capses i decideix que toca endreçar-se... doncs això és més o menys el que porto molt i molt de temps tractant de fer; potser no sóc gaire amic de segons quins tipus de canvis...

i mentre ho feia, acompanyat per versions de Leonard Cohen i el meu caparró marxava submergint-se en una idea de relat nascuda en les converses de confessions i coneixença eterna, al acabar m'ha vingut al cap una cançó que crec que podria il·lustrar allò que feu nàixer aquella compilació:

dels records de les Festes Majors de la UAB

L'altre vesprada, sortint de la facultat duna classe del màster, vai' vore el cartell que ens recorda que la UAB fa 40 anyets... i això de fer anys aliens a vegades ens fa pensar sobre la fugacitat del temps; i com tot just dijous passat fou la Festa Major de la UAB, el cap comença a donar voltes...

Com bé ens diu El Sobrino del Diablo "cualquier tiempo pasado es... anterior"; ell també afirma que recordem agradablement i diem allò de "la música de la meva època era millor" ja que foren els temps en que "follàvem" més... això últim potser és més discutible segons la persona; però la primera asseveració no la pot negar ningú (els físics no contarien).

Qui fa un cert temps que havia trepitjat i viscut a la UAB (possem des del tombant de mil·leni) haurà dit més d'una vegada allò de "la Festa de la UAB de la meva època era molt millor". Potser té raó; i no ho dic sols pel fet que un servidor sigui un d'aquests... sinó perquè així ho sento... Ara, que també pot ésser una clara forma de síndrome de PeterPan no diagnosticada... Sigui o no veritat, el cert és que m'és ben igual, el que mai ens podran robar -si no fem cas de les pelis de ciència ficció- són els records...

aquella primera festa amb els companys de primer, quan fa "quatre dies" que ens hem conegut i de fet, poc sabem uns dels altres, a la gespeta davant del bar de Ciències -quantes hores ens esperàven al bar del Quiñonero!!!-. el BRUTAL -amb majúscules grans i color- segon any amb l anostra primera paradeta... i totes les que foren venint abans que la UAB decicís canviar el format...

potser és simplement que un tracta de crèixer, o de madurar, o simplement, de sobreviure en aquest món, absolutament de bojos que ens ha tocat heretar, i hi ha coses que no volem que se'ns escolin per les mans com qui tracta d'aferrar la mar amb la mà...

no és el que voldria escriure; però ara mateix sóc en una biblio i com tracti de redactar el que significa REALMENT per a mi la idea de la Festa Major de la UAB, els records esclataran en mi mitjançant un nus a la panxa, sequetat a la gola, tremolor humida d'ulls i no sé si fora bo... potser, millor, que deixi que la massa que ara és al forn pugui a poc a poc i quan pertoqui fer-ho públic...

Nyllu, quan ens llancem a la piscina i tractem de montar un nou CAN GIRONA???!!!

la festa de la Autònoma es resumeix en:

LOS TOMATES Y LOS PEPINOS

les cançons d'antuvi

La última setmana santa la vai' passar a caseta amb ma mare i la meua neboda (els seus pares havien aprofitat per marxar a conèixer NYC). La convivència amb la Queralt (ara ha fet 21 messos) entre altres coses -demostrar-me que les criatures poden ésser meravelloses i una feina de dedicació de 24 hores i a la que ara encara no em sento capaç d'assolir) també m'ha fet recordar moltes coses del passat...

per aquelles persones que també volen recordar certes coses de la infantesa aquí teniu un link d'una pàgina en castellà -si en trobeu en català digue-m'ho, si us plau-:

per nostàlgics o pares necessitats

però us he de confessar que la meua cançó de quan era petit és:

Ahora que estamos sentados, (bis)
vamos a contar mentiras, tralará, (bis)
Vamos a contar mentiras.

Por el mar corren las liebres, (bis)
por el monte las sardinas, tralará, (bis)
por el monte las sardinas.

Al salir del campamento (bis)
con hambre de tres semanas, tralará, (bis)
con hambre de tres semanas.

Me encontré con un ciruelo (bis)
cargadito de manzanas, tralará, (bis)
cargadito de manzanas.

Empecé a tirarle piedras (bis)
y caían avellanas, tralará, (bis)
y caían avellanas.

Al ruido de las nueces (bis)
salió el amo del peral, tralará, (bis)
salió el amo del peral.

¿Quién está tirando piedras? (bis)
que no es mío el melonar, tralará, (bis)
que no es mío el melonar.

Que es de una pobre señora (bis)
de quince años de edad, tralará, (bis)
de quince años de edad.

...el retorn...

Massa temps per un retorn. Massa veus dient que “ja gairebé estàs aquí!”; però tu encara ets allà, que, en realitat, és el teu aquí. És aquest bittersweet feeling, qui tenalla totes les teves vísceres i és una mena de nus gordià envoltant la teua ànima, qui està fent que caminis i badis mirant el cel que pot variar del blau feliç al gris fosc de la gran tempesta. I així et sents. Tants anys escrivint un relat sobre l’etern retorn de la ventafocs, i ara resulta que és un mateix qui no sap retornar. Ara sembla que t’agradi la paraula rutina, aquesta la rutina dels últims tres mesos. I és com si no sabessis a què li tens por d’enfrontar-t’hi tot just a l’arribada. S’acaba, per ara, aquesta experiència; aquest capítol del llibre -¿és una novel·la, un assaig, una compilació de poemes, o sols experiments per a un paper?-, aquesta temporada de la sèrie, aquest acte... abaixarem el teló i potser ens anirem a albirar la vora de la mar. Hem format una nova família en un mes, i ‘nem tingut tres per a gaudir-la; què serà ara de noltros? Com si ens veiéssim abocats a fer una ugly house... o només sóc jo qui té aquesta estranya sensació? A voltros també us passa? Continuaré esperant que sortin els estels? Què farem aquesta nit? No us sembla que a la cita del Sun, a més de riure molt, podríem arribar a plorar? Només ho creu aquesta ànima que està enamorada de la mar? Aquest esperit que ha recuperat l’emoció de les marres com la pell d’una dona? Escrivia fa uns dies –qui sap quants?- que la solitud era el dolor d’arribar i trobar el llit buit; per què, si ara, per fi!, recuperaré el meu llit, tinc la sensació de pèrdua eterna? Sembla que si em miro a l’espill trobe les marques del poc dormir. On quedaran les pints? Ara que contemplo, més que miro, la vida amb més calma, no sé cap a on vull caminar, però sé que vull caminar: gaudir del viatge a Ítaca.
I la última setmana plou. Plou convertint Bangor en un mantell grisós on ni Vermeer no hi trobaria pas la llum. Però la llum són les persones que han fet que tingui quelcom per a recordar. Marxem. Ens n’anem. Ja no hi ha temps per escapar through the looking glass; aquest és, ara, el teu pit. I saps que deixes quelcom més que un jardí, aquí. I el retrobament sembla carregat de la joia del retorn; tot i que hi ha qui es mira el cel i pensa... pensa; i potser no sap què pensa, o què podria pensar. I les dues últimes nits cauen. Cauen com un foc que tremola a la xemeneia de l’hivern a la fi del llunyedar de l’horitzó. Han sigut, aquestes nits, els Misteris d’Eleusis? Què difícil es fa ara dir see u later. És tant terriblement i dolorosa la relativitat del temps. Una última nit; com si sabessis que clausures el teatre. Per vore nàixer el dia i tractar de fer memòria... nostàlgies passades i futures... I gairebé tothom aplaudeix quan aterra l’avió (què bonica és Barcelona arribant de nit, des del cel!), però tu ets allà, quiet al seient pensant “bloody sadness!”; i no saps per què. És meravellós el retrobament; tot i que implica un punt –qui és escrivint el text?-. Però et sents fora de joc dins el teu propi poema. El calendari de la que era la teva habitació encara assenyala el maig; mentre veus el que ets en aquest moment: bosses per reubicar...


Mas um homem entrou na Tabacaria (para comprar tabaco?),
E a realidade plausível cai de repente em cima de mim.
Semiergo-me energico, convencido, humano,
E you tencionar escrever estes versos em que digo 0 contrario.
Acendo um cigarro ao pensar em escreve-los
E saboreio no cigarro a liberta~ao de todos os pensamentos.
Sigo o fumo como uma rota propria,
E gozo, num momento sensitivo a competente,
A libertaçao de todas as especulaçoes
E a consciência de que a metafsica é uma consecuencia de estar mal disposto.
Depois deito-me para trás na cadeira
E continuo fumando.
Enquanto o Destino mo conceder, continuarei fumando.
(Se eu casasse com a filha da minha lavadeira
Talvez fosse feliz.)
Visto isto, levanto-me da cadeira.
Vou a janela.
O homem saiu da Tabacaria (metendo troco na algibeira das calças?).
Ah, conheço-o; e o Esteves sem metafisica.
(O Dono da Tabacaria chegou a porta.)
Como por um instinto divino o Esteves voltou-se e viu-me.
Acenou-me adeus, gritei-lhe Adeus o Esteves!, e o universo
Reconstruiu-se-me sem ideal nem esperança, e o Dono da tabacaria sorriu.

(-fragment final de: Tabacaria, F. Pessoa)

...érase una vez...

quizá alguna noche acabe amaneciendo; y quizá alguna noche descubra si todos hemos sido como nos hemos imaginado; o quizá, descubramos que realmente crecimos y entendamos por qué, sólo por una jodida vez (siempre hay una maldita jodida vez!) peter pan tuvo miedo... y nosotros sabremos que deberemos encender la luz...

mientras eso no ocurre, regresen por una vez a su infancia, ese momento en que uno puede llorar o expresarse en libertad, y rememoren cómo empezaron a entender qué maravilloso podía llegar a ser aprender...

y contesten a una pregunta DE QUIÉN ERAN USTEDES?









tambien estaban "los inventores" y "los desubridores"

otro día seguiremos hablando de nuestras infancias...