Sí i Sí (La Consulta entrega I)

Sí sí ja tenim consulta. #Síisí, ja tenim consulta (que ara sembla que hem de donar dues vegades les respostes per ésser entesos).

Després de molt parlar en referència a la pregunta i la data, ja ha sigut donada la resposta: el 9 de novembre de 2014 hauríem de poder respondre a:

Voleu que Catalunya sigui un estat?

En cas afirmatiu, voleu que Catalunya sigui un estat independent?

(Ho sento però continuo considerant molt més nostrat el tractament de vós que no pas el de vostè.)

I ahir es parlà molt, com si no s'hagués fet abans!

Personalment, trobo que era molt més fàcil plantejar una única pregunta, tal i com es farà el setembre del mateix any a la ciutadania d'Alba. Ah, clar, calia integrar altres sensibilitats no estrictament independentistes però que volen manifestar la seva queixa vers l'statu quo actual. I, tal vegada, palesar, quan el Gobierno de España, com ja va fer ahir, es mostri immobilista i sord qualsevol petició, que hi ha una majoria que potser no essent independentista vol un canvi del tracte que rep Catalunya des de l'administració central. I això ens porta a un dels punts centrals: i quina interpretació, i encara més important, quina reacció provocarà ulteriorment el resultat de la consulta? Tant el no com el sí i sí impliquen dues respostes clares: no volem que res canviï i volem esdevenir un estat independent. L'opció del sí i no implica la cerca d'una relació d'estat federal, confederal, lliure associat o exactament què? Aquest què, ¿el tindrà clar la ciutadania quan voti, cas que pugui votar? ¿Tindrem clar quines seran les passes que donaran els estaments governamentals implicats segons quin sigui el veredicte popular?

Semblen massa preguntes per a poder dur a terme la consulta d'una pregunta... però la veritable pregunta és si realment és factible poder preguntar o no la ciutadania. Molt engrescats estem aquells que sempre hem volgut poder esdevenir independents així com aquells que volen poder tenir el dret a decidir si volem ser-ho o no; però, també semblen tenir consolidada la seva posició de negativa força l'altre interlocutor. Així que uns veuen possible realitzar la consulta i d'altres consideren que és una il·legalitat inviable. És a dir, ens mantenim amb el mateix problema que teníem ahir abans que es fes pública la data i la pregunta: podrem dur a terme la consulta?

Ahir un company, mentre comentàvem la situació, plantejava que ara per ara el factor sorpresa ja l'hem perdut i considerant que els poders de l'estat no permetran sota cap concepte que es realitzi la consulta, l'única sortida era la declaració unilateral d'independència i esperar l'empara de la comunitat internacional (i que no esdevingués un conflicte armat, on no hi ha opció de no derrota). Esperem, sincerament, no haver d'arribar a aquest escenari; però molt em temo que si la situació no canvia radicalment, anem, indefectiblement, cap aquest escenari on per a realitzar la DUI potser es plantejaran realitzar les mal anomenades eleccions plebiscitàries.

Ara per ara, i mentre alguns esgrimeixin com a arma el constitucionalisme enfront de la democràcia, com si encara ens haguéssim de barallar entre partidaris de les nomoi i de les thesmoi, continuaré tenint molta enveja d'Escòcia. Sí sí! Perquè amb voluntat política tot és possible, sí sí! Però cal voler dialogar; és a dir, parlar i escoltar i fins i tot tenir certa predisposició a poder voler una entesa. Sí sí! Les constitucions no són eternes i inamovibles com una paraula rebel·lada, afortunadament! Sí sí. Potser si ens deixen consultar a la població ens succeiria com al Quebec, però res millor que saber quins estatus polític vol realment la ciutadania. Sí sí!

L'Ajuntament incompleix el Protocol Festiu de la ciutat de Barcelona

L'aprovació del Protocol Festiu de la ciutat de Barcelona fou una passa important per a la protecció, salvaguarda i manteniment de la vitalitat de la cultura popular i tradicional de la nostra ciutat.

No fou una feina d'un dia per l'altre ni cap esbojarrada idea d'un il·luminat, sinó la feina d'anys de molta gent i institucions que des de les entitats i l'estima vers la ciutat consideraren, amb el beneplàcit de l'Ajuntament, que era la forma de palesar com era i és la nostra festa per mantenir-la i salvaguardar-la.

Aquest protocol, aprovat en comissió i després en ple municipal esdevenia la norma que calia complir per tots els estaments; però, malauradament, i com sembla que esdevé tradició en les nostres latituds, no fer-lo complir o directament incomplir-lo acaba succeint sense que ningú aixequi la veu.

Que potser allò escrit no és pas modificable? I tant, de fet, el propi protocol presenta les formes per vetllar pel seu compliment i, si s'escau, la seva possible modificació. Ara bé, una altra cosa és obviar-lo, amb peregrines justificacions o ni tant sols això, segons els interessos.

Per segon any consecutiu i incomplint la tradició i la paraula del Protocol, el Correfoc (no hauria de caldre afegir “de la Mercè”, ja que el mot i el concepte naix en aquesta festivitat) no es celebrarà dissabte nit sinó en diumenge. Aquest canvi de data només s'hauria de produir quan el dissabte fos el dia de la Mare de Déu de la Mercè. I per què aquest canvi? Bé, la versió oficial parla d'un acord entre comerciants i la casa gran fet que esdevé de facto en imposició de la Guàrdia Urbana, qui via CCORP, obliga al canvi de data argüint, a més a més, els problemes que l'acte suposa per al trànsit rodat de la ciutat. Ah, molt bé! I m'expliqueu per què collons es varen invertir tants esforços en redactar un Protocol Festiu de la Ciutat de Barcelona si després el convertim en paper mullat? Un moment, és veritat, l'any passat “s'acordà” amb les entitats de foc que així seria. Primerament, no és procediment que s'hauria de seguir. En segon terme, no es pot obviar que el món del foc, si més no en la vessant diables -aquí no es veuen afectades les bèsties- eren en plena travessa del desert i, ara em llenço pedres a la meva pròpia teulada, les persones que hi eren possiblement no coneixien la literalitat del Protocol, quelcom que no es pot adduir en defensa de l'administració. I en tercer, i no per últim menys important lloc, ans al contrari, qui alguna vegada ha estat present en aquest tipus de reunions sap del pes i, consegüentment de la immobilitat de certes postures.

Així que aquell Protocol promogut des de les entitats que aglutinen la base en consonància amb l'Ajuntament que de la forma més correcte i acurada se'l féu seu, ara es compleix quan interessa i quan no, no passa d'ésser paper mullat.

Algú podria afirmar que és un cas aïllat i per tant no caldria magnificar-lo. És una forma de veure-ho, però comences no fent cas de les teves pròpies normes per salvaguardar la teva cultura i aviat esdevé quelcom a mostrar en un parc temàtic. I des del món del foc, som plenament conscients, que encara no hem oblidat les angoixes passades pel Decret 2007/23/CE que quasi les anihila per la incapacitat de saber els nostres eurodiputats que a casa en tenim de festes amb pirotècnia. Doncs bé, a més a més, no és l'únic cas on no es manté la norma que dicta el Protocol. I allò que em sembla més greu, i que ningú oblidi que aquesta és una opinió personal, és que aquest fet no sols no és aïllat sinó que els interessos personals, qui sap si de vegades coincidents entre qui hauria de vetllar pel compliment des de comissió o ICUB, faran que es faci la vista grossa. Ja ho sabem Qui custodiet ipsos custodes?

I si voleu un altre exemple, us heu plantejat per què, i en aquest cas era només una recomanació i no una norma del Protocol, el Correfoc no tornarà a iniciar-se a la plaça Sant Jaume? Són espectaculars les projeccions a la façana de l'Ajuntament, oi? I que consti que les veig la nit del Toc d'Inici (i aquest són figues d'un altre paner); però clar, tenen un cost que potser no es pot veure alterat per fotre allà al mig a Porta de l'Infern del Correfoc. Estructura aquesta la propietat de la qual ens discutia la casa gran fins que fou destrossada en dependències municipals.

Continuarem essent la imatge de la festa a la ciutat, mireu els cartells de les festes majors d'hivern i d'estiu, i, potser no a tota la cultura popular i tradicional d'arrel barcelonina per a cada acte, però sempre cridaran alguns representants per lluir i exportar la ciutat, però mantindran la seva tradició de maltractar-nos... I nosaltres, mantindrem la de suportar-ho tot a qualsevol preu?

Natxo Barrau i Salguero

barceloní i amant de la Cultura Popular i Tradicional

P.S.: Ai, si alguns hagueren fet cas dels bojos...!

#totsdesquenes? No pas!

Avui hi ha derbi barceloní al camp de Cornellà-El Prat. Fa dues setmanes semblava que s'originaria un nou debat en referència a si els pericos havíem de fer passadís als culés, però la ràpida resposta de la directiva del RCDE trencava tota possibilitat; ara bé, semblava que la massa social blanc-i-blava no estava d'acord amb la decisió, i tant és així que ha sorgit, via manifest de la FCPE i La Curva la proposta de restar d'esquenes mentre es realitzi.

Si em pregunten si em sembla encertada aquesta proposta del #todosdeespaldas (#totsdesquenes) diré que no pas; jo personalment, hagués optat, i així ho faré, considerant que el club ha decidit fer el passadís, per no entrar al camp fins que s'hagi realitzat. No ho penso veure. De fet, ja vaig manifestar des de la consecució del títol de lliga per part dels blaugrana que no volia que els féssim el passadís, i ja llavors vaig rebre comentaris respecte una suposada manca d'esportivitat. Ara bé, em sembla una manca de seny, per no utilitzar altres paraules més grolleres, tot i que tal vegada més descriptives, la utilització del vocable “esportivitat” en aquestes circumstàncies.

Fer-li el passadís al FCB o al RM en camp propi em sembla una errada, més especialment en el primer cas degut a les condicions d'ésser clubs del mateix territori. Fer-los-el és la submissió de l'esclau a l'amo. No podem parlar d'esportivitat quan la LFP i les seves competicions ja només semblen ésser qualsevol cosa menys un esport. Que tal vegada és la Liga una competició que es disputa amb esportivitat? És un competició creada per a què la puguin guanyar dos, i només aquests dos, equips. I aquests demanen esportivitat? Aquells mateixos que han desvirtuat la competició, no ja només amb el conegut i tolerat repartiment injust dels drets televisius, sinó responsables de la il·lògica distribució d'horaris dels partits; responsables, com a màxims exponents d'una demagògia absolutista, d'unes institucions que només vetllen pels seus interessos i que qualsevol ull extern podria veure com a qualsevol cosa menys neutral.

Un passadís es fa per cortesia no per obligació. Curiós veure molts comentaris ahir acabada la final de la UCL preguntant-se si en la tan ansiada pels mass-media de les espanyes (alguns negant fins i tot al qualitat de la viscuda) s'hagués pogut veure, tot i l'obligació, el passadís. Un passadís sincer, segur que no. El passadís que es veurà aquesta vesprada és una representació gràfica d'aquella màxima que assevera que ésser proletari i de dretes és com ésser sodomitzat i demanar perdó per donar l'esquena. Fer un reconeixement a qui s'omple la boca de “valors” i “humilitat” des de la demagògia del poder autoritari és una errada, és reconèixer que no podem desfer-nos del jou.

A més a més, en el nostre cas, no podem obviar que la institució a qui es vol retre homenatge és aquella que durant tot l'any tracta no ja de desfer-se de nosaltres sinó d'anorrear tot l'esport català. Amb el seu intent d'exercir la representativitat d'un poble, quelcom concedit per un tergiversació del “pensament” que podríem anomenar nacionalculeranisme i que atempta contra la intel·ligència i la moral. Perquè és des d'aquesta visió que es vol imposar un pensament únic en la perversió moderna del panem et circensis. Aquest pensament únic que “obliga” a justificar-te com a membre de qualsevol institució esportiva que no sigui la d'ells, i que per aquest fet ja passis a ésser sospitós d'ésser mal ciutadà. Aquesta tergiversació de la realitat social que vol permetre que el seu himne s'aprengui a les escoles i si algú presenta queixa té la pell molt fina, perquè es vol trobar normal que el professorat pugui impartir classes vestint els seus colors, però si jo em presento amb el meus se'm titllaria de proselitista i podria acabar tenint conseqüències pitjors. Perquè es poden fer tot tipus “d'excepcionalitats” per aquesta empresa esportiva que porta anys tractant, amb el beneplàcit de totes les institucions des de fa més de mig segle, d'acabar amb tota manifestació esportiva catalana.

I podríem seguir a bastament justificant el posicionament. Perquè, i amb això tanco l'escrit, qui falta reiteradament al respecte no pot demanar que se li tingui respecte.

D'esquenes i amb xiulada no. Jo els rebria amb el camp buit. Qui menyprea acaba rebent el merescut menyspreu.

torna "Tres històries d'amor, sexe i ràbia"

Gràcies a la càlida rebuda de la lectura "Tres històries d'amor, sexe i ràbia" el passat agost ens hem llançat a la piscina i... tornarem a fer-ho. Serà el proper dimecres 17 d'abril a les 19 hores a la Biblioteca Josep Miracle de Collserola.

Tornarem a llegir les nostres tres històries amb alguna variació en els texts i alguna possible sorpresa molt especial, no podem obviar que serem a les portes de Sant Jordi cal celebrar-ho en bona companyia i amb bones paraules.

Aquí podeu trobar el plànol per saber com arribar a la biblioteca.

I arribà la Pasqua al #projecte1any365cançons

Enguany, des del meu compte de twitter (@natxobcn), em proposo fer-vos companyia amb una cançó al dia sota el lema #projecte1any365cançons. Fins ara havia funcionat prou bé fins que arribà la Pasqua, quan com a conseqüència del "Nästa: Skåne", la nostra estada a terres escandinaves, i la desconnexió a internet de l'smartphone provocà que durant uns dies les cançons no arribessin. A continuació teniu el llistat de les que haurien estat les piulades:

24/III: Viatjar, viatjar... la màgia dels viatges i els “nous mons”: Somewhere over the rainbow.

25/III: A Suècia no podien faltar els Europe: "Rock the night:

25+1/III: Requiescat In Pace

27/III: En el dia avui només aquesta podia ésser la cançó "Mr.Torture"

28/III: Avui hem gaudit de la nit amb sauna i bany al Bàltic per això vull recordar "Fuera de la mar"

29/III: Avui hem descobert "Ales stenar". I ens hem sentit víkings!

30/III: Avui necessito compartir els Therion "Uthark Runa"

31/III: Descobriment a Malmö gràcies al gran David "la Brujita" Carrasco: la cançó dels 4 acords "4 chords"

1/IV: Avui que ja som a Barcelona, recordem el Far del Sud

Espero que continueu gaudint de la música cada dia...

Sigueu dolents!!!

Avui presentació de Contrafabulario Ilustrado

L'editorial Underbrain Books, especialitzada en l'edició d'obra de nous autors en novel·la de ficció, còmic, inicia una nova col·lecció en format lliuro reduït, que reuneix microrrelats escrits per diferents autors i il·lustrats per una artista.

Presentem el primer d'aquesta edició, il·lustrat per Maribel Carod, una representació futurista de la societat actual. Una ficció que enfronta al lector/espectador amb l'avenir que li espera a la generació més jove i alhora més pobra que hagi existit en dècades.

La presentació oficial del llibre es farà avui a: 

Barcelona, sala Miscelanea, c/. Guardia número 10, 15 de març. a les 21 hores.

A la presentació a Barcelona també hi haurà una exposició amb els treballs de la Maribel Carod. 

Esteu tots convidats!!!

Recordeu que aquí podeu trobar tota la informació.

Contrafabulario ilustrado

El divendres 8 de març es publica el llibre Contrafabulario ilustrado on Maribel Carod il·lustra microrelats i relats curts de 19 diferents autors. Els contes han estat creats expressament per aquesta obra sota el paraigües de mostrar una imatge de la tan comentada "crisi".

Com es diu a la pàgina web de l'editorial Underbrain Books:

Abrid bien los ojos. Estáis a punto de veros reflejados en el espejo neurótico del futuro más cercano. Con el apoyo de diecinueve apasionados escritores, Maribel Carod alza la voz para dar vida a los nuevos arquetipos surgidos del armagedón financiero.

Contiene microrrelatos de Sabrina Rodríguez, Natxo Barrau i Salguero, Maribel Ruiz, Javier López Menacho, Isabel Baeza Varela, Jesús Sánchez Tenedor, Marta Valsecchi, Sergi G. Oset, Fer Navarro, Olga Gallego, Igor Kutuzov, Jacint Casademont, Alejandro Cano, Ainhoa Rebolledo, Víctor García Tur, Diego Marín Hernández, Juan José Castro González, Ideas y Pako Belmonte. Prólogo y edición coordinada por Patricia Muñiz

I sí, heu pogut llegir el meu nom! Tinc l'honor de participar a l'obra. Un microrelat perfectament, com tot el llibre, il·lustrat.

Les presentacions oficials del llibre es faran a:
Madrid, Fnac Callao, 10 de març.
Barcelona, sala Miscelanea, c/. Guardia número 10, 15 de març.

A la presentació a Barcelona també hi haurà una exposició amb els treballs de la Maribel Carod.

Esteu tots convidats. Aquí us deixo l'enllaç a la convocatòria de l'esdeveniment a facebook.

Us deixo també l'enllaç del comentari que fa en Sergi G. Oset, un dels autors així com l'entrevista a la Maribel Carod al blog de rtve.

Jo si fos vosaltres, no el deixaria perdre!!!

"Medio pan y un libro"

En aquests dies tràgics i incerts que ens ha tocat viure on ens volen fer creure que la cultura és luxe i que els nostres drets, aconseguits amb la sang de la lluita són privilegis prescindibles, cal mantenir-se ferms; per això, tot i el dolor que provoca saber que aquestes paraules tenen més de vuitanta anys, cal recordar aquesta al·locució que Federico García Lorca dirigí al poble de FuerteVaqueros, Granada, el setembre de 1931:

“Cuando alguien va al teatro, a un concierto o a una fiesta de cualquier índole que sea, si la fiesta es de su agrado, recuerda inmediatamente y lamenta que las personas que él quiere no se encuentren allí.

«Lo que le gustaría esto a mi hermana, a mi padre», piensa, y no goza ya del espectáculo sino a través de una leve melancolía.
Ésta es la melancolía que yo siento, no por la gente de mi casa, que sería pequeño y ruin, sino por todas las criaturas que por falta de medios y por desgracia suya no gozan del supremo bien de la belleza que es vida y es bondad y es serenidad y es pasión.
“Por eso no tengo nunca un libro, porque regalo cuantos compro, que son infinitos, y por eso estoy aquí honrado y contento de inaugurar esta biblioteca del pueblo, la primera seguramente en toda la provincia de Granada.
“No sólo de pan vive el hombre. Yo, si tuviera hambre y estuviera desvalido en la calle no pediría un pan; sino que pediría medio pan y un libro. Y yo ataco desde aquí violentamente a los que solamente hablan de reivindicaciones económicas sin nombrar jamás las reivindicaciones culturales que es lo que los pueblos piden a gritos.
Bien está que todos los hombres coman, pero que todos los hombres sepan. Que gocen todos los frutos del espíritu humano porque lo contrario es convertirlos en máquinas al servicio de Estado, es convertirlos en esclavos de una terrible organización social.
“Yo tengo mucha más lástima de un hombre que quiere saber y no puede, que de un hambriento. Porque un hambriento puede calmar su hambre fácilmente con un pedazo de pan o con unas frutas, pero un hombre que tiene ansia de saber y no tiene medios, sufre una terrible agonía porque son libros, libros, muchos libros los que necesita y ¿dónde están esos libros?
¡Libros! ¡Libros! Hace aquí una palabra mágica que equivale a decir: «amor, amor», y que debían los pueblos pedir como piden pan o como anhelan la lluvia para sus sementeras.
Cuando el insigne escritor ruso Fedor Dostoyevsky, padre de la revolución rusa mucho más que Lenin, estaba prisionero en la Siberia, alejado del mundo, entre cuatro paredes y cercado por desoladas llanuras de nieve infinita; y pedía socorro en carta a su lejana familia, sólo decía: «¡Enviadme libros, libros, muchos libros para que mi alma no muera!».
Tenía frío y no pedía fuego, tenía terrible sed y no pedía agua: pedía libros, es decir, horizontes, es decir, escaleras para subir la cumbre del espíritu y del corazón. Porque la agonía física, biológica, natural, de un cuerpo por hambre, sed o frío, dura poco, muy poco, pero la agonía del alma insatisfecha dura toda la vida.
“Ya ha dicho el gran Menéndez Pidal, uno de los sabios más verdaderos de Europa, que el lema de la República debe ser: «Cultura». Cultura porque sólo a través de ella se pueden resolver los problemas en que hoy se debate el pueblo lleno de fe, pero falto de luz“.

Dewi Sant

Avui 1 de març és Sant David, és a dir, avui és el Dewi Sant, la festa nacional del País de Gal·les. Qui em coneix sap de la meva estima vers el poble gal·lès des que m'acollí un breu, malauradament i afortunadament, segons les sensacions cronològiques, període de temps.; per això, avui el sento com un dia especial.

No podem obviar la gran veritat que rau en els versos:

Avui, m'hauria agradat passejar-me pel carrers lluint els nostres emblemes, el narcís i el porro, durant la desfilada nacional a Caerdydd i gaudir després a Saundersfoot de les menges tradicionals gal·leses envoltats d'artesania i brindar a crits de Iechyd da! Sentir que la llengua es manté viva a les costes de Pembrokeshire, i tornar per prendre el te al Neath Port Talbot, i seguir brindant recordant els èxits, tot i que aquest any no podrem guanyar el Grand Slam, del quinze del drac fins que el diumenge poguéssim participar a la Welsh Lady Fun Run d'Aberystwyth.

Sigui com vulgui, avui rememoraré el meus dies a Cymru i somriuré melangiós sentint el batec de la terra d'Y Brenin Arthur i Owain Glyndwr sabent que Y Ddraig Goch m'accepta com un dels seus.

Gaudiu de Hen Wlad Fy Nhadau:

(Pennill Cyntaf - First stanza)

Mae hen wlad fy nhadau yn annwyl i mi,
Gwlad beirdd a chantorion, enwogion o fri;
Ei gwrol ryfelwyr, gwladgarwyr tra mad,
Dros ryddid collasant eu gwaed.
(Cytgan - Chorus)

Gwlad, gwlad, pleidiol wyf i'm gwlad.

Tra môr yn fur i'r bur hoff bau,

O bydded i'r hen iaith barhau.

(Ail Bennill - Second stanza)
Hen Gymru fynyddig, paradwys y bardd,
Pob dyffryn, pob clogwyn, i'm golwg sydd hardd;
Trwy deimlad gwladgarol, mor swynol yw si
Ei nentydd, afonydd, i mi.
(Cytgan - Chorus)
(Trydydd Pennill - Third stanza)
Os treisiodd y gelyn fy ngwlad tan ei droed,
Mae hen iaith y Cymry mor fyw ag erioed,
Ni luddiwyd yr awen gan erchyll law brad,
Na thelyn berseiniol fy ngwlad.
(Cytgan - Chorus)

Podeu cercar traduccions de la lletra aquí.

#projecte1any365cançons

Bé, ara que encetem el 2013, anem a intentar dur a terme un projecte via xarxes socials. La idea la realitzaré via twitter, però avui volia fer un inici especial des del blog (ja pensarem si farem resums setmanals a la bitàcola).

Així, la idea és penjar un a cançó cada dia, així tractarem d'animar-nos (o superar els mals moments) en aquest diuen dur any que esperem sigui un impàs.

I és per això, perquè ens diuen que hem de ser herois i heroïnes que avui us deixo amb aquesta genial cançó:

Holding out for a Hero de Bonnie Tyler:

I de regal, algunes versions:

Per aquells que us agrada la vida des d'una vessant més heavy:

Una de freak arribada des del Japó:

I per al "jovent" la versió cinematogràfica amb la que tal vegada la coneixéreu:

I per últim un "bonus track":

Feliç any nou!!!

Blwyddyn Newydd Dda!!!