El proppassat dijous 26 de maig hi hagué assemblea ordinària de la Coordinadora de Colles de Diables i Bestiari de Foc de Barcelona. Vaig sortir de la mateixa amb una certa indignació i no vaig ésser l'únic. Fruit d'aquesta sensació naix el text que us deixo a continuació (el penjaré en dues o tres parts degut a la seva extensió). Gràcies per la vostra atenció i pels comentaris si s'escauen.
Indignació.
Aquesta és la sensació que restava dijous nit al sortir de l'assemblea ordinària de la Coordinadora de Colles de Diables i Bestiari de Foc de Barcelona. Tant és així, que algunes de les persones de bé que ens vàrem quedar a la sortida xerrant i comentant la jugada ja parlàvem que potser el que caldria seria fer una #acampadadiables. Ara bé, considerant que al costat hi són tant la Guàrdia Urbana com un punt verd, potser rebrien ben ràpid l'ordre de considerar-nos xusma i en previsió de possibles incidents ens desallotjarien aviat.
El problema no rau en una reunió o un tema concret, el problema, la greu malaltia que pateix la institució és dins seu, és un compost format per una desídia generalitzada i una mà estesa a una incorrecta gestió.
Podem començar recordant que les reunions es convoquen, més enllà de la data teòricament prevista, a menys de cinc dies vista, o es desconvoquen el dia anterior. No es planteja la possibilitat de certes reunions temàtiques, la gestió de les mateixes és en molts moments caòtic; ha florit una generació que ha de presentar esmenes a les actes; la informació no sempre és tramesa d'una manera acurada i adient, perquè sembla que hem oblidat que les formes també són importants (però què podem esperar si menystenim la nostra pròpia cultura al no voler fer l'esforç de tenir cura envers la nostra llengua); i el que és encara més greu: la majoria de representants sembla que simplement van a fer acte de presència i el seu desig és que la reunió acabi el més aviat possible i són incapaços de preguntar(-se) res ni demanar cap per què ni justificació.
Com és possible que a les assemblees només s'escolti, des de fa molt -massa!- temps les mateixes veus? Com és possible que mai es vegin altres mans aixecades per voler participar i opinar? Per què hi ha tanta gent que sembla que la situació, sempre, en tot moment i sota qualsevulla circumstància, els està de conya? Com és possible tot això quan la situació no és idíl·lica, ni s'apropa, ni sembla que s'aproparà?
Hom pot entendre que a Coordinadora existeixen diversos corrents d'opinió, i això és positiu; però ho és, realment, quan són producte d'una reflexió, no d'un seguidisme servil. Ara fa catorze mesos es va acabar de forjar la fractura social i, des de llavors, sembla que tot es redueix a una batalla facciosa. Tot i això, aquesta és la via adoptada per una de les parts; l'altra només ha tractat de fiscalitzar l'acció de govern, però s'ha arribat a un posicionament des de la mesa on qualssevol dels comentaris de certes persones (representants de les entitats que conformen la coordinadora, no ho oblidem) esdevenen, per art d'il·lusionisme, un atac personal devers les seves integrants. Després de fer bandera del “no volem segons qui al govern” ara fan senyera d'allò del “amb mi o contra mi”. Així no s'unifica ni es governa, així només se'ns apropa més cap al precipici.
El resum el mostra la pregunta que una de les persones que fa temps que participa a les reunions es plantejava: “En quin moment hem passat d'una assemblea a una junta dictatorial?”
Els coneixements històrics i de la realitat pròpia de l'entitat són molt desconeguts per la gran majoria dels integrants de l'assemblea, i això repercuteix molt desfavorablement en la seva dinàmica. Un exemple simptomàtic és comprovar com després d'anys a l'ens, l'actual presidenta, ostentant ja el càrrec, encara no sabia què és el Secretariat respecte la Coordinadora! De fet, dijous tampoc sabia ben bé on cercar els articles referents a la Comissió de Disciplina en el Reglament de Règim Intern, fet que en sí no és greu si no fos perquè fa mesos que es parlà de la seva creació i ahir es feia un recordatori, i per tant, no saber on cercar-los permet inferir que la lectura dels estatuts i el reglament no ha sigut gaire curosa. Altrament algú podria afegir, amb un perfecte criteri de crítica constructiva, que la immensa majoria dels representants no coneix els nostres documents jurídics; però no oblidem, que la junta és la màxima representant de la nostra estimada entitat.
Les informacions que es donen a l'assemblea, òrgan màxim decisori de la Coordinadora, són incompletes i esbiaixades, i qualsevulla problemàtica és conseqüència directa de gestions pretèrites (exceptuant la comissió gestora que estigué uns nous mesos al capdavant de l'entitat -tot i que dijous s'assegurà que fou un període ínfim-). No negaré que les juntes anteriors cometeren errades, i segurament moltes, la que jo encapçalí, la primera -algun dia, amb aigües més calmes, potser, ja explicaré la meva veritat de tot allò-; però això no és excusa perquè ara es cometin aquests fraus. Es prenen decisions sense informar a l'assemblea i quan s'informa, es nega part de la mateixa o es fa perquè algú que en coneix els motius realitza un comentari previ. S'està caminant una sendera molt perillosa cap a la uniformització de pensament basat en un despotisme il·lustrat. L'assemblea cada vegada sembla més una convivència entre els connivents que vénen a oir missa i els indignats concentrats en tractar de despertar consciències. On hem d'anar a parar? Una assemblea de Coordinadora hauria d'ésser un lloc on discutir propostes pel bon funcionament de la cultura del foc a Barcelona i a la resta de l'àmbit territorial de l'entitat! L'assemblea de Coordinadora no pot perdre el seu poder decisori com a veu de les colles de diables per esdevenir únicament un conjunt de palmeros dels dirigents electes. Les eleccions donen un poder per gestionar l'entitat, una capacitat que no pot menyscabar la divisió de poders i caure en l'absolutisme.
Continuarà
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada