Passen les hores i les converses i continuo preguntant-me si cal que realment em senti satisfet amb els resultats de la jornada electoral catalana d'ahir. I no sé ben bé si som un reflex de l'aristotèlic terme mitjà o més aviat una societat de mentalitat bipolar. Sigui com vulgui, crec que hi ha elements positius, des del meu humil punt de vista, i d'altres que ens haurien de fer tremolar més que no pas les sessions més extremes del festival internacional de cinema de Sitges.
El primer titular, o si més no la primera dada, ja mostra aquesta dualitat que ens durà a sentir-nos penjar dels interrogants com les criatures de la lluna creixent o minvant dels contes: el partit del govern ha tornar a guanyar però s'ha fotut una patacada considerable. Per a mi una victòria de CiU no és cap bona notícia, ans al contrari; ara bé, considerant que es produeix quan demanaven per activa i passiva per poders lícits i fàctics “préstec d'una majoria molt sensible” i que a més a més, i especialment, es produeix amb un considerable retrocés, més en escons que no pas amb vots, és motiu de satisfacció i que ens pot permetre albergar l'esperança que és més cert que mai que “Catalonia is not CiU”. I dels suposats plebiscits que cercaven solucionar amb la veu del poble a les urnes?
El plebiscit, com no podria ésser de cap altra manera, considerant l'esquizofrènica realitat social catalana, es pot considerar guanyat i perdut, perquè, com a mínim, en trobem dos de plebiscits. La vessant més nacional sembla guanyada, de vuitanta-quatre escons a favor del dret a decidir es passa a vuitanta-set; la vessant social sembla perduda pel govern, esperem que guanyada (ai les il·lusions esperançadores!) per la societat. És a dir, podríem esperar creure que la societat li ha dit al govern “Sí, volem el dret a decidir que volem ser un estat propi, però volem mantenir, i millorar i deixar de retallar, el nostre estat del benestar”. Ho entendran? (Serà realment cert aquest afirmació o serà només un miratge més de les nits electorals on tothom guanya i ningú perd?).
Perdó, un moment: encara hem de celebrar que hi hagi polítics, és a dir, representants triats pel i per al poble, que estiguin a favor del dret a decidir amb un referèndum? Considerant que fa més de dos mil anys que alguns batejaren un concepte com a democràcia no hem avançat gaire; sembla que l'evolució dels memes no és gaire més veloç que la dels gens...
Bé, tornant a les fiques del nostre paner, i parlem d'allò que trobo positiu. M'encigala l'avenç d'ERC, ICV-EUiA i la irrupció nacional des de la municipalitat de les CUP. M'agrada especialment que Esquerra hagi esdevingut segona força a Catalunya. És una dada molt esperançadora, una dada il·luminadora en el nostre camí vers l'horitzó nacional d'un nou i millor país. Espero també que les seves puixances continuïn en properes conteses electorals. La força d'allò que tradicionalment hem anomenat les esquerres rau en elles i cal que s'ho creguin i no ho oblidin. (Si em permeteu un comentari “irònic” només per veure com reaccionaran les brunetes madrilenyes quan coneguin la CUP ja era necessària la seva presència al Parlament. Esperem que no morin d'èxit).
Nogensmenys, no podem obviar que si aquest país nostre fos un país normal, o si més no, normalitzat, és a dir, sense ingerències colonialistes, afirmaríem clarament que les dretes han guanyat; i això, com podeu suposar, no em barrufa gens ni mica. No ens enganyem, amb aquests resultats en una Catalunya independent no dubtaríem pas ni un segon que CiU i PPC pactarien establement per la gestió del país. Donada la situació de confrontació vers la necessitat de desepanyolització o espanyolització de les seves mirades en referència a Catalunya, conjugada amb la “flamant” majoria absoluta del PP al “gobierno central” fa que aquesta conjuntura haurà de trigar cert temps a tornar-se a produir; ara bé, que ningú no oblidi que res és més relatiu que els temps de baralla en els àmbits dels partits polítics.
I ja que us confesso coses desagradables dels resultats d'ahir, continuem. Trobo força fastigós l'avenç de la dreta més nacionalista espanyola, entenguis PPC i C's. L'ascens d'aquests últims és molt preocupant; bé, demostra que una bona campanya pot fer miracles i no podem oblidar que un dels últims “grans” blocs europeus que utilitzà la llengua com a prejudici acabà portant el continent a una salvatgina, tot i tenir certes propostes interessants en el seu programa allà pels anys trenta. A l'altra mà d'aquesta vessant està la davallada de PxC, una molt bona notícia; com el resultat lamentable de UPyD.
Com podeu observar no he citat el PSC, el gran misteri o la seva pròpia desgràcia en celebrar un salvar els mobles durant el naufragi. Continuen en la seva cursa vers enlloc, i això que l'ala catalanista encara no ha marxat en bloc tot i les punyalades caïnites del PSOE (reflex de la relació Catalunya – España?) Si són capaços de celebrar els resultats d'ahir, jo no puc entendre la condició humana. I ho confesso: el somriure de la Chacón feia por... preferiria trobar-me amb les bessones de The shinning.
Així que si em pregunteu respecte els resultats d'ahir... a veure què succeeix en els propers dies i espero que Esquerra no ens ni es falli en la seva nova posició de segona força del país. Cal caminar vers la independència però no es pot arribar a qualsevol preu.
Corol·lari final: Molt es parlà respecte la foto de campanya de CiU trobant paral·lelismes entre Mas i el Moisès de Els 10 Manaments. Sembla que ara més que mai cal recordar a qui volia esdevenir Massies que Moisès dugué el poble jueu a la terra promesa però ell no podia entrar-hi, i que Jesús morí a la creu... esperem que ell no ressusciti, ni les seves polítiques de dretes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada