I si declarem una Monarquia Catalana?

El 27 de setembre de 2015 ja és aquí. Ja ha arribat, no fou en el 2014, no fou el 9N ni serà un referèndum, però és, ara per ara el que ens podem permetre, que no és poc.

De les nostres suposades eleccions autonòmiques ("corrientes y molientes") han parlat na Merkel, en Cameron, l'Obama, la Comissió Europea,... collons! Arriben a ésser unes plebiscitàries i potser hauria d'anar a votar, com qualsevol català o catalana, envoltat cascs blaus de l'ONU. Potser que la ciutadania catalana diguem d'una vegada per totes si volem esdevenir un estat o si volem continuar formant part del Reino de España (les conyes federalistes, el canvi de constitució i altres martingales les deixem per la propera trobada de còmics sense fronteres, que tot i que pugui no semblar-ho, aquesta és una reflexió seriosa).

I ja ficats en matèria confesso que la vigília de la jornada de reflexió encara no tinc decidit el vot (sí, ho heu encertat, dubto entre Junts pel Sí i les CUP) i de tant dubtar quasi dubto de mi mateix. Així que fins i tot estic arribant al punt de somniar amb esdevenir no pas una República Catalana sinó trastocar-ho tot i de cop aparèixer com un nou estat: el Regne de Catalunya.

I si ho penseu bé, seria la millor opció ja posats a encetar un camí fent tabula rasa. Perquè clar, podríem pensar en tractar de recuperar els Àustria per qui lluitàrem fins el 1714; però no, advoco pels Borbons! Insisteixo, no m'he tornat boig. Seria perfecte com a homenatge al nostre passat, els nostres ancestres i tots els somnis col·lectius que representaren tant el "Visca la terra i mori el mal govern" i la "bandera negra". Consegüentment, instaurem una monarquia borbònica per poder aplicar via Madame Guillotine un definitiu Mori el Borbó i ara sí i per sempre, República Catalana.

Així que som-hi! Via fora els adormits!!!

Wishlist de setlist per a The Beast al the Palau (Iron Maiden @ Barcelona)

Ja que aquesta nit els Iron Maiden inicien la seva nova gira, versió de Maiden England, en el Palau Sant Jordi de Barcelona i la premissa és “temes dels vuitanta (alguns que no es tornaran a tocar mai més) i afegint Fear of the dark” aquí us llanço un wishlist com a impossible setlist per aquesta nit: (que difícil és fer un setlist d'aquests discs només a 2h15, i ja és massa llarg!!!)

UP THE IRONS!!!

• Intro Churchill's Speech + Aces High
• Where Eagles Dare
• Killers
• Alexander The Great
• The Trooper
• Remember Tomorrow
• Invaders
• Seventh Son of a Seventh Son
• Strange World
• The number of the Beast
• Powerslave
• Infinte Dreams
• Rime of the Ancient Mariner
• Prodigal Son
• Only the Good Die Young
• Losfer Words (Big 'Orra)
• Phantom of the Opera
• To Tame a Land
• Fear of The Dark
• Caught Somewhere In Time
• Iron Maiden
• Hallowed Be Thy Name

p.s.: si volguéssiu afegir del No prayer...: Tailgunner i Mother Russia (sense comptar Afraid To Shoot Strangers o Wasting Love del Fear!)

#projecte1any365cançons

Bé, ara que encetem el 2013, anem a intentar dur a terme un projecte via xarxes socials. La idea la realitzaré via twitter, però avui volia fer un inici especial des del blog (ja pensarem si farem resums setmanals a la bitàcola).

Així, la idea és penjar un a cançó cada dia, així tractarem d'animar-nos (o superar els mals moments) en aquest diuen dur any que esperem sigui un impàs.

I és per això, perquè ens diuen que hem de ser herois i heroïnes que avui us deixo amb aquesta genial cançó:

Holding out for a Hero de Bonnie Tyler:

I de regal, algunes versions:

Per aquells que us agrada la vida des d'una vessant més heavy:

Una de freak arribada des del Japó:

I per al "jovent" la versió cinematogràfica amb la que tal vegada la coneixéreu:

I per últim un "bonus track":

Feliç any nou!!!

Blwyddyn Newydd Dda!!!

M'insultes dient que t'he insultat sense demostrar-ho

  Aquest escrit originàriament es pensà com una piulada; ara bé, vaig creure que podria ésser més entenedor si es desenvolupava una mica més abastament i així tractàvem d'evitar possibles interpretacions errònies involuntàries.

    La piulada hagués estat: “La meva perfecció és ésser jo amb totes les meves imperfeccions. Qui afirmi que l'he insultat i no ho provi, m'està insultant a mi.” De fet, ho serà per enllaçar el text.

    No he tractat, ni ho faré ara, d'enganyar ningú amb les meves idees, són les que són perquè sóc qui sóc; i, afirmin o hagi semblat que afirmava per un excés de zel en tractar d'esdevenir políticament correcte en les formes per tractar d'evitar ferides “innecessàries”, que em moc en certes ambigüitats degut a cert ús de la llengua, qui realment em coneix sap de la meva franquesa i de la meva visió clara i directa de els coses.

    Aquesta forma d'actuar i pensar, conjuntament amb l'obertura i ús de les xarxes socials pot fer, i fa, que les idees que hom expressa no arribin sempre a destinació, o si més no a la pretesa i en d'altres, i sembla que amb possibilitat de força habitud, amb tergiversació, amb volició o no, del contingut.

    Tot i això, no crec que es pugui afirmar de la meva persona que em dedico a les xarxes socials a insultar a tort i a dret a tota aquella persona que no pensa igual a mi. Reconec que certs aspectes o temàtiques em fan bullir la sang i certes vegades he pogut perdre els estreps o fins i tot fer comentaris poc afortunats, ara bé, d'aquí arribar a creure que estic insultant a col·lectius sencers em sembla fer marrada.

    Per això, crec que qui consideri que últimament he faltat al respecte de certes persones o col·lectius amb els meus comentaris i a més a més es dediqui a comentar-ho amb persones properes a mi sense el meu coneixement, i encara més greu, sense aportar cap prova fefaent, o no em vol conèixer o directament m'està faltant al respecte.

   

Ara que naix el 2012

Avui, primer dia del nou any, tothom ens desitjarem un feliç 2012 ple de tot allò que considerem bo i necessari.

Meditant al respecte i pensant que podria escriure en aquesta bitàcola com a blocada d'any nou em va venir des del record un text d'aquests que qualcú penjà per primera vegada i ha anat circulant per la xarxa però que em sembla genial per encetar l'any:

Un hombre de cierta edad vino a la clínica donde yo trabajo para hacerse curar una herida en la mano. Tenía bastante prisa, y mientras le curaba le pregunté qué era eso tan urgente que tenía que hacer. Me dijo que tenía que ir a una residencia de ancianos para desayunar con su mujer que vivía allí. Me contó que llevaba algún tiempo en ese lugar y que tenía un Alzheimer muy avanzado. Mientras acababa de vendar la herida, le pregunté si ella se alarmaría en caso de que él llegara tarde esa mañana. — No, me dijo. Ella ya no sabe quién soy. Hace ya casi cinco años que no me reconoce. Entonces le pregunté extrañado. — Y si ya no sabe quién es usted, ¿por qué esa necesidad de estar con ella todas las mañanas? Me sonrió y dándome una palmadita en la mano me dijo: — Ella no sabe quién soy yo, pero yo todavía sé muy bien quién es ella. Tuve que contenerme las lágrimas mientras salía y pensé: — Esa es la clase de amor que quiero para mi vida. El verdadero amor no se reduce a lo físico ni a lo romántico. El verdadero amor es la aceptación de todo lo que el otro es, de lo que ha sido, de lo que será y de lo que ya no es...

 Autor anónimo.

  De tot cor us desitjo que aquest 2012 sigui igual que el 2011 si us ha estat positiu i si no és el cas, que sigui millor.

Gaudiu de la vida perquè mai sabem quan el foc podrà apagar-se.

Podeu afegir la cançó que més us agradi per a aquest moment, el poema que més us inspiri, la seqüencia teatral o fílmica que més adequada us sembli.

Imatge: Felicitat, Max Klinger.

Confessions (Kokuhaku)

Venjança.

Ni l'honor ni el plaer. Sols venjança.

Confessions ens mostra la venjança en el seu estat natural, simple i pur.



Aquesta pel·lícula és una freda obra mestra en un equilibri perfecte. Confessions (Kokuhaku en versió original) és l'adaptació de Tetsuya Nakashima de la novel·la homónima de Kanae Minato (quin desig de poder-la llegir!)



Ningú pot negar que d'un temps ençà el Japó és una fàbrica de grans pel·lícules, especialment en l'àmbit del thriller i el terror; doncs aquest film és al capdavant. Estem davant una peça d'orfebreria on la crueltat més real se'ns mostra davant dels ulls esdevenint una autèntica joia que et deixa corprés.



És gairebé imposible fer una ressenya de la pel·lícula sense destripar part de la seva màgia. És un conjunt tan perfectament orquestrat i d'un equilibri absolut que costa imaginar com parlar de la pel·lícula aconsellant veure-la sense condicionar el futur espectador.



Llegint la sinopsi sembla que estarem davant d'una pel·lícula més, una de tantes, fins i tot el tràiler és absolutament injust amb el film (això sí, com a bona pel·lícula és molt més que un bon tràiler, toti que no sigui el cas). Una professora davant el seu últim dia de feina davant la seva classe va fent una confessió davant uns alumnes que no presten cap mena d'atenció a les seves paraules fins que aquesta confessió esdevé quelcom que no s'haurien imaginat mai. És en aquest punt on tot es desferma.



Simple i aparentment no gens pertorbador ni quasi atractiu. Val a dir que la seqüència d'introducció és un tour de force calmat, orientalment calmat, de mitja hora. Un mediometratge genial que ja seria una obra mestra; emperò, li manca més d'una hora que farà encara millor aquesta pel·lícula.



A la veu de la professora s'afegiran algunes veus de l'alumnat implicats directament o no en la confessió de la professora i continuaran la narració. Aquesta mantindrà el seu pols calmat però sense deturar-se. Un equilibri entre la narració pausada i una cursa de fons.



Les interpretacions són excepcionals, encapçalades per uns superba Takako Matsu. Cada gest és una mostra de sentiments, cada paraula és un text sencer. I estan emmarcades en un quadre sublim on la fotografia conjuga extraòrinàriament bé i de forma sorpresiva els suggeridor estil oriental amb el desbordant estil de videoclip amb flashbacks, situacions oníriques, i càmara lenta. S'acompanya la imatge amb una banda sonora que sinergia cada seqüència, especialment la corglaçadora cançó de Radiohed i els temes de Boris, sense desmerèixer la resta. El text, la base de tota la història, és superb. I encara millor és aconseguir l'equilibri perfecte perquè això no acabi esdevenint un desgavell pretenciós sinó una autèntica obra mestra que mostra la crudesa de la venjança i la seva vessant més realista; tan colpidorament que necessitaràs visionar-la més d'una vegada perquè acabarà enganxada a la pell de la teva ànima com un somni repetitiu o un viatge produint per un alucinogen.



A mesura que avança el metratge et sents més captivat per la pel·lícula, no pots desviar la teva atenció de la pantalla i aquesta contrucció de la venjança mitjançant la deconstrucció de l'horror s'introdueix dins teu com un líquid ascendeix per capil·laritat.



Una altra virtut de la història és que no pren partit, “només” ens mostra allò que succeix, ens obre les portes per a les reflexions, moltes, però no en tanca cap, hem d'ésser nosaltres qui ens posicionem.




Una vegada vista, gaudida i patida, hom entén que s'emportés els premis a millor pel·lícula, direcció, guió i muntatge a la 34ª edició dels premis de la cinematografia japonesa; que aquesta la triés per la cursa pels Oscar del 2010, i que allà no la seleccionessin; com tants d'altres premis i participacions a festivals que aconseguí.



Confessions (Kokuhaku) és una autèntica obra mestra que mostra la venjança més cruel i real amb una perícia mestrívola que no us hauríeu de perdre.

Decàleg de coses recomanables (o no) a fer quan et sents realment abatut

DECÀLEG DE COSES A (no) FER QUAN ET SENTS REALMENT ABATUT

(i creus que aquest món és una p**a m***a)

1. Tallar-te les venes Poc recomanable. La majoria de gent no sap realment com s'ha de fer correctament, així que d'habitud acaba esdevenint quelcom que no el que es desitjava i no s'assoleix res més que un grau més de decepció.
2. Emborratxar-se fins a un límit desconegut Poc recomanable. Ja se sap que al final “les penes aprendran a nedar”; així que l'objectiu cercat no sols no s'assoleix sinó que es veu revertit, ja que s'ha aconseguit, mitjançant els processos típics de l'evolució, que sobrevisquin les millors adaptades i els conferit resistència. I és per tothom conegut que els ferits són perillosos perquè saben que poden resistir.
3. Navegar en solitari les mars del Gran Sud Poc recomanable. Necessitaries poder disposar d'una nau amb qui salpar per solcar les perilloses aigües panantàrtiques, avui en dia això requereix d'unes quantitats pecuniàries per poca gent disposades; i, cal considerar que avui en dia no és factible embarcar-se en el Pequod per encalçar la balena blanca.
4. Intentar realitzar alguna proesa extenuant i impossible caminant Poc recomanable. Més aviat del que t'hauries imaginat trobaries qualcú o quelcom que et faria replantejar que encara podries hi havia qualsevulla cosa digne d'ésser gaudida en aquesta vida i et faria abandonar el teu objectiu inicial.
5. Fer de la teva mort quelcom digne de premi Darwin Poc recomanable (excepte en casos selectes). Tothom sap que aquells plans que millor funcionen són els que no s'han preparat, així que per extensió els preparats, com ens mostraria la Llei de Murphy, fallarien i consegüentment, l'objectiu de passar als anals no seria assolit.
6. Assumir l'impossible repte de volar Poc recomanable. Una vegada decidit l'acte a realitzar, després d'una dura tria, caldrà fer tots els preparatius. Quan tot sigui enllestit, assumireu que el vostre veritable somni és volar: en poder aconseguir-ho haureu provocat una nova decepció, així que cap dels vostres objectius hauran estat assolits.
7. Iniciar una revolució pel bé de la humanitat Poc recomanable. Per definició tota revolució és una guerra perduda abans d'encetar-la: no es pot lluitar contra el destí entròpic. Tal vegada despertaràs algunes consciències que abans dormien però el teu objectiu d'acabar amb aquest món haurà perit sense aconseguir-ho. Per molt que ho intentis: Déu és mort en la seva immortalitat abans que tu intentes assassinar-lo (ningú no sap perquè aquesta última sentència ha aparegut aquí).
8. Destrossar-te eternament la vida assistint a esdeveniments lesius per la humanitat Poc recomanable. Si la idea és, exempli gratia, assistir a concerts d'”artistes” de l'estil de El canto del loco, Lady Gaga o similars per patir una crisi que “curtcircuitegi” el vostre sistema nerviós provocant una apoptosi massiva comprovaríeu que un estrany poder us ha estat conferit i amb unes aparegudes destrals a les mans tallaríeu caps fins l'escenari i el vostre objectiu primigeni no seria assolit. (Pot ésser molt recomanable pel bé de la humanitat).
9. Actuar com un superheroi sense poders Poc recomanable. Si l'objectiu és ésser abatut per la manca de poders cal tenir present que si fins i tot Malmeto i EsfínterMan (amb els seus “súperpoders” de, respectivament, malmetre o controlar mentalment els esfínters d'altri, han esdevingut superherois molt possiblement no reeixireu en el vostre objectiu.
10. Mirar-te a l'espill Es desconeix com de recomanable és el mètode. Una vegada et mires a l'espill cal que et concentris en adonar-te que la teva dreta esdevé l'esquerra i viceversa emperò no així amb dalt i abaix. Després d'aquesta reflexió i comprovar que no saps què és el Bosó de Higgs, pot intentar discernir si a l'altre costat de l'espill les tristors són alegries o si realment existeixen conills amb armilla. Si en aquest moment contemples la teva cara, més aviat ganyota, potser descobriràs que sempre hi ha algú altre més adient per ésser suïcidat que no pas la teva pròpia persona.

P.S.: Existeixen altres possibles accions, com la cridar ad eternum o jugar un partit de futbol en un camp que sigui com el llit d'un faquir, que no han estat incloses perquè haurien desvirtuat, matemàticament, el concepte decàleg. Podeu fer aportacions voluntàries i solidàries al llistat.

P.S.II: imatge cedida amistosament pel propi Gustav Doré.

El conte-manifest de la Cultura Popular i Tradicional de Barcelona

El passat diumenge, Diada Nacional de Catalunya, fou un dia important en la història de la cultura popular i tradicional d'arrel barcelonina. Les entitats que conformen aquesta peça fonamental de la nostra cultura donaven de forma conjuunta el tret de sortida de les Festes de la Mercè 2011.

Per primera vegada això esdevenia d'aquesta manera. Gràcies a la llavor plantada per "cinc boigs amics" una vella senda torna a ésser un objectiu per ésser caminada.

Aprofitant el desè concert de música tradicional que acompanya la plantada de gegants, aquesta vegada amenitzada per Safolk, es procedí a l'acte conjunt simbolitzat amb la rúbrica d'un pilar de quatre aixecat pels Castellers de Barcelona i el ball dels Gegants de la Ciutat. A més, es procedí a llegir un manifest en forma, gairebé exclusiva, de conte (ulteriorment, esperem, veurà la llum el conte íntegre). Arran de la idea de les cinc persones que hem exercit de catalitzadors, Josep Maria Blanes, Toni Lucena, Toni Mendieta, Jordi Ullate i un servidor, vaig tenir l'honor de redactar, i poder llegir el manifest, del que us deixo còpia:

“Temps era temps la ciutat de Barcelona havia estat la capital del món, si més no, de la Mediterrània, i, com tota gran ciutat, havia generat la seva cultura i les seves tradicions...” Així diu la inscripció d'entrada al Museu Popular Barceloní. Davant les seves portes una gernació espera per descobrir quin és el seu passat i quina se suposa que era la seva cultura.

Al travessar el llindar i després d'uns instants de foscor se sent un “Que comenci la festa!” seguit d'un audiovisual d'un castell de focs artificials. “Filleta,” diu l'ancià “així s'encetaven les Festes de la Mercè, quan encara es podien fer festes al carrer”. Seguint el recorregut per l'exposició els visitants del museu podran (re)descobrir músiques i cançons, danses i balls, així com els diferents elements que conformaven la tradició; d’aquesta manera recordaran com la ciutadania gaudia i vibrava essent partícip de la creació de la festa i les activitats culturals. Tal i com aquest ancià li ho explica a la seva néta, totes aquelles persones que visqueren aquells dies i nits de glòria de la ciutat comtal, recordaran quan la cultura era a les mans de la gent.

Molts texts, imatges i sons il·lustren com era aquell passat no tan llunyà. Fins i tot al final del recorregut, en els jardins de l'edifici, podran veure un tast mitjançant la recreació de les diferents activitats que es duien a terme.

Avui, Diada Nacional de Catalunya, ens trobem a la Casa de la Caritat ciutadans i ciutadanes que estimem la nostra cultura popular i tradicional d'arrel barcelonina, davant de les festes majors d'estiu de la ciutat, per mostrar com els diferents àmbits d'aquesta cultura podem treballar plegats. Perquè creiem que són més els motius que ens uneixen que no pas els que ens separen. Tots plegats som el cor de la festa i la celebració. Perquè units podem fer el camí i podem arribar allà on ens proposem.

Aquest projecte cerca la unitat perquè només amb i des d’ella aconseguirem que aquest conte continuï essent ficció i que no esdevingui realitat que ens condemnin a una reserva fictícia en un parc temàtic.

Som escola. Som cultura!

Som la cultura popular i tradicional de Barcelona.

De l'#acampadabcn al Majèstic. Primeres impressions dels resultats del 22-Mpol

Ahir vint-i-dos de maig a dos quarts d'onze feia cap a casa; al centre de Barcelona, la meva ciutat, es podia aconseguir la instantània resum de la jornada caminant uns cinc-cents metres: a la Plaça de Catalunya, els indignats debatien si mantenir la seva acampada fins, com a mínim el proper diumenge mentre a la cantonada del Passeig de Gràcia amb el carrer València, a la tradicional seu electoral, CiU celebrava la seva victòria en els comicis municipals al país.

A la plaça es parlava d'estar fent història, al luxós hotel els vencedors l'escrivien...

A la ciutat de Barcelona hem anat a pitjor. Sí, així ho crec. Espero, si més no, que les polítiques que s'esdevindran a la ciutat no ens deixin a la ciutadania com les mans del futur batlle: constantment tremolosa.

La imatge que narrava al principi em recorda una molt explícit i lúcid dibuix del gran Perich: Ésser obrer i de dretes és com ésser sodomitzat i demanar disculpes per donar l'esquena. Sembla que s'ha fet fort el concepte que una vegada arribada la crisi (nascuda sota l'auto-anomenada socialdemocràcia però infantada sota la dreta més lliberal) i vist que qui es ven com d'esquerres havia d'aplicar polítiques terriblement de dretes per salvar (vés a saber què) la ciutadania ha decidit concedir-li via franca a les dretes per poder fer-ho. Tal i com deia Mitterrand: Els francesos fan vaga dilluns perquè puja el preu del pa, dimarts es manifesten perquè guanyen poc, els dimecres protesten per la manca de llibertats... i el diumenge voten la dreta. O si ho prefereixen, les eleccions d'ahir foren una sàdica tergiversació per esdevenir real d'aquell adagi que deia que votéssim el partit gai ja que si ens han de donar pel cul, que ho facin els que en saben...

CiU continua escampant la seva taca blava pel mapa de Catalunya, sembla que la majoria creuen que poden dur la nou fins a bon port, espero, tot i que ho dubto, que tinguin raó, però sembla que com al RMS Titanic, no hi haurà embarcacions de salvament per tothom. El PSC s'esmicola, potser així els servirà per decidir què i qui volen ésser. El PPC continua, amb una molt discutible però, resultats en mà, molt encertada, tàctica guanyant adeptes i creixent cada vegada més. ICV-EUiA sembla ésser qui millor empassa el cop i podria continuar somniat amb un futur millor. Tot el contrari que ERC. Aquest matí la cúpula d'Esquerra ha presentat, encertadament vist la deriva des del 28-N, una dimissió que obre un llarg procés fins el congrés de l'octubre. El vot independentista, que semblava que podia créixer s'atomitza i surt clarament derrotat, tot i la forta pujada de les CUP. Cal obrir una fonda reflexió per tractar de fixar un full de ruta envers l'objectiu (i sacrifiquem qui calgui, especialment qui vol ésser un mini-Berlusconi). Mala notícia és l'augment significatiu dels partits xenòfobs i extremadretistes. Això no és sinó símptoma, com d'altres, que les coses no s'estan fent bé.

I un missatge directe al President de la Generalitat (el tractament de Molt Honorable l'he obviat, perquè si ell es permet perdre les formes, la resta també ho podem fer): Algunes persones creiem que la seva victòria el 28-N no fou un encert pel país, però encara més el fet que ha vostè li augmentat el seu ego com a il·luminat que es creu salvador de la pàtria. Les seves paraules responent a l'entrevista del Sr. Cuní dient que la gran victòria de CiU demostra la maduresa i la intel·ligència de la ciutadania catalana és una afirmació dictatorial que cau en la tragèdia de “O sou amb mi o sou contra l'estat perquè Jo sóc el país”. ¿Tal vegada considera immadur i estúpid qui no votà el seu partit? Sí, sabem que ho considera; però degut al càrrec al que ha sigut dut per la ciutadania hauria de mostrar respecte per tothom. Però a la meva terra ja ho diuen: D'on no n'hi ha...

Com a conclusió afegir que aquest augment de la dreta lliberal també és tràgicament, molt tràgicament aplicable en determinats indrets, en el resultats de les eleccions celebrades en el que hauria d'ésser el nostre país veí.

P.S.: per si alguna persona té alguna mena d'interès al respecte el meu vot deia:

Els polítics són iguals arreu. Prometen construir un pont fins on no n'hi ha de riu.

Ningú no ha d'obeir a aquells que no tenen dret a manar.

A més de les dues cites, de Krushov i Ciceró, respectivament, afegia que ens cal un Partido de la Izquierda Erótica.

P.S.II: Tal vegada sí ha arribat el moment de crear el Partit de l'Eròtica Utòpica (PEU-PIE)

GolfBeer

El que podríem anomenar GolfBeer és una pràctica pseudoesportiva que fa temps desitjo poder dur a terme amb Diables de Les Corts.

Crec que seria perfecte per a realitzar amb al colla ja que es nodreix de les màximes, tant arrelades a la nostra entitat, com saber que compartir és estimar i estimar és viure, així com l'esforç de superació davant l'adversitat, i cal realitzar-lo amb l'esperit engrescat d'un Atabala'Mmm.

Aquesta cercavila és basa en l'esport (sic) del golf: un recorregut de 9 o 18 forats amb un par (3, 4 o 5) assignat a cadascun. El recorregut cal recordar que sempre ho fa un jugador amb un caddy. Hem d'imaginar que cada forat és un bar (gireu l'ordre dels mots i trobareu una interessant reflexió...) on s'haurà d'ingerir un nombre igual de la beguda oficial de la competició al del par del forat. Ara bé, és una pràctica per parelles, així les tres, quatre o cinc begudes han d'ésser consumides de forma conjunta per la parella de la forma que desitgin. I per fomentar encara més l'esperit de superació i companyonia, les dues persones que participen conjuntament hauran d'anar lligats per una de les seves cames.

exempli gratia: Si el forat està catalogat com a par 3, cada parella hauria d'ingerir en total tres cerveses. Podrien fer-ho 1,5 cadascun dels membres de la parella, 2 un membre i l'altra l'altre, 3 begudes un dels membres i l'altre res o com bé decideixin.

Una variant alternativa és canviar el nombre de begudes pel nombre de glops en que la beguda ha d'ésser ingerida pels participants (més difícil de controlar excepte com a prova d'unes Jornades de Seguretat i Foc...)

Arribada dels vencedors de la Barcelona World Race 2010-2011

Una de les meves últimes passions descobertes és el seguiment de la navegació d'altura, sempre hi havia hagut una atracció per la mar, però des de fa anys va en augment i molt especialment des de les meves èpoques treballant al Consori el Far i des de l'aparició de la Barcelona World Race.

Això ha fet que els meus amics i seguidors tant a facebook com a twitter hagin pogut seguir voluntàriament o no la regata.

Aquest matí, a tres quarts de nou, era al Portal de la Pau per poder gaudir (ja que malauradament, per motius professionals, la primera vegada no hi vaig poder ser-hi) de l'arribada dels vencedors de la Barcelona World Race. La terrible calma que hi havia a la Mediterrània havia fet que l'arribada s'anés retardant. I així ha continuat. Finalment, a les 10 hores, 20 minuts, 36 segons GMT (dues hores més a Barcelona) ha creuat la línia d'arribada i ha pogut fer cap on l'estàvem esperant.

Pot semblar mentida, però veient per la pantalla gegant instal·lada al moll com intentava solcar les últimes milles gairebé sense vent, tot un cúmul de sensacions em recorrien: des de la satisfacció d'estar vivint un moment esportivament important, fins al fet de saber que ja havien tornat sans i estalvis aquests herois del segle XXI. Recordava les imatges viscudes, tant per ells com per la resta de regatistes que encara són a altra mar i dels que han hagut de deixar la competició, i això em feia sentir joia, estremiments i fins i tot un punt d'enveja (com gairebé després reconeixeria quan uns joves periodistes de BTV s'han apropat a fer-me unes preguntes: i entre l'amor a la mar i l'admiració per aquests esportistes responia que sí m'agradaria poder fer el que ells fan, tot i que la meva parella no opina el mateix).

Ha sigut satisfacció i admiració, conjuntament amb la joia de la victòria, el que sentíem quan han recollit l'amarra simbòlica de la ciutat i encara més quan han amarrat el vaixell. Ja havien tornat, i victoriosos.

Ha sigut una llàstima no poder comptar avui amb una càmera de fotografies de qualitat però tot i així hem fet unes quantes instantànies de l'arribada. I a més a més he pogut aconseguir l'autògraf dels dos guanyadors (Jean-Pierre Dick i Loïck Peyron) així com de Jean Le Cam i de Kito de Pavant. Encara resten, emperò, 9 (esperem-ho!) arribades.

El cert és que ha sigut un bon matí per encetar el final d'aquesta apassionant Barcelona World Race. Demà, arriben els olímpics del Mapfre.

P.S.: encara he de revisar les fotografies d'avui...

envaït per la pols

Durant la setmana en curs he estat, i encara ho continuaré, envaït per la pols. Dades les meves circumstàncies professionals actuals, cercant feina, he considerat que era un bon moment per endreçar una mica el meu espai. Això provoca una allau de coses que sorgeixen d'on menys ens ho esperem. I d'aquestes muntanyes d'informació acumulada és difícil destriar allò que, realment, volem conservar i allò que mereix arribar al contenidor adequat.

Hom troba de tot: des d'antics apunts, a escrits que féu quan era molt jove, fotografies encara per classificar, un bon grapat de cintes de K7 -i ara sense res on reproduir-les, roba que fa anys que no vestim (algun motiu?), i moltes i moltes coses... Tant és així que abans de començar vaig demanar al meu drac i els seus amics si podien agafar-se uns dies de vacances...

A més, considerant la meva alèrgia a la pols, diem a la pols, però en realitat és als àcars i d'altres elements (aquí us deixo una ressenya fàcil), és una batalla dura la que es lliura contra el nostre esperit de conservació. Ara que també permet estones per a la reflexió, per escoltar música -pots recuperar aquella que feia temps que no escoltaves-, i permetre't tenir idees estrambòtiques (bè, això ho fai' a cada instant, crec); fins i tot m'han vingut idees per obrir nous blogs...

Si més no, demà a la tarda podré fer un descans; tot i que no podré ésser a l'assaig del grup dels meus amics, sí que podré veure el derbi ciutadà a casa d'un d'ells [considerant que l'any passat ja vàrem fer el que somiava, aquest any podem anar encara més conscients que tocarà patir i molt, que els ànims de revenja seran molt elevats].

Potser l'únic problema és el poc que estic llegint aquests dies...

Bé, esperem acabar amb tot això aviadet; a més en breu tocarà el canvi d'ubicació de la Raquel...

Bon cap de setmana a tothom.

imatge: una tempesta de pols a Kansas (imatge del National Weather Service Weather Forecast Office aquí)

P.S.: (addenda ulterior a la publicació) per sort, teledeporte ens oferirà aquest cap de setmana 3 partits de la Heienken Cup
divendres 23:45 MUNSTER – PERPINYÀ
dissabte 20:15 SCARLETS – LEINSTER (aquest segur que no el podem veure)
diumenge 21:00 BATH – EDINBURGH

*

La sordidesa humana

Aquest matí la Raquel i jo hem gaudit d'un regalet cultural gràcies a CULTRUTA. Vàrem guanyar dos tickets per fer una ruta gratis; així que abans que expirés el termini vàrem decidir fer una de les que encara no havíem fet.

Aquesta vegada era centrada en la Barcelona Sòrdida: la (de vegades injusta) justícia humana i les seves vinculacions a la divina en l'àmbit de la ciutat de Barcelona. Com sempre, molt interessants -tot i que això d'escoltar el Joan en castellà era una mica estrany-.

Sigui com sigui hem tornat a aprendre coses; a més com són relacioandes amb la nostra ciutat, encara agraden més. I aquesta vegada hem pogut tornar a reflexionar sobre un aspecte que des de sempre em té fascinat: el costat fosc de la humanitat, la molt humana inhumna capacitat d'infringir-nos dolor...

Volem parlar acuradament la nostra llengua

Mai he cregut en la divisió Ciències/Lletres com dos móns antagónics, ans al contrari.

Sóc bilingue de naixament, tot i que durant un cert temps potser vai' utlitzar més la llengua castellana, ara la que més utilitzo és la llengua catalana; la que, tot sigui dit, considero com a llengua legítima de la meva terra. Fet, aquest, emperò, que no m'oposa a l'altre com molta gent tracta de vendre que fem a la nostra nació. És una sort que pel sol fet de nèixer on vaig aixer i quan ho vai' fer, vaig aprendre dues llengues.

Sigui com sigui sempre he tractat d'utilitzar lo més correctament qualsevulla llengua; i això també significa "descobrir" paraules que hom desconeixia, expressions, etc. I, una vegada les aprén, toca tractar de fer-les servir.

El problema rau quan davant té qui no vol fer servir acuradament la seva pròpia llengua, per desconeixement -o vés a saber quins motius-; o encara pitjor, qui tractar de corregir des de el posicionament erroni.

I ara us citaré uns exemples clars i catalans.

Durant el curs passat vaig realitzar un màster oficial en Biologia Cel·lular. Per a la superació calia, entre d'altres ítems acadèmics, la redacció i defensa de la tesina (treball de recerca). El meu director (cap del grup de recerca en el que estava), català de naixement i nacionalista, segons diu, no em permeté l'ús d'alguns mots com per exemple "qualsevulla" ja que al no ésser d'ús quotidià, si la persona del tribunal no era de català molt correcte podria considerar que allò era malament escrit. Com?! Em vaig quedar esmaperdut. Quan has escoltat gent opinar que redactar tesines, tesis o qualssevol dels documents de certa importància que les Ciències poden generar en una "llengua minoritària" (sic) com el català és una pèrdua de temps, i tens l'opció de poder fer escriure Ciència en la teva pròpia llengua, és gairebé humiliant que et donin aquestes argumentacions (per amagar desconeixements i pors pròpies).

Tota llengua és un bé cultural per a tota la humanitat.

Un altre exemple succeí aquesta setmana. El dimarts i com a conclusió d'unes pràctiques de la carrera, la Raquel havia de realitzar una exposició oral de les mateixes. Al acabar tot l'alumnat, la professora -qui sembla ésser que no ja sols cometia errades lingüístiques sinó conceptuals!- féu una sèries de correcions. Entre les que comentà: "No es pot utilitzar l'expressió "els llibres diuen" perquè els llibres no parlen, si un cas seria "en els llibres posa". Tal és si ens referim a llibres o la literatura (aquest últim mot, mereix un fil de conversa separat, ja que actualment en Ciència es fa un (mal)ús derivat de la llengua anglesa). Doncs resulta que en el DLC deixa clarament explicitat que els llibres diuen... (I si ho mirem en el DRAE també).

Resumint, que és molt frustrant no poder utilitzar correctament la pròpia llengua perquè persones que es considera (socialment, o perquè ho decideixen elles mateixes) que tenen un nivell cultural adequat no són conscients de les seves limitacions o no volen fer-ne un ús normativitzat i normalitzat de la llengua.

També relacionat amb la llengua, el dijous durant l'acte de Paraules contra la violència masclista, la Lara comentà la sensació que havia tingut temps enrere quan escoltà la frase "La natura per defecte orgina dones." Val a dir que la frase quan l'escoltes no és agradable. De fet recordo quan la vaig sentir i vaig pensar que era una errada parlar així; emperò, resulta que en castellà -diria que fou l'idioma en que servidor l'escoltà- l'expressió "por defecto":

loc. adv. Inform. Dicho de seleccionar una opción: Automáticamente si no se elige otra.

I, consegüentment, s'utilitza "de forma lingüísticament" correcte -si més no en castellà, no ho trobat al DLC-; però que podria tractar d'evitar-se per evitar certs possibles malentesos.

Tot això per dir que podem tractar entre totes i tots de parlar cada vegada millor l'idioma.

imatge: At the First Clear Word, Max Ernst, Kunstsammlung Nordrhein-Westfalen. Dusseldorf Mural from Paul Eluard's house in Eaubone. Later transferred to canvas.

*

la única iglesia que ilumina...

Hi haurà qui dirà que malparlar de l'església catòlica és molt fàcil; i té raó, cada vegada més, ja que cada vegada són més carpetovetònics.
Tot i el meu ateisme recalcitrant hom pot entendre l'existència de la fe; o si més no, que la aquesta sorgeixi com a una necessitat evolutiva dins les societats humanes. Ara bé, el que ja costa més d'acceptar és l'existència de certes estructures jerarquitzades per gestionar aquesta fe. Val a dir que degut a les meves circumstàncies la que he viscut al meu voltant és el catolicisme.
Si hi ha dues coses que són desagradables de la “transició” són: l'acceptació de la monarquia -necessitat obligava- i la signatura del Concordat amb la Santa Seu. I més d'una trentena d'anys després encara són acceptades i vigents. Ah? Que no voleu parlar d'història? Vaja, així no parlarem del naixement de l'Inquisició. Ni de totes les croades enfront diverses heretgies. Ni de l'evangelització feta a cop d'espasa i ja humiliats fer-los besar la creu...
Així doncs, parlem de l'actualitat. Mentre el sínode de l'església protestant sueca accepta per àmplia majoria celebrar bodes homosexuals, a l'estat espanyol el clergat surt en manifestació de la maneta de la dreta més rància a favor de la família (sic) i ara a més amenacen (no em sembla gaire cristià això, eh!) amb excomunicar tots aquells parlamentaris que votin a favor de la llei d'avortament... Això és simplement inadmissible. No entraré en lo difícil i engorronidor que es demanar l'excomunicació; però em sembla vergonyós que aquesta colla de pòtols desconeixedors de la vida i la societat es dediquin a tractar d'aferrar-se a un poder que ja no tenen (per sort el nacionalcatolicisme caigué) i al que mai haurien d'apropar-se.
Que diguin totes les bajanades que vulguin des dels seus púlpits, adequant-se a la llei terrenal estatal -no en volem saber res d'altri-. I si no que callin per sempre d'una maleïda vegada!
Ja n'hi ha prou!





podeu llegir aquí un interessant article de la Maruja Torres (d'on he tret la imatge)

La Murga de los Currelantes

Ara que estem immersos en les celebracions del vintè aniversari d'una època de canvis pot ésser un bon moment per deixar anar certes reflexions.

Com bé deia na Patrícia en el comentari d'ahir, els grans canvis polítics que ara s'homenatgen foren, com pot esdevenir de cap altra manera, realitzats per la pròpia societat, és a dir, per les persones. Perquè foren les persones les que volgueren canviar el món en el 1789, i a qui després els nous poderosos oblidaren; foren les persones les que somiaren un nou ordre mundial en el 1917, i ulteriorment, foren violats els seus somnis per feixistes disfressats i foren les persones qui tornaren a tractar de recueprar la dignitat; i són les persones que tracten de lluitar per un altre món possible i a qui certa escòria poderosa tracta d'impedir-ho.

Ara bé, veient les imatges veiem com els polítics, d'ara i de llavors, s'omplen les boques amb les paraules de les grans meravelles avançades. I sense que això sembli una acció pannostàlgica-filopolítica vull deixar constància d'una sensació que fa molt de temps que tinc. Val a dir, prèviament, que sóc nascut l'any de les Olimpíades de Moscou, les de Misha i el boicot "imperialista yankee". Tot i això, des de molt petit em vai' sentir interessat per temes que "no eren per la meva edat". Sigui com sigui, i considerant que en molts casos la visió retrospectiva està, o pot estar-ho molt, distorsionada, hom creu que a nivell polític hem anat de "guatemala a guatepeor". No seré jo ara qui digui que lo d'abans era bo; però si més no, lo d'ara és molt pitjor. Simplement cal fer la (odiosa?) comparativa de líders entre els vuitanta i l'actualitat:

Pujol / Montilla, Mas
González / Zapatero, Rajoy
Maragall / Hereu
Mitterrand / Sarkozy
Kohl / Merkel
Thatcher / Gordon, Blair
Gorvachov / Putin

i podríem citar noms com els d'Olof Palme, Mário Soares, Lech Walesa, Vaclav Havel, etc... (Podríem preguntar-nos al respecte de si el canvi des de Reagan a Obama serà real)

És com si cada vegada més, malauradament, les "persones" que han d'encarregar-se de dirigir els (nostres) destins fossin mers tecnòcrates sense cap mena de pulsió política, com aquesta podria entendre's des del concepte hel·lènic de la "polis". No estic dient que aquells foren grans estadistes, potser les circumstàncies fan que apareguin polítics més adients, però la "talla" d'uns i d'altres és molt diferent.

Potser és sols una sensació del fet de mirar enrera per veure com es pot veure una llum mirant cap endavant. Sigui com sigui, no m'agradaria pensar que irremediablement tenim sols els polítics que ens mereixem, perquè em sentiria que cada vegada anem a pitjor com a col·lectiu. Potser és moment de recuperar allò del Proletaris del món uniu-vos!!!


Com a contrapunt vull deixar una cançó. Aquests dies ha tornat al meu cap i crec que cada "X" temps és necessari recuperar certs cantants i certs missatges:



Ay Señor
la que armaron
la que liaron
con la salía
de la masonería
y la subversión
la pelota, los toros,
la lotería y las quinielas,
el Seilla, las letras,
el televisor

Do you speak english?
el turismo sofico renta
los alemanes
bombas en Palomares
vaya por Dios¡
y ahora con el destape
de teta y trota
los camuflajes
las serpientes con traje
de santurrón

Y es que la dentaura
ya no están duras
pa estas huesuras
y llega la rotura
y el personal
que asentao endiquela
como se jala,
de carca a carca
mientras cuecen la jaba
suelta el cantar

María,
coge las riendas de la Autonomía
Marcelo,
que los paraos quieren currelo
Manuel,
con el cacique que vas a hacer
pues le vamos a dar con el
tran, traca, tran, pico pala, chimpun
y a currelar, para pa para pa para pa pa pa

Esto es la murga
los currelantes
que al respetable
buenamente va a explicar
el mecanismo tira palante
de la manera más bonita, y popular
sacabe el paro y haiga trabajo
escuela gratis, medicina y hospital
pan y alegría nunca nos falten
que vuelvan pronto los emigrantes
haiga cultura y prosperidad

Maroto,
siembra la tierra que no es un coto
Falote,
que ya esta bien de chupar del bote
Ramón,
hay que acabar con tanto bribón
pues le vamos a dar con el
tran, traca, tran, pico pala, chimpun
y a currelar, para pa para pa para pa pa pa

Esto es la murga
de los currelantes
que al respetable
buenamente va a explicar
el mecanismo tira palante
de la manera más bonita, y popular
sacabe el paro y haiga trabajo
escuela gratis, medicina y hospital
pan y alegría nunca nos falten
que vuelvan pronto los emigrantes
haiga cultura y prosperidad

Letra i música Carlos Cano



imatge: El quart estat. Giuseppe Pelizza da Volpedo 1901 - Milano, Civica Galleria d'Arte Moderna - Oli sobre tela, 293 x 545 cm.

"librarying"

Ahir vai' decidir utilitzar el concepte "librarying". Com podeu deduir és el suposat gerundi de l'inexistent verb "to library"* (perquè no existeix, oi?).

Avui he tornat a meditar: Per què les paraules que utilitzem són aquestes? Per què les coses es diuen com es diuen? Per què les nostres llengües estan organitzades com ho estan? Sí, d'acord, provenen de llengües anteriors, etc etc... però, ¿com fou el moment en que aquell homínid decidí utilitzar aquell so concret per expressar aquell concepte? Com aconseguiren consensuar les paraules per entendre's entre elles? ¿Com devia ser el moment de trobar-se amb un altre grup i comprovar que no s'entenien?

No és apasionant l'arqueoantropologia?

P.S.: també és interessant veure com evolucionen els idiomes; clar, que quan vols aprendre una llengua molt dialectalitzada o amb molts registres es fa força complicat.

imatge: Letras, Juan Navarro de Baldewag.

això és notícia?

aquest matí mentre esmorzava escoltant la ràdio, com cada dia, he escoltat algun comentari al respecte d'una "notícia" que podríem qualificar de "curiosa".

he trobat una referència a la mateixa en llengua italiana, ja que és en la república de les vellines on ha succeit el fet: -després hi ha un resum en català-

Sesso orale agli invitati, festeggiata finisce in ospedale

E' successo nel comune di San Remo, protagonista della vicenda, una generosa ragazza che, per festeggiare i suoi diciotto anni, ha deciso di praticare sesso orale ad un gruppo di invitati...
Immaginate di essere invitati ad un party esclusivo, organizzato per festeggiare i diciotto anni di un’esuberante ragazza, party che si conclude poi con un regalo molto hot per gli ospiti: sesso orale, praticato dalla neo maggiorenne.
E se crediate sia soltanto una fantasia erotica maschile, vi sbagliate di grosso…
E’ successo proprio qui in Italia, nel comune di San Remo, protagonista della vicenda una diciottenne, contenta di esserlo diventata. Qualche bicchierino di troppo e l’euforia della festa, devono aver scatenato i suoi bollenti spiriti, se ad un certo punto ha deciso di ringraziare alcuni invitati con un regalo a sorpresa: sesso orale per un gruppo di fortunati ospiti..
Uno di questi, presente al party, ha raccontato: “Era assatanata, per giustificare la sua foga urlava: ho compiuto 18 anni e ora posso fare quello che voglio”. Quante sono state le candeline sulla torta, tanto i fortunati maschietti che, invece di farlo, il regalo lo hanno ricevuto.
Dopo diciotto rapporti orali continui, la ragazza però ha iniziato ad accusare un inevitabile malore, è stata infatti condotta all’ospedale per una lavanda gastrica.
La festa non sarà finita nel migliore dei modi, ma sicuramente quella dell’anno prossimo, prevediamo, sarà affollatissima!
Danila Mancini

El resum de la notícia vindria a ésser que una noia en la celebració dels seus 18 anys, després de prendre unes quantes copes, i sota el lema cridat de "ja sóc major d'edat i puc fer allò que em roti" es decidí a practicar felacions a divuit dels convidats. Ulteriorment hagué d'ésser ingresada a l'hospital per a practicar-li un rentat d'estómac. (N'he escoltat cert comentari del tipus: ah, la inexperiencia se paga, no todo lo que se chupa se traga.) Clar que qui afirma que el problema hagi sigut per les felacions i no per le copes prèvies? I si més no, cal fer d'això una notícia? Val a dir que en el programa on ho comentaven ho feien en una secció humorística; emperò, quantes notícies que no haurien de considerar-se com a tals escoltem, llegim o veiem? I parlo referint-me a (pressupossats) espais de notícies -no els programes de telescombreries que omples la graella televisiva-.

Podem reflexionar sobre le que hom pot considerar notícia i el que no.


La "notícia" m'ha fet recordar certa llegenda urbana, aquí us la deixo en la versió recopildada a Blogodisea. (si passeu per l'enllaç podreu riure amb algunes de les famoses llegendes urbanes)

En una clase de biología, ciencias naturales, medicina o lo que toque, están explicando la composición del semen. El profesor cuenta que el semen tiene un tipo de azucar llamado fructosa ( este dato es cierto). Entonces una chica pregunta que si tiene ese azúcar… ¿por qué el semen sabe amargo cuando se lo traga?. Se hace el silencio en la clase y todo el mundo mira a la chica que se va poniendo roja a medida que se da cuenta de lo ha confesado sin enterarse, hasta que sale de la clase muerta de vergüenza. Entonces, el profesor aguantándose la risa contesta, que el sabor amargo se debe a que cuando se corre en la boca, el semen suele terminar en la parte de la lengua que solo percibe los sabores amargos.

Hay otra versión que toma a la chica como candidata a una prueba de análisis de fluidos, en la que descubren en su saliva restos de semen.

I si més no, tot això ens recorda que encara hi ha molts tabús referents al sexe. Un exemple relacionat amb el mateix país -sí, recordem el de les "vellines" del primer ministre- seria aquest que ens deixa el corresponsal a Roma de RTVE (aquí). I ja posats, us deixo un link al respecte d'una cançó i les felacions (aquí)



(font de la imatge: http://www.extrujado.com/archivos/radiografia.jpg)

Clar que quan es considera que la mitjana d'una relació sexual, tot inclós, són vora els tretze minuts...

de sèries i televisió

avui parlarem una mica del que hom pot veure a la televisió, des de la vessant de qui no paga per veure la televisió.

la motivació ha sigut la programació de sèries a TV3 aquest estiu. Donà la casualitat que el primer diumenge de vacances a Riells, la Raquel i jo mandrossejàvem al sofà i vàrem veure que començava una nova sèrie i sense adonar-nos, ens vàrem enganxar. Era Traveler. A més, a continuació feien una altra sèrie, The Nine, a la que també em vai' aficionar. Aquesta última em digué la Raquel que ja l'havien feta i que ella havia vist el principi.

resulta que la setmana passada acabaren totes dues sèries; fet relativament normal i previsible, ja que així podien iniciar la temporada "normal" de tardor. Aquest fet no hauria de tenir res de particular. El que succeix és que de Traveler emeteren 8 capítols i de The Nine 13. Són els que hi ha. No existeixen més. És a dir, les sèries són finalitzades. Emperò... (si no hi hagués però no tindria gaire sentit el comentari) Les sèries no estan acabades. En el cas de Traveler, degut a la baixa audiència, la productora la tancà i el creador tractà de deixar-la més o menys tancada però amb certa capacitat per continuar-la si alguna altra cadena acceptava. En aquests dos links podeu llegir més (un i dos). Respecte a The Nine, fou un cas similar; la cadena la tallà, després acceptà acabar la primera temporada i prou.

En amnbdós casos, el públic ens quedem sense saber com acaben, realment, les sèries. Fet que en el fons fot; has seguit durant un cert temps les aventures i desventures dels protagonistes i et quedes sense saber el final de la història.

En aquest cas la cadena que ens l'ematia no era la responsable del final de la sèrie, han emesa tota; però, clar, sabem que no és sencera. En altres ocasions, com per exemple Lost (perdidos) en emissió en obert a Espanya ha sigut, tant a TVE com a Cuatro menystinguda. També ho fou en el seu moment, per exemple ER (emergencias). En general podríem criticar bastant les cadenes generalistes estatals per la forma com maltracten el públic que segueix les sèries que emeten. Resultarà que la única solució és seguir les sèries per les cadenes de pagament...

Ah, per cert, sembla ésser que Segrestat, l'altre sèrie que havia emés TV3 aquest estiu -descomptant Les germanes MacLeod- també tenia el mateix problema.

imatge: mítica escena de la pel·lícula Poltergeist (Direcció, Tobe Hooper; Producció, Frank Marshall & Steven Spielberg; Guió, Steven Spielberg, Michael Grais & Mark Victor).

Qui no té deessa és perquè no vol...

Des que la humanitat és tal, ha viscut astorada davant certes preguntes de pes; i fou per això que es veié empés a la "descoberta" de les divinitats. Des de ben antuvi amb el començament dels ritus funeraris ja apareix el concepte diví i, com tot té dues cares, com a mínim, òbviament no podia faltar al culte a la vida, representat en la seva més màgica expressió: la fertilitat. Són ben conegudes les figures de les anomenades venus prehistòriques, amb la Venus de Willendorf com a màxim exponent

Mica en mica la mitologia fou un jardí que gràcies a moltes i sanitoses cures creixia i s'expandia com el propi univers. Tota religió té les seus mites; així que tothom que ho vulgui, pot tenir la seva deesaa, mite o advocació en la que creure.

Avui us apropo l'Afrodita calipigia.



Aquesta deessa [Ἀφροδίτη Καλλίπυγος Aphrodite Kallipygos] rebé culte a diferents llocs, entre ells a Siracusa. Les representacions, hel·lístiques, i modernes seguint l'estil, es representen sempre vestides però amb una acció que premet que s'aixequi el seu livià peple (la túnica) de tal forma que les seves caderes, natges i cames quedessin al descobert; conjuntament, ella feia una torsió del seu cap per poder contemplar per damunt de la seva espatlla dreta i delir-se en la contemplació de la seva pròpia bellesa. Turbadora bellesa del seu cos.

Ah! No ho havíem dit, calipígia significa de les belles natges...

Si ja ho han dit moltes vegades: aquests grecs en sabien de tot i molt bé... allò que no sabessin els grecs no existia... I com dèiem al principi: es pot ésser ateu, però amb certa ginefília, qui no té deessa és perquè no vol...

P.S.: avui es conserva una calipigia trobada a Roma al Museu arqueològic NAcional a Napoli, n'hi ha de François Barois al Louvre -que havia set a les Tulleries-, sembla que també a l'Hermitage...

P.S.II: Calipigia/Calipigi de kalós maco, formós; i pygé natges.