AMARGA NAVIDAD
José Alfredo Jiménez
Acaba de una vez de un solo golpe
Por qué quieres matarme poco a poco?
Si va a llegar el día que me abandones
Prefiero corazón que sea ésta noche.
Diciembre me gustó pa' que te vayas
Que sea tu cruel adiós mi navidad
No quiero comenzar el año nuevo
Con éste mísmo amor que me hace tanto mal.
Y ya después que pasen muchas cosas
Que estés arrepentida, que tengas mucho miedo.
Vas a saber que aquello que dejaste
Fue lo que más quisiste pero ya ho hay remedio.
dissabte, de desembre 30, 2006
divendres, de desembre 08, 2006
ON VÀREM PERDRE NAUSÍCAA?
El proper Dijous 14 de Desembre a les 21 hores
al Casal Masferrer de Les Corts per arribar:
hi haurà una Lectura Poètica a càrrec de Natxo MrTorture.
Serà una Antologia Personal.
Us convido a totes i tots; i desitjo que gaudiu de la vetllada.
Desitjo que en veiem aquella nit.
dimecres, de desembre 06, 2006
EDDIE RULES
Aquesta crònica és dedicada a Miguel Ángel Muñoz -gran amic i germà no de sang-, qui, desgraciadament, s'hagué de perdre el concert.
Cap a les 18h la gent ens 'nàvem trobant al bar: les primeres birres, omplir la bota de vi -amb bona selecció per una nit molt especial- agafar totes les coses indeispensables. Unes bones cançons al bar; i pugem el volum de les furgos i cap al StJordi.
Tranquil Luichi, que no explicarem que fores al darrera d'una furgo ajudant a un "impedido" mig en boles.
Accedim al Sant Jordi -que era com es veié després Sold Out- coneixent a la cua a uns genereosos galegos. 7€ per una birra i 10 per una de "gran". Els paios que pul·lulaven per la pista el veien a 4. Lladres!!!
El primer fou la descàrrega de Laureen Harris. Què dir? què està molt bona! i la música; rock dur de nova fornada. És el moment per escoltar-la i començar a liar-la amb els colegues. Acabaríem éssent uns 13.
Es tornen a encendre els llums i aprofites per seguir bebent i fumant i veure alguns colegues que també són per el StJordi.
Trivium. Tot i no tenir una bona sonorització -el greu problema del Palau- deixaren un so que recordava a l'època bona dels Metallica. Fou una bona descàrrega per preparar-nos per els més grans.
Tot just s'encenen les llums cal cercar lloc ben a prop de les primeres files, perquè amb l'ariet obrir-nos pas quan acabi de sonar el mític Doctor Doctor i s'apaguin els llums...
IRON MAIDEN presentant A MATTER OF LIFE AND DEATH
quan s'és la millor banda a l'univers només cal sortir a l'escenari i es demostra sol!
Una rera l'altra foren sonant les deu peces de l'últim disc. I si AMOLAD sona molt bé en estudi en directe fou una autèntica descàrrega de bon metal. Les cançons es supereaven a sí mateixes, i no podies deixar de percebre com la banda es sentia bé a l'escenari.
Podríem destacar These Colours Don't Run, The Pilgrim, The Longest Day, The Reincarnation of Benjamin Breeg, For the Greater Good of God, The Legacy.
This is A Matter of Life and Death. Thank You... i sonà Fear of The Dark -i la bogeria fou absoluta-, Iron Maiden amb l'aparició de l'Eddie a dalt d'un tanc. I per tancar: Two Minutes to Midnight, The Evil taht Men Do i Hallowed Be Thy Name.
La banda tornà a demostrar que és la més gran; els seus rostres de satisfgacció eren absoluts! i prometeren tornar amb la segona part del History of Maiden -tot i que digueren 2008; Bruce digué del Piece of Mind fins a Seventh Son of a Seventh Son, però no era del Powerslave fins al No Prayer for the Dying?-.
Destacar que Steve continua éssent l'autèntica locomotora de Madien, és brutal el que pot fer aquet ¿home?; Bruce tenia la veu impressionant; Jannick continua perseguint la seva guitarra; Dave en la seva línia molt particular -gaudint molt mb el públic-; i Adrian fins i tot somreia i animava el públic!
Sols un comentari més; el pogo fou terrible, el més dur dels concerts que he viscut de Maiden. La penya esava desfassadíssima.
UP THE IRONS!!!
P.S.: oé oé oé oé IRON MAIDEN mejor que Judas Priest!!!
P.S.2: tinguerem l'ocasió de vore el meu admirat Rod Smallwood; de gran vull ésser com tu!!!
dimarts, de novembre 28, 2006
A MATTER OF LIFE AND DEATH TOUR
DIJOUS 30 DE NOVEMBRE DE 2006
PALAU SANT JORDI (SOLD OUT)
LAUREEN HARRIS
TRIVIUM
IRON MAIDEN
dissabte, de novembre 25, 2006
128è President de la Generalitat
La Generalitat niaxí de la necessitat de les Corts Catalanes de mantenir una estructura permament que administrés els impostos pagats al Comte-Rei. En 1359 Pere el Cerimoniós reuní les Corts a Cervera, on foren elegits els tres primers representants dels tres estaments: l'eclesiàstic, el militar i el reial o popular. Berenguer de Cruïlles fou el primer president. El 1412, Ferran d'Antequera la dotà de més poder i funcions.
La Generalitat cumplí amb les seves funcions de fer cumplir i defensar les constitucions catalanes.
Des de el 1359 fins al 1714, la Generalitat de Catalunya fou regentada per 121 persones vinculades a l'estament eclesiàstic.
Durant aquests 355 anys tots els presidents foren del braç eclesiàstic. D'aquests 13 foren no nascuts al territori que avui és Catalunya -molts sí ho renen dins les terres de la Confederació Catalano-Aragonesa i els seus territoris-. Dos d'ells eren nascuts a Andalusia.
Des de la recuperació de la Generalitat, el 1931, els presidents ja no foren del braç eclesistic sinó democràticament elegits -exepció feta del president Irla per motius polítics-.
cançó del dia: Catalunya Comtat Gran
La Generalitat cumplí amb les seves funcions de fer cumplir i defensar les constitucions catalanes.
Des de el 1359 fins al 1714, la Generalitat de Catalunya fou regentada per 121 persones vinculades a l'estament eclesiàstic.
Durant aquests 355 anys tots els presidents foren del braç eclesiàstic. D'aquests 13 foren no nascuts al territori que avui és Catalunya -molts sí ho renen dins les terres de la Confederació Catalano-Aragonesa i els seus territoris-. Dos d'ells eren nascuts a Andalusia.
Des de la recuperació de la Generalitat, el 1931, els presidents ja no foren del braç eclesistic sinó democràticament elegits -exepció feta del president Irla per motius polítics-.
cançó del dia: Catalunya Comtat Gran
dimecres, de novembre 22, 2006
NIT D'ARTS MUSICALS
Aquest dijous 23 de novembre al Casal de Joves Masferrer
http://www.diablesdelescorts.cat/onsom.html
es celebra una gran actuació musical.
ASTRID & ORIOL
http://www.diablesdelescorts.cat/onsom.html
es celebra una gran actuació musical.
ASTRID & ORIOL
podrem escoltar versionetes maques de moltes coses. hi haurà bona gent i un àmbient molt especial.
recomanació: 'NEU, COLLONS!!!
DIJOUS 23, CASAL LES CORTS, 21:30
recomanació: 'NEU, COLLONS!!!
DIJOUS 23, CASAL LES CORTS, 21:30
P.S.: DIVENDRES 24 NOVEMBRE a les 23h: Concert del grup de la Mari i el Jerry!Grup de indie-rock molt personal i particular on es pot gaudir de la millor música disfrutant de la companyia d'en Gerard de Pablo, MªJesús Martínez i Jorge Mur entre d'altres bons músics en el seu primer debut com a grup. Serà al Teatre La Unió a Sant Cugat del Vallés (FGC: linies S1 Terrassa/ S2Sabadell, Nit bus N61/N62) -info facilitada per _puppetz_-
dilluns, de novembre 20, 2006
20 de NOVEMBRE
tal dia com avui, ara fa 31 anys -va trigar massa- s'iniciava un nou camí en un racó de l'Univers. per això cal revisem algunes imatges... l'inici del que foren -ara que també fa 50 anys de la tele en el mateix lloc- les millors imatges de la història... o les que feren embogir d'alegria a moltes persones...
http://www.youtube.com/watch?v=jhePjwTFt34
http://www.youtube.com/watch?v=jhePjwTFt34
dijous, de novembre 02, 2006
ELECCIONS AL PARLAMENT DE CATALUNYA 2006
Una vegada la festa de la democràcia ja ha passat i les eternes nits de resultats ja no són d'una durada excesiva toca replantejar-se algunes cosetes a la vista dels resultats.
Es parla molt de l'elevada abstenció -la segona més gran per darrera de les del 92-; però crec que seria més important fixar-se en els 60000 vots en blanc!
És realment important el fet de tenir 6 partits amb representació parlamentària. La diferència dins l'arc ens permet donar cabuda a gairabé totes les opcions. I ens permet deixar de plantejar-nos una elecció presidencialista, on faria falta una segona volta entre les dues opcions més votades.
Respecte als cinc escons perduts pel PSC; ¿és una sanció al PSC-PSOE de Maragall ó una sanció al PSC-PSOE que es carrega a Maragall?
Si els resultats són un càstig al tripartit -que manté posibilitat de govern amb 70 escons-; ¿per què el partit que ha apostat des del principi de la campanya pel tripartit -ICV-EUiA- ha sigut el que ha augmentat en vots i escons? (arribant gairabé al % de vots del PSUC al 80)
Allò que Mas signà davant notari deia que no hi hauria pacte de govern amb el PP; ¿deia també que no a un posible pacte d'investidura? Perquè una suma de CiU i PP junt amb l'abstenció d'ERC a la segona volta dóna la Generalitat a CiU.
Una de les coses que durant els tres últims anys ha repetit CiU és que ERC per díscola féu caure el tripartit; es fiaria ara d'aquest partit "tant poc de govern" com deien?
¿Volia el president del govern espanyol una socivergència (PSC+CiU) per evitrar dependre a Madird d'ERC i evitar que CiU tingués la temptació de recolzar al PP a Madrid?
El sector del PSC que no volia Montilla; ¿acceptaria ara un govern amb qui per una foto -CiU- traicionà el Parlament Català?
Si CiU acaba governant i no cumpleix el signat davant notari; podem demanar-li responsabilitats via judicial?
Què li demanarà ERC al PSC per considerar que el govern català no és "dirigit" des de Madrid?
Els resultats del PP ens demonstren que tenen un electorat molt fix a Catalunya -més enllà de les tempestes que conreen-.
Per què tingué Ciutadans dret a minuts de "premsa" que "teòricament no li corresponien" i que no han tingut altres opcions dites "minoritàries"?
Ens plantegem formar el PHD -Partit per l'Habitage Digne-?
Es parla molt de l'elevada abstenció -la segona més gran per darrera de les del 92-; però crec que seria més important fixar-se en els 60000 vots en blanc!
És realment important el fet de tenir 6 partits amb representació parlamentària. La diferència dins l'arc ens permet donar cabuda a gairabé totes les opcions. I ens permet deixar de plantejar-nos una elecció presidencialista, on faria falta una segona volta entre les dues opcions més votades.
Respecte als cinc escons perduts pel PSC; ¿és una sanció al PSC-PSOE de Maragall ó una sanció al PSC-PSOE que es carrega a Maragall?
Si els resultats són un càstig al tripartit -que manté posibilitat de govern amb 70 escons-; ¿per què el partit que ha apostat des del principi de la campanya pel tripartit -ICV-EUiA- ha sigut el que ha augmentat en vots i escons? (arribant gairabé al % de vots del PSUC al 80)
Allò que Mas signà davant notari deia que no hi hauria pacte de govern amb el PP; ¿deia també que no a un posible pacte d'investidura? Perquè una suma de CiU i PP junt amb l'abstenció d'ERC a la segona volta dóna la Generalitat a CiU.
Una de les coses que durant els tres últims anys ha repetit CiU és que ERC per díscola féu caure el tripartit; es fiaria ara d'aquest partit "tant poc de govern" com deien?
¿Volia el president del govern espanyol una socivergència (PSC+CiU) per evitrar dependre a Madird d'ERC i evitar que CiU tingués la temptació de recolzar al PP a Madrid?
El sector del PSC que no volia Montilla; ¿acceptaria ara un govern amb qui per una foto -CiU- traicionà el Parlament Català?
Si CiU acaba governant i no cumpleix el signat davant notari; podem demanar-li responsabilitats via judicial?
Què li demanarà ERC al PSC per considerar que el govern català no és "dirigit" des de Madrid?
Els resultats del PP ens demonstren que tenen un electorat molt fix a Catalunya -més enllà de les tempestes que conreen-.
Per què tingué Ciutadans dret a minuts de "premsa" que "teòricament no li corresponien" i que no han tingut altres opcions dites "minoritàries"?
Ens plantegem formar el PHD -Partit per l'Habitage Digne-?
divendres, d’octubre 27, 2006
DARWINISMO
Estamos en peligro!!!
Las hordas de la estulticia tratan de invadirnos.
Por ahora es un acoso leve que promete ser duro y mantenido:
los "creacionistas";
o ese colectivo de gilipuertas -no creo que otro epíteto sea más adecuado- que niegan el darwinismo -y por ende todas las teorías que puedan haber surgido a posteriori-. Tienen la desfachatez de afirmar que "la teoría de Darwin es mentira". Para ellos la existencia de una especie "tan sofisticada" como la humana sólo es posible gracias a una "inteligencia superior" (algo que de lo que al nivel más básico carecen).
Hasta ahora debíamos ver como en esa gran mentira situada entre Canadá y México -"el falso país de las libertades"- iba ganando terreno y conseguía que en las clases de Biología de los institutos se enseñase como una teoría más de la evolución. Pero ahora ha dado el salto y la semana pasada se planteó al respecto un debate en el Parlmento Europeo. En Polonia -cuna del anterior papa-, el actual gobierno trata de conseguir que el creacionismo -o diseño inteligente- consiga enseñarse en las escuelas.
La polémica ha alcanzado a algunas instituciones académicas. En junio, el Interacademy Panel, en el que están representadas las academias de ciencias de 67 países, advirtió a padres y educadores de que "las pruebas científicas, los datos y teorías verificables sobre el origen y la evolución de la vida en la tierra" en algunos centros de enseñanza "son enmascarados, negados o confundidos con teorías no verificables por la ciencia", en referencia a la penetración del neocreacionismo en Europa. En Francia, según recogía Le Monde,las sospechas se centran en la Universidad Interdisciplinar de París (UIP, un centro privado que organiza cursos complementarios). Recibe financiación de la Fundación John Templeton, institución norteamericana especializada en estudios que combinan ciencia y religión. Éste es el terreno predilecto del fundador de la UIP, Jean Staune, que califica de "oscurantistas" a quienes se oponen a la posibilidad de un ser creador superior. -La Vanguardia 19/X/2006-
Por cierto esta hueste de imbéciles afirma que la especie desaparecerá en el 2080; esperemos que ellos desaparezcan antes junto con sus atentados contra la inteligencia.
En Inglaterra, el debate no es nuevo y ha llevado a la Royal Society a pedir a los sindicados de profesores y al mismísimo arzobispo de Canterbury que se posicionen públicamente contra la enseñanza del neocreacionismo en las escuelas.
¿Es necesario el debate? Sí, cuando hay dos posturas para defender; no cuando la inteligencia se ve atacada por la estulticia.
Canción del dia: Vollmond, In Extremo
Las hordas de la estulticia tratan de invadirnos.
Por ahora es un acoso leve que promete ser duro y mantenido:
los "creacionistas";
o ese colectivo de gilipuertas -no creo que otro epíteto sea más adecuado- que niegan el darwinismo -y por ende todas las teorías que puedan haber surgido a posteriori-. Tienen la desfachatez de afirmar que "la teoría de Darwin es mentira". Para ellos la existencia de una especie "tan sofisticada" como la humana sólo es posible gracias a una "inteligencia superior" (algo que de lo que al nivel más básico carecen).
Hasta ahora debíamos ver como en esa gran mentira situada entre Canadá y México -"el falso país de las libertades"- iba ganando terreno y conseguía que en las clases de Biología de los institutos se enseñase como una teoría más de la evolución. Pero ahora ha dado el salto y la semana pasada se planteó al respecto un debate en el Parlmento Europeo. En Polonia -cuna del anterior papa-, el actual gobierno trata de conseguir que el creacionismo -o diseño inteligente- consiga enseñarse en las escuelas.
La polémica ha alcanzado a algunas instituciones académicas. En junio, el Interacademy Panel, en el que están representadas las academias de ciencias de 67 países, advirtió a padres y educadores de que "las pruebas científicas, los datos y teorías verificables sobre el origen y la evolución de la vida en la tierra" en algunos centros de enseñanza "son enmascarados, negados o confundidos con teorías no verificables por la ciencia", en referencia a la penetración del neocreacionismo en Europa. En Francia, según recogía Le Monde,las sospechas se centran en la Universidad Interdisciplinar de París (UIP, un centro privado que organiza cursos complementarios). Recibe financiación de la Fundación John Templeton, institución norteamericana especializada en estudios que combinan ciencia y religión. Éste es el terreno predilecto del fundador de la UIP, Jean Staune, que califica de "oscurantistas" a quienes se oponen a la posibilidad de un ser creador superior. -La Vanguardia 19/X/2006-
Por cierto esta hueste de imbéciles afirma que la especie desaparecerá en el 2080; esperemos que ellos desaparezcan antes junto con sus atentados contra la inteligencia.
En Inglaterra, el debate no es nuevo y ha llevado a la Royal Society a pedir a los sindicados de profesores y al mismísimo arzobispo de Canterbury que se posicionen públicamente contra la enseñanza del neocreacionismo en las escuelas.
¿Es necesario el debate? Sí, cuando hay dos posturas para defender; no cuando la inteligencia se ve atacada por la estulticia.
Canción del dia: Vollmond, In Extremo
dimecres, d’octubre 18, 2006
LA POESÍA ES UN ARMA CARGADA DE FUTURO
LA POESÍA ES UN ARMA CARGADA DE FUTURO
Cuando ya nada se espera personalmente exaltante,
mas se palpita y se sigue más acá de la conciencia,
fieramente existiendo, ciegamente afirmando,
como un pulso que golpea las tinieblas,
cuando se miran de frente
los vertiginosos ojos claros de la muerte,
se dicen las verdades:
las bárbaras, terribles, amorosas crueldades.
Se dicen los poemas
que ensanchan los pulmones de cuantos, asfixiados,
piden ser, piden ritmo,
piden ley para aquello que sienten excesivo.
Con la velocidad del instinto,
con el rayo del prodigio,
como mágica evidencia, lo real se nos convierte
en lo idéntico a sí mismo.
Poesía para el pobre, poesía necesaria
como el pan de cada día
como el aire que exigimos trece veces por minuto,
para ser y en tanto somos dar un sí que glorifica.
Porque vivimos a golpes, porque apenas si nos dejan
decir que somos quien somos,
nuestros cantares no pueden ser sin pecado un adorno.
Estamos tocando el fondo.
Maldigo la poesía concebida como un lujo
cultural por los neutrales
que, lavándose las manos, se desentienden y evaden.
Maldigo la poesía de quien no toma partido hasta mancharse.
Hago mías las faltas. Siento en mí a cuantos sufren
y canto respirando.
Canto, y canto, y cantando más allá de mis penas
personales, me ensancho.
Quisiera daros vida, provocar nuevos actos,
y calculo por eso con técnica qué puedo.
Me siento un ingeniero del verso y un obrero
que trabaja con otros a España en sus aceros.
Tal es mi poesía: poesía-herramienta
a la vez que latido de lo unánime y ciego.
Tal es, arma cargada de futuro expansivo
con que te apunto al pecho.
No es una poesía gota a gota pensada.
No es un bello producto. No es un fruto perfecto.
Es algo como el aire que todos respiramos
y es el canto que espacia cuanto dentro llevamos.
Son palabras que todos repetimos sintiendo
como nuestras, y vuelan. Son más que lo mentado.
Son lo más necesario: lo que no tiene nombre.
Son gritos en el cielo, y en la tierra son actos.
Gabriel Celaya
cançó del dia: La poesía es un arma cargada de futuro (letra: G.Celaya; música: Paco Ibáñez)
VISIT:
www.semirea.blogspot.com
Cuando ya nada se espera personalmente exaltante,
mas se palpita y se sigue más acá de la conciencia,
fieramente existiendo, ciegamente afirmando,
como un pulso que golpea las tinieblas,
cuando se miran de frente
los vertiginosos ojos claros de la muerte,
se dicen las verdades:
las bárbaras, terribles, amorosas crueldades.
Se dicen los poemas
que ensanchan los pulmones de cuantos, asfixiados,
piden ser, piden ritmo,
piden ley para aquello que sienten excesivo.
Con la velocidad del instinto,
con el rayo del prodigio,
como mágica evidencia, lo real se nos convierte
en lo idéntico a sí mismo.
Poesía para el pobre, poesía necesaria
como el pan de cada día
como el aire que exigimos trece veces por minuto,
para ser y en tanto somos dar un sí que glorifica.
Porque vivimos a golpes, porque apenas si nos dejan
decir que somos quien somos,
nuestros cantares no pueden ser sin pecado un adorno.
Estamos tocando el fondo.
Maldigo la poesía concebida como un lujo
cultural por los neutrales
que, lavándose las manos, se desentienden y evaden.
Maldigo la poesía de quien no toma partido hasta mancharse.
Hago mías las faltas. Siento en mí a cuantos sufren
y canto respirando.
Canto, y canto, y cantando más allá de mis penas
personales, me ensancho.
Quisiera daros vida, provocar nuevos actos,
y calculo por eso con técnica qué puedo.
Me siento un ingeniero del verso y un obrero
que trabaja con otros a España en sus aceros.
Tal es mi poesía: poesía-herramienta
a la vez que latido de lo unánime y ciego.
Tal es, arma cargada de futuro expansivo
con que te apunto al pecho.
No es una poesía gota a gota pensada.
No es un bello producto. No es un fruto perfecto.
Es algo como el aire que todos respiramos
y es el canto que espacia cuanto dentro llevamos.
Son palabras que todos repetimos sintiendo
como nuestras, y vuelan. Son más que lo mentado.
Son lo más necesario: lo que no tiene nombre.
Son gritos en el cielo, y en la tierra son actos.
Gabriel Celaya
cançó del dia: La poesía es un arma cargada de futuro (letra: G.Celaya; música: Paco Ibáñez)
VISIT:
www.semirea.blogspot.com
dijous, d’octubre 12, 2006
LA NIT, EL JOVENT I LES DROGUES
La nit havia sigut freda, plujosa i les forces esmerçades en fer que la roda del temps girés de forma adequada feien que la tornada semblés eterna. La Comandante, en PauSurdPower, en Moroso i el vostre humil escriba, feien camí devers el merescut repòs del diable. Passant novament davant les muralles de l'Underground, un ésser estrany de la nit, desconegut totalment per els nostres herois jeia al terra moll junt amb un altre company d'horda desconeguda. En Moroso caminava junt la seva muntura; la resta anàvem a la cerca de les nostres pròpies. De cop, i sense previ avís de cap oracle, l'home de l'horda desconeguda esclatà:
-ESO SÍ QUE ES UNA BICI. ES QUE ME LA FOLLABA TODA ENTERA!!!
-ESO SÍ QUE ES UNA BICI. ES QUE ME LA FOLLABA TODA ENTERA!!!
CAROL
Patricia Highsmith publicà Carol l'any 1953 sota el pseudònim de Claire Morgan i intitulat The price of salt. L'èxit fou molt gran i es reedità com a Carol, tot i que encara trigà a publicar-ho amb el seu nom.És una novel·la molt interesant. Ens narra la història de la Therese, una jove escenògrafa arribada a New York que temporalment treballa ens uns grans magatzems. Allà, casualment apareixerà Carol; i la vida d'ambdues canviarà radiacalment.
És una història molt bonica, narrada perfectament; es desgrana lentament, éssent la segona part una mena de "road story" amb cert tocs que recordarien a novel·les policíaques.
És una lectura per assaborir amb tranquilitat i deixar-se seduir.
algunes perles que ens deixa al llarg del camí:
-¿Hay algo más aburrido que la historia del pasado? -dijo Therese sonriendo.
-Quizá un futuro sin historia.
Therese se volvió y la belleza de Carol la impresionó com si vislumbrara la alada Victoria de Samotracia.
Estaba inquieta y prefería vagar sola, casi siempre mirando y pensando, porque los días eran demasiado fríos y ventosos para salir a dibujar fuera. Y los paisajes que le habían gustado al principio se habían desgastado de tanto mirarlos y esperar.
No malgastes tu sed con bebidas vulgares.
Com a nota anecdòtica comentar que fou la flama definitiva de la inspiració per una història, tal vegada una novel·la.
cançó del dia: Marrakesh Night Market -Lorrena MacKennit-
dilluns, d’octubre 09, 2006
The 2006 Ig Nobel Prize Winners
"The Ig Nobel awards are arguably the highlight of the scientific calendar."--Nature
ORNITHOLOGY: Ivan R. Schwab, of the University of California Davis, and the late Philip R.A. May of the University of California Los Angeles, for exploring and explaining why woodpeckers don't get headaches.REFERENCE: "Cure for a Headache," Ivan R Schwab, British Journal of Ophthalmology, vol. 86, 2002, p. 843.REFERENCE: "Woodpeckers and Head Injury," Philip R.A. May, Joaquin M. Fuster, Paul Newman and Ada Hirschman, Lancet, vol. 307, no. 7957, February 28, 1976, pp. 454-5.REFERENCE: "Woodpeckers and Head Injury," Philip R.A. May, Joaquin M. Fuster, Paul Newman and Ada Hirschman, Lancet, vol. 307, no. 7973, June 19, 1976, pp. 1347-8.WHO ATTENDED THE IG NOBEL PRIZE CEREMONY: Ivan Schwab
NUTRITION: Wasmia Al-Houty of Kuwait University and Faten Al-Mussalam of the Kuwait Environment Public Authority, for showing that dung beetles are finicky eaters.REFERENCE: "Dung Preference of the Dung Beetle Scarabaeus cristatus Fab (Coleoptera-Scarabaeidae) from Kuwait," Wasmia Al-Houty and Faten Al-Musalam, Journal of Arid Environments, vol. 35, no. 3, 1997, pp. 511-6.WHO ATTENDED THE IG NOBEL PRIZE CEREMONY: Faten Al-Musalam
PEACE: Howard Stapleton of Merthyr Tydfil, Wales, for inventing an electromechanical teenager repellant -- a device that makes annoying noise designed to be audible to teenagers but not to adults; and for later using that same technology to make telephone ringtones that are audible to teenagers but not to their teachers.REFERENCE: http://www.compoundsecurity.co.ukWHO ATTENDED THE IG NOBEL PRIZE CEREMONY: Howard Stapleton planned to attend, but his plans were interrupted by a family medical situation.
ACOUSTICS: D. Lynn Halpern (of Harvard Vanguard Medical Associates, and Brandeis University, and Northwestern University), Randolph Blake (of Vanderbilt University and Northwestern University) and James Hillenbrand (of Western Michigan University and Northwestern University) for conducting experiments to learn why people dislike the sound of fingernails scraping on a blackboard.REFERENCE: "Psychoacoustics of a Chilling Sound," D. Lynn Halpern, Randolph Blake and James Hillenbrand, Perception and Psychophysics, vol. 39,1986, pp. 77-80. WHO ATTENDED THE IG NOBEL PRIZE CEREMONY: Lynn Halpern and Randolph Blake
MATHEMATICS: Nic Svenson and Piers Barnes of the Australian Commonwealth Scientific and Research Organization, for calculating the number of photographs you must take to (almost) ensure that nobody in a group photo will have their eyes closedREFERENCE: "Blink-Free Photos, Guaranteed," Velocity, June 2006,WHO ATTENDED THE IG NOBEL PRIZE CEREMONY: Nic Svenson and Piers BarnesCONTACT: Nic Svenson, Communications Officer, CSIRO Industrial Physics, Phone: +61 (2) 9413 7643, Fax: +61 (2) 9413 7644, nic.svenson@csiro.au CONTACT: Dr. Piers Barnes, Post Doctoral Fellow, CSIRO Industrial Physics, Office: +61 2 9413 7179, Mobile: +61 410 273 353, Fax: +61 2 9413 7200,
LITERATURE: Daniel Oppenheimer of Princeton University for his report "
MEDICINE: Francis M. Fesmire of the University of Tennessee College of Medicine, for his medical case report "Termination of Intractable Hiccups with Digital Rectal Massage"; and Majed Odeh, Harry Bassan, and Arie Oliven of Bnai Zion Medical Center, Haifa, Israel, for their subsequent medical case report also titled "Termination of Intractable Hiccups with Digital Rectal Massage."REFERENCE: "Termination of Intractable Hiccups with Digital Rectal Massage," Francis M. Fesmire, Annals of Emergency Medicine, vol. 17, no. 8, August 1988 p. 872. REFERENCE: "Termination of Intractable Hiccups with Digital Rectal Massage,"Majed Odeh, Harry Bassan, and Arie Oliven, Journal of Internal Medicine, vol. 227, no. 2, February 1990, pp. 145-6. They are at the Department of Internal Medicine, Bnai Zion Medical Center, Haifa, Israel.REFERENCE: "Hiccups and Digital Rectal Massage," M. Odeh and A. Oliven, Archives of Otolaryngology -- Head and Neck Surgery, vol. 119, 1993, p. 1383.WHO ATTENDED THE IG NOBEL PRIZE CEREMONY: Francis Fesmire
PHYSICS: Basile Audoly and Sebastien Neukirch of the Université Pierre et Marie Curie, in Paris, for their insights into why, when you bend dry spaghetti, it often breaks into more than two pieces.REFERENCE: "Fragmentation of Rods by Cascading Cracks: Why Spaghetti Does Not Break in Half," Basile Audoly and Sebastien Neukirch, Physical Review Letters, vol. 95, no. 9, August 26, 2005, pp. 95505-1 to 95505-1.REFERENCE: video and other details at <http://www.lmm.jussieu.fr/spaghetti/index.html>WHO ATTENDED THE IG NOBEL PRIZE CEREMONY: Basile Audoly and Sebastien Neukirch
CHEMISTRY: Antonio Mulet, José Javier Benedito and José Bon of the University of Valencia, Spain, and Carmen Rosselló of the University of Illes Balears, in Palma de Mallorca, Spain, for their study "Ultrasonic Velocity in Cheddar Cheese as Affected by Temperature."REFERENCE: "Ultrasonic Velocity in Cheddar Cheese as Affected by Temperature," Antonio Mulet, José Javier Benedito, José Bon, and Carmen Rosselló, Journal of Food Science, vol. 64, no. 6, 1999, pp. 1038-41.WHO ATTENDED THE IG NOBEL PRIZE CEREMONY: The winners delivered their acceptance speech via video recording.
BIOLOGY: Bart Knols (of Wageningen Agricultural University, in Wageningen, the Netherlands; and of the National Institute for Medical Research, in Ifakara Centre, Tanzania, and of the International Atomic Energy Agency, in Vienna Austria) and Ruurd de Jong (of Wageningen Agricultural University and of Santa Maria degli Angeli, Italy) for showing that the female malaria mosquito Anopheles gambiae is attracted equally to the smell of limburger cheese and to the smell of human feet.REFERENCE: "On Human Odour, Malaria Mosquitoes, and Limburger Cheese," Bart. G.J. Knols, The Lancet, vol. 348 , November 9, 1996, p. 1322.REFERENCE: “Behavioural and electrophysiological responses of the female malaria mosquito Anopheles gambiae (Diptera: Culicidae) to Limburger cheese volatiles,” Bulletin of Entomological Research, B.G.J. Knols, J.J.A. van Loon, A. Cork, R.D. Robinson, et al., vol. 87, 1997, pp. 151-159. REFERENCE: "Limburger Cheese as an Attractant for the Malaria Mosquito Anopheles gambiae s.s.," B.G,J. Knols and R. De Jong, Parasitology Today, yd. 12, no. 4, 1996, pp. 159-61.REFERENCE: "Selection of Biting Sites on Man by Two Malaria Mosquito Species," R. De Jong and B.G.J. Knols, Experientia, vol. 51, 1995, pp. 80–84.WHO ATTENDED THE IG NOBEL PRIZE CEREMONY: Bart Knols
cançó del dia: Inimical Chimera -After Forever-
ORNITHOLOGY: Ivan R. Schwab, of the University of California Davis, and the late Philip R.A. May of the University of California Los Angeles, for exploring and explaining why woodpeckers don't get headaches.REFERENCE: "Cure for a Headache," Ivan R Schwab, British Journal of Ophthalmology, vol. 86, 2002, p. 843.REFERENCE: "Woodpeckers and Head Injury," Philip R.A. May, Joaquin M. Fuster, Paul Newman and Ada Hirschman, Lancet, vol. 307, no. 7957, February 28, 1976, pp. 454-5.REFERENCE: "Woodpeckers and Head Injury," Philip R.A. May, Joaquin M. Fuster, Paul Newman and Ada Hirschman, Lancet, vol. 307, no. 7973, June 19, 1976, pp. 1347-8.WHO ATTENDED THE IG NOBEL PRIZE CEREMONY: Ivan Schwab
NUTRITION: Wasmia Al-Houty of Kuwait University and Faten Al-Mussalam of the Kuwait Environment Public Authority, for showing that dung beetles are finicky eaters.REFERENCE: "Dung Preference of the Dung Beetle Scarabaeus cristatus Fab (Coleoptera-Scarabaeidae) from Kuwait," Wasmia Al-Houty and Faten Al-Musalam, Journal of Arid Environments, vol. 35, no. 3, 1997, pp. 511-6.WHO ATTENDED THE IG NOBEL PRIZE CEREMONY: Faten Al-Musalam
PEACE: Howard Stapleton of Merthyr Tydfil, Wales, for inventing an electromechanical teenager repellant -- a device that makes annoying noise designed to be audible to teenagers but not to adults; and for later using that same technology to make telephone ringtones that are audible to teenagers but not to their teachers.REFERENCE: http://www.compoundsecurity.co.ukWHO ATTENDED THE IG NOBEL PRIZE CEREMONY: Howard Stapleton planned to attend, but his plans were interrupted by a family medical situation.
ACOUSTICS: D. Lynn Halpern (of Harvard Vanguard Medical Associates, and Brandeis University, and Northwestern University), Randolph Blake (of Vanderbilt University and Northwestern University) and James Hillenbrand (of Western Michigan University and Northwestern University) for conducting experiments to learn why people dislike the sound of fingernails scraping on a blackboard.REFERENCE: "Psychoacoustics of a Chilling Sound," D. Lynn Halpern, Randolph Blake and James Hillenbrand, Perception and Psychophysics, vol. 39,1986, pp. 77-80. WHO ATTENDED THE IG NOBEL PRIZE CEREMONY: Lynn Halpern and Randolph Blake
MATHEMATICS: Nic Svenson and Piers Barnes of the Australian Commonwealth Scientific and Research Organization, for calculating the number of photographs you must take to (almost) ensure that nobody in a group photo will have their eyes closedREFERENCE: "Blink-Free Photos, Guaranteed," Velocity, June 2006,WHO ATTENDED THE IG NOBEL PRIZE CEREMONY: Nic Svenson and Piers BarnesCONTACT: Nic Svenson, Communications Officer, CSIRO Industrial Physics, Phone: +61 (2) 9413 7643, Fax: +61 (2) 9413 7644, nic.svenson@csiro.au CONTACT: Dr. Piers Barnes, Post Doctoral Fellow, CSIRO Industrial Physics, Office: +61 2 9413 7179, Mobile: +61 410 273 353, Fax: +61 2 9413 7200,
LITERATURE: Daniel Oppenheimer of Princeton University for his report "
MEDICINE: Francis M. Fesmire of the University of Tennessee College of Medicine, for his medical case report "Termination of Intractable Hiccups with Digital Rectal Massage"; and Majed Odeh, Harry Bassan, and Arie Oliven of Bnai Zion Medical Center, Haifa, Israel, for their subsequent medical case report also titled "Termination of Intractable Hiccups with Digital Rectal Massage."REFERENCE: "Termination of Intractable Hiccups with Digital Rectal Massage," Francis M. Fesmire, Annals of Emergency Medicine, vol. 17, no. 8, August 1988 p. 872. REFERENCE: "Termination of Intractable Hiccups with Digital Rectal Massage,"Majed Odeh, Harry Bassan, and Arie Oliven, Journal of Internal Medicine, vol. 227, no. 2, February 1990, pp. 145-6. They are at the Department of Internal Medicine, Bnai Zion Medical Center, Haifa, Israel.REFERENCE: "Hiccups and Digital Rectal Massage," M. Odeh and A. Oliven, Archives of Otolaryngology -- Head and Neck Surgery, vol. 119, 1993, p. 1383.WHO ATTENDED THE IG NOBEL PRIZE CEREMONY: Francis Fesmire
PHYSICS: Basile Audoly and Sebastien Neukirch of the Université Pierre et Marie Curie, in Paris, for their insights into why, when you bend dry spaghetti, it often breaks into more than two pieces.REFERENCE: "Fragmentation of Rods by Cascading Cracks: Why Spaghetti Does Not Break in Half," Basile Audoly and Sebastien Neukirch, Physical Review Letters, vol. 95, no. 9, August 26, 2005, pp. 95505-1 to 95505-1.REFERENCE: video and other details at <http://www.lmm.jussieu.fr/spaghetti/index.html>WHO ATTENDED THE IG NOBEL PRIZE CEREMONY: Basile Audoly and Sebastien Neukirch
CHEMISTRY: Antonio Mulet, José Javier Benedito and José Bon of the University of Valencia, Spain, and Carmen Rosselló of the University of Illes Balears, in Palma de Mallorca, Spain, for their study "Ultrasonic Velocity in Cheddar Cheese as Affected by Temperature."REFERENCE: "Ultrasonic Velocity in Cheddar Cheese as Affected by Temperature," Antonio Mulet, José Javier Benedito, José Bon, and Carmen Rosselló, Journal of Food Science, vol. 64, no. 6, 1999, pp. 1038-41.WHO ATTENDED THE IG NOBEL PRIZE CEREMONY: The winners delivered their acceptance speech via video recording.
BIOLOGY: Bart Knols (of Wageningen Agricultural University, in Wageningen, the Netherlands; and of the National Institute for Medical Research, in Ifakara Centre, Tanzania, and of the International Atomic Energy Agency, in Vienna Austria) and Ruurd de Jong (of Wageningen Agricultural University and of Santa Maria degli Angeli, Italy) for showing that the female malaria mosquito Anopheles gambiae is attracted equally to the smell of limburger cheese and to the smell of human feet.REFERENCE: "On Human Odour, Malaria Mosquitoes, and Limburger Cheese," Bart. G.J. Knols, The Lancet, vol. 348 , November 9, 1996, p. 1322.REFERENCE: “Behavioural and electrophysiological responses of the female malaria mosquito Anopheles gambiae (Diptera: Culicidae) to Limburger cheese volatiles,” Bulletin of Entomological Research, B.G.J. Knols, J.J.A. van Loon, A. Cork, R.D. Robinson, et al., vol. 87, 1997, pp. 151-159. REFERENCE: "Limburger Cheese as an Attractant for the Malaria Mosquito Anopheles gambiae s.s.," B.G,J. Knols and R. De Jong, Parasitology Today, yd. 12, no. 4, 1996, pp. 159-61.REFERENCE: "Selection of Biting Sites on Man by Two Malaria Mosquito Species," R. De Jong and B.G.J. Knols, Experientia, vol. 51, 1995, pp. 80–84.WHO ATTENDED THE IG NOBEL PRIZE CEREMONY: Bart Knols
cançó del dia: Inimical Chimera -After Forever-
dissabte, d’octubre 07, 2006
LES CORTS 2006
FESTA MAJOR JOVE DE LES CORTS'06
> pl. Sól de Baix (un any més, i que duri!)
Dimecres 11 d'Octubre20.00h Traca d'inici, pregó i concert amb:Koartada (punk, Les Corts)Knock Down (punk-rock, Les Corts)STROMBERS (festa, Catalunya Interior)JALEO REAL (rumba, Barcelona)Dijous 12 d'Octubre (res a cel·lebrar!)17.00h Teatre jove19.00h Circorts amb la companyia Karoli. 22.00h Cine-fòrum a la fresca amb:"El Taxista Ful" i passi de curts sobre Can Vies i l'antiga vila de les Corts. Divendres 13 d'Octubre10.00h Torneig de Futbol Sala (Escola Lavínia), inscripcions al Casal de Joves. 17.00h Hip Hop, Breakdance, Graffitis, Skate...19.30h Cercavila (inici plaça Concòrdia) amb canvi dels noms dels carrers. (Grallers, Xanquers, Gegantons, Capgrossos...)21.00h Sopar de Carmanyola a la plaça22.00h Correfoc 23.00 Concert amb:La Mata Negra (folk, Barcelona)EN BELDA I EL CONJUNT BADABADOC (versions)01.30h Escenari obert. Dissabte 14 d'Octubre11.00h Matinal Infantil a càrrec dels agrupaments escoltes i esplais del barri. 12.30h Animació Infantil amb Jaume Ibars13.30h 2a actuació dels Castellers de les Corts17.00h Jocs Tradicionals i Taller de Circ20.00h Correbars amb tabalers i txaranga.21.00h Concert amb:Undersiegue (les Corts)
Incòrdia (Les Corts)MALAGANA SKA! (Borriol, País \nValencià)MALLACÁN (Saragossa, Aragó)Diumenge 15 \nd\'Octubre12.00h Vermut Swing amb Swing 7 i la Ojera de Van \nGaal. 14.00h Paella popular (tiquets al Casal de Joves)16.00h Campionat \nde Botifarra.16.30h I Campionat Mundial de llençament de pell de meló. \n17.00h La Banda Municipal de Barcelona.
> pl. Sól de Baix (un any més, i que duri!)
Dimecres 11 d'Octubre20.00h Traca d'inici, pregó i concert amb:Koartada (punk, Les Corts)Knock Down (punk-rock, Les Corts)STROMBERS (festa, Catalunya Interior)JALEO REAL (rumba, Barcelona)Dijous 12 d'Octubre (res a cel·lebrar!)17.00h Teatre jove19.00h Circorts amb la companyia Karoli. 22.00h Cine-fòrum a la fresca amb:"El Taxista Ful" i passi de curts sobre Can Vies i l'antiga vila de les Corts. Divendres 13 d'Octubre10.00h Torneig de Futbol Sala (Escola Lavínia), inscripcions al Casal de Joves. 17.00h Hip Hop, Breakdance, Graffitis, Skate...19.30h Cercavila (inici plaça Concòrdia) amb canvi dels noms dels carrers. (Grallers, Xanquers, Gegantons, Capgrossos...)21.00h Sopar de Carmanyola a la plaça22.00h Correfoc 23.00 Concert amb:La Mata Negra (folk, Barcelona)EN BELDA I EL CONJUNT BADABADOC (versions)01.30h Escenari obert. Dissabte 14 d'Octubre11.00h Matinal Infantil a càrrec dels agrupaments escoltes i esplais del barri. 12.30h Animació Infantil amb Jaume Ibars13.30h 2a actuació dels Castellers de les Corts17.00h Jocs Tradicionals i Taller de Circ20.00h Correbars amb tabalers i txaranga.21.00h Concert amb:Undersiegue (les Corts)
Incòrdia (Les Corts)MALAGANA SKA! (Borriol, País \nValencià)MALLACÁN (Saragossa, Aragó)Diumenge 15 \nd\'Octubre12.00h Vermut Swing amb Swing 7 i la Ojera de Van \nGaal. 14.00h Paella popular (tiquets al Casal de Joves)16.00h Campionat \nde Botifarra.16.30h I Campionat Mundial de llençament de pell de meló. \n17.00h La Banda Municipal de Barcelona.
Tot els actes es faran a la plaça Sól de Baix.
més info: www.festamajorlescorts.tk
organitza: Plataforma Infantil i Juvenil de les Corts.
dijous, d’octubre 05, 2006
Nobel Prize in Chemistry 2006
4 October 2006
The Royal Swedish Academy of Sciences has decided to award the Nobel Prize in Chemistry for 2006 to
Roger D. KornbergStanford University, CA, USA
"for his studies of the molecular basis of eukaryotic transcription".
Roger D. Kornberg, born 1947 (59) in St Louis, MO, USA (US citizen). PhD from Stanford University, CA, USA. Mrs. George A. Winzer Professor in Medicine at Stanford University School of Medicine, CA, USA.
+ info:
http://nobelprize.org/nobel_prizes/chemistry/laureates/2006/chemadv06.pdf
The Royal Swedish Academy of Sciences has decided to award the Nobel Prize in Chemistry for 2006 to
Roger D. KornbergStanford University, CA, USA
"for his studies of the molecular basis of eukaryotic transcription".
Roger D. Kornberg, born 1947 (59) in St Louis, MO, USA (US citizen). PhD from Stanford University, CA, USA. Mrs. George A. Winzer Professor in Medicine at Stanford University School of Medicine, CA, USA.
+ info:
http://nobelprize.org/nobel_prizes/chemistry/laureates/2006/chemadv06.pdf
dimarts, d’octubre 03, 2006
The Nobel Prize in Physiology or Medicine 2006
2 October 2006
The Nobel Assembly at Karolinska Institutet has today decided to award
The Nobel Prize in Physiology or Medicine for 2006
jointly to
Andrew Z. Fire and Craig C. Mello
for their discovery of
"RNA interference – gene silencing by double-stranded RNA"
Andrew Z. Fire; Stanford University School of Medicine Stanford, CA, USA
Craig C. Mello; University of Massachusetts Medical School Worcester, MA, USA
Reference:Fire A., Xu S.Q., Montgomery M.K., Kostas S.A., Driver S.E., Mello C.C. Potent and specific genetic interference by double-stranded RNA in Caenorhabditis elegans. Nature 1998; 391:806-811.
Abstract
Experimental introduction of RNA into cells can be used in certain biological systems to interfere with the function of an endogenous gene. Such effects have been proposed to result from a simple antisense mechanism that depends on hybridization between the injected RNA and endogenous messenger RNA transcripts. RNA interference has been used in the nematode Caenorhabditis elegans to manipulate gene expression. Here we investigate the requirements for structure and delivery of the interfering RNA. To our surprise, we found that double-stranded RNA was substantially more effective at producing interference than was either strand individually. After injection into adult animals, purified single strands had at most a modest effect, whereas double-stranded mixtures caused potent and specific interference. The effects of this interference were evident in both the injected animals and their progeny. Only a few molecules of injected double-stranded RNA were required per affected cell, arguing against stochiometric interference with endogenous mRNA and suggesting that there could be a catalytic or amplification component in the interference process.
The Nobel Assembly at Karolinska Institutet has today decided to award
The Nobel Prize in Physiology or Medicine for 2006
jointly to
Andrew Z. Fire and Craig C. Mello
for their discovery of
"RNA interference – gene silencing by double-stranded RNA"
Andrew Z. Fire; Stanford University School of Medicine Stanford, CA, USA
Craig C. Mello; University of Massachusetts Medical School Worcester, MA, USA
Reference:Fire A., Xu S.Q., Montgomery M.K., Kostas S.A., Driver S.E., Mello C.C. Potent and specific genetic interference by double-stranded RNA in Caenorhabditis elegans. Nature 1998; 391:806-811.
Abstract
Experimental introduction of RNA into cells can be used in certain biological systems to interfere with the function of an endogenous gene. Such effects have been proposed to result from a simple antisense mechanism that depends on hybridization between the injected RNA and endogenous messenger RNA transcripts. RNA interference has been used in the nematode Caenorhabditis elegans to manipulate gene expression. Here we investigate the requirements for structure and delivery of the interfering RNA. To our surprise, we found that double-stranded RNA was substantially more effective at producing interference than was either strand individually. After injection into adult animals, purified single strands had at most a modest effect, whereas double-stranded mixtures caused potent and specific interference. The effects of this interference were evident in both the injected animals and their progeny. Only a few molecules of injected double-stranded RNA were required per affected cell, arguing against stochiometric interference with endogenous mRNA and suggesting that there could be a catalytic or amplification component in the interference process.
CAP
La tasca del professorat d'ensenyament secundari és tan atraient com complexa, sobretot si es vol fer bé. No n'hi ha prou en saber la matèria per poder donar classes, per decicar-se a la professió d'ensenyant.
Educar és quelcom més que transmetre una informació, quelcom més que una "demostració" del nostre bagatge teòric en un à,bit específic del coneixement. En la nostra tasca d'educadors, l'intercanvi simbòlic i comunicatiu emmercat en un context cultural determinat, hi juga un paper prou important com per dedicar-li atenció.
En aquest intercanvi, el professor no n'és l'emissor ni l'alumne el "resignat" receptor que ha d'anar emmagatzemant i paint un cú,ul de dades, xifres i esdeveniments que després reproduirà per ésser avaluat. Ensenyar no és "com una activitat monolítica del venedor d'un producte que fa servir una única forma d'exposició". Enmig de tot això hi descobrim tot un conjunt de relacions que van més enllà de la transmissió d'una matèria concreta, unes relacions que condicionen l'efectivitat d'aquest intercanvi i expliquen les dificultats de la tasca.
Hernández, F.; Sancho, J.M.
cançó del dia: and then there was silence -Blind Guardian-
Educar és quelcom més que transmetre una informació, quelcom més que una "demostració" del nostre bagatge teòric en un à,bit específic del coneixement. En la nostra tasca d'educadors, l'intercanvi simbòlic i comunicatiu emmercat en un context cultural determinat, hi juga un paper prou important com per dedicar-li atenció.
En aquest intercanvi, el professor no n'és l'emissor ni l'alumne el "resignat" receptor que ha d'anar emmagatzemant i paint un cú,ul de dades, xifres i esdeveniments que després reproduirà per ésser avaluat. Ensenyar no és "com una activitat monolítica del venedor d'un producte que fa servir una única forma d'exposició". Enmig de tot això hi descobrim tot un conjunt de relacions que van més enllà de la transmissió d'una matèria concreta, unes relacions que condicionen l'efectivitat d'aquest intercanvi i expliquen les dificultats de la tasca.
Hernández, F.; Sancho, J.M.
cançó del dia: and then there was silence -Blind Guardian-
dijous, de setembre 28, 2006
"La creación artística es una necesidad para el espíritu y para el bienestar de la humanidad. El arte no es lo real, no es una copia de lo real, es por definición una creación. La civilización árabe musulmana ha conocido siglos de luz (entre el IX y el XII), siglos de apertura al mundo, de curiosidad intelectual, siglos de traducciones de obras provenientes del mundo entero; debemos acordarnos de esa época, invocarla hoy para rechazar la censura, el miedo, la ignorancia y el fanatismo. Anular una obra artística es un error, una concesión a la intolerancia. Si seguimos la lógica de este caso de Berlín, vamos a tener que prohibir a Dante, a Voltaire y ¿por qué no? a Shakespeare y a todos los poetas muertos o vivos, dado que hay un versículo en el Corán en el que Dios desconfía de los poetas. No, no hay que entrar en el juego del terror. Hoy es Mozart, el genio, el que hemos desprogramado, mañana serán Ibn Khaldoun (del siglo XIV), Al Hallaj (gran poeta místico del siglo X), ¿y por qué no la música andaluza, simplemente porque nos invoca la alegría, el placer y la vida? Hay que resistir; de lo contrario, nuestros hijos serán embrutecidos por la ignorancia".
TAHAR BEN JELLOUN
cançó del dia: Roads -Portishead-
TAHAR BEN JELLOUN
cançó del dia: Roads -Portishead-
divendres, de setembre 22, 2006
divendres, de setembre 15, 2006
Navegant, navegant he atracat en aquesta imatge. Aconseguida a www.mephistobcn.com , cercava info per a organitzar un concert dels meus nens.
A mi em va agradar molt... potser voltros no opineu igual; però per si un cas, aquí us deixo la imatge d'Alicia Cortes.
Parlant de coses que m'agraden, ara que encara tinc temps i treballo en l'espectacle del desembre, vai' pensar que no podia ésser que al blog no hi figurés un text com el que us deixo ara:
Cuando no puedo mirar tu cara
miro tus pies.
Tus pies de hueso arqueado,
tus pequeños pies duros.
Yo sé que te sostienen,
y que tu dulce peso
sobre ellos se levanta.
Tu cintura y tus pechos,
la duplicada púrpura de tus pezones,
la caja de tus ojos que recién han volado,
tu ancha boca de fruta,
tu cabellera roja,
pequeña torre mía.
Pero no amo tus pies
sino porque anduvieron
sobre la tierra y sobre
el viento y sobre el agua,
hasta que me encontraron.
cançó del dia: Live is life -Opus- (cançó obligada per al meu funeral).
reflexió del dia: La vida és una cosa comestible, amable o letal. James E. Lovelock
dijous, de setembre 14, 2006
vestit
dissabte, de setembre 09, 2006
era un inici però no vai' poder continuar...
Miho tiene escasamente ocho años; una niña que vive del campo. Pasea con el vestido blanco empapado bajo la terrible lluvia que cae en una noche aciaga. Las gaitas hace un rato indeterminado que dejaron de sonar; ahora sólo se oyen los aullidos lamentos del viento del infierno sobre la campiña. Ella camina entre el barro que empieza a cubrir la yerba desaparecida; arrastra con su mano derecha una espada que ha recogido al azar de uno de los incontables cadáveres. La sangre riega la tierra, y el fango prepara las camas eternas para los despojos. Un rayo cae sobre la cima de la colina del fondo; ilumina a un sacerdote arrodillado. Su libro sagrado también está manchado de sangre. Nadie podrá considerarse vencedor cuando prácticamente no quedan hombres suficientes en ninguno de los dos bandos para poder contar los cadáveres. Una extensión de cuerpos muertos y mutilados sobre la tierra, escondiendo malheridos a los que nadie podrá atender y que morirán bajo el dolor de saberse abandonados poco a poco por la vida. Las gotas de lluvia quizá les cierren los ojos. Las hogueras de los campamentos están extintas; como vacíos se quedarán los vientres de las madres. Algún anciano, demasiado envejecido como para participar de la matanza, recibirá el peso moral de escribir la canción para recuerdo de los niños que perdieron a sus padres en la batalla. Miho no lo entiende. ¿Quién ha decidido construir este cementerio al aire libre? Quizá podría reconocer alguno de los rostros abatidos; pero la mayoría no mantienen la semejanza con sus cuerpos vivos. Cadáveres y sus despojos sobre la nocturna campiña. La inocencia ha perdido su cuello en la colapsada hoja de la guadaña. La noche ha caído sobre las tierras al igual que la eternidad sobre los cuerpos yacidos; sin brillo y con temor. La lluvia trata de tapar las vergüenzas abandonadas en el campo de batalla. Los descalzos pies de Miho sienten, en algunos momentos, un extraño calor, posiblemente producto de alguna respiración todavía no finalizada. Las aves de la carroña no rezarán ninguna oración de despedida antes de aparecer en los aledaños de la masacre; llegan en silencio y esperan la tranquilidad de los muertos para oficiar su macabro festín.
cançó del dia: Culloden's Harvest -traditional scot song arrenged by Deanta-
cançó del dia: Culloden's Harvest -traditional scot song arrenged by Deanta-
divendres, de setembre 08, 2006
ZEUS I SÉMELE
Aquesta és una meravellosa obra de Gustave Moreau -que podríeu gaudir al seu propi musée-. La idea de penjar-la ara aquí, més enllà de "permetre" que tothom la pugui gaudir és per si algú vol fer qualsevol comentari al respecte.
feu de "degustadors d'art" com diria una senyoreta que conec...
cançó del dia: por una vez -Malú- (versió directe)
divendres, de setembre 01, 2006
ESTIU
Estimades i Estimats;
l'agost ha mort; però, òbviament, tot continua. alguns fa dies que tornem a voltar per Barcelona i seguim dedicats a això tant genial que és cercar feina...
hem set fora uns dies, gaudint de l afamília -i 'nant a la platja de dia!- prop del Puerto de Santa Maria. Però la desgràcia caigué sobre un servidor i no vai' poder retornar a Paris... em podràs perdonar, Astrid, per no haver participat del teu somni?
EN BREU PODRÉ DEIXAR DE DIR QUE SÓC MEMBRE DE LA CIUTAT AMB L'ALCALDE MÉS INÚTIL DEL MÓN...
la resta de consideracions les deixarem per més endavant...
però penseu que arriben grans moments, i sinó, deixeu que la Vida transcorri i els grans instants sorgiran...
cançó del dia: In the year 2525 (Exordium & Terminus) -Zager and Evans-
reflexió del dia: seríem capaços de gaudir de l'eternitat?
l'agost ha mort; però, òbviament, tot continua. alguns fa dies que tornem a voltar per Barcelona i seguim dedicats a això tant genial que és cercar feina...
hem set fora uns dies, gaudint de l afamília -i 'nant a la platja de dia!- prop del Puerto de Santa Maria. Però la desgràcia caigué sobre un servidor i no vai' poder retornar a Paris... em podràs perdonar, Astrid, per no haver participat del teu somni?
EN BREU PODRÉ DEIXAR DE DIR QUE SÓC MEMBRE DE LA CIUTAT AMB L'ALCALDE MÉS INÚTIL DEL MÓN...
la resta de consideracions les deixarem per més endavant...
però penseu que arriben grans moments, i sinó, deixeu que la Vida transcorri i els grans instants sorgiran...
cançó del dia: In the year 2525 (Exordium & Terminus) -Zager and Evans-
reflexió del dia: seríem capaços de gaudir de l'eternitat?
ALGUNS COMENTARIS LITERARIS
OCÉANO MAR Alessandro Baricco
Un llibre molt interessant. Un conjunt d'històries entrellaçades per la posada Permayer que ens fa reflexionar i recordar que cal gaudir de la màgia que a vegades no volem acceptar que hi ha al nostre voltant.
La seva forma d'escriure és molt suggestiva; i aconsegueix mantenir-nos enganxats tota l'estona, tot i que al principi no som conscient de la dirreció de la nau.
Gaudiu-lo amb els sentits oberts...
LAIS PER AMANTS DISTINGITS I ALTRES PARAULES Roser Amills Bibiloni
Molt maco compendi de poemes. Breus, però suggestivament intensos. Les paraules justes i adequades per expressar els nostres entiments més quotidians i merevellosos.
Perfectament idoni per gaudir en companyia de la lectura dins el llit una agradable nit.
LAIS Maria de França
Una de les primeres mostres de literatura escrita a nivell de contes -tot i que llavors fossin en vers-.
La anomenada "Matèria de Bretanya" des de l'òptica, exclusiva, gairabé, de l'amor cortès. petotes històries que permeten entendre molt i molt bé el perquè de la literatura universal posterior; perquè a la fi i al cap, eren les vivències de l'època.
THE BLACK DRAGON Crhis Claremont -guió- John Bolton -il·lustració-
Dexeu-vos seduir per la màgia d'aquesta història fantàtica a la Bretanya medieval gràcies a un guió molt interessant i uns dibuixos que semblen fotografies en blanc i negre.
Un llibre molt interessant. Un conjunt d'històries entrellaçades per la posada Permayer que ens fa reflexionar i recordar que cal gaudir de la màgia que a vegades no volem acceptar que hi ha al nostre voltant.
La seva forma d'escriure és molt suggestiva; i aconsegueix mantenir-nos enganxats tota l'estona, tot i que al principi no som conscient de la dirreció de la nau.
Gaudiu-lo amb els sentits oberts...
LAIS PER AMANTS DISTINGITS I ALTRES PARAULES Roser Amills Bibiloni
Molt maco compendi de poemes. Breus, però suggestivament intensos. Les paraules justes i adequades per expressar els nostres entiments més quotidians i merevellosos.
Perfectament idoni per gaudir en companyia de la lectura dins el llit una agradable nit.
LAIS Maria de França
Una de les primeres mostres de literatura escrita a nivell de contes -tot i que llavors fossin en vers-.
La anomenada "Matèria de Bretanya" des de l'òptica, exclusiva, gairabé, de l'amor cortès. petotes històries que permeten entendre molt i molt bé el perquè de la literatura universal posterior; perquè a la fi i al cap, eren les vivències de l'època.
THE BLACK DRAGON Crhis Claremont -guió- John Bolton -il·lustració-
Dexeu-vos seduir per la màgia d'aquesta història fantàtica a la Bretanya medieval gràcies a un guió molt interessant i uns dibuixos que semblen fotografies en blanc i negre.
divendres, d’agost 11, 2006
NAUSICA
La setmana passada vai' gaudir de la versió que el Hermann Bonin ens oferia d'aquesta obra de Joan Maragall.
El lloc era el millor posible: el teatre Grec de BCN. L'obra fou molt interessant; tot i que la concessió populista canviant el comiat final entre els protagonistes no crec que fora gaire afortunada. Tot i això, us recomano que si a partir del stembre entra en temporada, 'neu-la a vore.
Però volia referir-me al personatge de Nausica. A tot allò que representa; tant des de l'original homèric, com des de l'obra de Goethe que serví d'inspiració -molt relativa, ja que el gran "romàntic teutó imagina una relació molt passional éssent la catalana molt més "serenament de paraula"- al nostre gran poeta. La filla del rei dels feacis és la redempció d'un heroi; és l'exaltació de la joventut davant la serenor i claredat de la sàvia vellesa. És la redempció dels pecats de l'heroi mitjançant la paraula en el seu grau més diví: la poesia; mentre ella renuncia a l'heroi purificant el seu amor. Així, ell, per fi!, deixarà de patir les conseqüències de l'ira del senyor de la mar i podrà tornar a la seva estimada Ítaca. Mentre Nausica ha sigut la seva llum per poder realitzar-ho i destil·larà l'amor imaginari en qualsevulla cosa que pugui ésser real; li ha donat camí.
Potser només és una fantasia podructe d'una ment malaltissa; però no us sembla una paràbola de la nostra vida?
¿no cerquem enamorar-nos d'un heroi -o heroïna- o cal redemir-lo de la fúria dels déus per trobar, sols mitjançant la paraula, el camí que ens guiarà a la nostra pròpia Ítaca?
cançó del dia: First we take Manhatann (Leonard Cohen)
El lloc era el millor posible: el teatre Grec de BCN. L'obra fou molt interessant; tot i que la concessió populista canviant el comiat final entre els protagonistes no crec que fora gaire afortunada. Tot i això, us recomano que si a partir del stembre entra en temporada, 'neu-la a vore.
Però volia referir-me al personatge de Nausica. A tot allò que representa; tant des de l'original homèric, com des de l'obra de Goethe que serví d'inspiració -molt relativa, ja que el gran "romàntic teutó imagina una relació molt passional éssent la catalana molt més "serenament de paraula"- al nostre gran poeta. La filla del rei dels feacis és la redempció d'un heroi; és l'exaltació de la joventut davant la serenor i claredat de la sàvia vellesa. És la redempció dels pecats de l'heroi mitjançant la paraula en el seu grau més diví: la poesia; mentre ella renuncia a l'heroi purificant el seu amor. Així, ell, per fi!, deixarà de patir les conseqüències de l'ira del senyor de la mar i podrà tornar a la seva estimada Ítaca. Mentre Nausica ha sigut la seva llum per poder realitzar-ho i destil·larà l'amor imaginari en qualsevulla cosa que pugui ésser real; li ha donat camí.
Potser només és una fantasia podructe d'una ment malaltissa; però no us sembla una paràbola de la nostra vida?
¿no cerquem enamorar-nos d'un heroi -o heroïna- o cal redemir-lo de la fúria dels déus per trobar, sols mitjançant la paraula, el camí que ens guiarà a la nostra pròpia Ítaca?
cançó del dia: First we take Manhatann (Leonard Cohen)
divendres, d’agost 04, 2006
ANDY WARHOL: LA MÀQUINA QUE MIRA
"Si vols saber sobre Andy Warhol, mira únicament la superfície de les meves pintures i les meves pel·lícules, i a mi, allà hi sóc jo. No hi ha res darrera." Andy Warhol
Andy Warhol és, sens cap mena de dubte, un espill de l'Amèrica del seu temps; i també un símbol de la banalitat i la frivolitat dels mateixos per als seus crítics.
Després de la confrontació entre el món i els expressionistes abstractes arribà el PopArt. S'acabà, definitivament, la pintura de cavallet. Un pop que mai fou cohesionat ni tingué manifest ni proclames. Tots els seus integrants, estil·lísticament molt diferents, tingueren inclinacions comuns per la imatgeria popular i el gust per les tecnologies comercials -què seria de la serigrafia sense Andy Warhol?-.
L'ArtPop no crea amb la imaginació, observa i reprodueix.
La contribució "principal" d'Andy Warhol fou eliminar la distinció entre l'artista d'avantguarda i el públic en general. És la "plebe" la destinatària del seu art; això farà que sigui la fugacitat el gran risc del PopArt.
Per aquelles persones que volgueu gaudir d'una experiència warholiana, principalment de les seves últimes etapes -tot i que manca alguna "Oxidació" (sublimació del dripping de Pollock)- podeu atançar-vos a l'exposició:
Andy Warhol: la màquina que mira
Centre Cultural de Caixa Girona
Sala la Fontana d'Or
C/ Ciutadans 19, Girona
entrada LLIURE
També tindreu a la vostra disposició set de les seves experiències fílimiques (o fragments; òbviament, Empire no és sencera).
No és una exposició que abasti tota la carrera creativa del geni de la The Factory (quelcom que seria molt interessant); però sí una aproximació a l'obra d'una de les icones (admirades o no) del segle XX -amb tot el que això comporta-.
cançó del dia: La otra parte de mí; La Habitación Roja
reflexió del dia: Cada cop que t'abraço s'esmicola més la meva ànima...
"Si vols saber sobre Andy Warhol, mira únicament la superfície de les meves pintures i les meves pel·lícules, i a mi, allà hi sóc jo. No hi ha res darrera." Andy Warhol
Andy Warhol és, sens cap mena de dubte, un espill de l'Amèrica del seu temps; i també un símbol de la banalitat i la frivolitat dels mateixos per als seus crítics.
Després de la confrontació entre el món i els expressionistes abstractes arribà el PopArt. S'acabà, definitivament, la pintura de cavallet. Un pop que mai fou cohesionat ni tingué manifest ni proclames. Tots els seus integrants, estil·lísticament molt diferents, tingueren inclinacions comuns per la imatgeria popular i el gust per les tecnologies comercials -què seria de la serigrafia sense Andy Warhol?-.
L'ArtPop no crea amb la imaginació, observa i reprodueix.
La contribució "principal" d'Andy Warhol fou eliminar la distinció entre l'artista d'avantguarda i el públic en general. És la "plebe" la destinatària del seu art; això farà que sigui la fugacitat el gran risc del PopArt.
Per aquelles persones que volgueu gaudir d'una experiència warholiana, principalment de les seves últimes etapes -tot i que manca alguna "Oxidació" (sublimació del dripping de Pollock)- podeu atançar-vos a l'exposició:
Andy Warhol: la màquina que mira
Centre Cultural de Caixa Girona
Sala la Fontana d'Or
C/ Ciutadans 19, Girona
entrada LLIURE
També tindreu a la vostra disposició set de les seves experiències fílimiques (o fragments; òbviament, Empire no és sencera).
No és una exposició que abasti tota la carrera creativa del geni de la The Factory (quelcom que seria molt interessant); però sí una aproximació a l'obra d'una de les icones (admirades o no) del segle XX -amb tot el que això comporta-.
cançó del dia: La otra parte de mí; La Habitación Roja
reflexió del dia: Cada cop que t'abraço s'esmicola més la meva ànima...
dissabte, de juliol 22, 2006
REFLEXIONS TROBADES EN UNA AMPOLLA NAUFRAGADA A L'OCEÀ D'UN BAR PERDUT A LA NIT INFINITA
Abastar l'horitzó; acaronar l'aigua; saber ésser petó per pertànyer a la felicitat.
Un xiuxiueig, fent d'equilibrista, sobre la pols d'estels; sense xarxa, amb un pou de penes ofegades a sota.
Al jardí del fons naixen flors cada vegada que parpadeges.
El color dels ulls canvia per influència de la mar.
La teva veu és la mel de la meua pell. El teu aire dibuixa el meu tacte.
Hi ha una nena petita entre la neu; juga a inventar contes que es fan realitat al teatre de les seves mans.
Les héteres dels joglars cremen una ciutat en nom de l'amor.
Tu ets el sol i jo la lluna, sols entre l'escuma d'un got; com onades entre petons d'horitzons...
La nit acarona els somnis que mai recordarem.
No vull, sempre, vèncer gràcies a perdre a les Termòpiles.
L'amor és un art que només es fa droga al arribar a la sang.
Vares pintar els espills del circ; ara la màgia és un record en déjà-vu.
Vull ésser el nenúfar a la saliva dels teus llavis.
Tot cor té un forat de cuc.
Fracàs d'orgull diví tractar d'estudiar la vida!
Me'n vai' amb tu; allà on decideixi la poesia.
L'Univers continua, sempre!, més enllà de la foscor...
reflexió del dia: ARA, Josep Piera
Ara que ja no ets, amor, ets més que mai.
Ara que ja no et tinc, amor, et vull de veres.
Ara que ja no ets, amor, ets esperança.
Ara que t'he perdut, amor, ets meu per sempre.
L'amor, amor, és així: és, si no és.
cancó del dia: Parque Triana (El Bicho) -una de les cançons més maques que he pogut descobrir-.
Abastar l'horitzó; acaronar l'aigua; saber ésser petó per pertànyer a la felicitat.
Un xiuxiueig, fent d'equilibrista, sobre la pols d'estels; sense xarxa, amb un pou de penes ofegades a sota.
Al jardí del fons naixen flors cada vegada que parpadeges.
El color dels ulls canvia per influència de la mar.
La teva veu és la mel de la meua pell. El teu aire dibuixa el meu tacte.
Hi ha una nena petita entre la neu; juga a inventar contes que es fan realitat al teatre de les seves mans.
Les héteres dels joglars cremen una ciutat en nom de l'amor.
Tu ets el sol i jo la lluna, sols entre l'escuma d'un got; com onades entre petons d'horitzons...
La nit acarona els somnis que mai recordarem.
No vull, sempre, vèncer gràcies a perdre a les Termòpiles.
L'amor és un art que només es fa droga al arribar a la sang.
Vares pintar els espills del circ; ara la màgia és un record en déjà-vu.
Vull ésser el nenúfar a la saliva dels teus llavis.
Tot cor té un forat de cuc.
Fracàs d'orgull diví tractar d'estudiar la vida!
Me'n vai' amb tu; allà on decideixi la poesia.
L'Univers continua, sempre!, més enllà de la foscor...
reflexió del dia: ARA, Josep Piera
Ara que ja no ets, amor, ets més que mai.
Ara que ja no et tinc, amor, et vull de veres.
Ara que ja no ets, amor, ets esperança.
Ara que t'he perdut, amor, ets meu per sempre.
L'amor, amor, és així: és, si no és.
cancó del dia: Parque Triana (El Bicho) -una de les cançons més maques que he pogut descobrir-.
divendres, de juliol 21, 2006
NO A LA GUERRA!!!
Per totes les criatures del món; perquè mereixen un món millor -què és posible-.
Per a tota la humanitat!!!
És totalment inadmisible que Israel -una vegada més!- actui impunement agredint no ja sols la sobirania nacional d'un estat sobirà, sinó POBLACIÓ CIVIL!!!
Al igual que als territoris que -quan déus impunes a qui algun dia haurem de jutjar!- hauran de formar (haurien!) l'Estat Palestí, Israel torna a invair el Líban. És vergonyós que l'estat sionista tingui carta blanca per fer allò que li plagui bushcant excuses que no són sinó mentides per justificar una nova agressió.
VOLEM PAU! VOLEM JUSTÍCIA! VOLEM LLIBERTAT!
-i per si algú encara té dubtes estúpits, acusar l'estat d'Israel NO és ésser antisemita!-.
poema del dia: La Poesía es un arma cargada de futuro, Gabriel Celaya
Per totes les criatures del món; perquè mereixen un món millor -què és posible-.
Per a tota la humanitat!!!
És totalment inadmisible que Israel -una vegada més!- actui impunement agredint no ja sols la sobirania nacional d'un estat sobirà, sinó POBLACIÓ CIVIL!!!
Al igual que als territoris que -quan déus impunes a qui algun dia haurem de jutjar!- hauran de formar (haurien!) l'Estat Palestí, Israel torna a invair el Líban. És vergonyós que l'estat sionista tingui carta blanca per fer allò que li plagui bushcant excuses que no són sinó mentides per justificar una nova agressió.
VOLEM PAU! VOLEM JUSTÍCIA! VOLEM LLIBERTAT!
-i per si algú encara té dubtes estúpits, acusar l'estat d'Israel NO és ésser antisemita!-.
poema del dia: La Poesía es un arma cargada de futuro, Gabriel Celaya
dimecres, de juliol 19, 2006
LA GRANDE BOUCLE
Per fi! El ciclisme torna a ésser un espectacle digne! Le Tour de France 2006, tot i el gra enrenou inicial -i tot el que falta per "netejar", inclús històricament,- és ara per ara el gran esdeveniment esportiu del mes de juliol. Gràcies al fet de no exisitr ara per ara un gran "dominador", estem podent gaudir del ciclisme d'antuvi, d'aquell de les grans etapes, el que veièrem fins a l'arribada de "l'astronauta" Induráin. I que a partir dels noranta començà a desaparèixer. L'etapa d'avui ha sigut una preciositat.
Però, per desgràcia, no tot en aquesta vida és tant meravellós. Per aquest motiu:
demà dijous 20 de juliol a les 20 hores concentració a la Plaça Sant Jaume de Barcelona per protestar per la invasió israelí del Líban i les massacres enfront la ANP.
cançó del dia: Lady (Modjo)
recomanació literària del dia: Les Castanyes Verdes, Janusz Domagalik
Per fi! El ciclisme torna a ésser un espectacle digne! Le Tour de France 2006, tot i el gra enrenou inicial -i tot el que falta per "netejar", inclús històricament,- és ara per ara el gran esdeveniment esportiu del mes de juliol. Gràcies al fet de no exisitr ara per ara un gran "dominador", estem podent gaudir del ciclisme d'antuvi, d'aquell de les grans etapes, el que veièrem fins a l'arribada de "l'astronauta" Induráin. I que a partir dels noranta començà a desaparèixer. L'etapa d'avui ha sigut una preciositat.
Però, per desgràcia, no tot en aquesta vida és tant meravellós. Per aquest motiu:
demà dijous 20 de juliol a les 20 hores concentració a la Plaça Sant Jaume de Barcelona per protestar per la invasió israelí del Líban i les massacres enfront la ANP.
cançó del dia: Lady (Modjo)
recomanació literària del dia: Les Castanyes Verdes, Janusz Domagalik
dimarts, de juliol 18, 2006
GAUDIM DE LA VIDA!!!
La vida és un instant etern meravellós... GAUDIM-LO!!!
tenim amistats, podem estimar i ésser estimats; tenim moments dolços que ens fan somriure i plorar de felicitat... així que el millor que podem fer és viure la vida!!!
aquesta és la meva millor reflexió davant el nostre adveniment.
petnons a totes aquelles persones que em fan gaudir de la vida; sou el millor que hi ha a l'Univers -voltros sabeu qui sou-.
I, especialment, gràcies Queralt per existir.
La vida és un instant etern meravellós... GAUDIM-LO!!!
tenim amistats, podem estimar i ésser estimats; tenim moments dolços que ens fan somriure i plorar de felicitat... així que el millor que podem fer és viure la vida!!!
aquesta és la meva millor reflexió davant el nostre adveniment.
petnons a totes aquelles persones que em fan gaudir de la vida; sou el millor que hi ha a l'Univers -voltros sabeu qui sou-.
I, especialment, gràcies Queralt per existir.
dimecres, de juliol 12, 2006
LA NAZIONALE (FIFA Wolrd Cup Deutchsland 2006)
La República de Italia volvió a conquistar el mundo: los Azzurri ya son tetracampeones. Y Europa consiguió, merecidamente, empatar a nueve campeonatos mundiales con el ConoSurAMericano.
Nadie, nunca, debiera objetar nada ante la consecución de un título; más, cuando éste ha sido vencido en justa liza. Habrá quien critique el juego de la squadra; pero ni éste ha sido sólo catenaccio -ni tan siquiera a la vieja usanza-, ni debiera sorprendernos en los tiempos actuales. ¿Alguien ha olvidado que Grecia es la actual campeona de Europa?
Obviamente, en sus siete encuentros, Italia nos ha ofrecido luces y sombras; pero ha sido de los pocos, aunque fuese con destellos, que ha iluminado el frío vacío de oscuridad que mayoritariamente hemos “disfrutado” en el segundo mundial alemán. (Esto era lo único que una excelente organización no podía controlar). Realizó un interesante primer encuentro, se ofuscó en el segundo, y el tercero lo pasó como trámite –como un mariscal dirige un mero movimiento táctico de tropas-. ¿Pucherazo en octavos? Los italianos no son responsables directos de los errores arbitrales –por mucho moggipoli o moggigate que arrastren-; es el sistema imperante en toda la sociedad. Además, podemos aplicar el viejo corolario de “si marcas dos goles antes, un penalti injusto en al final no te roba la victoria”. El partido de cuartos les permitió alcanzar el mínimo exigible sin desgastarse en exceso. Seremos sinceros, todavía no habían tenido ningún rival de enjundia –lo de “dignos” podría sonar ofensivo- Pero si no fuese así, si los mundiales no congregasen a treinta y dos selecciones nacionales de todo el planeta no sería la prueba fehaciente de ser el deporte que mueve a toda nuestra ladea global, ni nos permitiría poder tener la esperanza de gozar con las más grandes.
Y llegamos a las semifinales; si no el mejor, de los mejores encuentros de los sesenta y cuatro. Una Mannschaft que de la mano de Klinsi mantuvo todas las características de la tricampeona pero sabiendo aderezarlo con frescura, y buen juego, se enfrentó a una Nazionale que si siempre jugase así, los encuentros del Calcio volverían a verse en campos repletos de espectadores. Alemania jugó un grandísimo encuentro; pero quizá el peso de un sueño de ochenta y dos millones más el cansancio del gran partido de cuartos pasaron factura ante una Italia que se entregó al buen fútbol en la 1ª parte y muy especialmente en la prórroga. Y la anfitriona acabó tropezando, también, ante el destino, que 24 años después, regresaba a la cita para con el país de la ciudad eterna y la política imposible. En aquel minuto 117 en el que Grosso -¿esta utilización de los laterales es catenaccio?- marcaba un golazo de lujo -¿quién dejó solo a Pirlo?- todos comprendimos que los Azzurri eran campeones. Grosso corría, pero era guiado por el espíritu de Tardelli –si también su excelencia S.PErtini hubiese saltado-. Quizá la única objeción de este partido sea: Sr. Lippi, ¿por qué Italia no juega siempre así?” Su rival en la final nos daría la respuesta: “descoubertainización”. Lo importante, lo único, es la victoria. -¿Sería tan bella la de Samotracia si no tuviese ese nombre?-.
Y llegó la gran final, la rehabilitación –definitiva- del Olimpiastadion de Berlín. Francia jugó mejor. ¿Francia hizo un fútbol bonito? Podemos discutir el penalti; un pannenka que Zizou tiró mal pero Maradona, perdón, Dios, quiso que entrase. Italia se volcó entonces; y de un toque sublime de Pirlo llegó una perfección de Materazzi. Fue realmente en el segundo tiempo cuando Francia anuló a Italia. ¿Francia? Zidane había estado relativamente bien controlado por los Azzurri; y fue entonces cuando Vieira y Makelele deshicieron el juego italiano. Dejaron a Italia sin balón; pero hay que saber rematarlo. La única catarsis del fútbol es el gol y ninguno de los dos fue capaz. Sólo quedaba la solución del alemán Ward. Por una vez -¿la primera?- cnco italianos fueron capaces de marcar los cinco penaltis.
Sólo tengo una auténtica objeción a la victoria azzurri. No es justo que llegue estando el “más grande” todavía en activo pero no en la Nazionale. Paolo Maldini es a nivel individual lo que la Naranja Mecánica fue a nivel colectivo en la década de los setenta.
¿Y el resto?
Francia. ¿Los jubilados? ¡Por favor! Yo también quisiera llegar así a ser un jubilado. Cayeron de la forma más cruel; pero debe estarse en una final para poder perderla. La selección de Doménech hizo una fase de grupo mediocre; pero después supo ir pasando rondas a base de una versión afrancesada del catenaccio –estructura defensiva con cierta magia de champagne-. Más allá del buen huego de Zidane y la utilización de las bandas –con Malouda y Ribery-; algún leve fogonazo de Henry -¿dónde estaba?-, sus claves fueron Vieira y Makelele.
Solamente objetar la elección de Zidane como mejor jugador del mundial. Es cierto que sus errores no deben empañar el recuerdo de la grandísima clase con la que durante años ha maravillado al universo; pero tras la indigna acción con que se despide no le puede conceder tal galardón. ¿Cannavaro, Pirlo?
La Mannschaft. La locomotora europea nos ha ilusionado. Ha vuelto a demostrar que el calcio, digo el fútbol, es un juego de equipo; ilusión, orgullo, savia nueva aderezada con gotas de experiencia y un sueño común. ¡Klinsi quédate! –aunque ya has renunciado…- Supo enfrentarse a una gran Argentina; y en la que debía haber sido la final –el partido del que siempre gana contra el que nunca pierde-, nos permitió ver que vuelve a ser, como siempre ha sido –especialmente desde el 54- una de las más grandes. ¿Quizá nueva reina en el 2010? Yo sí he disfrutado con el fútbol alemán.
Portugal. ¿La que hace el fútbol más atractivo? ¿Quién ha dicho tamaña tontería? ¡Pero si está Luiz Felipao Sacolari en el banquillo! Prefiero a Italia infinidad de veces. Un país como Portugal no merece una selección tan mediocre. ¿Cristiano Ronaldo? A lo mejor dopado hace algo en un “clásica menor” de un día. ¿Figo? Una gran jugada para un gol del perdido Pauleta y un gran centro. ¿Deco? A diferencia de la Eurocopa 2004, no tenía a Rui Costa para sacar las castañas del fuego. Contención y destrucción e ilusionismo (lo que significa que no es real) es lo único que podría ofrecer una selección con Scolari. Esta selección podría haber dado para mucho más.
La Argentina. ¡Qué lástima, otra vez! Volvió a ser ella misma; pero volvió a caer. Tres grandes partidos –muchos detalles para enmarcar-; pero tropezó con un muro de un sueño más fuerte. Volvimos a gozar del ensueño ante Serbia y Montenegro. Y Dios, perdón, Maradona, reconvirtió su mágico gol perfecto en la colectividad de un equipo. Pese a todo, no podemos culpar de la derrota a Peckerman por haber quitado a Riquelme y no poner a Messi, es totalmente injusto. La única responsable se llama Alemania.
Brasil. Ah, pero, ¿Brasil participaba? Es cierto que hemos visto a Kaká; pero sólo a él i en algunos instantes. Brasil es publicidad, y de vez en cuando, efectividad (¿Cuánto de regalada?) En los últimos 24 años, ¿qué nos ha ofrecido la seleçao? El mítico partido en Sarriá frente a Italia; y Dunga -el más europeo de los brasileños-. Nada más; mucha pólvora mojada y humo a destajo. (Lo de los 2 mundiales últimos merece un análisis por separado). Una vez más -¿cuántas van?-, no nos han mostrado todo lo que se presupone que tienen.
¿España? Mucha ilusión –el equipo más joven-, y en no-saber-hacer-en-los-momentos-decisivos –la misma historia de siempre-. Sólo algunos detalles –que es de agradecer- y poco más.
Una mención para Suiza, la primera selección en la historia en quedar eliminada de un mundial sin haber encajado un gol.
Alguien debiera analizar en profundidad la historia mundialista de los inventores del fútbol moderno. Se necesita mucha flema para tragar con sus actuaciones, y acontecidos, casi dignas de un sketch en los Monty Phyton’s Flying Circus.
Para finalizar, una reseña de agradecimiento a Zidane: por haber marcado el penalti de la final, no permitiendo así que Buffon robara el récord a Walter Zenga. En el fondo soy un nostálgico –y quizá un romántico empedernido-.
LARGA VIDA AL FÚTBOL. Nos vemos en SouthAfrica 2010!!!
reflexión del dia: Que pueda contar contigo, / Como sabes que conmigo siempre;/ Que no cuente la suerte, no; / Sólo el destino que nos presentó. (Bunbury)
canción del dia: Sólo tú (Pastora Soler)
La República de Italia volvió a conquistar el mundo: los Azzurri ya son tetracampeones. Y Europa consiguió, merecidamente, empatar a nueve campeonatos mundiales con el ConoSurAMericano.
Nadie, nunca, debiera objetar nada ante la consecución de un título; más, cuando éste ha sido vencido en justa liza. Habrá quien critique el juego de la squadra; pero ni éste ha sido sólo catenaccio -ni tan siquiera a la vieja usanza-, ni debiera sorprendernos en los tiempos actuales. ¿Alguien ha olvidado que Grecia es la actual campeona de Europa?
Obviamente, en sus siete encuentros, Italia nos ha ofrecido luces y sombras; pero ha sido de los pocos, aunque fuese con destellos, que ha iluminado el frío vacío de oscuridad que mayoritariamente hemos “disfrutado” en el segundo mundial alemán. (Esto era lo único que una excelente organización no podía controlar). Realizó un interesante primer encuentro, se ofuscó en el segundo, y el tercero lo pasó como trámite –como un mariscal dirige un mero movimiento táctico de tropas-. ¿Pucherazo en octavos? Los italianos no son responsables directos de los errores arbitrales –por mucho moggipoli o moggigate que arrastren-; es el sistema imperante en toda la sociedad. Además, podemos aplicar el viejo corolario de “si marcas dos goles antes, un penalti injusto en al final no te roba la victoria”. El partido de cuartos les permitió alcanzar el mínimo exigible sin desgastarse en exceso. Seremos sinceros, todavía no habían tenido ningún rival de enjundia –lo de “dignos” podría sonar ofensivo- Pero si no fuese así, si los mundiales no congregasen a treinta y dos selecciones nacionales de todo el planeta no sería la prueba fehaciente de ser el deporte que mueve a toda nuestra ladea global, ni nos permitiría poder tener la esperanza de gozar con las más grandes.
Y llegamos a las semifinales; si no el mejor, de los mejores encuentros de los sesenta y cuatro. Una Mannschaft que de la mano de Klinsi mantuvo todas las características de la tricampeona pero sabiendo aderezarlo con frescura, y buen juego, se enfrentó a una Nazionale que si siempre jugase así, los encuentros del Calcio volverían a verse en campos repletos de espectadores. Alemania jugó un grandísimo encuentro; pero quizá el peso de un sueño de ochenta y dos millones más el cansancio del gran partido de cuartos pasaron factura ante una Italia que se entregó al buen fútbol en la 1ª parte y muy especialmente en la prórroga. Y la anfitriona acabó tropezando, también, ante el destino, que 24 años después, regresaba a la cita para con el país de la ciudad eterna y la política imposible. En aquel minuto 117 en el que Grosso -¿esta utilización de los laterales es catenaccio?- marcaba un golazo de lujo -¿quién dejó solo a Pirlo?- todos comprendimos que los Azzurri eran campeones. Grosso corría, pero era guiado por el espíritu de Tardelli –si también su excelencia S.PErtini hubiese saltado-. Quizá la única objeción de este partido sea: Sr. Lippi, ¿por qué Italia no juega siempre así?” Su rival en la final nos daría la respuesta: “descoubertainización”. Lo importante, lo único, es la victoria. -¿Sería tan bella la de Samotracia si no tuviese ese nombre?-.
Y llegó la gran final, la rehabilitación –definitiva- del Olimpiastadion de Berlín. Francia jugó mejor. ¿Francia hizo un fútbol bonito? Podemos discutir el penalti; un pannenka que Zizou tiró mal pero Maradona, perdón, Dios, quiso que entrase. Italia se volcó entonces; y de un toque sublime de Pirlo llegó una perfección de Materazzi. Fue realmente en el segundo tiempo cuando Francia anuló a Italia. ¿Francia? Zidane había estado relativamente bien controlado por los Azzurri; y fue entonces cuando Vieira y Makelele deshicieron el juego italiano. Dejaron a Italia sin balón; pero hay que saber rematarlo. La única catarsis del fútbol es el gol y ninguno de los dos fue capaz. Sólo quedaba la solución del alemán Ward. Por una vez -¿la primera?- cnco italianos fueron capaces de marcar los cinco penaltis.
Sólo tengo una auténtica objeción a la victoria azzurri. No es justo que llegue estando el “más grande” todavía en activo pero no en la Nazionale. Paolo Maldini es a nivel individual lo que la Naranja Mecánica fue a nivel colectivo en la década de los setenta.
¿Y el resto?
Francia. ¿Los jubilados? ¡Por favor! Yo también quisiera llegar así a ser un jubilado. Cayeron de la forma más cruel; pero debe estarse en una final para poder perderla. La selección de Doménech hizo una fase de grupo mediocre; pero después supo ir pasando rondas a base de una versión afrancesada del catenaccio –estructura defensiva con cierta magia de champagne-. Más allá del buen huego de Zidane y la utilización de las bandas –con Malouda y Ribery-; algún leve fogonazo de Henry -¿dónde estaba?-, sus claves fueron Vieira y Makelele.
Solamente objetar la elección de Zidane como mejor jugador del mundial. Es cierto que sus errores no deben empañar el recuerdo de la grandísima clase con la que durante años ha maravillado al universo; pero tras la indigna acción con que se despide no le puede conceder tal galardón. ¿Cannavaro, Pirlo?
La Mannschaft. La locomotora europea nos ha ilusionado. Ha vuelto a demostrar que el calcio, digo el fútbol, es un juego de equipo; ilusión, orgullo, savia nueva aderezada con gotas de experiencia y un sueño común. ¡Klinsi quédate! –aunque ya has renunciado…- Supo enfrentarse a una gran Argentina; y en la que debía haber sido la final –el partido del que siempre gana contra el que nunca pierde-, nos permitió ver que vuelve a ser, como siempre ha sido –especialmente desde el 54- una de las más grandes. ¿Quizá nueva reina en el 2010? Yo sí he disfrutado con el fútbol alemán.
Portugal. ¿La que hace el fútbol más atractivo? ¿Quién ha dicho tamaña tontería? ¡Pero si está Luiz Felipao Sacolari en el banquillo! Prefiero a Italia infinidad de veces. Un país como Portugal no merece una selección tan mediocre. ¿Cristiano Ronaldo? A lo mejor dopado hace algo en un “clásica menor” de un día. ¿Figo? Una gran jugada para un gol del perdido Pauleta y un gran centro. ¿Deco? A diferencia de la Eurocopa 2004, no tenía a Rui Costa para sacar las castañas del fuego. Contención y destrucción e ilusionismo (lo que significa que no es real) es lo único que podría ofrecer una selección con Scolari. Esta selección podría haber dado para mucho más.
La Argentina. ¡Qué lástima, otra vez! Volvió a ser ella misma; pero volvió a caer. Tres grandes partidos –muchos detalles para enmarcar-; pero tropezó con un muro de un sueño más fuerte. Volvimos a gozar del ensueño ante Serbia y Montenegro. Y Dios, perdón, Maradona, reconvirtió su mágico gol perfecto en la colectividad de un equipo. Pese a todo, no podemos culpar de la derrota a Peckerman por haber quitado a Riquelme y no poner a Messi, es totalmente injusto. La única responsable se llama Alemania.
Brasil. Ah, pero, ¿Brasil participaba? Es cierto que hemos visto a Kaká; pero sólo a él i en algunos instantes. Brasil es publicidad, y de vez en cuando, efectividad (¿Cuánto de regalada?) En los últimos 24 años, ¿qué nos ha ofrecido la seleçao? El mítico partido en Sarriá frente a Italia; y Dunga -el más europeo de los brasileños-. Nada más; mucha pólvora mojada y humo a destajo. (Lo de los 2 mundiales últimos merece un análisis por separado). Una vez más -¿cuántas van?-, no nos han mostrado todo lo que se presupone que tienen.
¿España? Mucha ilusión –el equipo más joven-, y en no-saber-hacer-en-los-momentos-decisivos –la misma historia de siempre-. Sólo algunos detalles –que es de agradecer- y poco más.
Una mención para Suiza, la primera selección en la historia en quedar eliminada de un mundial sin haber encajado un gol.
Alguien debiera analizar en profundidad la historia mundialista de los inventores del fútbol moderno. Se necesita mucha flema para tragar con sus actuaciones, y acontecidos, casi dignas de un sketch en los Monty Phyton’s Flying Circus.
Para finalizar, una reseña de agradecimiento a Zidane: por haber marcado el penalti de la final, no permitiendo así que Buffon robara el récord a Walter Zenga. En el fondo soy un nostálgico –y quizá un romántico empedernido-.
LARGA VIDA AL FÚTBOL. Nos vemos en SouthAfrica 2010!!!
reflexión del dia: Que pueda contar contigo, / Como sabes que conmigo siempre;/ Que no cuente la suerte, no; / Sólo el destino que nos presentó. (Bunbury)
canción del dia: Sólo tú (Pastora Soler)
dissabte, de juliol 08, 2006
EL HORIZONTE
Nunca me pregunté dónde estaba, físicamente, el horizonte. Nunca. Nunca... hasta que naufragué en tus ojos. Ahora hay entre mis manos una carta con el aroma de tus besos. La mar nos sigue mirando, hasta siempre; ha suspirado, levantando los vientos de los entrecortados gemidos del placer; logrando disimular mis lágrimas en un salpicado de vodka entre las palabras todavía no escritas. Siempre sonreías; y así la vida posía permanecer ella misma... y el sol cortejar a la luna, y la luna dejarse querer... Aquel árbol está recordando; y la playa sigue su devenir como un segundo persigue a otro segundo. Entendí al tiempo y su significado entre tus salivas. He sentido el corazón palpitar en cada parpadeo; las estaciones recorrieron mi cuerpo mientras tú cuidabas de mis sueños...
Y ahora sé que el horizonte es tu piel: la fina línea infinita que delimita mis sueños ante el paraíso de tu interior...
Nos mecerán las olas, y los abrazos seguirán siendo nuestras palabras llenas de aromas, de matices de besos en las caricias del día y la noche...
Siempre quise entender el horizonte; y ahora comprendo que son tus sueños abrazándose con los míos... y que cada noche, y cada amanecer, y cada primavera, y cada segundo de un "tequiero" ó un "tuyyo", se entreteje el horizonte. Y en ti yo caí; y tú me recogiste cuando caías en mí.
Nunca me pregunté dónde está el horizonte... siempre habrá quien nos los descubra...
canción: Recuerda (Ismael Serrano)
poema: Poema XX (20 poemas de amor y una canción desesperada; Pablo Neruda)
Nunca me pregunté dónde estaba, físicamente, el horizonte. Nunca. Nunca... hasta que naufragué en tus ojos. Ahora hay entre mis manos una carta con el aroma de tus besos. La mar nos sigue mirando, hasta siempre; ha suspirado, levantando los vientos de los entrecortados gemidos del placer; logrando disimular mis lágrimas en un salpicado de vodka entre las palabras todavía no escritas. Siempre sonreías; y así la vida posía permanecer ella misma... y el sol cortejar a la luna, y la luna dejarse querer... Aquel árbol está recordando; y la playa sigue su devenir como un segundo persigue a otro segundo. Entendí al tiempo y su significado entre tus salivas. He sentido el corazón palpitar en cada parpadeo; las estaciones recorrieron mi cuerpo mientras tú cuidabas de mis sueños...
Y ahora sé que el horizonte es tu piel: la fina línea infinita que delimita mis sueños ante el paraíso de tu interior...
Nos mecerán las olas, y los abrazos seguirán siendo nuestras palabras llenas de aromas, de matices de besos en las caricias del día y la noche...
Siempre quise entender el horizonte; y ahora comprendo que son tus sueños abrazándose con los míos... y que cada noche, y cada amanecer, y cada primavera, y cada segundo de un "tequiero" ó un "tuyyo", se entreteje el horizonte. Y en ti yo caí; y tú me recogiste cuando caías en mí.
Nunca me pregunté dónde está el horizonte... siempre habrá quien nos los descubra...
canción: Recuerda (Ismael Serrano)
poema: Poema XX (20 poemas de amor y una canción desesperada; Pablo Neruda)
SEDA Alessandro Baricco Una molt interesant obra. Un llibre molt curt; no és una novel·la, no és un relat, és una història. És quelcom més que la narració d'un viatge intern -desfermat per una experiència viscuda més enllà d'on acaba el món-. Són sentiments, -per què sempre ens faltaran paraules per descriure'ls?-.
És una lectura ràpida -és una història breu de paraules-; però què, inconscientment, és lenta i pausada; sents a la teua pell - a la veritable pell, aquella que envolta l'ànima- com et succeeix allò que llegeixes.
És una història perfecta per llegir-la al llit, amb poca llum, abraçat a una persona molt especial amb qui es poden compartir els moments de tendresa.
cançó del dia: La Espuma de Venus (Héroes del Silencio)
poema del dia: Palabras para Julia (J.A. Goytisolo)
reflexió del dia: on és l'ànima de l'albada?
divendres, de juliol 07, 2006
ELS SOMNIS
Qué és un somni? ¿En quin moment, en alguna aïllada cel·la dels inferns, es converteix un substrat fisiològic en quelcom màgic? ¿És, potser, l'instant de la seva naixença l'etern instant de l'orgasme de l'esperança quan la polsim estelar niua amb un cor que glateix? Potser, és, simplement, la fe de saber-nos vius, de comprendre que la vida pot ésser el camí devers la selva i el jardí; i, el somni, és nostre desig de tenir cura d'aquesta Gaia.
Emperò, com distingir els autèntics somnis? ¿Ho són només els dels ulls tancats, ó, els que voregen les nostres assímptotes mentre plorem, entre la mar i la platja, amb una copa de vi blanc i un acigarreta sota una tempesta on els nostres cors i ànimes són els trons i els llampecs?
Els somnis són com l'autèntica amada; aquella per qui NO donaríem la vida... ¿abandonar la vida i trencar-li les il·lusions? L'autèntica amada és a qui aconsegueixes que el món l'abandoni mitjançant abraçades de mar, xiuxiueigs d'univers, petons on un sencer s'entrega i acaronant-la sempre, tota, en tot moment...
Per això, ens hem d'entregar sempre, a cada nou somni, verges. Oblidar el passat per construir el futur.
Quan un somni arriba, desitja'l més que la teva pròpia naixença...
To see a world in a grain of sand,
And Heaven in a wild flower,
Hold infinity in the palm of your hand
And eternity in an hour.
he who binds himself to a joy
Does the winged life destroy;
He who kisses the joy as it flies
Lives in eternity's sunrise.
William Blake
cançó del dia: Tamarack Pines (George Winston)
reflexió del dia: Después no es que la vida vaya como tú te la imaginas. Sigue su camino. Y tu´el tuyo. Y no son el mismo camino. Es así... No es que yo quisiera ser feliz, eso no. Quería... salvarme, eso es, salvarme. Pero comprendí tarde por qué lado había que ir: por el lado de los deseos. (Alessandro Baricco, Oceano mare)
Qué és un somni? ¿En quin moment, en alguna aïllada cel·la dels inferns, es converteix un substrat fisiològic en quelcom màgic? ¿És, potser, l'instant de la seva naixença l'etern instant de l'orgasme de l'esperança quan la polsim estelar niua amb un cor que glateix? Potser, és, simplement, la fe de saber-nos vius, de comprendre que la vida pot ésser el camí devers la selva i el jardí; i, el somni, és nostre desig de tenir cura d'aquesta Gaia.
Emperò, com distingir els autèntics somnis? ¿Ho són només els dels ulls tancats, ó, els que voregen les nostres assímptotes mentre plorem, entre la mar i la platja, amb una copa de vi blanc i un acigarreta sota una tempesta on els nostres cors i ànimes són els trons i els llampecs?
Els somnis són com l'autèntica amada; aquella per qui NO donaríem la vida... ¿abandonar la vida i trencar-li les il·lusions? L'autèntica amada és a qui aconsegueixes que el món l'abandoni mitjançant abraçades de mar, xiuxiueigs d'univers, petons on un sencer s'entrega i acaronant-la sempre, tota, en tot moment...
Per això, ens hem d'entregar sempre, a cada nou somni, verges. Oblidar el passat per construir el futur.
Quan un somni arriba, desitja'l més que la teva pròpia naixença...
To see a world in a grain of sand,
And Heaven in a wild flower,
Hold infinity in the palm of your hand
And eternity in an hour.
he who binds himself to a joy
Does the winged life destroy;
He who kisses the joy as it flies
Lives in eternity's sunrise.
William Blake
cançó del dia: Tamarack Pines (George Winston)
reflexió del dia: Después no es que la vida vaya como tú te la imaginas. Sigue su camino. Y tu´el tuyo. Y no son el mismo camino. Es así... No es que yo quisiera ser feliz, eso no. Quería... salvarme, eso es, salvarme. Pero comprendí tarde por qué lado había que ir: por el lado de los deseos. (Alessandro Baricco, Oceano mare)
dimecres, de juliol 05, 2006
SÍ, JO HO CONSENTO
Amb aquesta maca frase, el passat 1 de juliol, els meus molt estimats Marta i Nyllu es casaren.
La veritat és que fou un gran cap de setmana.
El divendres, a les dotze de la nit -en aquest bonic moment en que la vida comença- una expedició de dos cotxes -Núries i Godia, i Muntsa, Gorka i un servidor- partia de Sants (perdó, Hostafrancs) en direcció Horta de Sant Joan.
Arribarem, després d'una parada, i sense cap problema d'orientació gràcies a les bones notes facilitades, cap allà les 3 de la matinada; éssent subjugats per un cel encissador a una caseta on la gent ja dormia!!!
Ferem alguna "copitxuelilla" i preparem allò que ens faltava per al dia següent. Montarem un cert petit espectacle mentre cercàvem un lloc on dormir entre les tres habitacions ocuapdes. Tot i alguns roncs i una orgia aviària; podem afirmar que dormírem entre 1 i 2 hores.
Ens llevaren per esmorçar cap allà les 8 del matí i per ajudar a muntar no gaire res. Alguns després aprofitaren per fer una "becaineta" o per visitar la localitat.
A partir de les onze -posiblement hi havia gent des d'abans- la gran moguda d'aconseguir que les amistats dels nuvis fossin persones presentables.
Al migdia, tots ens refugíavem d'un Lorenzo terrible sorgit del pitjor dels Inferns... I cap allà les 13 hores, la gran festa!!!
Tot molt senzillet, sota unes petites carpes, on el sol seguia atacant; molt maco i emotiu... El nuvi molt elagant; i la núvia, més maca imposible!!! I EREN TERRIBELMENT NERVIOSOS -jejeje- (no és preciós?)
-em permetré la llicència de reconèixer que la mà em tremolava quan com a testimoni (moltíssimes gràcies pel gran honor) signava els papers.
I després d'això, els primers tasts, les primeres fotos, les primeres birres i els primers martinis...
i cap al dinar. exquisit; però en massa quantia.
(i amb un freak digne dels pitjors programes de telebrossa amb un orgue)
i més festa... a la "disco" de l'hotel fins que ens kardaren fora -que era molt aviat- i ferem cap a la casa a continuar-la...
i el matí següent, quan el sol ja no ens deixava dormir veièrem els nostres rostres vençuts? pels excesos i l'alegria...
quan sigui posible ja penjarem les fotos...
VISCA ELS NUVIS!!!
Amb aquesta maca frase, el passat 1 de juliol, els meus molt estimats Marta i Nyllu es casaren.
La veritat és que fou un gran cap de setmana.
El divendres, a les dotze de la nit -en aquest bonic moment en que la vida comença- una expedició de dos cotxes -Núries i Godia, i Muntsa, Gorka i un servidor- partia de Sants (perdó, Hostafrancs) en direcció Horta de Sant Joan.
Arribarem, després d'una parada, i sense cap problema d'orientació gràcies a les bones notes facilitades, cap allà les 3 de la matinada; éssent subjugats per un cel encissador a una caseta on la gent ja dormia!!!
Ferem alguna "copitxuelilla" i preparem allò que ens faltava per al dia següent. Montarem un cert petit espectacle mentre cercàvem un lloc on dormir entre les tres habitacions ocuapdes. Tot i alguns roncs i una orgia aviària; podem afirmar que dormírem entre 1 i 2 hores.
Ens llevaren per esmorçar cap allà les 8 del matí i per ajudar a muntar no gaire res. Alguns després aprofitaren per fer una "becaineta" o per visitar la localitat.
A partir de les onze -posiblement hi havia gent des d'abans- la gran moguda d'aconseguir que les amistats dels nuvis fossin persones presentables.
Al migdia, tots ens refugíavem d'un Lorenzo terrible sorgit del pitjor dels Inferns... I cap allà les 13 hores, la gran festa!!!
Tot molt senzillet, sota unes petites carpes, on el sol seguia atacant; molt maco i emotiu... El nuvi molt elagant; i la núvia, més maca imposible!!! I EREN TERRIBELMENT NERVIOSOS -jejeje- (no és preciós?)
-em permetré la llicència de reconèixer que la mà em tremolava quan com a testimoni (moltíssimes gràcies pel gran honor) signava els papers.
I després d'això, els primers tasts, les primeres fotos, les primeres birres i els primers martinis...
i cap al dinar. exquisit; però en massa quantia.
(i amb un freak digne dels pitjors programes de telebrossa amb un orgue)
i més festa... a la "disco" de l'hotel fins que ens kardaren fora -que era molt aviat- i ferem cap a la casa a continuar-la...
i el matí següent, quan el sol ja no ens deixava dormir veièrem els nostres rostres vençuts? pels excesos i l'alegria...
quan sigui posible ja penjarem les fotos...
VISCA ELS NUVIS!!!
LA QUERALT JA HA ARRIBAT!!!
Quina millor notícia podria rebre un servidor... doncs sí, ja sóc el tito Natxo!!!
Ahir 4 de juliol de 2006, a les 19:48 naixia la meua neboda Queralt!!!
I sí, és la criatura més meravellosa de tot l'Univers...
P.S.: Sarita, ara ja tindré dos genials motius per celebrar la festivitat de Sta Berta.
Quina millor notícia podria rebre un servidor... doncs sí, ja sóc el tito Natxo!!!
Ahir 4 de juliol de 2006, a les 19:48 naixia la meua neboda Queralt!!!
I sí, és la criatura més meravellosa de tot l'Univers...
P.S.: Sarita, ara ja tindré dos genials motius per celebrar la festivitat de Sta Berta.
dimecres, de juny 28, 2006
Oh, quin jou més gran...!!! Ha passat StJoan... i tot el que hem gaudit!!!
La Nit del Foc a Barceloneta, on Diables de les Corts tornà a fer el cim -què "gran" ets LoPetitRoger!!!- i fou l'última carrutxa a la font -qui podria ésser? LaGranJefa Núria-. I tornàrem a la platja, que sempre hi manquen profesionals per liar-la.
I acabar amb el mític banyet a la platja de matinada... (per qui vulgui vore la foto, com encara no la tinc que visiti http://www.fotolog.com/_puppetz on la trobarà).
L'endemà... Vilassar! Gran correfoc amb moltíssima piro -estil stjoan: molt de sofre- fent que en alguns carrers marxés la visibilitat.
Diumenge? aniversari de la Peke... com és de maco vore-la emocionar-se...
i alguna escapadeta més...
El dilluns vai' començar el Norskkurs -és a dir, el curs de noruec-. Un idioma "fàcil"? NO!!! Però si això em servís per poder marxar algun dia cap allà...
I per si algú en el món no ho sap la matinada del dimarts l'Astrid migrà direcció París...
el Musée de l'Orangerie ens espera!!! per fi!!!
I com avançament de la setmana: 1/VII/2006 Marta i Nyllu es casen!!! Oe, oe oe oe!!! I SERÉ TESTIMONI DEL NUVI!!!
reflexió del dia: al final, los nazis han ganado: incluso los negros se tiñen el pelo de rubio. Luchamos por parecernos a la feliz Hitlerjugend, con unas tabletas de chocolate Galak por abdomen. Los antisemitas han conseguido lo que querían: Woody Allen hace reír a las chicas, pero, de todas maneras, ellas prefieren acostarse con un inútil y extraordin-Ario Rocco Siffredi. (Frédéric Beigbeder -trad.Sergi Pàmies-).
què hi penseu?
cançó del dia: Cartografíes (Manta Ray)
literatura del dia:
Que ningú prevegi els teus passos
i que tot en el món t'ignori,
que no et faltin paraules,
ni abric de petons, ni alè d'alens,
i sobretot que no et manqui
on.
Roser Amills Bibiloni
La Nit del Foc a Barceloneta, on Diables de les Corts tornà a fer el cim -què "gran" ets LoPetitRoger!!!- i fou l'última carrutxa a la font -qui podria ésser? LaGranJefa Núria-. I tornàrem a la platja, que sempre hi manquen profesionals per liar-la.
I acabar amb el mític banyet a la platja de matinada... (per qui vulgui vore la foto, com encara no la tinc que visiti http://www.fotolog.com/_puppetz on la trobarà).
L'endemà... Vilassar! Gran correfoc amb moltíssima piro -estil stjoan: molt de sofre- fent que en alguns carrers marxés la visibilitat.
Diumenge? aniversari de la Peke... com és de maco vore-la emocionar-se...
i alguna escapadeta més...
El dilluns vai' començar el Norskkurs -és a dir, el curs de noruec-. Un idioma "fàcil"? NO!!! Però si això em servís per poder marxar algun dia cap allà...
I per si algú en el món no ho sap la matinada del dimarts l'Astrid migrà direcció París...
el Musée de l'Orangerie ens espera!!! per fi!!!
I com avançament de la setmana: 1/VII/2006 Marta i Nyllu es casen!!! Oe, oe oe oe!!! I SERÉ TESTIMONI DEL NUVI!!!
reflexió del dia: al final, los nazis han ganado: incluso los negros se tiñen el pelo de rubio. Luchamos por parecernos a la feliz Hitlerjugend, con unas tabletas de chocolate Galak por abdomen. Los antisemitas han conseguido lo que querían: Woody Allen hace reír a las chicas, pero, de todas maneras, ellas prefieren acostarse con un inútil y extraordin-Ario Rocco Siffredi. (Frédéric Beigbeder -trad.Sergi Pàmies-).
què hi penseu?
cançó del dia: Cartografíes (Manta Ray)
literatura del dia:
Que ningú prevegi els teus passos
i que tot en el món t'ignori,
que no et faltin paraules,
ni abric de petons, ni alè d'alens,
i sobretot que no et manqui
on.
Roser Amills Bibiloni
divendres, de juny 23, 2006
REVETLLA DE SANT JOAN
Relament no sé si és la m´s màgica nit de l'any; però des de fa molt de temps és de les més collonudes pel simple fet de poder fer la "kabra" amb la meua gent, i a sobre cremant!!!
Sí, perquè un any més, tornem a la NIT DE FOC DE BARCELONETA!!!
més info a www.diablesdelescorts.cat
Només comentar-vos que el cartell de la peli que hi ha més amunt és la recomanació del dia. Fucking Amal Un gran peli que vai' poder recuperar el dimecres passat; totalment recomenable per a tothom; especialment per a qui alguna vegada ha sentit que no trobava el seu lloc al món.
SIGUEU DOLENTES I DOLENTS
dimecres, de juny 21, 2006
LES COSES MAQUES DE LA VIDA
Aquesta vida és meravellosa gràcies a les persones que ens estimen, aprecien i ens mostren la seva ànima. Són aquests moments els que ens fan gaudir de la nostra existència; i per això vull deixar constància de les últimes coses maques que m'han succeït.
El dia 10 de juny, mentre la meva estimada colla realitzava el correfoc del XIIè aniversari (que en realitat era el 20/V; sí, som així d'especials); "els meus nens" DEJAVU (sí, ho sé, la grafia correcta seria déjà-vu) realitzaven el seu primer "bolo".
Fou "im-prezionante"; varen tocar millor del que mai haguéssim somiat. Hi havia poc públic -el Festruc no dóna per gaire- però la cinquantena de gent que pul·lulava va gaudir saltant i "liant-la" mentre ens deixaven caure clàssics del metal.
Llàstima que acabí "barallant-me" perquè l'organització tenia problemes de temps i volien tallar abans de temps (sembla que al final sí vai' fer de "manager").
Aquesta vida és meravellosa gràcies a les persones que ens estimen, aprecien i ens mostren la seva ànima. Són aquests moments els que ens fan gaudir de la nostra existència; i per això vull deixar constància de les últimes coses maques que m'han succeït.
El dia 10 de juny, mentre la meva estimada colla realitzava el correfoc del XIIè aniversari (que en realitat era el 20/V; sí, som així d'especials); "els meus nens" DEJAVU (sí, ho sé, la grafia correcta seria déjà-vu) realitzaven el seu primer "bolo".
Fou "im-prezionante"; varen tocar millor del que mai haguéssim somiat. Hi havia poc públic -el Festruc no dóna per gaire- però la cinquantena de gent que pul·lulava va gaudir saltant i "liant-la" mentre ens deixaven caure clàssics del metal.
Llàstima que acabí "barallant-me" perquè l'organització tenia problemes de temps i volien tallar abans de temps (sembla que al final sí vai' fer de "manager").
Per altra banda, el passat 17/V vàrem celebrar el comiat de solteria del Nyllu i la Marta -som-hi cap a la tercera boda de l'any!-
Tothom sap que quan et comuniquen que qualcú es casa el millor que es pot fer és donar el més sentit condol... tot i que et sentis "feliç".
Tot i això; i com no podia ésser d'una altra manera, fou una gran festa. (quan tingui fotos, ja us penjaré alguna). I la gran serà el cap de setmana del 1 de juliol...!!!
Per cert, Núria, recorda que tenim una conversa pendent -que xerrar al Clap no és fàcil-
I no oblidem que StJoan truca la nostra porta... la nit de la revetlla TORNEM A BARCELONETA!!! i la pròpia diada del 24 CREMEM A VILASSAR!!! i si encara us queden forces, el 25 hi ha concerts gratuits a Girona!!!
I per cert, parlant de Girona, ¿sabeu que és una preciosa ciutat que caldria visitar? Una recomanació: visiteu les muralles de nit i perdeu-vos per dins...
cançó del dia: Sandstorm (de Darude) -escoltar amb el volum a tota potència
lectura recomanada: Alícia al país de les marevelles + A través de l'espill
reflexió del dia: quins són els sentits de l'ànima?
Això no és un país; és pitjor que una República Bananera
Després d'una temporadeta visitant l'espai real tornem al virtual; però, les notícies "d'importància" -millor que tothom rigui- no són gaire maques:
No sols amb un 36% de la població del País ha sigut aprovat -de forma totalment legítima- un Estatut -millor que l'aplicació del actual; però retallat sobre la proposta original-; ara resulta que el segon més tonto dels socialistes catalans -tranquil batlle sempre seràs el primer- podria ésser President!
Amb aquest i "el nen de bona casa" fent un pacte "sociovergent" la Generalitat seria com una peli no ja de política ficció sinó gore... convertiria això el país en un "snuff-movie"?
I com que les coses no poden funcionar ara resulta que fins i tot l'examen de Català de la Selectivitat -per què ara és PAU si abans era PAAU?- és fàcil! Però no penseu que perquè ha millorat el nivell, la raó és que és dolent traumatitzar el jovent. Penseu que fins i tot la figura de la Carbonera de la cavalcada de reis a BCN no pot fer por, perquè els nens ploren... 'neu a cagar, les criatures necessiten passar por en algun moment, cony!!!
sort que sempre ens quedarà el Mundial...
Després d'una temporadeta visitant l'espai real tornem al virtual; però, les notícies "d'importància" -millor que tothom rigui- no són gaire maques:
No sols amb un 36% de la població del País ha sigut aprovat -de forma totalment legítima- un Estatut -millor que l'aplicació del actual; però retallat sobre la proposta original-; ara resulta que el segon més tonto dels socialistes catalans -tranquil batlle sempre seràs el primer- podria ésser President!
Amb aquest i "el nen de bona casa" fent un pacte "sociovergent" la Generalitat seria com una peli no ja de política ficció sinó gore... convertiria això el país en un "snuff-movie"?
I com que les coses no poden funcionar ara resulta que fins i tot l'examen de Català de la Selectivitat -per què ara és PAU si abans era PAAU?- és fàcil! Però no penseu que perquè ha millorat el nivell, la raó és que és dolent traumatitzar el jovent. Penseu que fins i tot la figura de la Carbonera de la cavalcada de reis a BCN no pot fer por, perquè els nens ploren... 'neu a cagar, les criatures necessiten passar por en algun moment, cony!!!
sort que sempre ens quedarà el Mundial...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)