Avui juga la meva selecció nacional de futbol, la única que em representa com a nació i país.
Hi ha molts que em diran no barregi futbol i política i els diré que n'estic fins el collons que diguin la mateixa bajanada de sempre... les seves seleccions polítiques poden jugar però la meva no. Aneu a pastar! (al respecte ja vaig parlar fa poc; aquí)
Sóc xarnego nascut a Barcelona, amb un pare que era barceloní descendent d'aragonesos i una mare nascuda en un poble se Sevilla. Com ella té uns rebesavis del país valencià, podríem arribar a deduir que tinc orígens dels països catalans, de les terres del Casal de Barcelona. A més, un és d'aquella nació que hom considera la seva pàtria; per això, com que gairebé ningú vol i desitja recuperar l'esperit de la II República espanyola per dur-la encara més lluny socialment, a mi que no em cerquin ara amb el sentiment vers el regne d'espanya.
I ara parlem de futbol. O de per què no se'ns permet jugar partits oficials. Potser alguns han oblidat les artimanyes de la secretaria d'esports espanyola per evitar la representació d'alt nivell de l'hoquei i que ara per ara ens ha dut a ésser selecció sudamericana. Potser tampoc es sap com moltes vegades la federació d'un esport concret ha set la primera a nivell de la península ibèrica, ja que tantes vegades ha sigut la porta d'entrada d'aquest esport. Però clar, avui en dia el futbol és el religiós opi del poble; i clar, no es pot permetre que Catalunya es vegi internacionalment escindida, esportivment, de la seva mare (sic) -per no vomitar- espanya. Et diuen que no hi ha cap base perquè això haig d'ésser així. Clar, un estat com el Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord mai permetria no existir com a estat esportiu, oi? Per això sols participa als Joc Olímpics, on la normativa sols permet que ho facin estats; però en la resta de competicions UK no existeix, hom es troba amb Anglaterra, Escòcia, País de Gal·les i Irlanda del Nord. Per cert, per si la gent no ho sap, d'aquesta última, Irlanda del Nord, no exiteix selecció de rugbi, ja que els jugadors nord-irlandesos juguen amb el quinze de irlandés... (Un altre estat!) Al respecte de la problemàtica del nom, hi ha qui diu que els britànics i irlandesos ho tenen relativament fàcil perquè les escisions són ens noms ja coneguts i cap ha de jugar amb el nom de la unitat fraccionada, sempre ens quedarà l'exemple de Dinamarca i les illes Feroe. L'arxipèlag de les 18 "llunyanes illes de xais" territori danès, tot i que no membre de la UE, té selecció pròpia de futbol i Dinamarca continua jugant amb el seu nom sense que es fraccioni el país. Potser si citem el cas de la "col·lectivitat sui generis" de Nova Caledonia alguns centralistes (i estem parlant d'un territori que encara pertany a la República Francesa) s'espanten.
Vista aquesta exposició queda clar que, considerant que essent desig del poble català tenir la seva representativitat esportiva nacional és una decisió política espanyola la que ho impedeix. I que consti que les decessions esportives a les federacions ja no són sols esportives. La por resta en el fet que això fos una porta per a continuar demanant sobirania, allò que fa tremolar el govern de Madrid. Perquè és molt maco signar a les Nacions Unides que tots els pobles tenen dret a l'autogovern; mentrestant s'impedeix que les nacions que hi ha dins el propi estat puguin ni tant sols demanar convocar un referèndum. Els altres sí, però els "de casa" no!
Així que per si no és prou clar, avui vaig a veure com juga un amistós la meva selecció nacional; i continuarem somiant amb trencar el jou. Espanya vol organitzar un mundial o una eurocopa conjuntament amb Portugal? Perfecte si existeix la possibilitat que la final a Madrid sigui Catalunya - Espanya i després d'escoltar Els Segadors com el nostre himne nacional la guanyin els meus, que sempre serà Catalunya!
Perquè som i serem!!!
3 comentaris:
Tinc foc a les venes.
No entenc tanta hipocresia i tanta tonteria de fragmentació del país. Potser tenen por de quedar-se sense equip espanyol, no oblidem la quantitat de catalans que el formen.
Tampoc no entenc aquells que es creuen molt cultes -periodistes, polítics...- i no saben ni què és una nació i sé que no ho saben perquè no "creuen" que Catalunya ho sigui. Quan entendrà la població que això no es tracta de creure-s'ho o no, sinó que és així i prou? Les definicions als llibres d'història estan per alguna cosa i com va dir moltes vegades seguides perquè a tothom li quedés ben clar la meva profe d'història de Batxillerat: Catalunya és una nació. Catalunya és un país petit.
Evidentment aquest vespre estarem animant el nostre equip, plogui, nevi, pedregui o el que sigui!
I que em diguin que el meu país no és Catalunya...que m'ho diguin...
Hola Natxo,
Sí que és llàstima que hi hagi tanta tonteria en contra d'una selecció catalana i tal com tu dius al Regne Unit ningú dubte de que existeixi l'ànglesa, escosesa...
Però som molt lluny per desgràcia de ser així de civilitzats, ja que tot alló desconegut provoca por.
Aquests dies ha hagut una trista notícia de la mort d'un jove en un sopar d'empresa doncs ell, sense saber-ho, va menjar nous i n'era al·lèrgic. Ja sé que són dues coses molt diferents però vaig recordar que fa molts anys a una botiga-restaurant a una zona rural a Anglaterra hi havia pastissos i un posava que contenia nous.
Són coses molt diferents, ja ho sé, però que passin coses com les que passen al segle XXI en aquesta banda d'Europa em fa tristesa per la manca de transigència i de cultura desgraciadament tan generalitzada.
I vinga, a dinar!!
No creia que aquest fil arribés fins aquí, però aquesta és la gràcia de les converses obertes.
Cert que quan vaig estar al UK em semblà excesiu el fet d'avisar que una ampolla de llet contenia llet; però sí que és certe que són molt més civilitzats culturalment en moltes coses, i aquesta és un exemple. En d'altres deixen molt que desitjar.
Publica un comentari a l'entrada