Gràcies Mauricio Pochettino

Ara per ara sortir a agrair-li quelcom sembla més un acte de voler anar contracorrent perquè sí o d'una nostàlgia empedreïda; potser, tal vegada, ni una cosa ni l'altra, sinó, simplement, que una cosa no lleva l'altra.

Cert que per a tota decisió cal prendre consciència des de la, teòricament cega, balança dels pros i els contres; però, en referència a la seva destitució no es poden obviar aspectes com l'annus horribilis que el 2012 és, esportivament parlant, pel RCDE i que en una institució esportiva com una SAD és més fàcil escapçar la direcció esportiva tot esperant que una nova gestió pugui obtenir millors fruits de les mateixes, o quasi, condicions; sense oblidar que cal tractar de calmar la massa abans no es revolti en excés.

Quan mor un rei, se'n posa un altre, però aquesta gran afició comença a sentir-se orfe de referents, i calen llums que ens il·luminin el camí, o, si més no, que serveixin per no sentir por a la foscor. Amb la marxa de Pochettino sembla marxar l'últim gran referent de la pericada; pot ésser cert, però no seria la nostra primera travessa del desert, i, cal confiar que en sorgiran de nous i, aquesta és una de les complicades tasques de la nova junta, esperem que no hagin de marxar de casa massa aviat.

És aquesta descomposició de la plantilla un mal que quasi sembla endèmic des de fa, com a mínim, vint-i-cinc anys, després d'aquella competició històrica de la UEFA. Aquesta mutilació constant és una sagnia que només agreuja la malaltia del club quan les coses esportivament no rutllen com haurien. Ara bé, caldria d'una vegada per totes obrir la caixa dels trons: sí, em refereixo a permetre eixir de l'àmfora pandoriana tota la malasang interna del vestidor. Cert és que els draps bruts es renten a casa i no cal esbombar certes patologies, però ja fa massa temps que la infecció dura i les septicèmies podria esdevenir mortals. Per tant, fóra bo, encara que ja tard per solucionar-les, llevar el vel de les males marors al vestidor que del cert han acabat pervertint l'equip; perquè mentre hi hagi virus latents sempre podran recidivar i reiniciar el procés patològic.

Per a mi, Mauricio Pochettino és i serà un gran defensa que ens donà molt al RCDE. Un d'aquells jugadors que et feia sentir orgullós que lluïs la nostra estimada samarreta. Un dels molts que hagué d'eixir foragitat pels calés que la institució clama com a mannà i que tornà com a fill pròdig a una d'aquelles clames de salvació que a la nostra història han convertit tragèdies en epopeies. Tancada la trajectòria com a jugador per la porta del darrere, com massa d'altres, tornares com el petit i imprescindible heroi que ha de salvar el poble. I ho feres. Ho férem.

Des de llavors, glòries i desgràcies. La bipolaritat del nostre esdevenir on la mania i la depressió s'alternen com els compassats moviments de les onades ens ha dut a viure grans classificacions amb bon partits i hecatombes terribles amb abúlia futbolística. Segur que no sou ni l'únic heroi ni l'únic vilà d'aquests quatre anys a la banqueta del RCDE, com tampoc podrem dubtar del vostre sentiment perico. Nogensmenys, la situació sembla de difícil solució i l'afició perica no sols hem vist els ullals del llop, els hem sentit acaronant la nostra pell mentre salivaven; per això, i per la deriva, més aviat sense rumb del futbol dels nostres jugadors calia tractar de dotar d'un nou cap a la nostra anatomia.

Us desitjo el millor futur possible, com així també al nostre Espanyol, on segurament hi tornareu qui sap a quin futur.

Salut i força RCDE!

Avui #26N celebro o no els resultats del #25N?

Passen les hores i les converses i continuo preguntant-me si cal que realment em senti satisfet amb els resultats de la jornada electoral catalana d'ahir. I no sé ben bé si som un reflex de l'aristotèlic terme mitjà o més aviat una societat de mentalitat bipolar. Sigui com vulgui, crec que hi ha elements positius, des del meu humil punt de vista, i d'altres que ens haurien de fer tremolar més que no pas les sessions més extremes del festival internacional de cinema de Sitges.

El primer titular, o si més no la primera dada, ja mostra aquesta dualitat que ens durà a sentir-nos penjar dels interrogants com les criatures de la lluna creixent o minvant dels contes: el partit del govern ha tornar a guanyar però s'ha fotut una patacada considerable. Per a mi una victòria de CiU no és cap bona notícia, ans al contrari; ara bé, considerant que es produeix quan demanaven per activa i passiva per poders lícits i fàctics “préstec d'una majoria molt sensible” i que a més a més, i especialment, es produeix amb un considerable retrocés, més en escons que no pas amb vots, és motiu de satisfacció i que ens pot permetre albergar l'esperança que és més cert que mai que “Catalonia is not CiU”. I dels suposats plebiscits que cercaven solucionar amb la veu del poble a les urnes?

El plebiscit, com no podria ésser de cap altra manera, considerant l'esquizofrènica realitat social catalana, es pot considerar guanyat i perdut, perquè, com a mínim, en trobem dos de plebiscits. La vessant més nacional sembla guanyada, de vuitanta-quatre escons a favor del dret a decidir es passa a vuitanta-set; la vessant social sembla perduda pel govern, esperem que guanyada (ai les il·lusions esperançadores!) per la societat. És a dir, podríem esperar creure que la societat li ha dit al govern “Sí, volem el dret a decidir que volem ser un estat propi, però volem mantenir, i millorar i deixar de retallar, el nostre estat del benestar”. Ho entendran? (Serà realment cert aquest afirmació o serà només un miratge més de les nits electorals on tothom guanya i ningú perd?).

Perdó, un moment: encara hem de celebrar que hi hagi polítics, és a dir, representants triats pel i per al poble, que estiguin a favor del dret a decidir amb un referèndum? Considerant que fa més de dos mil anys que alguns batejaren un concepte com a democràcia no hem avançat gaire; sembla que l'evolució dels memes no és gaire més veloç que la dels gens...

Bé, tornant a les fiques del nostre paner, i parlem d'allò que trobo positiu. M'encigala l'avenç d'ERC, ICV-EUiA i la irrupció nacional des de la municipalitat de les CUP. M'agrada especialment que Esquerra hagi esdevingut segona força a Catalunya. És una dada molt esperançadora, una dada il·luminadora en el nostre camí vers l'horitzó nacional d'un nou i millor país. Espero també que les seves puixances continuïn en properes conteses electorals. La força d'allò que tradicionalment hem anomenat les esquerres rau en elles i cal que s'ho creguin i no ho oblidin. (Si em permeteu un comentari “irònic” només per veure com reaccionaran les brunetes madrilenyes quan coneguin la CUP ja era necessària la seva presència al Parlament. Esperem que no morin d'èxit).

Nogensmenys, no podem obviar que si aquest país nostre fos un país normal, o si més no, normalitzat, és a dir, sense ingerències colonialistes, afirmaríem clarament que les dretes han guanyat; i això, com podeu suposar, no em barrufa gens ni mica. No ens enganyem, amb aquests resultats en una Catalunya independent no dubtaríem pas ni un segon que CiU i PPC pactarien establement per la gestió del país. Donada la situació de confrontació vers la necessitat de desepanyolització o espanyolització de les seves mirades en referència a Catalunya, conjugada amb la “flamant” majoria absoluta del PP al “gobierno central” fa que aquesta conjuntura haurà de trigar cert temps a tornar-se a produir; ara bé, que ningú no oblidi que res és més relatiu que els temps de baralla en els àmbits dels partits polítics.

I ja que us confesso coses desagradables dels resultats d'ahir, continuem. Trobo força fastigós l'avenç de la dreta més nacionalista espanyola, entenguis PPC i C's. L'ascens d'aquests últims és molt preocupant; bé, demostra que una bona campanya pot fer miracles i no podem oblidar que un dels últims “grans” blocs europeus que utilitzà la llengua com a prejudici acabà portant el continent a una salvatgina, tot i tenir certes propostes interessants en el seu programa allà pels anys trenta. A l'altra mà d'aquesta vessant està la davallada de PxC, una molt bona notícia; com el resultat lamentable de UPyD.

Com podeu observar no he citat el PSC, el gran misteri o la seva pròpia desgràcia en celebrar un salvar els mobles durant el naufragi. Continuen en la seva cursa vers enlloc, i això que l'ala catalanista encara no ha marxat en bloc tot i les punyalades caïnites del PSOE (reflex de la relació Catalunya – España?) Si són capaços de celebrar els resultats d'ahir, jo no puc entendre la condició humana. I ho confesso: el somriure de la Chacón feia por... preferiria trobar-me amb les bessones de The shinning.

Així que si em pregunteu respecte els resultats d'ahir... a veure què succeeix en els propers dies i espero que Esquerra no ens ni es falli en la seva nova posició de segona força del país. Cal caminar vers la independència però no es pot arribar a qualsevol preu.

Corol·lari final: Molt es parlà respecte la foto de campanya de CiU trobant paral·lelismes entre Mas i el Moisès de Els 10 Manaments. Sembla que ara més que mai cal recordar a qui volia esdevenir Massies que Moisès dugué el poble jueu a la terra promesa però ell no podia entrar-hi, i que Jesús morí a la creu... esperem que ell no ressusciti, ni les seves polítiques de dretes.

Sensacions 24 hores després de la denigrant #JGAEspanyol

Quan gairebé es compleixen vint-i-quatre hores des que vaig tornar de la Junta General d'Accionistes del Reial Club Deportiu Espanyol de Barcelona SAD encara tasto la fel a la meva gola i la humiliant sensació de vergonya arrapada a la meva pell. El millor reflex de la tràgica vetllada que es perpetrà ahir a Cornellà fou el pensament, camí de casa, que la mort de mon pare, ara fa més de nou anys, l'estalvià viure i veure la denigrant imatge que ahir s'oferí del nostre club.

Continuo creient que la JGAEspanyol d'ahir serà una de les pitjors experiències que viuré en el decurs de la meva vida. La impotència enfront una actuació purament destructiva i generadora d'odi que només serà llavors per la discòrdia i la zitzània dins la nostra entitat encara cueja i et fa plantejar si no fóra millor deixar que cent dotze anys d'història es consumeixen el més aviat possible i abandonar el món del futbol com a seguidor d'un club i passar a ésser únicament un ocasional observador diletant d'aquest esport. Però l'amor que mon pare m'inculcà per aquest club, com tantes d'altres meravelles que vaig rebre, em demanen seguir lluitant i creient en el RCDE.

Creure i lluitar per un Espanyol millor i de tots aquells que veritablement l'estimen es allò que haurà de fer la nova junta directiva encapçalada pel vint-i-setè president. Ahir vaig donar-li l'enhorabona per la seva victòria i ànims per encarar una situació complicadíssima. Espero de tot cor, pel bé del club, que així sigui.

La situació d'ahir, més enllà de la pèssima i patètica imatge donada donada, palesa la crítica i malalta situació de la massa social del club. Fa uns dies algunes persones fèiem broma respecte la ferma condició d'entitat d'esquerres del club adduint les fractures internes que componen la nostra història; emperò, la denigrant vetllada d'anit en mostrà en tota la seva cruesa la situació de guerracivilisme que existeix en el món blanc-i-blau, i les guerres intestines només tenen un possible final sempre tràgic. I aquesta visió desoladora és tràgicament esfereïdora; i, no podem obviar, que al mirar fixament l'abisme, l'abisme també ens mira.

Com milers de pericos he vist i viscut el futbol del meu RCDE en els seus tres camps, n'he vist la demolició de casa nostra i l'exili. He patit dos descensos a segona, veient quasi a tocar les llàgrimes del jugador, ex-perico, que ens enviava al pou de segona. He cridat i cantat dues copes del rei. Vam perdre la innocència amb la inexplicable final de Leverkusen. Vam somniar i plorar amb l'equip de Glasgow. Encara se'm posa la pell de gallina amb el Gol de Coro. Sempre vaig creure en la salvació durant aquelles temporades que hem obrat miracles durant l'última dècada. I fins i tot creia amb esperança en la d'enguany... Fins ahir. Intuir que des d'anit hi haurà una secció de la massa social de l'Espanyol que treballarà més per fer política de club per jugar al joc de les cadires i no apostar per la única salvaguarda que ens resta, animar l'equip per tractar de dur aquesta nau esquarterada a bon port, fa preveure que la travessia se'ns farà massa llarga. Hi ha qui creu l'infern de segona ens podria servir de purga; però, ho sento, no penso combregar amb aquesta hipòtesi, no vull acceptar que aquesta variable entri a formar part del joc.

Podria escriure, qui sap si com a efectiva teràpia, les meves impressions respecte les tres candidatures, la visió que tenia, vaig tenir i tinc d'elles; les guerres de banderes i la fal·làcia del mal entès concepte de l'apoliticisme; dels canvis, continuismes i falses renovacions; de tecnicismes futbolístics i la dictadura de la pilota; d'economia empresarial i sistemes de vot; però, sincerament, no em ve gens de gust: el malestar no ix de mi. Prefereixo anar a dormir i espero aquesta nit no continuar tenint malsons.

L'única batalla que ara mateix es pot contemplar des de l'òptica perica és la del migdia de diumenge, maleïdes coincidències, una altra jornada electoral; però aquesta serà una altra història. Espero encarar aquella amb el regust de tres punts que iniciarien la derrota de la pitjor imatge que s'ha donat del RCDE.

P.S.: Em pregunto on rau ara la força d'un sentiment? Quin sentiment?

Comentaris al candidats del #debatTV3

Ahir nit vàrem tenir el debat electoral amb totes les forces que actualment ostenten representació parlamentària, un luxe democràtic poder tenir-ne set.

Respecte el format em satisfiu que fos un debat a set sense una cotilla gaire estricte. Potser no hagués subdividit en els dos grans blocs temàtics que es féu, més que res perquè trobo que el posicionament respecte la primera part, relació Catalunya-España, es podia resoldre més ràpid, i deixar més temps a d'altri aspectes de la gestió de govern. De fet, si assolim, tant de bo sigui aviat, la independència pel país, un nou debat electoral es centraria només en la segona part. Crec que l'escomesa li vingué gran a en Ramon Pellicer.

En referència als candidats, personalment, i obviant els seus posicionaments ideològics, crec que qui millor afrontà el debat foren Oriol Junqueras, Joan Herrera i Albert Rivera.

El candidat Mas transmetia supèrbia, qui es creu guanyador i millor a la resta perquè es creu es possessió d'una veritat revelada; i en el fos només feia criticar la impossible gestió degut a les mans lligades per Espanya (amb qui han pactat -i pactaran!- massa coses poc beneficioses per Catalunya) o per l'herència del tripartit.

En Navarro, hi era? Sí, per deixar la imatge de la pissarra. El discurs del candidat del PSC no se'l poden creure si les seves pròpies bases. Es veia perdut en una mar agitada i tractant de governar un vaixell en ple motí dins del motí i ell com a capità que tampoc sap què vol fer.

La candidata Sánchez-Camacho, o la senyora LIS* HI ho diré, tractava de vendre un fum no contaminant mentre atiava els focs de la inquisició i semblava oblidar tot allò que el seu partit fa o no deixa fer.

En Joan Herrera es va créixer mostrant-se com tot un cap d'oposició, però a més a més, d'una oposició constructiva: atacant les mentides del candidat del govern i mostrant alternatives possibles. A més el to i les formes foren de les més correctes.

N'Oriol Junqueras, candidat d'ERC va tractar d'ésser i erigir-se en un ferm candidat a dirigir una segona força nacional, en tots els sentits, tractant d'estendre mans i oferint propostes de futur i exigint veritats al govern.

Semblava observar-se una bona entesa entre els candidats d'ERC i ICV-EUiA, quelcom que pot ésser molt profitós pel bé del país.

L'Albert Rivera em va continuar sorprenent gratament en les formes, el contingut ja el coneixem i en grans blocs discrepem, tot i que hi ha possibilitat d'enteses; mostrà unes formes força correctes i una capacitat de realitzar propostes molt interessant, més enllà del seu contingut.

I per últim el Sr. López-Tena va tornar a pecar de les formes i la reiteració. Alguns ja hi creiem que gràcies a esdevenir un estat independent podríem fer més i millor política, però tot i fer les propostes, resten diluïdes en el seu discurs repetitiu.

Sigui com vulgui, el diumenge #25N podrem tornar a viure una interessant nit electoral i llavors, com sempre, esperar què ens durà l'esdevenidor polític governamental del país.

Motius? Clar que hi ha motius!

Fins i tot Frederick Winslow Taylor afirmà In the past the man has been first, in the future the system must be first... I acabà reconeixent que era un horror viure sense poder mirar a la cara a un treballador per no veure la seva hostilitat.
Avui és aquell futur, i els caps dels estaments directius socials i econòmics fan d'aquest infern global el seu edèn terrenal sense cap vergonya, i amb tot el despreci, envers la població. És per això que el moment de la lluita és arribat.

Preguntes... sense resposta? La #Independència I

Preguntes... sense resposta? La #Independència I

Des que l'ànim popular vers la necessitat d'expressar la nostra veu com a poble i reclamar la possibilitat d'esdevenir un estat ha ultrapassat les nostres pròpies reclamacions a peu de carrer i ha arribat no ja sols a les nostres institucions sinó arreu, es forgen moltes preguntes que sembla podrien restar sense resposta. És per aquest motiu que vull expressar-les de viva veu tot esperant que alguna ànima caritativa i amb coneixença tracti de respondre-les.

 

Pregunta primera

Diuen des de certes esferes del poder, actual o passat a l'estat espanyol, que no es pot entendre Espanya sense Catalunya ni viceversa, i a més a més, o tal vegada només, ho fan mostrant un desaforat amor des de la l'altiplà central, escassament vist per no dir moltes vegades de nova floració, envers les perifèries. Un amor tal que hom acaba pensant que, vista la situació real i el tracte que les institucions espanyoles donen a Catalunya i a tot allò que significa, no erràvem quan parlàvem d'un matrimoni on una de les parts ha acabat tergiversant el seu comportament resultant un cas de maltractament. Passada aquesta fase de recordatori de l'amor que segons ells hauria d'ésser mutu, ens recorden que cas d'independitzar-nos (al respecte hi ha una pregunta més endavant) acabaríem fora de la Unió Europea, i clar, caldria engegar el procés d'admissió on caldria la unanimitat dels membres; i, deixen entreveure que, cas de marxar, Catalunya no hauria d'esperar que Espanya acceptés la seva possible entrada a la UE.

I la pregunta és: això és amor? Això em sona a “o mía o de nadie” que acaba esdevenint “la maté porqué era mía” que, no ho oblidem, és una perversió malaltissa de l'amor. Són les amenaces de revenja durant un procés de separació matrimonial sense gaire acord. No diuen que s'estimen tant Catalunya i la seva gent? Llavors, si se l'estimen, perquè els volen posar traves al seu propi esdevenidor? Per què impedirien la seva nova entrada, cas que fos necessària, a la Unió Europea?

Segona pregunta

Afirmen que les normatives europees no contemplen com actuar en cas de secessió d'un part d'un estat membre i que, consegüentment, pertocaria que aquest territori, cas d'independitzar-se, de forma automàtica restarà exclòs de la Unió i hauria d'encetar un nou procés d'admissió. Considerant que ara per ara qui primer planteja aquesta possibilitat és Escòcia en un horitzó de finals del 2014, bé podrien intentar les autoritats europees intentar tenir enllestit per llavors quelcom que permetés dirimir aquesta qüestió; però, no ens enganyem, les coses de palau poden anar molt a poc a poc, que sempre seran molt veloces comparades amb la celeritat de les institucions europees.

Bé, sigui com vulgui, és un marc legal que caldrà resoldre el més aviat possible, mentrestant donarà per a molts comentaris i algunes preguntes. Per què, si Escòcia, territori i ciutadania que, no ho obviem, actualment forma part de la UE, esdevé un estat independent simultàniament es veu obligada a marxar de la UE perquè no va passar cap procés d'adhesió, no ho hauria de fer també el nou estat que sorgirà com a hereu del Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord? De fet, no crec que es pugui dir igual, tal vegada passarà a ésser Regne Unit d'Anglaterra, País de Gal·les i Irlanda del Nord. I si filéssim molt prim, fins i tot el Regne d'Espanya que entrà a la UE no seria el mateix que restaria a la UE si Catalunya (sense coma) o Euskadi acabés esdevenint un nou estat en el sí de l'anomenat vell continent.

I encara filant més prim, els hi recomanaria que posessin fil a l'agulla, perquè per tots és conegut que hi ha d'altres regions sense estat a Europa que aspiren a canviar el seu estatus legal; i si Flandes aconseguís esdevenir un nou estat, adéu-siau a Bèlgica, ja que en sorgiria a més a més de l'estat flamenc el de Valònia, i si tots dos han de demanar l'adhesió, m'agradaria veure com s'ho faria la UE sense Brussel·les en el seu sí.

Tercera pregunta

La legalitat vigent és d'obligat compliment afirmen i recorden, o millor dit, amenacen amb la seva literalitat, des dels fronts unitaris espanyols. Bé, aquesta és una afirmació d'una veracitat inqüestionable, ara bé, també és cert que la legalitat, o millor dit, les legalitats, no són sempre unes doctrines perfectes. De fet, si ho fossin, no hi hauria una catèrvola de legalitats escampades pel món i hauríem arribat a un punt de la línia temporal on no caldria modificar-les. Però no és el cas. De fet, aquells que esgrimeixen la constitució espanyola com si aquesta fos la paraula revelada, més verídica encara que els tres llibres de les religions monoteistes, podrien tractar de fer-la complir amb la mateixa aparent vehemència en aspectes com la igualtat davant la llei, el dret a l'habitatge, etcètera.

I si ens posem una mica historicistes, comprovarem que gran part dels avenços socials s'han fet contra una legalitat vigent d'obligat compliment i que en molts casos una majoria volia encara mantenir com a privilegis heretats. A més a més, si no recordo malament, la traducció del mot democràcia (no estic parlant de la democràcia grega quan es creà el mot, si allò no ho haguérem canviat, legalitat vigent d'obligat compliment aleshores) significa poder del poble; per tant, donem-li el poder al poble, que aquest s'expressi lliurement i s'accepta la seva decisió. És a dir, per què no es fa un referèndum? Ara bé, si al final es realitza el referèndum que sigui en condicions, no com d'altres vegades ha succeït a l'estat espanyol.

Sigui com vulgui continuo sense entendre per què no volen que es pugui fer un referèndum, més enllà de les suspicàcies que tenen por al resultat. Només hi ha una manera de saber què opina la gent: preguntem-li-ho.