Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris fotografia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris fotografia. Mostrar tots els missatges

divendres, de març 01, 2013

Dewi Sant




Avui 1 de març és Sant David, és a dir, avui és el Dewi Sant, la festa nacional del País de Gal·les. Qui em coneix sap de la meva estima vers el poble gal·lès des que m'acollí un breu, malauradament i afortunadament, segons les sensacions cronològiques, període de temps.; per això, avui el sento com un dia especial.







No podem obviar la gran veritat que rau en els versos:


Avui, m'hauria agradat passejar-me pel carrers lluint els nostres emblemes, el narcís i el porro, durant la desfilada nacional a Caerdydd i gaudir després a Saundersfoot de les menges tradicionals gal·leses envoltats d'artesania i brindar a crits de Iechyd da! Sentir que la llengua es manté viva a les costes de Pembrokeshire, i tornar per prendre el te al Neath Port Talbot, i seguir brindant recordant els èxits, tot i que aquest any no podrem guanyar el Grand Slam, del quinze del drac fins que el diumenge poguéssim participar a la Welsh Lady Fun Run d'Aberystwyth.

Sigui com vulgui, avui rememoraré el meus dies a Cymru i somriuré melangiós sentint el batec de la terra d'Y Brenin Arthur i Owain Glyndwr sabent que Y Ddraig Goch m'accepta com un dels seus.





Gaudiu de Hen Wlad Fy Nhadau:

(Pennill Cyntaf - First stanza)
Mae hen wlad fy nhadau yn annwyl i mi,
Gwlad beirdd a chantorion, enwogion o fri;
Ei gwrol ryfelwyr, gwladgarwyr tra mad,
Dros ryddid collasant eu gwaed.

(Cytgan - Chorus)
Gwlad, gwlad, pleidiol wyf i'm gwlad.
Tra môr yn fur i'r bur hoff bau,
O bydded i'r hen iaith barhau.
(Ail Bennill - Second stanza)
Hen Gymru fynyddig, paradwys y bardd,
Pob dyffryn, pob clogwyn, i'm golwg sydd hardd;
Trwy deimlad gwladgarol, mor swynol yw si
Ei nentydd, afonydd, i mi.

(Cytgan - Chorus)
(Trydydd Pennill - Third stanza)
Os treisiodd y gelyn fy ngwlad tan ei droed,
Mae hen iaith y Cymry mor fyw ag erioed,
Ni luddiwyd yr awen gan erchyll law brad,
Na thelyn berseiniol fy ngwlad.

(Cytgan - Chorus)


Podeu cercar traduccions de la lletra aquí.





dilluns, d’octubre 08, 2012

Versots Festa Major Les Corts 2012



Enguany, i després de molts anys essent Diables de Les Corts qui escrivíem els versots pel Correfoc Unitari de la Festa Major, els versots han sorgit de la feina conjunta de Diables de Les Corts, Bocs de Can Rosés, Diables i Timbalers d'Itaca i Repúbli-k de l'Avern.


A més a més un altre canvi es produí el passat dissabte (la data també varià, tradicionalment el feien oficiar el diumenge) a nivell de posada en escena, ja que després de la recuperació de la balconada l'any passat, el Marc, de Bocs, fou l'encarregat de llegir-los (aquesta vegada me'ls he mirat des del terrat, l'altre gran lloc per ser-hi en aquesta data).


Per aquelles persones que no puguéreu ésser allà o que els vulgueu recuperar, aquí us transcric els versots:

Diables som de l'Infern,
amatents per atiar els focs;
i mentre ballem, cremem, pervertim i bevem,
de terroristes de corbata en deixarem pocs!

Aquesta horda de diables,
només bergants per vosaltres,
l'any vinent serem més que tots els de Barcelona
per fer la Trobada de l'única Coordinadora.

Tisorada va, tisorada ve,
i com comtes d'olivars,
mai no féu el bé,
i quasi ens deixeu sense menjars.

Súper tècnics i polítics que viviu als vostres palaus
d'esquenes als honrats ciutadans
i us creieu que som uns babaus.
només perquè ens heu de signar els vostres nyaps.

Sr. Regidor, com us ho fareu
per de les havaneres sortir rodolant,
si rom cremat no beureu
perquè així ho aneu imposant?

La gestió de la Concòrdia,
les festes dels joves, amb les Alternatives o la Plataforma,
com tractar el soroll, i fer callar el xivarri
i sempre amb la paraula veïns a la boca.
Per dos o tres es deixen de fer actes
que inunden de vida el nostre barri,
que creen teixit social i fan troca.


Els petits, joves i no tan joves preparem moltes activitats
perquè Les Corts tingui cultura popular.
Les comissions de festes fan un gran treball
i les tècniques ens fan perdre el temps en reunions
sense ordre previ ni conclusions.
Com t'ho feies Montse? Com ho aguantaves?
Ah clar, sempre els ovaris sobre la taula posaves.

Sense Atabala'Mmmm no hi ha festa major!
Si les festes de foc sempre farem
Ja n'hi ha prou de voler-ho fer tot pitjor!
L'Atabala'Mmmm també el cardarem!

Aquesta és la casa del poble,
no ho negueu ni ens feu retrets,
no hi ha cap excusa per a la vostra actuació innoble
jugant com si fos una casa de barrets.

Que fàcil sembla rebre poder
i esdevenir dictadura,
però quan el poble obri el coder
la repressió ja no us la posarà dura.

No ens descuidem de parlar de la nostra Festa Major:
demà no serà un veí del barri qui faci el pregó
sinó un polític barceloní que no és panarra.
Un altre cop l’Ajuntament, quina barra!

Si continueu atacant cultura i jovent
tindreu un molt greu problema,
i no es dirà pas “tres per cent”,
i de la revolució serem emblema!

La història ens reclama, catalans i catalanes!
Segueu arran segueu arran,
ara és l'hora de segar cadenes:
que a espanya ja no ens retindran.

El Segadors era cançó de taverna:
diables, carregueu forques i bótes,
contra tot botifler de partit o caserna
que borratxos de plaer matarem antipatriotes.

Sota el bon guiatge d'en Pau Farinetes
diables, bèsties i tabals ompliu de foc Les Corts
seguint el Guardià i no hi haurà desfetes.
Que comenci el Correfoc!

dilluns, d’agost 20, 2012

Tres històries d'amor,sexe i ràbia. GRÀCIES!

Ho vàrem fer!

I l'experiència fou molt positiva...

Sí, Tres històries d'amor, sexe i ràbia esdevingué el passat dissabte 18 d'agost a la llibreria Pequod. I ho vàrem gaudir plenament i bella. Es creà un ambient màgic a la llibreria tant a nivell del públic que hi era a dins com amb els vianants que ens descobrien per l'aparador i l'altaveu.


Els poemes foren desgranant-se amb l'acompanyament de la música que l'Alex havia compost ex-professo i la gent gaudia i es deixava seduir per les tres plomes que corporificaven en les nostres veus. Hi ha força històries ara a escriure d'aquesta escenificació, però potser em quedaré amb el record de la sensació de gaubança que ens abraçà al acabar i sentir la calor del públic i la seva joia.

Vàrem viure moments tendres d'amor, les intenses sensacions del sexe i l'odi de la ràbia, així com uns versos més metafísics com en un nou ressuscitar de l'univers. Em delectà compartí versos amb la Raquel Riba i la Patricia Muñiz, i ésser musicat per l'Alejadro Cano Vilavendrell. Fou un plaer que la Llibreria Pequod esdevingués el vaixell per solcar les nostres imaginacions i dur-nos singlant universos paral·lels gràcies a les nostres paraules.



Òbviament, un espectacle com aquest no es crea de la nit al dia, calen hores (sense comptar les moltes viscudes per rebre la inspiració de les muses)  per aconseguir emmetxar totes les peces; però, estranyament, ha estat un procés força ràpid i compenetrat per aconeguir-ho. A nivell personal era la primera vegada que declamava acompanyat i amb música i el cert és que em vaig sentir molt còmode. Fou una experiència meravellosa.

Només puc agrair a les persones que em val voler fer partícip d'aquesta experiència i agrair les persones que s'atansaren fins la llibreria i els elogiosos comentaris que reberem, així com els ànims sincers d'aquelles persones que no pogueren assistir.


Tres fragments del recital gravats per @lamevaperdicio (Sergi G. Oset)







Les sensacions foren tan agradoses per totes bandes que sembla que no serà l'unica escenificació de Tres històries d'amor, sexe i ràbia.Serà un gran moment tornar a plantejar-se omplir l'espai de paraules perquè l'audiència les faci seves...


dissabte, de gener 14, 2012

Mala Digestión #boloGarcilaso

Després de quasi un any de silenci Mala Digestión va tornar ahir als escenaris, ho féu al Centre Cívic Garcilaso. I, com sempre, tornaren a oferir un concert genial, mantingueren la seva línia de millora constant.

La d'ahir era una data molt important, significava la presentació de Marshall com a nou bateria en substitució de Míguel; motiu que havia provocat, entre d'altres, aquest silenci d'escenaris. Val a dir que superà la prova amb nota. Tot i els nervis lògics, l'actuació fou molt bona.

Puc afegir, perquè vaig gaudir a primera fila amb ell, que Míguel, a més a més m'ho confessà al final del concert, que tot i haver sentit certa malenconia per no ésser a l'escenari havia gaudit moltíssim amb l'espectacle de Mala Digestión des de la vessant de públic. Ningú pot obviar que el seu rostre durant el concert era de fruïció, i estava absolutament entregat amb la causa.

Aquests mesos de reclusió al local d'assaig ha permès una evolució vers un so que podríem definir com més metronòmic, tot i no haver perdut ni un àpex de naturalitat; se'ls veié molt còmodes i cada vegada més ferms dalt d'un escenari. Els temes sonaren millor que les anteriors ocasions, es continua demostrant que es cerca el definir els detalls i fer de cada tema una peça el més rodona possible. Aquesta vegada no hi hagué cap cançó nova, però els quinze temes sonaren molt i molt bé, contundents i essent cadascun una ràfega de bona música directe vers les nostres ànimes. Cada vegada més el públic es fa seves unes cançons que a cada interpretació creixen i esdevenen millors.


Em continua agradant molt, tot i les modificacions, el set-list presentat, mantenint Ángel sin alas com a tema inicial, i fent el final amb Insomnio i Salve/Txus. Crec que l'ordre de les cançons continua essent quelcom molt pensat i que dóna més eficàcia al directe. Encara, emperò, estic decidint si la nova ubicació de Poeta frustrado em sembla la més adequada. Tot i això, amb les grans cançons que presenta Mala Digestión és fàcil gaudir d'el concert. Un conjunt de peces que tot i la seva varietat de sonoritats, presenten una signatura pròpia com a grup que els confereix aquest savoir faire de les grans bandes; dada que es pot apreciar seguint la senda que les seves composicions han marcat.


El públic, entregat com sempre, gaudí veient novament el grup actuant en directe; i ens alegra molt poder afirmar que el proper 25 de febrer, dissabte, es compartirà escenari a Hijos de Caín amb Nada que ver.



Afortunadament, les bones noves no acabaren aquí i es pogué informar que a mitjans o finals de febrer Mala Digestión entrarà a la Salamandra per gravar el seu primer EP oficial, superada l'època de la maqueta que es gravà a Sonoestil.

Totes aquestes notícies ens fan esperar que aquest 2012 sigui un gran any per una grandíssima banda com és Mala Digestión.


Corol·lari final, confessat al acabar la nit via twitter: la propera vegada farà headbanging Rita la cantaora, #mehagomayor.




Les dues imatges que il·lustren el cometari són de Dani Viñuales, una de les dues persones que sempre hi són per fer el reportatge gràfic dels concerts de Mala Digestión.

P.S.: Espero fer un comentari de les cançons de Mala Digestión abans que el grup entri a l'estudi per gravar l'EP.


dilluns, d’abril 04, 2011

Arribada dels vencedors de la Barcelona World Race 2010-2011


Una de les meves últimes passions descobertes és el seguiment de la navegació d'altura, sempre hi havia hagut una atracció per la mar, però des de fa anys va en augment i molt especialment des de les meves èpoques treballant al Consori el Far i des de l'aparició de la Barcelona World Race.

Això ha fet que els meus amics i seguidors tant a facebook com a twitter hagin pogut seguir voluntàriament o no la regata.

Aquest matí, a tres quarts de nou, era al Portal de la Pau per poder gaudir (ja que malauradament, per motius professionals, la primera vegada no hi vaig poder ser-hi) de l'arribada dels vencedors de la Barcelona World Race. La terrible calma que hi havia a la Mediterrània havia fet que l'arribada s'anés retardant. I així ha continuat. Finalment, a les 10 hores, 20 minuts, 36 segons GMT (dues hores més a Barcelona) ha creuat la línia d'arribada i ha pogut fer cap on l'estàvem esperant.

Pot semblar mentida, però veient per la pantalla gegant instal·lada al moll com intentava solcar les últimes milles gairebé sense vent, tot un cúmul de sensacions em recorrien: des de la satisfacció d'estar vivint un moment esportivament important, fins al fet de saber que ja havien tornat sans i estalvis aquests herois del segle XXI. Recordava les imatges viscudes, tant per ells com per la resta de regatistes que encara són a altra mar i dels que han hagut de deixar la competició, i això em feia sentir joia, estremiments i fins i tot un punt d'enveja (com gairebé després reconeixeria quan uns joves periodistes de BTV s'han apropat a fer-me unes preguntes: i entre l'amor a la mar i l'admiració per aquests esportistes responia que sí m'agradaria poder fer el que ells fan, tot i que la meva parella no opina el mateix).

Ha sigut satisfacció i admiració, conjuntament amb la joia de la victòria, el que sentíem quan han recollit l'amarra simbòlica de la ciutat i encara més quan han amarrat el vaixell. Ja havien tornat, i victoriosos.

Ha sigut una llàstima no poder comptar avui amb una càmera de fotografies de qualitat però tot i així hem fet unes quantes instantànies de l'arribada. I a més a més he pogut aconseguir l'autògraf dels dos guanyadors (Jean-Pierre Dick i Loïck Peyron) així com de Jean Le Cam i de Kito de Pavant. Encara resten, emperò, 9 (esperem-ho!) arribades.

El cert és que ha sigut un bon matí per encetar el final d'aquesta apassionant Barcelona World Race. Demà, arriben els olímpics del Mapfre.

P.S.: encara he de revisar les fotografies d'avui...



dissabte, de maig 01, 2010

MALA DIGESTIÓN en Hijos de Caín

El passat dissabte 24 d'abril els MALA DIGESTIÓN varen actuar a la sala Hijos de Caín. Aquí us deixo la meva crònica del concert, potser una mica "fanàtica", però no puc evitar-ho davant del que ens varen oferir:


Se afirma comúnmente que las segundas veces suelen ser más complicadas; con la primera se crean unas expectativas y a partir de entonces el deseo, de todas las partes, es seguir mejorando. Por ese motivo la actuación en Hijos de Caín era un concierto al que se tenía, con mucho respeto, muchas ganas.
Desde la actuación en Salamandra el 10 de septiembre del 2009, fecha en la que Mala Digestión abrió su particular tarro de las esencias o caja de Pandora, la banda había estado centrada en el perfeccionamiento en el local de ensayo, la creación de nuevos temas y en la grabación de la maqueta; pero se anhelaba ya un nuevo concierto. Los tres miembros querían ponerse delante del público y sentir su calor ofreciendo lo mejor que tienen: su música y entrega.
Además que no podía obviarse el hecho de las ganas que los seguidores de Mala Digestión habían manifestado con las escuchas de los temas de la maqueta en el myspace así como los comentarios en facebook.
Todos estos elementos nos sitúan ante la noche del 24 de abril de 2010 en la que Mala Digestión iba a perpetrar su concierto en esta ocasión en Hijos de Caín.
El ambiente era bueno a las puertas de Hijos de Caín a la hora en que teóricamente debía iniciarse el concierto (por motivos ajenos a la banda debió retrasarse). Lo que toda esa gente no sabía, todavía, pero estaba a punto de descubrir era el ingente trabajo que el Sr. Ramón había estado haciendo durante el ensayo para la sonorización del local, que como pudo comprobarse fue mejor que excelente.
Aproximadamente hacia las 23 horas daba inicio el concierto. Convirtiéndose en perfecto himno de entrada, Ángel sin alas nos llegaba con la contundencia y maestría que la banda había ofrecido anteriormente.
A continuación sonaría Traidor, uno de los temas más contundentes del trío y que sirvió para presentar al invitado especial: Robert “Tito” Juez batería de Nada que ver (ex deja-vu) que colaboraría haciendo los coros (y participando con el público en los fragmentos en que su voz no era requerida en el escenario). Su actuación fue solvente y una ayuda necesaria prestada con mucha calidad digna de ovación.
Hasta ese momento el concierto estaba colmando con creces las expectativas de todo el mundo. La banda demostraba, con un perfecto sonido, que aquella mítica actuación no fue un espejismo y que las tablas y la sobriedad profesional no se le pueden poner en tela de juicio al trío. Y llegó uno de los momentos más deseados: la presentación de un tema nuevo: Nunca sabrás quién soy.
Podríamos afirmar sin miedo a equivocarnos que las expectativas era altas, que había ganas de escuchar material nuevo y comprobar como Mala Digestión podía regalarnos nuevas canciones, como mínimo, de la misma elevada calidad musical. Y el tema Nunca sabrás quién soy no sólo no defraudó las expectativas sino que las colmó y superó con creces. Un tema total y absolutamente como lo que podríamos denominar “maladigestionero”. La cerrada ovación demostraba al combo que su entrega y esforzado trabajo obtenía la respuesta deseada, ya que el tema es otra composición redonda de la banda.
Tras el nuevo éxito, la banda nos presentó uno de los regalos que nos ofrece en directo y con el que el público, hasta entonces muy receptivo, empezó a desmelenarse un poco. Se trataba de Navegando del gran Rosendo Mercado, ejecutada, como todo el concierto, con soberbia, maestría y frescura.
Antes acuñábamos el término maladigestionero, concepto que surge, especialmente, de temas como el que siguió: No hay problema; a la que siguió Sin señal, dedicado a los compañeros de trabajo y currantes en general. Ambas sonaron en la misma línea de contundencia y expresividad con que perpetraron todo el concierto; aunque habría que destacar la inusual velocidad de Sin señal.
A continuación nos deleitaron con esa pequeña delicia en forma de joya que es Alza tu mirada, que vino precedida por uno de los momentos jocosos del bolo al tener que reiniciarla. Una de las más coreadas, el público conocía perfectamente las letras de los temas de la maquesta, y ovacionadas.
Tras este, como todos, muy aplaudido tema llegaba otra de las sorpresas de la noche: el tema instrumental de Mala Digestión. Si Nunca sabrás quién soy nos había sorprendido, este nuevo tema nos dejó patidifusamente boquiabiertos. Todavía más maladigestionero que cualquier otro tema de Mala Digestión, en un continuum de savoir faire metálico convirtiéndose en una canción perfecta. Su muy entregada interpretación nos permitió gozar, bañados en sorpresa, de esta grandísima canción, acabada en un nuevo baño ovacional.
Cuando todavía tratábamos de digerir y recuperarnos de tamaña descarga, nos regalaron una versión correctísima del mítico Paranoid de los Black Sabbath; seguida por la genial Mundo perdido, pese al jarro de agua fría que regaló Míguel al final, uno de estos temas puramente Mala Digestión, una compasición perfectamente hilvada y mejor interpretada.
Siguieron con el tema llamado a convertirse en su primer single: Insomnio; y, posiblemente, fue la canción más coreada por un público cada vez más entregado con la banda debido a la calidad, compositiva e interpretativa, que se mostraba desde el escenario.
Para acabar el concierto sólo podía hacerse, como dijo Luis animando al desmadre, con su versión de Salve y Chus, ese perfecto final rockandrolleramente macarra; y muy acertada para una sala como Hijos de Caín.
Y nos regalaron como bis el tema Poeta Frustrado. Poco puedo decir del tema: perfectamente perfecto. Personalmente creo, quizá no soy muy objetivo siendo mi tema preferido, que es la canción que muestra a la perfección el ideario musical de Mala Digestión. Es de esos hitos metálicos que transportan al Heavy hasta las cimas de la excelencia musical. Y así sonó para cerrar el concierto dejando la sensación de haber disfrutado de una grandísima actuación.
Aunque pueda parecer mentira, el concierto en Hijos de Caín sólo era la segunda actuación en vivo de Mala Digestión; pero volvieron a demostrarnos la enorme calidad que atesoran y el maravilloso directo que son capaces de ofrecer.

Salud y Mala Digestión

P.S.: nos vemos el viernes 21 de mayo en la sal Thruman.



Us deixo unes fotografies realitzades per Daniel Viñuales Diez

I recordeu:

myspace aquí
grup de facebook aquí
contractació: maladigestion@gmail.com














divendres, de gener 22, 2010

HEROIS (en el gel I)

Qui més qui menys ha tingut, o té encara, herois. El concepte d'heroi és força subjectiu. De fet el DLC diu:

heroi heroïna

1 m. i f. [LC] [AN] Semidéu, semideessa.
2 1 m. i f. [LC] [CO] Persona que es distingeix pel seu alt coratge, per la seva fortitud en el sofriment. Els herois de la guerra.
2 2 m. i f. [LC] [CO] [FLL] Personatge principal d’una llegenda, d’una narració, etc. Els herois de la faula. L’heroïna d’una novel·la.
2 3 m. i f. [LC] [CO] Persona prominent d’un acte, d’un esdeveniment, etc. Ha estat l’heroi de la festa.

Fins a un cert punt, crec que l'heroi/heroïna és aquella persona les accions de la qual ens semblen més enllà de les nostres, i de les de qualsevol, capacitats i, fins a un cert punt, ens agradaria haver set ella per haver-ho pogut fer.

Però, això, com tot, depén del punt de vista de cadascú.


N'he tingut, i encara en tinc, molts d'herois dels que admiro accions, conveciments o coratge. Però avui us en parlaré en concret dels que podríem anomenar Herois de l'Antàrtida.

L'Antàrtida és possiblement l'últim gran repte de la humanitat, de fet hi ha zones menys fotografiades que la lluna. Però la història de Terra Australis Incognita té tres noms, bé de fet, quatre, sense els quals no es pot explicar. Amundsen, Scott i Shackleton i Hurley: el noruec que Mai he conegut a ningú que s'hagi vist tant diametralment oposat als seus desigs. Des de petit he somniat arribar al Pol Nord i heus-me aquí en el Pol Sud. El britànic que liderà El pitjor viatge del món i la parella que capitanejà i fotografià l'odissea de l'Endurance. Òbviament les vides de l'Ant-Arktos són moltes més; però aquestes poden ésser les més representatives.



Mentre la controvèrsia si Peary (més encara la de Cook) arribaren, essent els primers, al Pol Nord encara existeix, tothom sap que la primera expedició que arribà a l'altre extrem del planeta fou l'enpaçalada per Roald Amundsen el 14 de desembre de 1911.

Trenta-quatre dies després, cinc homes britànics, comandats per Robert Falcon Scott, arribaren també al Pol Sud com a part de les finalitats de l'Expedició Britànica Antàrtica 1910. Aquesta no tenia sols com a objectiu concedir l'honor a l'Imperi Brtiànic d'haver set el primer en trepitjar el Pol Sud, també havia de servir com a recerca científica i exploració geogràfica. Però la cursa per ésser els primers es precipità quan l'expedició noruega trepitjà les blaques banquises antàrtiques. Bé, de fet quan reberen des de Madeira el següent telegrama: BEG TO INFORM YOU FRAM PROCEEDING ANTARCTIC -- AMUNDSEN

L'honor i la glòria de Roald Amundsen es veieren enfosquits i emmudits per la desgràcia de l'equip britànic. Al Pol Sud Amundsen amb el seus homes havien aixecat la Polheim (“casa del pol”) on deixaren dues cartes: una per al rein Hakon VII i una altra per a Scott, per si no aconseguien tornar a Framheim, el campament aixecat al arribar amb el navili Fram. A les tres de la tarda del 14 de desembre de 1911 l'expedició d'Scott es trobava a uns 572 km de distància.
Els noruecs arribaren a Framheim el 25 de gener de 1912 després de recòrrer 2824km en 94 jornades -56 d'anada i 38 de tornada-. L'organització de l'expedició havia set excel·lent. Els herois foren Roald Amundsen, Olav Bjaaland, Helmer Hanssen, Sverre Hassel i Oscar Wisting. Jorgen Stubberud, Hjalmar Johansen i Kristian Prestrud eren membres de l'expedició original però hagueren de fer altres tasques. Havien partit el 19 d'octubre amb quatre trineus i cinquanta-dos gossos de raça groenlandesa liderats per la femella de samoied Etah. L'alimentació es basava en racions personals diàries de 380g de galetes, 350g de pemmican, 40g de xocolata i 60g de llet en pols; els goosos eran alimentats amb 500g de pemmican diaris. La utilització d'un millor pimmecan, així com dels gossos -alguns sacrificats per garantir la seva, dels gossos, alimentació a la tornada- enfront dels cavalls mongols de l'equip d'Scott fou imprescindible per l'èxit de la missió.

El 7 de març de 1912 a Hobart, Austràlia, s'informava de l'èxit aconseguit només arribar. Tota la seva història es troba narrada en el llibre El Pol Sud: un informe de l'expedició antàrtica noruega en el "Fram", 1910-1912.

Mentrestant, el 17 de gener de 1912 Scott, Bowers,Evans, Oats i Wilson arriben al Pol Sud, descobrint al trobar el Polheim com l'expedició noruega ho havia aconseguit abans.



En el diari d'Scott del dia abans, quan divisaren la bandera amb la creu nòrdica podem llegir El pitjor ha succeït. Una simple ullada ens ho revela tot. Els noruecs ens han avançat... Demà anirem fins el pol, i després tornarem a la base el més ràpidament possible. El seu intent d'ésser els primers no havia reeixit. A posteriori moltes serien els motius trobats, alguns atacarien directament la persona d'Scott, d'altres tractarien de recuperar-li el prestigi. Des d'un pemmican no tan adequat, a la major experiència d'Amundsen, fins els animals triats i qui féu la tria... Fos com fos calia tornar al campament. I sabien que no seria un recorregut fàcil.



La temperatura descendiria cada dia més, el gel es faria més dur i més difícil de solcar amb els esquís; a més encara feren alguna tasca de recollida de mostres. Condicions extremes, la dificultat de trobar els dipòsits, l'escorbut, ferides antigues, la malnutrició... tot anava segellant la seva sort en el negre llibre del destí.

El 17 de març, Lawrence Oates, amb una antiga ferida al peu gangrenda, coneixedor que els seus companys mai l'abandonarien, prengué una decisió «I am just going outside and may be some time» (Surto, i potser estaré una bona estona). Es sacrificà pel bé de l'equip. Un noi heroi britànic acabava de nàixer amb la seva mort. No seria l'últim. No fou suficient per la salvació de la resta. Tres dies després quedaren aturats. Una gran nevada els impedia l'avenç a 18 kilòmetres del One Ton Depot. Com diu el diari Impossible avançar. El dia 29 de març, en la última entrada del diari de Capità de la Royal Navy Robert Falcon Scott es pot llegir al final:

"Every day we have been ready to start for our depot eleven miles away, but outside the door of the tent it remains a scene of whirling drift. We shall stick it out to the end, but we are getting weaker, of course, and the end cannot be far.
It seems a pity, but I do not think I can write more. R. SCOTT.
Last entry. For God's sake look after our People.


Tot i ésser mig mort per la innanició i el seu cos tres quartes parts congelats, encara tingué la força física i espiritual per escriure dotze llegibles cartes. Vuit mesos després trobarien els seus cossos dins la tenda. Per les possicions, possiblement Scott fou l'últim en morir. En el seu diari havia deixat escrit darrera la última entrada “Envieu aquest diari a la meva vídua”. En una carta pública demanava que els ajuts que no els havien arribat ho fessin ara a les seves esposes. Guixà la última paraula i la canvià per “vídues”.



L'equip que els trobà féu un montícul i deixà una basta creu per indicar el lloc. Temps més tard es col·locà una gran creu amb els cinc noms i el vers de Tennysson: To strive, to seek, to find, and not to yield al Orservation Hill, el pujol que domina el Hut Point on tingueren el seu quarter genaral a cap Evans. Sir Peter Scott, el seu fill, ho visità a la dècada dels setanta. Mesos més tard els cossos de Scott i els seus companys foren llençats a la mar.








Per tancar aquest post us deixo una cançó al respecte. S'intitula Héroes de la Antártida. Es de Mecano. Us proposo un joc: a veure si trobeu les dues errades que hi ha a al lletra:






També us deixo la cançó, versió en directe, Capitán Lawrence dels asturians WarCry, que parla del Captain Lawrence Oates



imatges extretes de la wikipedia

dilluns, de novembre 16, 2009

Camp de Refugiats de Bram



Ahir amb la Raquel vàrem 'nar al Centre d'Arts Santa Mònica per veure l'exposició fotogràfica amb imatfes d'Agustí Centelles del seu pas pel Camp de "refugiats" de Bram.

Aquí teniu la info:

Després de la caiguda de Barcelona, en els darrers mesos la Guerra Civil espanyola, juntament amb altres refugiats el fotoperiodista Agustí Centelles, va ser internat en el camp de concentració de Bram, en territori francès, on va romandre pres de l'1 de març al 13 de setembre de 1939. A partir de la sortida de Barcelona i durant l'estada i posterior sortida del camp de concentració de Bram, Centelles va escriure un diari que ara ha estat publicat. Així mateix va realitzar més de 600 imatges de caràcter documental de la vida al camp de concentració d'una força expressiva colpidora. Es tracta d'un testimoni únic i extraordinari de la vida en un camp de concentració en l'Europa del segle XX. L'exposició mostrarà una selecció de les més 600 imatges realitzades per Centelles a Bram, així com una selecció de textos del seu diari i documentació sobre el camp de concentració de Bram, el 1939.

Torna a ésser esgarrifós comprovar com el govern francès es va comportar.

Una altra visita obligada.

P.S.: demanó perdó per ésser tan breu però una tendinitis m'inutilitza una mà i és cansat fer-ho sols amb una ;p

dimarts, de setembre 01, 2009

coses interessants a BCN



avui recopilem tota una sèrie de propostes per gaudir de la ciutat de BCN i fer una micona de cultura al mateix temps:

fins el 27 de setembre tenim al MNAC les exposicions Això és la guerra! Robert Capa en acció i Gerda Taro. Una visita molt interessant per "gaudir" del fotoperiodisme i refelxionar sobre la condició humana mentre es tenen, després, maques vistes de la ciutat.

parlant de fotoperiodisme i de la nostra ciutat, i cito textualment de l'agenda del Sàpiens 83: algunes de les fotografies més famoses d'Agustí Centelles de la Barcelona en guerra seran exposades al lloc exacte des d'on es van fer. (...) Es tracta d'una iniciativa de l'Associació Arqueologia del Punt de Vista i del fotògraf Ricard Martinez. A partir del 21 de setembre. Més info aquí



(aquesta mítica imatge de dos guàrdies d'assalt disparant el 19 de juliol del 1939 rere els cadàvers d'uns cavalls serà expossada al xamfrà dels carrers Diputació i Roger de Llúria.)

també en la línia historicista i de la guerra (in)civil tenim al MHC l'expossició Retallables de la Guerra Civil. (info aquí, aquí i aquí)

per cert, avui s'inaugura una expo a la Biblioteca de Catalunya al respecte de la setmana tràgica del 1909. aquí

i sempre tenim la possibilitat de fer una visita al Refugi 307 (+ info)

A la segona pàgina (full de la dreta) d'aquest link veureu que a l'octubre al Museu de Ciències Naturals de Barcelona hi haurà uns diàlegs que poden ésser molt interessants. Estan sota l'epígraf: L'abans i el després de Darwin. Evolució i societat. A més, l'ambient, al parc de la Ciutadella, permet abans i després fer passejades per profundes reflexions.

i parlant de Ciències, sempre ens quedarà una visita al CosmoCaixa -oi que sí, senyoretes?-

i si el que voleu es un bon soparet sota els estels, fins el dia 20 ho podeu fer a l'Observatori Fabra. Com? així

una altra opció és fer un "Picnic al Cel". Aquí us expliquen com.

i si el que voleu es estar informats, passejeu i observeu la ciutat. (O bé visiteu Canal Cultura BCN -aquí- o l'agenda de la ciutat a la seva plana web)

i si teniu calor:

icebarbcn

ens veiem?

P.S.: la foto és de la Raquel de quan anà en helicòpter.