De la indignació a una #acampadadiables (part II)

Ahir publicava la primera part de l'escrit fruit de la indignació acumulada al món del foc a Barcelona avui us deixo la segona part (demà apareixerà la tercera i definitiva).

Després d'una introducció de mínims, avui ja comença a centrar-se en aspectes més concrets viscuts a la reunió del dijous passat, però mantenint la línia d'analitzar els aspectes a nivell global.

Una vegada feta l'exposició dels motius generals de la indignació em permetré la llicència de mostrar-ho basant-me en el que es visqué a la reunió del dijous passat ampliant aquesta declaració prèvia de mínims.

Se'ns informà de la gran passa que suposa aconseguir tenir despatx, i que esdevingui seu social, al castell de Montjuïc (i la suposada promesa d'un magatzem per la Porta de l'Infern). No oblidem que avui en dia ens reunim a la nostra seu, centre cívic compartit amb altres entitats i activitats, perquè així ho votà fa anys l'assemblea. La primera objecció que es podria fer és: per què ara no s'ha informat que encara s'estava en negociacions per aquest tema i s'informa una vegada la decisió ja ha sigut pressa sense votació assembleària? Un fet simptomàtic del funcionament actual és el fet que l'única referència al passat fou que no s'havia fet el canvi de seu social (òbviament, fou culpa meva); això sí, no s'informa que respecte un possible trasllat al castell ja havien intentat fer-ho dues juntes prèvies (i parlo de juntes sense incloure la gestora, perquè allò fou una comissió ad hoc), les quals sempre informaren de què s'estava fent i era l'assemblea qui decidia perquè sempre va tenir l'última paraula. També informaren aquelles juntes que l'acord que ens duria a l'actual ubicació implicava un pacte (parlat ulteriorment i del que s'informà puntualment) per canviar, si així es considerava oportú a una altra ubicació en negociacions (el castell de Montjuïc era una altra opció). En aquests moments serà molt fàcil afirmar que aquestes afirmacions potser es van quedar amb els papers dels traspassos i que seria la paraula d'aquestes persones contra la de l'actual junta. I clar, si això no és paraula de certs oracles no esdevé certitud. Al igual que no hi ha més cec que aquell qui no vol veure, no hi ha més sord que aquell que no vol escoltar. Malauradament hi ha qui creu més en el difamar esperant que resti quelcom que no pas que la veritat és filla del temps i no pas de l'autoritat.

Aquest despropòsit d'informar de forma incompleta i esbiaixada i escudar-se en l'atac a d'altri es tornà a veure cap al final de la vetllada quan hi hagué un ball de dades referent als pagaments de la porta i el vestuari. Parlant de l'aniversari, es digueren de passada, sense cap mena d'intenció d'explicar-les en profunditat, unes dades que després hagueren d'ésser matisades perquè hi hagué una intervenció que preguntà al respecte. Novament, la pregunta fou interpretada com un atac quan únicament demanà explicacions per coses que no s'havien informat mai a l'assemblea (diguin fora de la mateixa després el que vulguin) i respecte dades econòmiques falses. I, òbviament, la seva resposta a la petició des de l'assemblea fou justificar-se en base a què la culpa era que les coses no s'havien explicat mai de forma correcte pels antecessors (mentida!) i en la manca de papers. Ara bé, el per què d'aquests pagaments quedà difós en l'intent d'exculpar-se inculpant d'altri. El problema no és haver gastat quatre o vuit mil euros en quelcom necessari per a l'entitat, sinó el fet que no s'hagi informat en cap moment de la situació i la intenció de fer-ho així com després negar aquesta situació. Com sempre, les formes de la junta deixaren molt a desitjar. No vol (no pot?) demostrar res, sols rebota les preguntes llençant atacs personals, sense que hi hagi motiu, i restant sense donar explicacions a les preguntes plantejades. És una actitud absolutament totalitària. Ja sabem que els crits i els atacs personals (com ahir els cops) són la resposta de qui no té arguments.

Un exemple paradigmàtic de com flueix la comunicació en una assemblea es visqué quan la junta plantejà la necessitat que les colles tinguin estendards. El problema radica, una vegada més, en com fou dit això. L'oració fou imperativa. S'obligava les colles a tenir-ne un. Això provocà la lògica reacció de part de l'assemblea, fins i tot de colles que en tenen d'estendards, perquè entenien que no es pot obligar ningú a quelcom similar. Davant aquesta reacció la postura fou dir que era una recomanació; les persones que havien protestat manifestaren la seva discrepància respecte que hagués sigut dit com una recomanació. Fou llavors quan es digué que com a recomanació és com es volia haver tramès. A més, el motiu d'utilitat pel qual s'esgrimia aquesta suposada recomanació fou rebatuda després per diferents membres de l'assemblea. Aquesta aparent niciesa o nimietat no és un exemple únic, es podrien mostrar més, però serveixen per il·lustrar quina importància es dóna al fet del com es transmet la informació. Un altre exemple seria el fet de la no presentació a l'assemblea de la nova vocal del Secretariat.

El Secretariat, quelcom que, com algunes veus ja comentaren, el funcionament del qual cal replantejar-se seriosament.


(continuarà i acabarà demà)

De la indignació a una #acampadadiables (part I)

El proppassat dijous 26 de maig hi hagué assemblea ordinària de la Coordinadora de Colles de Diables i Bestiari de Foc de Barcelona. Vaig sortir de la mateixa amb una certa indignació i no vaig ésser l'únic. Fruit d'aquesta sensació naix el text que us deixo a continuació (el penjaré en dues o tres parts degut a la seva extensió). Gràcies per la vostra atenció i pels comentaris si s'escauen.

Indignació.

Aquesta és la sensació que restava dijous nit al sortir de l'assemblea ordinària de la Coordinadora de Colles de Diables i Bestiari de Foc de Barcelona. Tant és així, que algunes de les persones de bé que ens vàrem quedar a la sortida xerrant i comentant la jugada ja parlàvem que potser el que caldria seria fer una #acampadadiables. Ara bé, considerant que al costat hi són tant la Guàrdia Urbana com un punt verd, potser rebrien ben ràpid l'ordre de considerar-nos xusma i en previsió de possibles incidents ens desallotjarien aviat.

El problema no rau en una reunió o un tema concret, el problema, la greu malaltia que pateix la institució és dins seu, és un compost format per una desídia generalitzada i una mà estesa a una incorrecta gestió.

Podem començar recordant que les reunions es convoquen, més enllà de la data teòricament prevista, a menys de cinc dies vista, o es desconvoquen el dia anterior. No es planteja la possibilitat de certes reunions temàtiques, la gestió de les mateixes és en molts moments caòtic; ha florit una generació que ha de presentar esmenes a les actes; la informació no sempre és tramesa d'una manera acurada i adient, perquè sembla que hem oblidat que les formes també són importants (però què podem esperar si menystenim la nostra pròpia cultura al no voler fer l'esforç de tenir cura envers la nostra llengua); i el que és encara més greu: la majoria de representants sembla que simplement van a fer acte de presència i el seu desig és que la reunió acabi el més aviat possible i són incapaços de preguntar(-se) res ni demanar cap per què ni justificació.

Com és possible que a les assemblees només s'escolti, des de fa molt -massa!- temps les mateixes veus? Com és possible que mai es vegin altres mans aixecades per voler participar i opinar? Per què hi ha tanta gent que sembla que la situació, sempre, en tot moment i sota qualsevulla circumstància, els està de conya? Com és possible tot això quan la situació no és idíl·lica, ni s'apropa, ni sembla que s'aproparà?

Hom pot entendre que a Coordinadora existeixen diversos corrents d'opinió, i això és positiu; però ho és, realment, quan són producte d'una reflexió, no d'un seguidisme servil. Ara fa catorze mesos es va acabar de forjar la fractura social i, des de llavors, sembla que tot es redueix a una batalla facciosa. Tot i això, aquesta és la via adoptada per una de les parts; l'altra només ha tractat de fiscalitzar l'acció de govern, però s'ha arribat a un posicionament des de la mesa on qualssevol dels comentaris de certes persones (representants de les entitats que conformen la coordinadora, no ho oblidem) esdevenen, per art d'il·lusionisme, un atac personal devers les seves integrants. Després de fer bandera del “no volem segons qui al govern” ara fan senyera d'allò del “amb mi o contra mi”. Així no s'unifica ni es governa, així només se'ns apropa més cap al precipici.

El resum el mostra la pregunta que una de les persones que fa temps que participa a les reunions es plantejava: “En quin moment hem passat d'una assemblea a una junta dictatorial?”

Els coneixements històrics i de la realitat pròpia de l'entitat són molt desconeguts per la gran majoria dels integrants de l'assemblea, i això repercuteix molt desfavorablement en la seva dinàmica. Un exemple simptomàtic és comprovar com després d'anys a l'ens, l'actual presidenta, ostentant ja el càrrec, encara no sabia què és el Secretariat respecte la Coordinadora! De fet, dijous tampoc sabia ben bé on cercar els articles referents a la Comissió de Disciplina en el Reglament de Règim Intern, fet que en sí no és greu si no fos perquè fa mesos que es parlà de la seva creació i ahir es feia un recordatori, i per tant, no saber on cercar-los permet inferir que la lectura dels estatuts i el reglament no ha sigut gaire curosa. Altrament algú podria afegir, amb un perfecte criteri de crítica constructiva, que la immensa majoria dels representants no coneix els nostres documents jurídics; però no oblidem, que la junta és la màxima representant de la nostra estimada entitat.

Les informacions que es donen a l'assemblea, òrgan màxim decisori de la Coordinadora, són incompletes i esbiaixades, i qualsevulla problemàtica és conseqüència directa de gestions pretèrites (exceptuant la comissió gestora que estigué uns nous mesos al capdavant de l'entitat -tot i que dijous s'assegurà que fou un període ínfim-). No negaré que les juntes anteriors cometeren errades, i segurament moltes, la que jo encapçalí, la primera -algun dia, amb aigües més calmes, potser, ja explicaré la meva veritat de tot allò-; però això no és excusa perquè ara es cometin aquests fraus. Es prenen decisions sense informar a l'assemblea i quan s'informa, es nega part de la mateixa o es fa perquè algú que en coneix els motius realitza un comentari previ. S'està caminant una sendera molt perillosa cap a la uniformització de pensament basat en un despotisme il·lustrat. L'assemblea cada vegada sembla més una convivència entre els connivents que vénen a oir missa i els indignats concentrats en tractar de despertar consciències. On hem d'anar a parar? Una assemblea de Coordinadora hauria d'ésser un lloc on discutir propostes pel bon funcionament de la cultura del foc a Barcelona i a la resta de l'àmbit territorial de l'entitat! L'assemblea de Coordinadora no pot perdre el seu poder decisori com a veu de les colles de diables per esdevenir únicament un conjunt de palmeros dels dirigents electes. Les eleccions donen un poder per gestionar l'entitat, una capacitat que no pot menyscabar la divisió de poders i caure en l'absolutisme.

Continuarà

resposta a Felip puig #acampadabcn

Aquest matí amb l'excusa de la salubritat els mossos d'esquadra, seguint les instruccions de la Conselleria d'Interior, han demostrat què s'ha de netejar en el nostre país.

Per què havia d'ésser avui? Precisament avui, una vegada ja passades les eleccions municipals i en la vigília d'una possible celebració que les últimes vegades ha acabat, per acció d'un grupuscle d'energúmens, han derivat en destrosses a la ciutat. Han trobat l'excusa perfecta. I l'han vestida de necessitat higiènica per la ciutat.

No negaré la possibilitat que calgués fer una neteja de la plaça, però, aquesta, ben programada, parlada, negociada i pactada es podria haver produït sense cap mena d'incident; però, no, no podia ésser així. Vist el que ha succeït es pot deduir què era, realment, el que volien netejar aquesta xusma que ara té el poder. Perquè no oblidem dues veritats: exterminar algú no significa fer-ho amb les seves idees; i, tenir el poder no significa ésser en possessió de la veritat.

No és una acció democràtica dur les brigades de neteja envoltades d'antiavalots. No pot ésser que unes reivindicacions pacífiques esdevinguin un problema d'ordre públic; només les autoritats -sense autoritat moral- poden intentar-ho. El que han fet avui és pitjor que les càrregues dels anomenats grisos perquè aquells s'amparaven en la seva condició de força declarada d'una dictadura, ara es pressuposa que estem en una democràcia.

És per tot això, que vist el que ha succeït aquest matí aquesta vegada oblidaria aquella veritat que afirma que Ull per ull, acabarem tots cecs. És en aquests moments que hom desitjaria trobar un grup de persones que una nit entressin de sobte a les cases de Felip Puig (F.P. = força policial) Manel Prat (mai més amb tractament de cortesia davant dels seus noms) i fessin el que els mossos han fet avui amb els indignats, persones pacífiques que restant assegudes a terra han rebut la força d'una càrrega policial injustificada i desmesurada. I quan siguin a terra amb les mans cobrint-se per tractar d'evitar els cops, com aquest matí, cops de porra al cap, cos, cames i trets de pilotes de goma.

Potser no seria legal, ni moral però sí seria just (i justificat)

De l'#acampadabcn al Majèstic. Primeres impressions dels resultats del 22-Mpol

Ahir vint-i-dos de maig a dos quarts d'onze feia cap a casa; al centre de Barcelona, la meva ciutat, es podia aconseguir la instantània resum de la jornada caminant uns cinc-cents metres: a la Plaça de Catalunya, els indignats debatien si mantenir la seva acampada fins, com a mínim el proper diumenge mentre a la cantonada del Passeig de Gràcia amb el carrer València, a la tradicional seu electoral, CiU celebrava la seva victòria en els comicis municipals al país.

A la plaça es parlava d'estar fent història, al luxós hotel els vencedors l'escrivien...

A la ciutat de Barcelona hem anat a pitjor. Sí, així ho crec. Espero, si més no, que les polítiques que s'esdevindran a la ciutat no ens deixin a la ciutadania com les mans del futur batlle: constantment tremolosa.

La imatge que narrava al principi em recorda una molt explícit i lúcid dibuix del gran Perich: Ésser obrer i de dretes és com ésser sodomitzat i demanar disculpes per donar l'esquena. Sembla que s'ha fet fort el concepte que una vegada arribada la crisi (nascuda sota l'auto-anomenada socialdemocràcia però infantada sota la dreta més lliberal) i vist que qui es ven com d'esquerres havia d'aplicar polítiques terriblement de dretes per salvar (vés a saber què) la ciutadania ha decidit concedir-li via franca a les dretes per poder fer-ho. Tal i com deia Mitterrand: Els francesos fan vaga dilluns perquè puja el preu del pa, dimarts es manifesten perquè guanyen poc, els dimecres protesten per la manca de llibertats... i el diumenge voten la dreta. O si ho prefereixen, les eleccions d'ahir foren una sàdica tergiversació per esdevenir real d'aquell adagi que deia que votéssim el partit gai ja que si ens han de donar pel cul, que ho facin els que en saben...

CiU continua escampant la seva taca blava pel mapa de Catalunya, sembla que la majoria creuen que poden dur la nou fins a bon port, espero, tot i que ho dubto, que tinguin raó, però sembla que com al RMS Titanic, no hi haurà embarcacions de salvament per tothom. El PSC s'esmicola, potser així els servirà per decidir què i qui volen ésser. El PPC continua, amb una molt discutible però, resultats en mà, molt encertada, tàctica guanyant adeptes i creixent cada vegada més. ICV-EUiA sembla ésser qui millor empassa el cop i podria continuar somniat amb un futur millor. Tot el contrari que ERC. Aquest matí la cúpula d'Esquerra ha presentat, encertadament vist la deriva des del 28-N, una dimissió que obre un llarg procés fins el congrés de l'octubre. El vot independentista, que semblava que podia créixer s'atomitza i surt clarament derrotat, tot i la forta pujada de les CUP. Cal obrir una fonda reflexió per tractar de fixar un full de ruta envers l'objectiu (i sacrifiquem qui calgui, especialment qui vol ésser un mini-Berlusconi). Mala notícia és l'augment significatiu dels partits xenòfobs i extremadretistes. Això no és sinó símptoma, com d'altres, que les coses no s'estan fent bé.

I un missatge directe al President de la Generalitat (el tractament de Molt Honorable l'he obviat, perquè si ell es permet perdre les formes, la resta també ho podem fer): Algunes persones creiem que la seva victòria el 28-N no fou un encert pel país, però encara més el fet que ha vostè li augmentat el seu ego com a il·luminat que es creu salvador de la pàtria. Les seves paraules responent a l'entrevista del Sr. Cuní dient que la gran victòria de CiU demostra la maduresa i la intel·ligència de la ciutadania catalana és una afirmació dictatorial que cau en la tragèdia de “O sou amb mi o sou contra l'estat perquè Jo sóc el país”. ¿Tal vegada considera immadur i estúpid qui no votà el seu partit? Sí, sabem que ho considera; però degut al càrrec al que ha sigut dut per la ciutadania hauria de mostrar respecte per tothom. Però a la meva terra ja ho diuen: D'on no n'hi ha...

Com a conclusió afegir que aquest augment de la dreta lliberal també és tràgicament, molt tràgicament aplicable en determinats indrets, en el resultats de les eleccions celebrades en el que hauria d'ésser el nostre país veí.

P.S.: per si alguna persona té alguna mena d'interès al respecte el meu vot deia:

Els polítics són iguals arreu. Prometen construir un pont fins on no n'hi ha de riu.

Ningú no ha d'obeir a aquells que no tenen dret a manar.

A més de les dues cites, de Krushov i Ciceró, respectivament, afegia que ens cal un Partido de la Izquierda Erótica.

P.S.II: Tal vegada sí ha arribat el moment de crear el Partit de l'Eròtica Utòpica (PEU-PIE)

petita reflexió prèvia a la jornada de reflexió

Diumenge vinent són les eleccions municipals, però ara mateix no em sembla fàcil la tria de l'opció a votar. Sempre he sigut un animal polític (crec en aquella màxima que tot és política), mai vinculat oficialment a cap sigles, tot i que sempre havia sigut fidel a unes a l'hora del vot (coincidències programàtiques, majoritàriament); emperò, aquesta vegada no m'acaba de convèncer del tot, però clar, suposo que costa llençar tant de llast per la borda així com així.

És ben cert que sempre existeixen altres alternatives; però des de fa molt de temps, les que podríem anomenar majoritàries (i no ha d'ésser una expressió per totes les parlamentàries) no em convencen; ara bé, de les parlamentàries no majoritàries tampoc totes em semblen opcions. N'hi d'extraparlamentàries que serien perfectes, segons Oliveres, però tampoc acabo de tenir-ho realment clar, tot i que hi ha opcions que em podrien semblar interessants.

I per descomptat, sempre ens quedarà el vot nul (“no hi crec” en el vot en blanc i menys encara en l'abstenció).

És per això que sembla que hauré de triar entre les iniciatives que ens proposen (aquelles candidatures que ho fan i que no es dediquen a llençar merda dels altres), tractant de trobar l'agulla enmig del paller de tanta promesa electoral envoltat de la remor de la indignació.

Així que sembla que demà per mi, sí serà una autèntica jornada de reflexió electoral, per primera vegada.

GolfBeer

El que podríem anomenar GolfBeer és una pràctica pseudoesportiva que fa temps desitjo poder dur a terme amb Diables de Les Corts.

Crec que seria perfecte per a realitzar amb al colla ja que es nodreix de les màximes, tant arrelades a la nostra entitat, com saber que compartir és estimar i estimar és viure, així com l'esforç de superació davant l'adversitat, i cal realitzar-lo amb l'esperit engrescat d'un Atabala'Mmm.

Aquesta cercavila és basa en l'esport (sic) del golf: un recorregut de 9 o 18 forats amb un par (3, 4 o 5) assignat a cadascun. El recorregut cal recordar que sempre ho fa un jugador amb un caddy. Hem d'imaginar que cada forat és un bar (gireu l'ordre dels mots i trobareu una interessant reflexió...) on s'haurà d'ingerir un nombre igual de la beguda oficial de la competició al del par del forat. Ara bé, és una pràctica per parelles, així les tres, quatre o cinc begudes han d'ésser consumides de forma conjunta per la parella de la forma que desitgin. I per fomentar encara més l'esperit de superació i companyonia, les dues persones que participen conjuntament hauran d'anar lligats per una de les seves cames.

exempli gratia: Si el forat està catalogat com a par 3, cada parella hauria d'ingerir en total tres cerveses. Podrien fer-ho 1,5 cadascun dels membres de la parella, 2 un membre i l'altra l'altre, 3 begudes un dels membres i l'altre res o com bé decideixin.

Una variant alternativa és canviar el nombre de begudes pel nombre de glops en que la beguda ha d'ésser ingerida pels participants (més difícil de controlar excepte com a prova d'unes Jornades de Seguretat i Foc...)

Novament, el pensament únic

Quan aquest escrit aparegui publicat seré camí de CornePrat per veure, i espero que gaudir, del partit de futbol entre el RCD Espanyol de Barcelona SAD i l'Athletic club de Bilbao corresponent a la lliga espanyola. Us puc ben assegurar que mentre vagi en metro llegint un llibre no pensaré que continuem, com ha sigut sempre, sota la dictadura del pensament únic, bicèfal, però únic.

Aquesta tarda hem tornat a viure un nou exemple, l'enèssim (elevat a l'enèssima potència, si no fos redundant). Aquesta vegada, podríem triar tants!, ha sigut a la versió catalana de Hora 14, l'informatiu de la cadena SER: l'únic comentari esportiu que hi ha hagut ha set que demà es jugarà el partit de tornada de la Champions entre el Barça i el Madrid. Vaja, no sembla que aquesta nit un club català es jugui gran part de les possibilitats de tornar a jugar una competició europea l'any vinent.

La mateixa tònica de sempre: neguem les existències per omissió. Algú podria afirmar i sostenir que com a mitjà de comunicació privat, pot fer allò que consideri més oportú i informar d'allò que realment considera que és notícia. Bé, en això podríem estar d'acord; el problema és quan es cau en la visió doctrinària del pensament únic. Al final acabem en cul-de-sac en que com les cadenes privades de televisió poden emetre el que vulguin poden passar-se, si volen i així ho consideren oportú, el dia i la nit emetent teleescombreria ; l'audiència pot decidir si ho veure, clar sempre que no totes facin el mateix; perquè llavors sols resta l'opció d'apagar l'aparell i un dret es perd per negligència. D'acord, les decisions empresarials només es regeixen, l'actual crisi així ho demostra, pel rendiment a curt termini; essent aquesta la situació, marxem cap als mitjans de comunicació públics.

Aquests haurien de donar cobertura informativa a tota la seva població potencial com audiència. Penseu que hi ha cap diferència respecte l'anterior? No, cap ni una. Potser no és tan descarat, però així es manté. Per aquells que ara m'estan acusant de coses que per ésser aquest escrit redactat en horari de protecció infantil no puc reproduir, un exemple:

En una de les promocions publicitàries del canal Esports 3, on es repassen tots els programes de caire blaugrana que emeten, acaben el periodista i l'ex-jugador de futbol (de més d'un club català) afirmant que "ser del Barça és el millor que hi ha". Aquest conegut cant no és reprotxable com a himne de l'afició del club (bé, podríem entrar en el debat que, com és lògic, tothom s'autoconsidera els millors, però això no són les figues d'aquest paner); també té la seva coneguda resposta. Ara bé, afirmat des de la televisió pública catalana significa que si no combregues amb aquestes rodes de molí estàs fora dels elegits. És a dir, que tots aquells socis i seguidors de, per exemple i per citar només tres categories de futbol, l'Espanyol, del Girona, del Nàstic, Sabadell, Badalona, Lleida, L'Hospitalet, la Grama o el Santboià (això sense comptar amb la resta d'equips dels Països Catalans) acaben d'ésser informats que formen part de quelcom que potser no és la púrria, però segons aquesta afirmació no és el millor que hi ha...

Això és pluralitat i defensa de totes les sensibilitats del nostre territori nacional.

Per cert ara que ja escolto les comparacions com a defensa), és exactament el que altres televisions públiques fan, sí, ho sé; però que d'altres cometin errades no impliquen que aquestes restin autoritzades per la resta de la societat.

La bipolaritat, com el bipartidisme, com demostraren els liberals de Sagasta i els conservadors de Cànovas, no és res més que oligarquia i caciquisme; però no cal patir en excés: no hi ha imperi ni dictadura que duri cent anys...

Han mort Bin Laden, i?

Aquest matí tot el món periodístic anava de bòlit perquè segons s'informa sembla que les forces dels USA (amb el fals nom que tenen és impossible anomenar-los per un gentilici que no sigui fals) havien abatut Ossama Bin Laden.

Segons afirmen, s'havien desfet del cos d'acord amb el ritu musulmà. Tota una deferència, més enllà d'aconseguir que no li facin un monument al màrtir i no se'l trobin ple de flors com la tomba de l'altre gran criminal contra Occident a l'Iraq.

Perfecte, i ara? No esperaran que això s'hagi acabat, no? Ans al contrari. Amb aquest tipus d'organitzacions (per anomenar-les d'alguna forma) escapçant-les no es resolt el problema; més aviat, els acaben de donar una nova embranzida. Tot sigui en ares de la Llibertat.

Aquesta Llibertat, que per cert, en un petit punt del mapa de la petita i vella Europa es demostra, novament, gràcies a l'anomenada amb un eufemisme Llei de Partits. El Suprem anul·la les llistes de Bildu. I totes les maleïdes falanges i similars campant de procés electoral en procés electoral; i certs "ens de comunicació" donant pàbul al terrorisme d'estat governant o d'oposició...

Qui ha de creure en segons quins estaments?