heroi heroïna
1 m. i f. [LC] [AN] Semidéu, semideessa.
2 1 m. i f. [LC] [CO] Persona que es distingeix pel seu alt coratge, per la seva fortitud en el sofriment. Els herois de la guerra.
2 2 m. i f. [LC] [CO] [FLL] Personatge principal d’una llegenda, d’una narració, etc. Els herois de la faula. L’heroïna d’una novel·la.
2 3 m. i f. [LC] [CO] Persona prominent d’un acte, d’un esdeveniment, etc. Ha estat l’heroi de la festa.
Fins a un cert punt, crec que l'heroi/heroïna és aquella persona les accions de la qual ens semblen més enllà de les nostres, i de les de qualsevol, capacitats i, fins a un cert punt, ens agradaria haver set ella per haver-ho pogut fer.
Però, això, com tot, depén del punt de vista de cadascú.
N'he tingut, i encara en tinc, molts d'herois dels que admiro accions, conveciments o coratge. Però avui us en parlaré en concret dels que podríem anomenar Herois de l'Antàrtida.
L'Antàrtida és possiblement l'últim gran repte de la humanitat, de fet hi ha zones menys fotografiades que la lluna. Però la història de Terra Australis Incognita té tres noms, bé de fet, quatre, sense els quals no es pot explicar. Amundsen, Scott i Shackleton i Hurley: el noruec que Mai he conegut a ningú que s'hagi vist tant diametralment oposat als seus desigs. Des de petit he somniat arribar al Pol Nord i heus-me aquí en el Pol Sud. El britànic que liderà El pitjor viatge del món i la parella que capitanejà i fotografià l'odissea de l'Endurance. Òbviament les vides de l'Ant-Arktos són moltes més; però aquestes poden ésser les més representatives.
Mentre la controvèrsia si Peary (més encara la de Cook) arribaren, essent els primers, al Pol Nord encara existeix, tothom sap que la primera expedició que arribà a l'altre extrem del planeta fou l'enpaçalada per Roald Amundsen el 14 de desembre de 1911.
Trenta-quatre dies després, cinc homes britànics, comandats per Robert Falcon Scott, arribaren també al Pol Sud com a part de les finalitats de l'Expedició Britànica Antàrtica 1910. Aquesta no tenia sols com a objectiu concedir l'honor a l'Imperi Brtiànic d'haver set el primer en trepitjar el Pol Sud, també havia de servir com a recerca científica i exploració geogràfica. Però la cursa per ésser els primers es precipità quan l'expedició noruega trepitjà les blaques banquises antàrtiques. Bé, de fet quan reberen des de Madeira el següent telegrama: BEG TO INFORM YOU FRAM PROCEEDING ANTARCTIC -- AMUNDSEN
L'honor i la glòria de Roald Amundsen es veieren enfosquits i emmudits per la desgràcia de l'equip britànic. Al Pol Sud Amundsen amb el seus homes havien aixecat la Polheim (“casa del pol”) on deixaren dues cartes: una per al rein Hakon VII i una altra per a Scott, per si no aconseguien tornar a Framheim, el campament aixecat al arribar amb el navili Fram. A les tres de la tarda del 14 de desembre de 1911 l'expedició d'Scott es trobava a uns 572 km de distància.
Els noruecs arribaren a Framheim el 25 de gener de 1912 després de recòrrer 2824km en 94 jornades -56 d'anada i 38 de tornada-. L'organització de l'expedició havia set excel·lent. Els herois foren Roald Amundsen, Olav Bjaaland, Helmer Hanssen, Sverre Hassel i Oscar Wisting. Jorgen Stubberud, Hjalmar Johansen i Kristian Prestrud eren membres de l'expedició original però hagueren de fer altres tasques. Havien partit el 19 d'octubre amb quatre trineus i cinquanta-dos gossos de raça groenlandesa liderats per la femella de samoied Etah. L'alimentació es basava en racions personals diàries de 380g de galetes, 350g de pemmican, 40g de xocolata i 60g de llet en pols; els goosos eran alimentats amb 500g de pemmican diaris. La utilització d'un millor pimmecan, així com dels gossos -alguns sacrificats per garantir la seva, dels gossos, alimentació a la tornada- enfront dels cavalls mongols de l'equip d'Scott fou imprescindible per l'èxit de la missió.
El 7 de març de 1912 a Hobart, Austràlia, s'informava de l'èxit aconseguit només arribar. Tota la seva història es troba narrada en el llibre El Pol Sud: un informe de l'expedició antàrtica noruega en el "Fram", 1910-1912.
Mentrestant, el 17 de gener de 1912 Scott, Bowers,Evans, Oats i Wilson arriben al Pol Sud, descobrint al trobar el Polheim com l'expedició noruega ho havia aconseguit abans.
En el diari d'Scott del dia abans, quan divisaren la bandera amb la creu nòrdica podem llegir El pitjor ha succeït. Una simple ullada ens ho revela tot. Els noruecs ens han avançat... Demà anirem fins el pol, i després tornarem a la base el més ràpidament possible. El seu intent d'ésser els primers no havia reeixit. A posteriori moltes serien els motius trobats, alguns atacarien directament la persona d'Scott, d'altres tractarien de recuperar-li el prestigi. Des d'un pemmican no tan adequat, a la major experiència d'Amundsen, fins els animals triats i qui féu la tria... Fos com fos calia tornar al campament. I sabien que no seria un recorregut fàcil.
La temperatura descendiria cada dia més, el gel es faria més dur i més difícil de solcar amb els esquís; a més encara feren alguna tasca de recollida de mostres. Condicions extremes, la dificultat de trobar els dipòsits, l'escorbut, ferides antigues, la malnutrició... tot anava segellant la seva sort en el negre llibre del destí.
El 17 de març, Lawrence Oates, amb una antiga ferida al peu gangrenda, coneixedor que els seus companys mai l'abandonarien, prengué una decisió «I am just going outside and may be some time» (Surto, i potser estaré una bona estona). Es sacrificà pel bé de l'equip. Un noi heroi britànic acabava de nàixer amb la seva mort. No seria l'últim. No fou suficient per la salvació de la resta. Tres dies després quedaren aturats. Una gran nevada els impedia l'avenç a 18 kilòmetres del One Ton Depot. Com diu el diari Impossible avançar. El dia 29 de març, en la última entrada del diari de Capità de la Royal Navy Robert Falcon Scott es pot llegir al final:
"Every day we have been ready to start for our depot eleven miles away, but outside the door of the tent it remains a scene of whirling drift. We shall stick it out to the end, but we are getting weaker, of course, and the end cannot be far.
It seems a pity, but I do not think I can write more. R. SCOTT.
Last entry. For God's sake look after our People.
Tot i ésser mig mort per la innanició i el seu cos tres quartes parts congelats, encara tingué la força física i espiritual per escriure dotze llegibles cartes. Vuit mesos després trobarien els seus cossos dins la tenda. Per les possicions, possiblement Scott fou l'últim en morir. En el seu diari havia deixat escrit darrera la última entrada “Envieu aquest diari a la meva vídua”. En una carta pública demanava que els ajuts que no els havien arribat ho fessin ara a les seves esposes. Guixà la última paraula i la canvià per “vídues”.
L'equip que els trobà féu un montícul i deixà una basta creu per indicar el lloc. Temps més tard es col·locà una gran creu amb els cinc noms i el vers de Tennysson: To strive, to seek, to find, and not to yield al Orservation Hill, el pujol que domina el Hut Point on tingueren el seu quarter genaral a cap Evans. Sir Peter Scott, el seu fill, ho visità a la dècada dels setanta. Mesos més tard els cossos de Scott i els seus companys foren llençats a la mar.
Trenta-quatre dies després, cinc homes britànics, comandats per Robert Falcon Scott, arribaren també al Pol Sud com a part de les finalitats de l'Expedició Britànica Antàrtica 1910. Aquesta no tenia sols com a objectiu concedir l'honor a l'Imperi Brtiànic d'haver set el primer en trepitjar el Pol Sud, també havia de servir com a recerca científica i exploració geogràfica. Però la cursa per ésser els primers es precipità quan l'expedició noruega trepitjà les blaques banquises antàrtiques. Bé, de fet quan reberen des de Madeira el següent telegrama: BEG TO INFORM YOU FRAM PROCEEDING ANTARCTIC -- AMUNDSEN
L'honor i la glòria de Roald Amundsen es veieren enfosquits i emmudits per la desgràcia de l'equip britànic. Al Pol Sud Amundsen amb el seus homes havien aixecat la Polheim (“casa del pol”) on deixaren dues cartes: una per al rein Hakon VII i una altra per a Scott, per si no aconseguien tornar a Framheim, el campament aixecat al arribar amb el navili Fram. A les tres de la tarda del 14 de desembre de 1911 l'expedició d'Scott es trobava a uns 572 km de distància.
Els noruecs arribaren a Framheim el 25 de gener de 1912 després de recòrrer 2824km en 94 jornades -56 d'anada i 38 de tornada-. L'organització de l'expedició havia set excel·lent. Els herois foren Roald Amundsen, Olav Bjaaland, Helmer Hanssen, Sverre Hassel i Oscar Wisting. Jorgen Stubberud, Hjalmar Johansen i Kristian Prestrud eren membres de l'expedició original però hagueren de fer altres tasques. Havien partit el 19 d'octubre amb quatre trineus i cinquanta-dos gossos de raça groenlandesa liderats per la femella de samoied Etah. L'alimentació es basava en racions personals diàries de 380g de galetes, 350g de pemmican, 40g de xocolata i 60g de llet en pols; els goosos eran alimentats amb 500g de pemmican diaris. La utilització d'un millor pimmecan, així com dels gossos -alguns sacrificats per garantir la seva, dels gossos, alimentació a la tornada- enfront dels cavalls mongols de l'equip d'Scott fou imprescindible per l'èxit de la missió.
El 7 de març de 1912 a Hobart, Austràlia, s'informava de l'èxit aconseguit només arribar. Tota la seva història es troba narrada en el llibre El Pol Sud: un informe de l'expedició antàrtica noruega en el "Fram", 1910-1912.
Mentrestant, el 17 de gener de 1912 Scott, Bowers,Evans, Oats i Wilson arriben al Pol Sud, descobrint al trobar el Polheim com l'expedició noruega ho havia aconseguit abans.
En el diari d'Scott del dia abans, quan divisaren la bandera amb la creu nòrdica podem llegir El pitjor ha succeït. Una simple ullada ens ho revela tot. Els noruecs ens han avançat... Demà anirem fins el pol, i després tornarem a la base el més ràpidament possible. El seu intent d'ésser els primers no havia reeixit. A posteriori moltes serien els motius trobats, alguns atacarien directament la persona d'Scott, d'altres tractarien de recuperar-li el prestigi. Des d'un pemmican no tan adequat, a la major experiència d'Amundsen, fins els animals triats i qui féu la tria... Fos com fos calia tornar al campament. I sabien que no seria un recorregut fàcil.
La temperatura descendiria cada dia més, el gel es faria més dur i més difícil de solcar amb els esquís; a més encara feren alguna tasca de recollida de mostres. Condicions extremes, la dificultat de trobar els dipòsits, l'escorbut, ferides antigues, la malnutrició... tot anava segellant la seva sort en el negre llibre del destí.
El 17 de març, Lawrence Oates, amb una antiga ferida al peu gangrenda, coneixedor que els seus companys mai l'abandonarien, prengué una decisió «I am just going outside and may be some time» (Surto, i potser estaré una bona estona). Es sacrificà pel bé de l'equip. Un noi heroi britànic acabava de nàixer amb la seva mort. No seria l'últim. No fou suficient per la salvació de la resta. Tres dies després quedaren aturats. Una gran nevada els impedia l'avenç a 18 kilòmetres del One Ton Depot. Com diu el diari Impossible avançar. El dia 29 de març, en la última entrada del diari de Capità de la Royal Navy Robert Falcon Scott es pot llegir al final:
"Every day we have been ready to start for our depot eleven miles away, but outside the door of the tent it remains a scene of whirling drift. We shall stick it out to the end, but we are getting weaker, of course, and the end cannot be far.
It seems a pity, but I do not think I can write more. R. SCOTT.
Last entry. For God's sake look after our People.
Tot i ésser mig mort per la innanició i el seu cos tres quartes parts congelats, encara tingué la força física i espiritual per escriure dotze llegibles cartes. Vuit mesos després trobarien els seus cossos dins la tenda. Per les possicions, possiblement Scott fou l'últim en morir. En el seu diari havia deixat escrit darrera la última entrada “Envieu aquest diari a la meva vídua”. En una carta pública demanava que els ajuts que no els havien arribat ho fessin ara a les seves esposes. Guixà la última paraula i la canvià per “vídues”.
L'equip que els trobà féu un montícul i deixà una basta creu per indicar el lloc. Temps més tard es col·locà una gran creu amb els cinc noms i el vers de Tennysson: To strive, to seek, to find, and not to yield al Orservation Hill, el pujol que domina el Hut Point on tingueren el seu quarter genaral a cap Evans. Sir Peter Scott, el seu fill, ho visità a la dècada dels setanta. Mesos més tard els cossos de Scott i els seus companys foren llençats a la mar.
Per tancar aquest post us deixo una cançó al respecte. S'intitula Héroes de la Antártida. Es de Mecano. Us proposo un joc: a veure si trobeu les dues errades que hi ha a al lletra:
També us deixo la cançó, versió en directe, Capitán Lawrence dels asturians WarCry, que parla del Captain Lawrence Oates
imatges extretes de la wikipedia
8 comentaris:
Com sempre hi ha qui s'ha de sacrificar pel bé dels seus companys. Els aventurers saben què es poden trobar, viuen amb això.
Deu ser brutal arribar a un lloc d'aquests i quina por també...
No diré les errades que ja les sé! jeje
Podríem fer una segona part d'aquest tema, i moltes més, amb la carta pública que redactà, on reconeixia que havien comés errades, però també havien tingut mala sort.
deia:
"but for my own sake I do not regret this journey, which has shown that Englishmen can endure hardships, help one another, and meet death with as great a fortitude as ever in the past. We took risks, we knew we took them; things have come out against us, and therefore we have no cause for complaint, but bow to the will of providence, determined still to do our best to the last...Had we lived, I should have had a tale to tell of the hardihood, endurance, and courage of my companions which would have stirred the heart of every Englishman. These rough notes and our dead bodies must tell the tale, but surely, surely, a great rich country like ours will see that those who are dependent on us are properly provided for".
Vaig veure l'exposició que es va fer, el documental i he llegit el llibre, que per cert, trobareu a la Biblioteca.
Una aventura excepcional i una lliçó de supervivència i de companyerisme.
La història de la passió d'uns homes.
Fantàstica entrada!!
Gràcies Patrícia.
Fa molts anys que vaig començar a sentir-me atret per tots els expedicionaris i les seves aventures/llegendes (potser tal vegada ajudat per les lectures de certes novel·les juvenils com les de Salgari ;p). I els relacionats amb el gel sempre m'han semblat especialment atractives. Supos que l'Antàrtida a més del pol magnètic té una atracció de Terra Ignota.
I resumint, d'Amundsen un admira el haver set el primer, de Shackelton l'audàcia per sobreviure, i d'Scott plora la tragèdia viscuda.
Vaig veure l'exposició de Shackleton, dels llibres sóc coneixedor, tinc agafat, encara no llegit ni començat, el d'Scott -sé que n'hi ha d'altres. I com la Raquel bé sap, són d'aquests llibres que m'agradaria tenir algun dia.
I per cert, Raquel, sé que et dec la traducció del text de la resposta anterior. A vore si en breu la puc fer.
Gràcies a totes.
El 1949 Charles Frend dirigí una pel·lícula centrada en la fallida expedició del Terra Nova.
L'he cercada al catàleg de la biblio però no hi és, a més crec que ja no hi és tampoc al youtube... haurem de seguir cercant-lo.
Crec, emperò, que existeix un flying circus, dels grandíssims i iniitables Monty Phyton, amb quelcom respecte Scott
És corprenedor el sacrifici i les penúrires que van passar aquestes persones.
Recordo que per l'expedició de Shakelton es va publicar un anunci demanant personal i sembla ser que es van presentar unes 5000 persones, d'aquestes unes 5 eren dones. Sempre m'he demanat què hauria passat si haguessin acceptat dones en el grup.
L'anunci deia:
Men wanted for hazardous journey, small wages, bitter cold, long months of clomplete darkness, constant danger, safe return doubtful, honor and recognition in case of succes.
Ernest Shacleton 4 Burlingotn st.
És a dir:
Es cerquen homes per a viatge perillós. Baix salari, fred extrem, llargs mesos en la més completa foscor, perill constant, i escasses possibilitats de tornar amb vida. Honors i reconeixement en cas d'èxit.
De l'expedició de l'Endurance en parlaré en una altra oporunitat.
Si haguessin acceptat dones en le grup possiblement tot hagués set igual, crec, amb la possible diferència que potser hagués nascut la primera criatura humana a l'Antàrtida.
Merci per les vostres visites i comentaris.
Anem a donar resposta a alguns assumptes pendents en aquesta entrada del blog.
Primerament faré la traducció del text que us oferia en la segona resposta, fragment de la carta última d'Scott:
"but for my own sake I do not regret this journey, which has shown that Englishmen can endure hardships, help one another, and meet death with as great a fortitude as ever in the past. We took risks, we knew we took them; things have come out against us, and therefore we have no cause for complaint, but bow to the will of providence, determined still to do our best to the last...Had we lived, I should have had a tale to tell of the hardihood, endurance, and courage of my companions which would have stirred the heart of every Englishman. These rough notes and our dead bodies must tell the tale, but surely, surely, a great rich country like ours will see that those who are dependent on us are properly provided for".
(...) Pel meu propi bé no lamento haver emprés aquesta expedició, on s'ha demostrat que els homes anglesos poden patir privacions, ajudar-se entre els uns als altres, i són capaços de trobar-se amb la mort amb una fortalesa com sempre en el passat. Hem pres riscs, sabíem que els preníem; hi hagut coses que s'han girat en la nostra contra, i llavors no tenim cap motiu per queixar-nos sinó per inclinar-nos davant el desig de la Providència decidits a donar el millor de nosaltres fins a l'últim moment... Hem viscut, m'hagués agradat tenir un relat que narrar d'atreviment, resistència i coratge dels meus companys que remogués els cors de tots i cadascun dels anglesos. Aquestes maldestres notes i els nostres cossos morts hauran d'explicar el relat, però segurament, segurament, un gran país ric com el nostre veurà que aquells que depenen de nosaltres estan perfectament preparats per això."
I ara ens faltaria contestar a les preguntes respecte quines errades es trobaven a la cançó dels mecano. Són dues:
a) "En el punto de latitud cero". Això a l'Antartàtida és impossible, ja que aquest punt geogràfic correspon a l'equador terrestre, si un cas seria el punt de latitud 90º Sud.
b) "No hubo Dios ni hubo reina". Referència a l'himne del Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord, el conegut "God save the Queen/King" segons qui regni. En aquell moment regnava George V.
P.S.: si voleu llegir sencera la carta, en anglès podeu fer-ho aquí:
http://query.nytimes.com/mem/archive-free/pdf?res=F10616FA385F13738DDDA80994DA405B838DF1D3
o la cartà que adreçà a la seva "vídua":
http://www.admin.cam.ac.uk/news/dp/2007010902
i si cerqueu pel següent link una versió en castellà:
http://www.tipete.com/userpost/topics/cartas-hist%C3%B3ricas
Publica un comentari a l'entrada