Ahir publicava la primera part de l'escrit fruit de la indignació acumulada al món del foc a Barcelona avui us deixo la segona part (demà apareixerà la tercera i definitiva).
Després d'una introducció de mínims, avui ja comença a centrar-se en aspectes més concrets viscuts a la reunió del dijous passat, però mantenint la línia d'analitzar els aspectes a nivell global.
Una vegada feta l'exposició dels motius generals de la indignació em permetré la llicència de mostrar-ho basant-me en el que es visqué a la reunió del dijous passat ampliant aquesta declaració prèvia de mínims.
Se'ns informà de la gran passa que suposa aconseguir tenir despatx, i que esdevingui seu social, al castell de Montjuïc (i la suposada promesa d'un magatzem per la Porta de l'Infern). No oblidem que avui en dia ens reunim a la nostra seu, centre cívic compartit amb altres entitats i activitats, perquè així ho votà fa anys l'assemblea. La primera objecció que es podria fer és: per què ara no s'ha informat que encara s'estava en negociacions per aquest tema i s'informa una vegada la decisió ja ha sigut pressa sense votació assembleària? Un fet simptomàtic del funcionament actual és el fet que l'única referència al passat fou que no s'havia fet el canvi de seu social (òbviament, fou culpa meva); això sí, no s'informa que respecte un possible trasllat al castell ja havien intentat fer-ho dues juntes prèvies (i parlo de juntes sense incloure la gestora, perquè allò fou una comissió ad hoc), les quals sempre informaren de què s'estava fent i era l'assemblea qui decidia perquè sempre va tenir l'última paraula. També informaren aquelles juntes que l'acord que ens duria a l'actual ubicació implicava un pacte (parlat ulteriorment i del que s'informà puntualment) per canviar, si així es considerava oportú a una altra ubicació en negociacions (el castell de Montjuïc era una altra opció). En aquests moments serà molt fàcil afirmar que aquestes afirmacions potser es van quedar amb els papers dels traspassos i que seria la paraula d'aquestes persones contra la de l'actual junta. I clar, si això no és paraula de certs oracles no esdevé certitud. Al igual que no hi ha més cec que aquell qui no vol veure, no hi ha més sord que aquell que no vol escoltar. Malauradament hi ha qui creu més en el difamar esperant que resti quelcom que no pas que la veritat és filla del temps i no pas de l'autoritat.
Aquest despropòsit d'informar de forma incompleta i esbiaixada i escudar-se en l'atac a d'altri es tornà a veure cap al final de la vetllada quan hi hagué un ball de dades referent als pagaments de la porta i el vestuari. Parlant de l'aniversari, es digueren de passada, sense cap mena d'intenció d'explicar-les en profunditat, unes dades que després hagueren d'ésser matisades perquè hi hagué una intervenció que preguntà al respecte. Novament, la pregunta fou interpretada com un atac quan únicament demanà explicacions per coses que no s'havien informat mai a l'assemblea (diguin fora de la mateixa després el que vulguin) i respecte dades econòmiques falses. I, òbviament, la seva resposta a la petició des de l'assemblea fou justificar-se en base a què la culpa era que les coses no s'havien explicat mai de forma correcte pels antecessors (mentida!) i en la manca de papers. Ara bé, el per què d'aquests pagaments quedà difós en l'intent d'exculpar-se inculpant d'altri. El problema no és haver gastat quatre o vuit mil euros en quelcom necessari per a l'entitat, sinó el fet que no s'hagi informat en cap moment de la situació i la intenció de fer-ho així com després negar aquesta situació. Com sempre, les formes de la junta deixaren molt a desitjar. No vol (no pot?) demostrar res, sols rebota les preguntes llençant atacs personals, sense que hi hagi motiu, i restant sense donar explicacions a les preguntes plantejades. És una actitud absolutament totalitària. Ja sabem que els crits i els atacs personals (com ahir els cops) són la resposta de qui no té arguments.
Un exemple paradigmàtic de com flueix la comunicació en una assemblea es visqué quan la junta plantejà la necessitat que les colles tinguin estendards. El problema radica, una vegada més, en com fou dit això. L'oració fou imperativa. S'obligava les colles a tenir-ne un. Això provocà la lògica reacció de part de l'assemblea, fins i tot de colles que en tenen d'estendards, perquè entenien que no es pot obligar ningú a quelcom similar. Davant aquesta reacció la postura fou dir que era una recomanació; les persones que havien protestat manifestaren la seva discrepància respecte que hagués sigut dit com una recomanació. Fou llavors quan es digué que com a recomanació és com es volia haver tramès. A més, el motiu d'utilitat pel qual s'esgrimia aquesta suposada recomanació fou rebatuda després per diferents membres de l'assemblea. Aquesta aparent niciesa o nimietat no és un exemple únic, es podrien mostrar més, però serveixen per il·lustrar quina importància es dóna al fet del com es transmet la informació. Un altre exemple seria el fet de la no presentació a l'assemblea de la nova vocal del Secretariat.
El Secretariat, quelcom que, com algunes veus ja comentaren, el funcionament del qual cal replantejar-se seriosament.
(continuarà i acabarà demà)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada