Quan gairebé es compleixen vint-i-quatre hores des que vaig tornar de la Junta General d'Accionistes del Reial Club Deportiu Espanyol de Barcelona SAD encara tasto la fel a la meva gola i la humiliant sensació de vergonya arrapada a la meva pell. El millor reflex de la tràgica vetllada que es perpetrà ahir a Cornellà fou el pensament, camí de casa, que la mort de mon pare, ara fa més de nou anys, l'estalvià viure i veure la denigrant imatge que ahir s'oferí del nostre club.
Continuo creient que la JGAEspanyol d'ahir serà una de les pitjors experiències que viuré en el decurs de la meva vida. La impotència enfront una actuació purament destructiva i generadora d'odi que només serà llavors per la discòrdia i la zitzània dins la nostra entitat encara cueja i et fa plantejar si no fóra millor deixar que cent dotze anys d'història es consumeixen el més aviat possible i abandonar el món del futbol com a seguidor d'un club i passar a ésser únicament un ocasional observador diletant d'aquest esport. Però l'amor que mon pare m'inculcà per aquest club, com tantes d'altres meravelles que vaig rebre, em demanen seguir lluitant i creient en el RCDE.
Creure i lluitar per un Espanyol millor i de tots aquells que veritablement l'estimen es allò que haurà de fer la nova junta directiva encapçalada pel vint-i-setè president. Ahir vaig donar-li l'enhorabona per la seva victòria i ànims per encarar una situació complicadíssima. Espero de tot cor, pel bé del club, que així sigui.
La situació d'ahir, més enllà de la pèssima i patètica imatge donada donada, palesa la crítica i malalta situació de la massa social del club. Fa uns dies algunes persones fèiem broma respecte la ferma condició d'entitat d'esquerres del club adduint les fractures internes que componen la nostra història; emperò, la denigrant vetllada d'anit en mostrà en tota la seva cruesa la situació de guerracivilisme que existeix en el món blanc-i-blau, i les guerres intestines només tenen un possible final sempre tràgic. I aquesta visió desoladora és tràgicament esfereïdora; i, no podem obviar, que al mirar fixament l'abisme, l'abisme també ens mira.
Com milers de pericos he vist i viscut el futbol del meu RCDE en els seus tres camps, n'he vist la demolició de casa nostra i l'exili. He patit dos descensos a segona, veient quasi a tocar les llàgrimes del jugador, ex-perico, que ens enviava al pou de segona. He cridat i cantat dues copes del rei. Vam perdre la innocència amb la inexplicable final de Leverkusen. Vam somniar i plorar amb l'equip de Glasgow. Encara se'm posa la pell de gallina amb el Gol de Coro. Sempre vaig creure en la salvació durant aquelles temporades que hem obrat miracles durant l'última dècada. I fins i tot creia amb esperança en la d'enguany... Fins ahir. Intuir que des d'anit hi haurà una secció de la massa social de l'Espanyol que treballarà més per fer política de club per jugar al joc de les cadires i no apostar per la única salvaguarda que ens resta, animar l'equip per tractar de dur aquesta nau esquarterada a bon port, fa preveure que la travessia se'ns farà massa llarga. Hi ha qui creu l'infern de segona ens podria servir de purga; però, ho sento, no penso combregar amb aquesta hipòtesi, no vull acceptar que aquesta variable entri a formar part del joc.
Podria escriure, qui sap si com a efectiva teràpia, les meves impressions respecte les tres candidatures, la visió que tenia, vaig tenir i tinc d'elles; les guerres de banderes i la fal·làcia del mal entès concepte de l'apoliticisme; dels canvis, continuismes i falses renovacions; de tecnicismes futbolístics i la dictadura de la pilota; d'economia empresarial i sistemes de vot; però, sincerament, no em ve gens de gust: el malestar no ix de mi. Prefereixo anar a dormir i espero aquesta nit no continuar tenint malsons.
L'única batalla que ara mateix es pot contemplar des de l'òptica perica és la del migdia de diumenge, maleïdes coincidències, una altra jornada electoral; però aquesta serà una altra història. Espero encarar aquella amb el regust de tres punts que iniciarien la derrota de la pitjor imatge que s'ha donat del RCDE.
P.S.: Em pregunto on rau ara la força d'un sentiment? Quin sentiment?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada