Nit de Nadal

Avui és 24 de desembre, i tot i que a Catalunya no és tradició gaire estesa, a casa, com ma mare és d'origen andalús, celebrem la nit de Nadal.

Ara ja som molt poquets els que ens reunim: ma mare, els meus germans, la meva cunyada i les nenes, i un servidor. Així que és ben bé un sopar familiar. Fa anys, quan érem més família per part de ma mare aquí és ajuntàvem força colla; però els temps passen. Hi ha qui torna, hi ha qui marxa; per sort també hi ha qui arriba.

Això fa que els Nadals ja no tinguin aquella cosa que podien tenir llavors (o quan marxàvem al poble a Sevilla a reunir-nos amb tota la família); però en el fons, tot i certa melangia, hom sempre troba un punt de felicitat i joia.

Sigui com sigui Bon Nadal (ara que no se li hauria de dir Bones Festes d'Hivern "es de ser inútiles!") a tothom; gaudiu de la joia de la bona companyia.

Aprofiteu per recuperar les bones tradicions: degustar bones menges, cantar nadales, jugar amb el pesebre, fer cagar el tió, etc.



P.S.: la tira còmica de la Mafalda l'he agafada del blog de l'Assumpta Montellà (aquí)

som i serem

Avui juga la meva selecció nacional de futbol, la única que em representa com a nació i país.

Hi ha molts que em diran no barregi futbol i política i els diré que n'estic fins el collons que diguin la mateixa bajanada de sempre... les seves seleccions polítiques poden jugar però la meva no. Aneu a pastar! (al respecte ja vaig parlar fa poc; aquí)


Sóc xarnego nascut a Barcelona, amb un pare que era barceloní descendent d'aragonesos i una mare nascuda en un poble se Sevilla. Com ella té uns rebesavis del país valencià, podríem arribar a deduir que tinc orígens dels països catalans, de les terres del Casal de Barcelona. A més, un és d'aquella nació que hom considera la seva pàtria; per això, com que gairebé ningú vol i desitja recuperar l'esperit de la II República espanyola per dur-la encara més lluny socialment, a mi que no em cerquin ara amb el sentiment vers el regne d'espanya.

I ara parlem de futbol. O de per què no se'ns permet jugar partits oficials. Potser alguns han oblidat les artimanyes de la secretaria d'esports espanyola per evitar la representació d'alt nivell de l'hoquei i que ara per ara ens ha dut a ésser selecció sudamericana. Potser tampoc es sap com moltes vegades la federació d'un esport concret ha set la primera a nivell de la península ibèrica, ja que tantes vegades ha sigut la porta d'entrada d'aquest esport. Però clar, avui en dia el futbol és el religiós opi del poble; i clar, no es pot permetre que Catalunya es vegi internacionalment escindida, esportivment, de la seva mare (sic) -per no vomitar- espanya. Et diuen que no hi ha cap base perquè això haig d'ésser així. Clar, un estat com el Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord mai permetria no existir com a estat esportiu, oi? Per això sols participa als Joc Olímpics, on la normativa sols permet que ho facin estats; però en la resta de competicions UK no existeix, hom es troba amb Anglaterra, Escòcia, País de Gal·les i Irlanda del Nord. Per cert, per si la gent no ho sap, d'aquesta última, Irlanda del Nord, no exiteix selecció de rugbi, ja que els jugadors nord-irlandesos juguen amb el quinze de irlandés... (Un altre estat!) Al respecte de la problemàtica del nom, hi ha qui diu que els britànics i irlandesos ho tenen relativament fàcil perquè les escisions són ens noms ja coneguts i cap ha de jugar amb el nom de la unitat fraccionada, sempre ens quedarà l'exemple de Dinamarca i les illes Feroe. L'arxipèlag de les 18 "llunyanes illes de xais" territori danès, tot i que no membre de la UE, té selecció pròpia de futbol i Dinamarca continua jugant amb el seu nom sense que es fraccioni el país. Potser si citem el cas de la "col·lectivitat sui generis" de Nova Caledonia alguns centralistes (i estem parlant d'un territori que encara pertany a la República Francesa) s'espanten.

Vista aquesta exposició queda clar que, considerant que essent desig del poble català tenir la seva representativitat esportiva nacional és una decisió política espanyola la que ho impedeix. I que consti que les decessions esportives a les federacions ja no són sols esportives. La por resta en el fet que això fos una porta per a continuar demanant sobirania, allò que fa tremolar el govern de Madrid. Perquè és molt maco signar a les Nacions Unides que tots els pobles tenen dret a l'autogovern; mentrestant s'impedeix que les nacions que hi ha dins el propi estat puguin ni tant sols demanar convocar un referèndum. Els altres sí, però els "de casa" no!

Així que per si no és prou clar, avui vaig a veure com juga un amistós la meva selecció nacional; i continuarem somiant amb trencar el jou. Espanya vol organitzar un mundial o una eurocopa conjuntament amb Portugal? Perfecte si existeix la possibilitat que la final a Madrid sigui Catalunya - Espanya i després d'escoltar Els Segadors com el nostre himne nacional la guanyin els meus, que sempre serà Catalunya!

Perquè som i serem!!!

receptes afrodisíaques?

Fa uns dies vai' refugiar-me dins una biblioteca; i mentre feia temps vai' gaudir del plaer de remenar llibres. Vaig ensopegar amb un llibre de receptes afrodisíaques, Cocina afrodisíaca para dioses y diosas de Guillermo Ferrara. També em vaig trobar el llibre Per què mengem el que mengem de Jaume Castell. Dins del receptari, mirat una miqueta per sobre, he trobat receptes molt interessants; moltes a més a més són força senzilles.

Però la pregunta és: realment, existeixen menges afrodisíaques?

Podem saber les propietats nutritives dels diferents aliments, i com aquestes afecten a la nostra homeòstasi; però creiem que hi ha aliments que per se poden despertar o augmentar la líbido?

imatge: Esmorzar a l'herba d'Edourd Manet, Musée Orsay, Paris.

de l'amistat

Del concepte d'amistat s'han escrit, i s'escriuran moltes paraules. Ara bé, per molt cabdalosos que siguin els rius de tinta que s'utilitzin, hi ha coses que no poden ésser ben descrites, cal que siguin viscudes. A més, tot i que pugui semblar, o no, estrany, el concepte d'amistat, com supose que tot, depèn de cadascuna de les persones que pontifiqui al seu respecte.

Sempre he cregut i crec que ho continuaré fent que respecte l'amistat i l'amor ens manquen moltes paraules en el diccionari (ja en parlàrem en els comentaris de "librarying") per a poder expressar més acuradament amb matissos més idonis tot allò que envolta a aquests dos mots.

Sigui com sigui de vegades m'agrada recordar unes frases que em semblen, que tot i lo dit anteriorment, mostren força bé les idees d'aquest sentiment tant important com és l'amistat. Perquè la importància de l'amistat és infinita. Una persona amiga és el més gran tresor.

• Un amic és una persona que ho sap tot de tu i tot i així t'estima.
• Un amic és una persona amb qui es pot pensar en veu alta.
• Els amics són els que vénen al ésser cridats en les prosperitats i sense ser-ho en les adversitats.
• Amic meu és aquell que em socorre no aquel que em compadeix.

Us veuríeu capacitats per fer una definició d'amistat?

I per cert, no oblidem que qui cerca un amic sense defectes es queda sense amics.

imatge: Amistat de Pablo Ruiz Picasso, Museu de l'Hermitage, Sant Petersburg.

P.S.: quan cercava la imatge per internet he trobat una pàgina a internet amb sentències al respecte de l'amistat (en català o en castellà).

les inquietants notícies del senyor Fontdevila

La notícia està extreta de dberguedà, us deixo el link.

L'adaptació de la directiva europea del foc no estarà feta dins del termini marcat

Ramon Fontdevila ha demanat celeritat al Ministeri d'Indústria i poder veure el text per poder constatar si s’han tingut en compte les al·legacions perquè les festes de foc no perillin
16/12/2009 23:50



El Ministeri d’Indústria no tindrà feta l’adaptació de la directiva europea del foc dins del termini fixat. Arribarà més tard del 4 de gener, que era la data marcada per enllestir el redactat del text que ha de tenir en compte les al·legacions de colles de dimonis, diables i festes del foc com la Patum.

El termini s’incompleix i a principis de gener no s’haurà adaptat la directiva perquè no perjudiqui les festes del foc. Ho ha dit el director del Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana, Ramon Fontdevila, que també ha assegurat que això no vol dir que entri en vigor la directiva europea, que contemplava aplicar limitacions a les festes amb pirotècnia.

Hi haurà un marge de temps perquè el Ministeri d’Indústria acabi el text. Ramon Fontdevila ha dit que confia que amb dues o tres setmanes més, com a màxim a principis de febrer, es pugui tenir enllestit. Un redactat que demanen poder veure Generalitat i colles de diables per constatar les al·legacions que es van presentar des de Catalunya.

Ramon Fontdevila ha reconegut que els crea certa intranquil·litat no haver vist el text i que no saber si el Ministeri d’Indústria ha plasmat en el redactat els canvis que van acordar (i amb els quals el Ministeri va ser receptiu) el novembre passat. Tot i això reconeix que des del govern central no s’han estat de braços plegats i que s’està treballant amb la transposició de la directiva.

Les al·legacions que van presentar conjuntament, a l’agost, Generalitat i colles de dimonis, diables i responsables de festes amb foc feien referència a l’edat per manipular material pirotècnic, també distàncies, i demanaven no ser tan contundents en alguns punts per poder continuar fent les festes amb pirotècnia sense restriccions.

aquí ho podeu escoltar


aquí el breu del 3 24.

També us deixo el link d'una entrevista prèvia amb en Pep Enric Martí, president de la Federació (aquí)

650 anys (molts més que d'altres...)

Ara que tornem, per enèssima vegada, a parlar de l'encaix de Catalunya dins d'Espanya; eterna discussió que s'ha vist estimulada per les consultes populars que s'han produit al llarg del territori nacional des del tretze de setembre.

I mentre això succeix, celebrarem els 650 anys de la Generalitat de Catalunya; aquest òrgan de govern nascut a final del segle XIII, coneguda llavors com a Diputació del General, des del XVI rep el nom de Generalitat, i que sorgeix del pactisme, tant català, constitucional.

aquí un link al respecte dels 650è aniversari.

Aquí teniu una pàgina de la pròpia Generalitat de Catalunya on fa un breu repàs històric.

El 22 de desembre l'executiu es reunirà a Cervera i s'inaugurarà una exposició commemorativa. Cal tenir present que els actes s'iniciaren a a la Paeria d'aquesta ciutat el 29 de maig, ja que fou a Cervera on el 19 de desembre de 1359 es creava la Diputació del General (tot i que havia hgahut alguna creació prèvia ad hoc).

Cal fer esmena de l'acte del 3 de juliol d'enguany on es commemoraven els 350 anys del Tractat dels Pirineus, amb el que s'esquinçava Catalunya. I no oblidem que la Generalitat, que esdevingué al segle XV la més important institució política del país, havia tingut presidents nord-catalans.

També es publica el llibre 650 anys, 650 imatges de l'historiador Josep M. Solé i Sabaté.

Aquesta vegada estic d'acord amb el (ex)president Pujol quan digué el 14 de juliol lamentà que el govern no commemorés prou l'efemèride ni l'aprofités per "fer pedagogia i contrarestar el risc que es vagi convertint merament en un òrgan administratiu i perdi el seu contingut emotiu i patriòtic".

Aquí us deixo una ressenya blocaire.

Val a dir que aquesta institució i el poble que representa és més antic que no pas això que es decidí anomenar Regne d'Espanya.

Que ningú oblidi la nostra pròpia història. Som i serem!

la ciutat de Barcelona

Avui, diada de Santa Llúcia, ens plau poder presentar-vos un nou blog:

la ciutat de Barcelona

És una iniciativa conjunta entre la Raquel i un servidor (oberts a totes les possibles col·laboracions que puguin sorgir).

La intenció és mantenir un espai obert per parlar de la nostra ciutat, a la que estimem, ja sigui lloant allò lloable com criticant allò criticable; mitjançant imatges, textos o el format més adient.

Us encoratgem a que el visiteu i el féu una miqueta vostre.

Moltes mercès.

post de benvinguda aquí

Confessió i descripció

Sóc barceloní, sóc català i sóc perico. Continuo creient en Marx, tot i que sé que cada vegada ens han fet més difícil les revolucions. Hagués cregut fermament, ho faig en present, en la II República; però com aquest és un estat ple de feixistes malparits, espero trobar la independència pel camí. Tot plegat per no arribar a una Europa construida sols pel capital, i sí des dels pobles. Lògicament la intel·ligència em dugué a l'ateïsme. La meva formació és científica, sóc biòleg, sempre he tingut el desig de treballar en la recerca; m'atrauen la biologia cel·lular -el camí per entendre el càncer- i la immuno. Tal vegada aconseguirem dedicar-nos-hi, si no, sempre ens quedarà l'amor per la Ciència. Clar que a més de científic sóc lletraferit: m'agraden les arts, però des de ben jove sento la pulsió que m'ànima necessita l'escriptura com a catàrsi. Tot i que per realització absoluta ha sigut trobar l'Amor. Ara ja entenc el concepte felicitat. Sols em falta temps per poder viatjar més; i, òbviament, això sempre: temps per gaudir de la bona companyia de les amistats. Afortunadament, puc fer-ho mantenint viva la flama de la cultura del meu poble: sóc diable; i tot i que no gaire en actiu, sempre hi ha qui ha de fer la feina bruta, també gaudeixo veient com la lluita per mantenir viva les tradicions catalanes dóna fruit. A més tinc el plaer de tenir amics i amigues artistes; fet que em permet fruir de totes les vessants de la creació. M'agrada ésser captivat per una bona expossició; així com que el meu esperit sigui trsabalsat, i de vegades corprés, amb una bona funció de teatre. A nivell musical, vaig nàixer al heavy metal, però avui dia gairebé sóc un melòman; no ho sóc perquè, diguin el que diguin, no m'agrada la pedanteria, però escolto música de qualssevol dels estils imaginables -o gairebé-. Això sí, com un bon concert de rock, poques coses. Un bon sopar acompanyat de la bona gent; això és perfecte. M'agrada la cervesa; i tot i que puc beure tot allò que dugui alcohol, em decanto més enllà d'un bon vi, per un vodka ben servit o un tequila repossat amb tònica. Clar que unes bones pintes veient un partit de rugby és quelcom molt gratificant. També diuen que sóc una mica pallaso, potser per això he pujat a un escenari per fer lectures poètiques; o potser era per exorcizar qui sap quins fantasmes. Sigui com sigui, res com una vesprada arraulit al sofà entre moixaines amb la parella sentint la cançó de la xemeneia.

Es podrien haver dit moltes més coses, i haver fet la definició amb moltes menys paraules, però avui, vigília de Santa Llúcia, ha set aquesta la que ha sortit. Per què? Doncs perquè sí; o, per què no?



imatge: servidor a Parc Cenedlaethol Eryri, Cymru, estiu 2007

envaït per la pols

Durant la setmana en curs he estat, i encara ho continuaré, envaït per la pols. Dades les meves circumstàncies professionals actuals, cercant feina, he considerat que era un bon moment per endreçar una mica el meu espai. Això provoca una allau de coses que sorgeixen d'on menys ens ho esperem. I d'aquestes muntanyes d'informació acumulada és difícil destriar allò que, realment, volem conservar i allò que mereix arribar al contenidor adequat.

Hom troba de tot: des d'antics apunts, a escrits que féu quan era molt jove, fotografies encara per classificar, un bon grapat de cintes de K7 -i ara sense res on reproduir-les, roba que fa anys que no vestim (algun motiu?), i moltes i moltes coses... Tant és així que abans de començar vaig demanar al meu drac i els seus amics si podien agafar-se uns dies de vacances...

A més, considerant la meva alèrgia a la pols, diem a la pols, però en realitat és als àcars i d'altres elements (aquí us deixo una ressenya fàcil), és una batalla dura la que es lliura contra el nostre esperit de conservació. Ara que també permet estones per a la reflexió, per escoltar música -pots recuperar aquella que feia temps que no escoltaves-, i permetre't tenir idees estrambòtiques (bè, això ho fai' a cada instant, crec); fins i tot m'han vingut idees per obrir nous blogs...

Si més no, demà a la tarda podré fer un descans; tot i que no podré ésser a l'assaig del grup dels meus amics, sí que podré veure el derbi ciutadà a casa d'un d'ells [considerant que l'any passat ja vàrem fer el que somiava, aquest any podem anar encara més conscients que tocarà patir i molt, que els ànims de revenja seran molt elevats].

Potser l'únic problema és el poc que estic llegint aquests dies...

Bé, esperem acabar amb tot això aviadet; a més en breu tocarà el canvi d'ubicació de la Raquel...

Bon cap de setmana a tothom.

imatge: una tempesta de pols a Kansas (imatge del National Weather Service Weather Forecast Office aquí)

P.S.: (addenda ulterior a la publicació) per sort, teledeporte ens oferirà aquest cap de setmana 3 partits de la Heienken Cup
divendres 23:45 MUNSTER – PERPINYÀ
dissabte 20:15 SCARLETS – LEINSTER (aquest segur que no el podem veure)
diumenge 21:00 BATH – EDINBURGH

*

Ensenyar història d'Espanya...

Fent una micona de dissabte entre tot el que resta conservat en el meu espai he ensopegat amb aquest article d'opinió publicat al diari El País el 19 de desembre de 1997. Crec que demostra com (no) evoluciona (sic) la cultura i l'educació en aquest país... (i fa dotze anys!)

Enseñar historia de España
JOSEP FONTANA 19/12/1997


"Se necesita volver a escribir la historia de España para limpiarla de todas esas exageraciones con que se agiganta a los ojos del niño el valor y la virtud de la raza. Mala manera de preparar a la juventud al engrandecimiento de su patria es pintarle ésta como una nación de héroes, de sabios y de artistas insuperables". Así decía Santiago Ramón y Cajal pronto hará cien años, pero seguimos en las mismas. Volvemos a tener a nuestros gobernantes preocupados por el hecho de que los niños y los jóvenes tal vez no reciban la adecuada ración de adoctrinamiento patriótico.Enseñar historia de España. De acuerdo; pero ¿qué clase de historia y de qué España? Podría ser la historia que proponía en 1933 Daniel González Linacero, profesor de la normal de Palencia, en un libro en que pretendía desterrar el relato de sucesos, batallas y crímenes" para enseñar al niño que "la historia no la han hecho los personajes, sino el pueblo todo, y principalmente el pueblo trabajador, humilde y sufrido que, solidario y altruista, ha ido empujando la vida hacia horizontes más nobles, más justos, más humanos". (Por atreverse a tanto fue fusilado en Arévalo (Ávila), el 8 de agosto de 1936. Su partida de defunción dice explícitamente que falleció "a consecuencia del Movimiento Nacional existente").

Pero también podría ser la que propugnaban los que le fusilaron, que, en el Manual de historia de España publicado por el Instituto de España en 1939 para que sirviese "de texto oficial para las escuelas públicas de la nación", sólo hablan "de las guerras, de las hazañas extraordinarias, de las aventuras fantásticas", e insisten en que tanto los judíos como los rojos se dedicaban a martirizar "niños cristianos con horribles suplicios". Una historia que debía servir "como medio de cultivar el patriotismo", en una enseñanza acompañada por "cantos populares e himnos patrióticos" y por ejercicios de educación premilitar en la que se "adquieren hábitos de obediencia y respeto a la jerarquía". Con lo que se conseguiría, sin duda,borrar de los niños españoles lafunesta manía de discurrir, como sostenía un libro publicado en 1939, obra de un asesortécnico del Ministerio de Educación Nacional, de dondetomo esta afirmación reveladora: "Europa es el mundo ideal del 2 y 2 son 4", me dijo un día mi maestro. A lo que yo le respondí: "Y España es el mundo pasional del 2 y 2 son 5". Que va aderezada además con una referencia a Ganivet que habría dicho que a un pueblo que había conquistado el mundo no se le podía hacer perder el tiempo mirando por un microscopio (como hacía Santiago Ramón y Cajal, por ejemplo).

Hay que aclarar también de qué España se quiere enseñar la historia. Si de la de un puñado de reyes y gobernantes o de la de millones de campesinos. Si la del racismo de la censura casi perpetua de los libros y las ideas y de los dictadores militares dedicados a "subsanar las insuficiencias del orden constitucional establecido" previo exterminio de los disidentes, o de la de sus víctimas. Porque unos y otros (campesinos y reyes, víctimas y verdugos) tienen historias distintas que no conmemoran las mismas batallas.

Me sorprende que un Gobierno que se proclama liberal caiga en la tentación del control y del adoctrinamiento tras el fracaso de la experiencia franquista. Una experiencia que viví desde los dos lados del proceso docente: como estudiante soporté largos años de "Formación del Espíritu Nacional", que sólo sirvieron para hacerme aborrecer lo que se pretendía legitimar con aquella retórica; como profesor, enseñé siempre de acuerdo con mi conciencia y no con las directrices del ministerio.

Un Gobierno que se pretende liberal debería serlo también en el terreno de las ideas. Para mejorar la calidad de la enseñanza de la historia de España no sirve de nada controlar programas y libros de texto. Lo único que hay que hacer es poner los medios para que el profesorado, que es la pieza fundamental del proceso, pueda realizar mejor su trabajo. Lo demás es volver a la corneta y el tambor y a someter a los niños a ejercicios premilitares hasta que acaben entendiendo que en España "2 y 2 deben sumar 5".

Josep Fontana es catedrático de Historia de la Universitat Pompeu Fabra.

imatge: Rupes Tarpeia, extreta de la Wikipedia (aquí)

política i esport (Avui tocarem... IV)

En el meu altre bloc (SEMIREA) avui he penjat un nou escrit de la sèrie Avui tocarem les consciències o els collons. Parla de política i esport; és una breu reflexió. Si voleu llegir-la cliqueu

aquí

Tractat Antàrtic

L'1 de desembre de 1959 es signava el Tractat Antàrtic. Allò era un gran avenç per a la humanitat, però molt més encara per Gaia.

Argentina, Australia, Bèlgica, Estats Units, França, Japó, Nova Zelanda, Noruega, Sudàfrica, URSS -després Rússia-, Regne Unit, Xile foren els països signants; seixant, emperò la porta oberta perquè qualssevol dels països membres de l'ONU pogués afegir-se, o qualsevol estat convidat per la totalitat dels signataris. Els 12 signataris eren els països que havien realitzat activitats científiques a l'Antàrtida i els seus voltants durant l'any geofísic ingternacional (1957-1958). El tractat es signà Washington i entrava en vigor el 23 de juny de 1961.

Des de llavors 35 països s'ha afegit; podeu consultar-los aquí.

Quan hom és preguntat al respecte del que significa el Tractat Antàrtic el que creu saber és que nega les aspiracions territorials (de fet les congela, sense menoscau de les territorialitats prèvies), impedeix les activitats militars en el seu sòl i sols permet l'investigació científica en el terreny antàrtic. (Al final del fil podeu llegir en versió castellana el text del tractat).

Considerant, per exemple, les reclamacions territorials russes del territori polar àrtic, tot i que el protocol antàrtic se suposa que és aprovat "sine die", ens fa pensar en la importància de regular a nivell internacional (després cal cumplir-les, que ja sabem què succeix amb "certes" resolucions de la ONU) la protecció de determints espais.

L'Antàrtida és un bé del planeta i consegüentment entre tots l'hem de protegir; i ens ha de servir com a espill per entendre que tot el planeta hauria d'ésser preservat de la mateixa manera. Des del moment que ens hem otorgat el títol de "espècie superior" cal demostrar-ho i defensar el planeta i la seva vida per damunt de qualsevulla estupidesa humana.



P.S.: Recordeu que podeu visitar la pàgina del Secratariat del Tractat Antàrtic aquí i la del Scientific Comitee on Antectic Reseach aquí

P.S.II: la pàgina del Comité Polar Espanyol és aquesta.


El tractat antàrtic diu:

PREAMBULO

Los Gobiernos de Argentina, Australia, Bélgica, Chile, la República Francesa, Japón, Nueva Zelandia, Noruega, la Unión del Africa del Sur, la Unión de Repúblicas Socialistas Soviéticas, el Reino Unido de Gran Bretaña e Irlanda del Norte y los Estados Unidos de América.
Reconociendo que es en interés de toda la humanidad que la Antártida continúe utilizándose siempre exclusivamente para fines pacíficos y que no llegue a ser escenario u objeto de discordia internacional;
Reconociendo la importancia de las contribuciones aportadas al conocimiento científico como resultado de la cooperación internacional en la investigación científica en la Antártida;
Convencidos de que el establecimiento de una base sólida para la continuación y el desarrollo de dicha cooperación, fundada en la libertad de investigación científica en la Antártida, como fuera aplicada durante el Año Geofísico Internacional, concuerda con los intereses de la ciencia y el progreso de toda la humanidad.
Convencidos, también, de que un Tratado que asegure el uso de la Antártida exclusivamente para fines pacíficos y la continuación de la armonía internacional en la Antártida promoverá los propósitos y principios enunciados en la Carta de las Naciones Unidas,

Han acordado lo siguiente:

ARTICULO I
La Antártida se utilizará exclusivamente para fines pacíficos. Se prohibe entre otras, toda medida de carácter militar, tal como el establecimiento de bases y fortificaciones militares, la realización de maniobras militares, así como los ensayos de toda clase de armas. El presente Tratado no impedirá en empleo de personal o equipo militares, para investigaciones científicas o para cualquier otro fin pacífico.

ARTICULO II
La libertad de investigación científica en la Antártida y la cooperación hacia ese fin, como fueran aplicadas durante el Año Geofísico Internacional, continuarán, sujetas a las disposiciones del presente Tratado.

ARTICULO III
1.Con el fin de promover la cooperación internacional en la investigación científica en la Antártida, prevista en el Artículo II del presente Tratado, las Partes Contratantes acuerdan proceder, en la medida más amplia posible: (a) al intercambio de información sobre los proyectos de programas científicos en la Antártida, a fin de permitir el máximo de economía y eficiencia en las operaciones; (b) al intercambio de personal científico entre las expediciones y estaciones en la Antártida; (c) al intercambio de observaciones y resultados científicos sobre la Antártida, los cuales estarán disponibles libremente; Al aplicarse este artículo se dará el mayor estímulo a establecimiento de relaciones cooperativas de trabajo con aquellos Organismos Especializados de las Naciones Unidas y con otras organizaciones internacionales que tengan interés científico o técnico en la Antártida.

ARTICULO IV
1.Ninguna disposición del presente Tratado se interpretará:

(a) como una renuncia, por cualquiera de las Partes contratantes, a sus derechos de soberanía territorial o a las reclamaciones territoriales en la Antártida, que hubiere hecho valer precedentemente; (b) como una renuncia o menoscabo, por cualquiera de las Partes Contratantes, a cualquier fundamento de reclamación de soberanía territorial en la Antártida que pudiera tener, ya sea como resultado de sus actividades o de las de sus nacionales en la Antártida, o por cualquier otro motivo; (c) como perjudicial a cualquiera de las Partes Contratantes, en lo concerniente a su reconocimiento o no reconocimiento del derecho de soberanía territorial, de una reclamación o de un fundamento de reclamación de soberanía territorial de cualquier Estado en la Antártida.

2.Ningún acto o actividad que se lleve a cabo mientras el presente Tratado se halle en vigencia constituirá fundamento para hacer valer, apoyar o negar una reclamación de soberanía territorial en la Antártida, ni para crear derechos de soberanía en esta región. No se harán nuevas reclamaciones anteriormente hechas valer, mientras el presente Tratado se halle en vigencia.

ARTICULO V
1.Toda explosión nuclear en la Antártida y la eliminación de desechos radioactivos en dicha región quedan prohibidas. 2.En caso de que se concluyan acuerdos internacionales relativos al uso de la energía nuclear, comprendidas las explosiones nucleares y la eliminación de desechos radioactivos, en los que sean Partes todas las Partes Contratantes cuyos representantes estén facultados a participar en las reuniones previstas en el Artículo IX, las normas establecidas en tales acuerdos se aplicarán en la Antártida.

ARTICULO VI
Las disposiciones del presente Tratado se aplicarán a la región situada al sur de los 60º de latitud sur, incluidas todas las barreras de hielo; pero nada en el presente Tratado perjudicará o afectará en modo alguno los derechos o el ejercicio de los derechos de cualquier Estado conforme al Derecho Internacional en lo relativo a la alta mar dentro de esa región.

ARTICULO VII
1.Con el fin de promover los objetivos y asegurar la aplicación de las disposiciones del presente Tratado, cada una de las Partes Contratantes, cuyos representantes estén facultados a participar en las reuniones a que se refiere el Artículo IX de este Tratado, tendrá derecho a designar observadores para llevar a cabo las inspecciones previstas en el presente Artículo. Los observadores serán nacionales de la Parte Contratante que los designa. Sus nombres se comunicarán a cada una de las demás Partes Contratantes que tienen derecho a designar observadores, y se les dará igual aviso cuando cesen en sus funciones. 2.Todos los observadores designados de conformidad con las disposiciones del párrafo 1 de este Artículo gozarán de entera libertad de acceso, en cualquier momento, a cada una y a todas las regiones de la Antártida. 3.Todas las regiones de la Antártida, y todas las estaciones, instalaciones y equipos que allí se encuentren, así como todos los navíos y aeronaves, en los puntos de embarque y desembarque de personal o de carga en la Antártida, estarán abiertos en todo momento a la inspección por parte de cualquier observador designado de conformidad con el párrafo 1 de este artículo. 4.La observación aérea podrá efectuarse, en cualquier momento, sobre cada una y todas las regiones de la Antártida por cualquiera de las Partes Contratantes que estén facultadas a designar observadores. 5.Cada una de las Partes Contratantes, al entrar en vigencia respecto de ella el presente Tratado, informará a las otras Partes Contratantes y, en lo sucesivo, les informará por adelantado sobre: (a) toda expedición a la Antártida y dentro de la Antártida en la que participen sus navíos o nacionales, y sobre todas las expediciones a la Antártida que se organicen o partan de su territorio; (b) todas las estaciones en la Antártida ocupadas por sus nacionales, y (c) Todo personal o equipo militares que se proyecte introducir en la Antártida, con sujeción a las disposiciones del párrafo 2 del Artículo 1 del presente Tratado.

ARTICULO VIII
1.Con el fin de facilitarles el ejercicio de las funciones que les otorga el presente Tratado, y sin perjuicio de las respectivas posiciones de las Partes Contratantes, en lo que concierne a la jurisdicción sobre todas las demás personas en la Antártida, los observadores designados de acuerdo con el párrafo 1 del Artículo VII y el personal científico intercambiado de acuerdo con el subpárrafo 1 b) del Artículo III del Tratado, así como los miembros del personal acompañante de dichas personas, estarán sometidos sólo a la jurisdicción de la Parte Contratante de la cual sean nacionales, en lo referente a las acciones u omisiones que tengan lugar mientras se encuentren en la Antártida con el fin de ejercer sus funciones. 2.Sin perjuicio de las disposiciones del párrafo 1 de este Artículo, y en espera de la Adopción de medidas expresadas en el subpárrafo 1 e) del Artículo IX, las Partes Contratantes, implicadas en cualquier controversia con respecto al ejercicio de la jurisdicción en la Antártida, se consultarán inmediatamente con el ánimo de alcanzar una solución mutuamente aceptable.

ARTICULO IX
1.Los representantes de las Partes Contratantes, nombradas en el preámbulo del presente Tratado se reunirán en la ciudad de Canberra dentro de los dos meses después de la entrada en vigencia del presente Tratado y, en adelante, a intervalos y en lugares apropiados, con el fin de intercambiar informaciones, consultarse mutuamente sobre asuntos de interés común relacionados con la Antártida, y formular, considerar y recomendar a sus Gobiernos medidas para promover los principios y objetivos del presente Tratado, inclusive medidas relacionadas con: a) uso de la Antártida para fines exclusivamente pacíficos; b) facilidades para la investigación científica en la Antártida; c) facilidades para la cooperación científica internacional en la Antártida; d) facilidades para el ejercicio de los derechos de inspección previstos en el Artículo VII del presente Tratado; e) cuestiones relacionadas con el ejercicio de la jurisdicción en la Antártida; f) protección y conservación de los recursos vivos de la Antártida. 2.Cada una de las Partes Contratantes que haya llegado a ser Parte del presente Tratado por adhesión, conforme al Artículo XIII, tendrá derecho a nombrar representantes que participarán en las reuniones mencionadas en el párrafo 1 del presente Artículo, mientras dicha Parte Contratante demuestre su interés en la Antártida mediante la realización en ella de investigaciones científicas importantes, como el establecimiento de una estación científica o el envío de una expedición científica. 3.Los informes de los observadores mencionados en el Artículo VII del presente Tratado serán transmitidos a los representantes de las Partes Contratantes, que participen en las reuniones a que se refiere el párrafo 1 del presente artículo. 4.Las medidas contempladas en el párrafo 1 de este artículo entrarán en vigencia cuando las aprueben todas las Partes Contratantes, cuyos representantes estuvieron facultados a participar en las reuniones que se celebraron para considerar esas medidas. 5.Cualquiera o todos los derechos establecidos en el presente Tratado podrán ser ejercidos desde la fecha de sus entrada en vigencia, ya sea que las medidas para facilitar el ejercicio de tales derechos hayan sido o no propuestas, consideradas o aprobadas conforme a las disposiciones de este artículo.

ARTICULO X
Cada una de las Partes Contratantes se compromete a hacer los esfuerzos apropiados, compatible con la carta de las Naciones Unidas, con el fin de que nadie lleve a cabo en la Antártida ninguna actividad contraria a los propósitos y principios del presente Tratado.

ARTICULO XI
1.En caso de surgir una controversia entre dos o más de las Partes Contratantes, concerniente a la interpretación o a la aplicación del presente Tratado, dichas Partes Contratantes se consultarán entre sí con el propósito de resolver la controversia por negociación, investigación, mediación, conciliación, arbitraje, decisión judicial u otros medios pacíficos, a su elección. 2.Toda controversia de esa naturaleza, no resuelta por tales medios, será referida a la Corte Internacional de Justicia, con el consentimiento, en cada caso, de todas las partes en controversia para su resolución; pero la falta de acuerdo para referirla a la Corte Internacional de Justicia no dispensará a las partes en controversia de la responsabilidad de seguir buscando una solución por cualquiera de los diversos medios pacíficos contemplados en el párrafo 1 de este Artículo.

ARTICULO XII
1. a) El presente Tratado podrá ser modificado o enmendado, en cualquier momento, con el consentimiento unánime de las Partes Contratantes, cuyos representantes estén facultados a participar en las reuniones previstas en el Artículo IX. Tal modificación o tal enmienda entrará en vigencia cuando el Gobierno depositario haya sido notificado por la totalidad de dichas Partes Contratantes de que las han ratificado. b) subsiguientemente, tal modificación o tal enmienda entrará en vigencia, para cualquier otra Parte Contratante, cuando el Gobierno depositario haya recibido aviso de su ratificación. Si no se recibe aviso de ratificación de dicha Parte Contratante dentro del plazo de dos años, contados desde la fecha de entrada en vigencia de la modificación o enmienda, en conformidad con lo dispuesto en el subpárrafo 1 a) de este Artículo, se la considerará como habiendo dejado de ser Parte del presente Tratado en la fecha de vencimiento de tal plazo. 2. a) Si después de expirados treinta años, contados desde la fecha de entrada en vigencia del presente Tratado, cualquiera de las Partes Contratantes, cuyos representantes estén facultados a participar en las reuniones previstas en el Artículo IX, así lo solicita, mediante una comunicación dirigida al Gobierno depositario, se celebrará, en el menor plazo posible, una Conferencia de todas las Partes Contratantes para revisar el funcionamiento del presente Tratado. b) Toda modificación o enmienda al presente Tratado, aprobada en tal conferencia por la mayoría de las Partes Contratantes en ella representadas, incluyendo la mayoría de aquellas cuyos representantes están facultados a participar en las reuniones previstas en el Artículo IX, se comunicará a todas las Partes Contratantes por el Gobierno depositario, inmediatamente después de finalizar la Conferencia, y entrará en vigencia de conformidad con lo dispuesto en el párrafo 1 del presente Artículo. c) Si tal modificación o tal enmienda no hubiere entrado en vigencia, de conformidad con lo dispuesto en el subpárrafo 1 a) de este Artículo, dentro de un período de dos años, contados desde la fecha de su comunicación a todas las Partes Contratantes, cualquiera de las Partes Contratantes podrá, en cualquier momento, después de la expiración de dicho plazo, informar al Gobierno depositario que ha dejado de ser parte del presente Tratado, y dicho retiro tendrá efecto dos años después que el Gobierno depositario haya recibido esta notificación.

ARTICULO XIII
1.El presente Tratado estará sujeto a la ratificación por parte de los estados signatarios. Quedará abierto a la adhesión de cualquier Estado que sea miembro de las Naciones Unidas, o de cualquier otro Estado que pueda ser invitado a adherirse al Tratado con el consentimiento de todas las Partes Contratantes cuyos representantes estén facultados a participar en las reuniones previstas en el Artículo IX del Tratado. 2.La ratificación del presente Tratado o la adhesión al mismo será efectuada por cada Estado de acuerdo con sus procedimientos constitucionales. 3.Los instrumentos de ratificación y los de adhesión serán depositados ante el Gobierno de los Estados Unidos de América, que será el Gobierno depositario. 4.El Gobierno depositario informará a todos los Estados signatarios y adherentes sobre la fecha de depósito de cada instrumento de ratificación o de adhesión y sobre la fecha de entrada en vigencia del Tratado y de cualquier modificación o enmienda al mismo. 5.Una vez depositados los instrumentos de ratificación por todos los Estados signatarios, el presente Tratado entrará en vigencia para dichos Estados y para los Estados; que hayan depositado sus instrumentos de adhesión. En lo sucesivo, el Tratado entrará en vigencia para cualquier Estado adherente una vez que deposite su instrumento de adhesión. 6.El presente Tratado será registrado por el Gobierno depositario conforme al Artículo 102 de la Carta de las Naciones Unidas.

ARTICULO XIV
El presente Tratado, hecho en los idiomas inglés, francés, ruso y español, siendo cada uno de estos textos igualmente auténtico, será depositado en los Archivos del Gobierno de los Estados Unidos de América, el que enviará copias debidamente certificadas del mismo a los Gobiernos de los Estados signatarios y de los adherentes. EN TESTIMONIO DE LO CUAL, los infrascritos Plenipotenciarios, debidamente autorizados, suscriben el presente Tratado. HECHO en Washington, el primero de diciembre de mil novecientos cincuenta y nueve.


aquí l'original

visit this

Career progression in science – options beyond the bench

Aquest matí al Parc Científic de Barcelona es realitzava la sessió Career progression in science – options beyond the bench.

La sessió consisitia en set petites xerrades al respecte de les vies que havien seguit a nivell professional després del degree; i després la possibilitat de xerrar "indivualment".

"un acte adreçat a estudiants i joves investigadors amb l’objectiu de donar una visió més àmplia de les sortides professionals científiques"

Ha sigut interessant; però tampoc és que haguem vist res nou a l'horitzó.

Bé, nosaltres seguirem en la nostra recerca de feina...

Us deixo el link de la jornada aquí

Mentrestant us deixo uns links interessants:

* una pàgina de Millipore per trobar vies metabòliques i de senyalització (aquí)

* també ho podeu trobar a Biocarta (aquí)


P.S.: espero demà tenir temps per poder escriure quelcom al respecte dels ja complerts 50 anys del Tractat Antàrtic.

La Dignitat de Catalunya

Catalunya és una nació; i tot i això, forma part de l'estat espanyol. Això pot agradar més o menys, però ara mateix és la realitat. Més enllà de les idees polítiques de cadascú, la societat civil, quan l'estament polític sembla una mica divagador, cal que agafi el brau per les banyes i el guiï cap a bon port.

Personalment, i degut al fet que creec, encara avui dia, en les dies que hom pot trobar resumides en el Manifest Comunista -òbviament cal una reescriptura contemporània, però això són figues d'un altre paner-, m'haugés agradat una construcció sòlida i ferma de la II República Espanyola, considerada com la Confederació de Pobles Ibèrics. Emperò, cada vegada estic més convençut que el nostre camí necessita, com a poble, escindir-se de les cadenes que el traben.

Quan es realitzà la consulta en referèndum respecte al projecte de nou Estatut per a Catalunya vaig votar en contra. Per convicció, no sota l'aixopluc de cap partit ni associació. Creia absolutament injust que s'haugés retallat allò que el poble sobiranà, mitjançant els seus legítims representants i amb una majoria espaordidora, havia decidit. [No oblidem les promeses des d'una balconada que es quedaren en res i qui vengué el país per una fotografia.]

Emperò això, crec una molt encertada iniciativa la realitzada per dotze diaris de la nostra terra en defensa de la Dignitat de Catalunya i del respecte que es mereix el projecte d'Estatut que fou aprovat en referèndum.

Aquest editorial que en defensa de Catalunya ha estat redactat conjuntament pels diaris:
El Periodico, La Vanguardia, Avui, El Punt, Diari de Girona, Diari de Tarragona, Segre, La Mañana, Regió 7, El 9 Nou, Diari de Sabadell i Diari de Terrassa.

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: «Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i Jo vinc a sancionar la llei orgànica següent». Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.
L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta Cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes. Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels 12 magistrats que componen el tribunal, només 10 podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una espessa maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels 10 jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el Govern i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el «cor de la democràcia». Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a si mateix–, no farem més al·lusió a les causes del retard de la sentència.

Avanç o retrocés
La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de símbols nacionals (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.
No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és sinó el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores).

Els pactes obliguen
L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys 70 transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els 30 anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda. Allò pactat obliga.
Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més marge demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que, en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a un obsessiu escrutini per part de l’espanyolisme oficial, i acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.
Som en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum.

Solidaritat catalana
Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.

*