Tercer Conte de la Cultura Popular i Tradicional d'arrel Barcelonina

Aquest havia d'ésser, i de fet ho és, el tercer Conte de la Cultura Popular i Tradicional d'arrel Barcelonina (CPTB). Com a tal, hauria d'haver vist la llum, tal i com succeí amb els dos anteriors, en la presentació conjunta dels actes de la CPTB que es fa per les festes de la Mercè. Emperò, l'any 2013 aquells projectes amb què Els 5 Bojos de la CPTB havien aconseguit engrescar les entitats, per diferents motius, no es pogueren o volgueren dur a terme. Això, coadjuvat amb les vicissituds d'un projecte conjunt per commemorar el Tricentenari del 1714, ha fet retardar la seva aparició fins la diada de la nostra altra copatrona, Santa Eulàlia.

La Laia es sentia feliç, tot i que cansada, en preparar-se per allitar-se. S'havia passat tot el dia passejant de la mà de l'avi per la seva estimada ciutat de Barcelona. Després de les vacances d'estiu allunyada del brogit de l'urbs, s'havia sentit transportada gràcies a les paraules; com si les hagués viscudes, l'avi, li havia narrat les històries d'aquella Barcelona que resistí a l'invasor ara feia 300 anys. Cadascuna de les senyeres i estelades que penjava a les balconades havia fet imaginar a la Laia un somrís en el rostre d'aquells ciutadans que lluitaven sota la consigna “Mort o els nostres privilegis mantinguts”.

Un ingent estrèpit provocat per tres canonades desvetlla la Laia. Tres salves de funesta premonició desperten la ciutat. Encara és negra nit, però el tanyat corprenedor de les campanes des dels senys fins les dríngoles trenca la matinada. La Laia es treu la son de les orelles i s'adona que davant els seus ulls la Tomasa, L'Honorata i la resta de campanes criden a sometent mentre els trabucaires es dispersen des de la Seu per a convocar tothom als seus llocs de defensa. La ciutadania reprèn la lluita per mantenir la llibertat al so dels tabals i les gralles tocades amb honor i orgull.

La Laia atemorida inicia una cursa damunt el fangar que són els carrers de la ciutat després de tants dies de pluja. No sap cap a on es dirigeix, només veu ciutadans i ciutadanes preparats per a l'última defensa. Sense saber-ho ha corregut fins el Castell de Montjuïc. L'esclat de la lluita és eixordador. Els seus ulls són negats en llàgrimes. Desitjant fugir del malson, nota quelcom eixugant-li el rostre. En alçar la mirada veu l'Àliga de Barcelona que li somriu. La Laia parpelleja diverses vegades; no és pas possible que l'ésser mitològic del Seguici estigui ballant per a ella. En finalitzar el ball, l'Àliga entoma la senyera negra i inicia el descens per encapçalar la defensa de la seva ciutat.

Barcelona és recorreguda per un fervorós cant coral de creença en la victòria que silencia l'esclat guerrer. Mentre al Saló de Cent s'ultimen les estratègies de defensa, el penó de Sant Eulàlia surt de l'Ajuntament portat pels Gegants de la Ciutat. Sota el seu guiatge, gegants i bèsties fogueres eixiran per formar part dels diferents batallons que conformen la Coronela i permetre resistir els atacs en els baluards.

Cavalcant el Lleó de la ciutat, la Laia podrà observar com les hores avancen i la ciutat es manté ferma en la seva defensa. Com si a cada ferit el substituís l'esperit dels caiguts en el Fossar de les Moreres, la ciutadania rebutja l'ofensiva de l'invasor. Les crides patriòtiques es succeeixen per mantenir l'ànim ferm.

La nit s'apropa i la ciutat s'ha salvat de caure derrotada. La Laia ha vist com totes i tots, plegats, han resistit i han impedit la caiguda de la ciutat. L'enemic marxa cap al seu campament derrotat; però una força tel·lúrica fa que els barcelonins i les barcelonines els persegueixin com diables enfollits pel foc. La creença en ells mateixos i les seves llibertats els porta a escometre contra l'opressor.

Finalment, tota la ciutadania es pot refugiar dins les muralles sabent-se vencedors. Els balls es succeiran a les places ara enfollides sota l'estrèpit dels petards festius. Al Portal de Mar, s'alçarà una castell humà coronat per la senyera en símbol de victòria.

Ha estat un dia molt llarg i els ulls de la Laia es clouen. L'única rendició a signar és deixar-se vèncer per la son i obrir les muralles als somnis.

Natxo Barrau i Salguero

Els 5 Bojos de la Cultura Popular i Tradicional d'arrel Barcelonina

 

Si voleu (re)llegir els anteriors contes, aquí teniu el primer i el segon.

Gràcies a la Raquel per l'edició del text.

El llac dels cignes

Des del passat dia 7 i només fins el proper diumenge 18 de setembre es pot adeleitar-se a Barcelona de El lago de los cisnes en la versió del Ballet Nacional de Cuba.

La mateixa nit del dia 7 la Raquel i un servidor vàrem poder gaudir de l'obra. Era la primera vegada, tot i que pugui semblar mentida considerant les ganes, que ella anava a veure ballet en viu i en directe; jo ja havia gaudit de la peça també per la companyia de la gran Alicia Alonso.



Qui ja l'ha vista sap que aquesta és una adaptació de la versió original, canvia el quart acte per un epíleg on el final deixa d'ésser traumàtic per trobar un final feliç; però, la màgia de certes escenes, de certs quadres, és tan sublim, tan meravellosa, que et sembla que l'obra, des de la seva concepció havia d'ésser així.



La trista història d'Odette rescatada pel príncep Siegfried esdevé aquí una perfecta història romàntica on el Bé torna a guanyar, per una vegada, el Mal. Hi ha qui veurà una versió naïf i ja demodée de l'obra, del mite, però crec que sota les mans de la direcció d'Alicia Alonso és d'una perfecció sublim.

Hi ha tantes escenes captivadores... És una succeció de sensacions corprenedores...

Podria parlar de la subtilesa de Viengsay Valdés o de la força de Virelles, però quan hom gaudeix d'aquest espectacle no es poden fer crítiques, només dibuixar un somrís de satisfacció.

Especialment quan s'ha sentit l'emoció de poder aplaudir dempeus, amb el vell ruboritzat, a Alicia Alonso saludant a l'escenari.



Corol·lari, espero que la famosa pel·lícula Black Swan (castellà) hagi fet un gran favor a la dansa.

P.S.: en aquest enllaç podeu començar a veure tot l'obra en una altra adaptació.

Patrimoni Immaterial de la Humanitat

El proppassat dimarts la UNESCO a Nariobi seleccionava les noves peces que entren a formar part del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat. Aquest reconeixement no és més i és tant com això: un reconeixement; un voler fer públic i notori que la humanitat és formada per diferentes cultures, però totes i cadascuna ens pertanyen a totes i cadascunes de les persones. I per això tohom ha d'ésser implicat en la seva salvaguarda i manteninment viu (que no sempre és fàcil, com la gent del foc hem viscut recentment amb l'exemple de la Patum). Per això és un notiu de joia aquests reconeixements, i un toc d'alerta per continuar lluitant per mantenir viva la cultura, totes les cultures.

Ma mare més d'una vegada ha explicat com mon pare i jo podríem perdre el sentit del temps quan durant les jornades castelleres de les festes de la Mercè ens ficàvem al mig de la plaça i ajudàvem ficant mans a la pinya en ésser demanades. L'amor pels castells, així com per la cultura popular i tradicional d'arrel catalana, em ve motivada especialment per mon pare. Un exemple és el record que mantinc del seu regal del llibre de Xavier Brotons, publicat per Lynx Edicions, Castells i Castellers (guia completa del món casteller) de l'any 1995.

De fet moltes vegades em vaig plantejar fer-me casteller, però per un o altre motiu sempre quedava ajornada aquesta decissió; i al final, vaig fer-me diable. Qualsevulla persona que es mogui en aquest món sap que molts són membres de diferents col·lectius. Ara bé, tinc la sort de conèixer bons companys castellers i també geganters (l'altre tradició pendent) així com trabucaires sense obviar el món del foc.

És això, el ésser un fet cultural del meu país el que encara m'omple més d'orgull en veure aquest reconeixement. Aquesta tradició popular basada en l'esforç conjunt i comunitàri, en l'esperit de superació i en el plaer de gaudir de la festa al carrer. En aquest esperit tan nostre de saber que potser demanem la lluna però volem tocar el cel.



Respecte el flamenc és quelcom que també em ve d'antuvi i per habitud. Com la copla, així com certs cantants, és part de la meva música d'infantesa: és la música que escoltava i cantava ma mare, com així ho havia fet la seva mare i el seu pare (qui ho feia per Farina i Pepe Pinto). I reconec que l'art flamenc és quelcom que des de ben petit m'ha atret i em continua sorprenent. Escoltar-lo i veure'l. El flamenc, aquest cant d'origen perdut a la nit dels temps i les migracions, que és ball i és poesia; que originàriament sols era veu i acompanyament rítmic de la mà a la fusta i que posteriorment tingué el magistral “toque” de la guitarra i que avui en dia es pot guarnir amb piano, violí, guitarres elèctriques o orquestres. Aquesta expressió del dolor, de la bellesa o de les arrels, com ho era la molt flamenca poesia de Lorca, mai millor que a la veu de Morente; aquesta representació de la vida total i absoluta en un ball que és com un big-bang. Tot això és el flamenc que ara es declara patrimoni.



En aquest breu comentari respecte el nou patrimoni cultural immaterial de la UNESCO no podíem deixar d'esmentar el mallorquí cant de la Sibil·la. És quelcom que crec que hauria de poder viure alguna vegada a la vida i que em sembla meravellòs que Mallorca l'hagi conservat viu durant tant de temps. Ara més que mai es posa de manifest la necessitat d'aquest reconeixement per part de la UNESCO com a representant de la humanitat. És corprenedor que durant la celebració religiosa de l'arribada de l'esperat mesies, el redemptor dels pecats i que ha de dur la promesa de la vida eterna es recordi, d'aquesta manera tan sublim el judici final.



I un últim esment a la Dieta Mediterrània. Él seu propi nom ho diu tot: Mediterrani, aquesta és la seva essència: les diferents expressions de la cultura nascuda a la seva riba. Aquesta mar ha sigut niu de diverses formes de viure i entendre el món; però sempre sempre des de la sapiència de gaudir de la natura. La dieta mediterrània és una cultura, no és sols el menjar, és com preparar-lo, ingerir-lo i gaudir-lo. És l'expressió d'un poble: la societat que evoluciona des de fa molt de temps bressolat per les seves onades.

Per això avui tanco amb aquesta cançó:




(mediterrànio serrat)

FAMA ¡A BAILAR! a BCN

Ahir 28 de juny al Palau Sant Jordi de Barcelona aterrava l'espectacle de FAMA ¡a bailar!

Foren unes 2 hores en que poguèrem gaudir de coreos que ja havíem vist durant el programa, tant per parelles com grupals. Era el que molta gent creia que haurien d'haver set les gales finals: veure'ls ballar.

Val a dir que tot i que no era "sold out", podia haver-hi perfectament unes 15000 persones veient i gaudint, entregadíssimes, amb el show.

Podria dir que potser les presentacions eren massa llargues, i que hi havia masses moments dels profes a dalt de l'escenari; però que vai' gaudir moltíssim de l'espectacle.

Perquè podeu fer-vos una idea us deixo el link de les fotos que des del for ens ha ofert "martams" (moltes gràcies):

FOTOS

(foto de presentació del show a BCN) -aconseguida de http://vickygomezfama.blogspot.com/

propostes per a la revetlla de Sant Pere i Sant Pau

per avui dissabte 28 de juny podríeu gaudir del III Concurs de Percussió de Barcelona:

o podríeu gaudir del mític Foc i Rock a Les Corts:

però jo treuré la meua vena més freak i pujaré al Sant Jordi per:

si algú vol saber què es pot veure: aquí

ens veiem, si voleu al final de la nit a les corts -o a barrakes si la gent s'anima molt i vol pujar a Sant Cugat!-.

de fet, si algú de cop desitja venir al santjordi, tindria entrada... truqueu al mòbil.

P.S.: potser demà o dilluns parlem de la Euro 2008 -que encara no hem dit res-.

FAMA ¡a bailar!

En la festividad de Tersícore, hoy es el Día Internacional de la Danza me gustaría escribir un poco al respecto del programa FAMA ¡a bailar!.




Ayer, aunque ya era hoy (midnight is when the day begins...) finalizó, después de 116 días con la proclamación de Vicky como ganadora. [su nombre os redirige hacia un flog sobre ella].



Este programa del que me declaro ferviente, aunque no desde el primer día, fou concebido como un "nuevo formato de reality". Comenzó, tras sus pertinentes cástings, con veiente concursantes. Al final han sido 44 los alumnos que han pasado por la escuela. Se han dedicado a recibir clases y si seguías el programa comprobabas que las horas ociosas eran bastante escasas, especialmente en las últimas semanas... ¿Pero cómo llegué yo hasta aquí? Lo cierto es que siempre he sido un admirador de la danza; y aunque al principio no supe de él; gracias a mis visitas al New York fui cayendo paulativamente en sus redes (el perder el trabajo también ayudó). Pero el motivo más importante era que el programa te permetía ver cómo diez parejas de chavales, encerrados en un internado, trabajaban por aprender y mejorar en el muy duro mundo del baile. Obviamente el factor "reality" ha conseguido que sintamos cercanos a esas personas; que haya quien derramase lágrimas, que volvase sus ilusiones en las de ellas, o que las considerase como alguien de su círculo privado.



El programa ha sido muy criticado -pasad por su foro y veréis de todo- ya que se decía que no mostraba el verdadero mundo real de la danza, que los profesionales de ellos se sentían avergonzados, etc. Como ejemplo, algunos de los contratos que ya han conseguido firmar algunos de los participantes. Pero aunque aquéllas críticas puedan basarse en ciertos postulados más o menos ciertos; hay una cosa que nadie puede obviar, ni negar: FAMA ¡a bailar! ha permitido que la gente -y parece que en su mayoría gente joven- se hayan preocupado por ver danza. No debemos ser naïf y creer que ahora toda esa gente va a salir corriendo para pagar una entrada y ver un espectáculo de danza (parte de la audiencia ya lo hacía), pero puede que alguno sí; y además de dignificar el baile a lo mejor una nueva Tamara Rojo acaba de descubrir su vocación. Cierto es que se habrán despertado nuevas vocaciones que en breve desaparecerán cuando se descubra el durísimo camino que suponen; pero conseguir la cultura se popularice, especialmente con una de las hermanas pobres del arte me parece muy digno de elogio.

¿Acaso fue perjudicial la mítica serie que ha dado nombre al programa?





GRACIAS A TODAS LAS PERSONAS QUE HAN HECHO QUE MUCHAS PERSONAS HAYAMOS DISFRUTADO VIENDO Y SIGUIENDO FAMA ¡A BAILAR!