Estimar una llengua és defensar-la i això implica fer-ne un bon ús

Molt he estimat i molt estimo encara escrivia Martí i Pol. L'amor, l'estimació, l'afecte es poden, i cal fer-ho, sentir per persones, ens i conceptes abstractes. Avui vull parlar de l'amor a la llengua. Tot i dir-ho en singular, en aquest cas em refereixo a la llengua que hom senti com a pròpia, em refereixo a totes les llengües parlades (ara, avui o demà).

Una llengua és un vehicle de comunicació, és un dels súmmums de l'evolució: la capacitat de transmetre informació, tant referent a conceptes reals com abstractes. Cada llengua pertany als seus parlants, al poble que en fa ús d'ella i del que és representant ja que una llengua és l'esquelet d'una cultura. Un poble pensa, parla, fa ciència i filosofa, crea art, ja sigui escrit, amb imatges o abstracte, cuina i simplement passa el temps en i amb aquest idioma. Ara bé, l'estima es demostra en l'ús, en el bon ús de la llengua. Perquè la llengua, quelcom plàstic i viu necessita d'una normativització.

Crec en la necessitat de normativitzar les llengües, no tancar-les amb clau i forrellat, però sí mantenir una estructura organitzada per a preservar-la en la millor de les condicions possibles; sense oblidar que les llengües evolucionen constantment.

Ara bé el cas de les llegües amb pocs parlants o aquelles llengües que es veuen sota la pressió de les llengües majoritàries per ésser un àmbit multi-lingüístic requereix una cura especial en la seva defensa i conservació que òbviament només pot fer-se des de l'estimació.

Com a persona nascuda a Barcelona, xarnego, tinc la sort d'ésser bilingüe de naixement. Des de ben petit em varen ensenyar que havia d'aprendre a la perfecció, si això és assolible, l'ús d'ambdues llengües (després apareixeria una tercera en el joc) i sempre he tractat de fer-ho. És per això que cada dia m'esforço en millorar el meu nivell en ambdós idiomes. Això sí, sento a llengua del meu país el català, i, considerant les vicissituds que ha hagut de patir, trobo que la seva defensa i lluita per un bon ús és encara més necessari.

I ens estimem el català perquè nosaltres som la llengua. Hi hagué qui digué que mai es podria fer física quàntica en català, avui tenim un sincrotró a Catalunya i moltes persones vinculades utilitzen el català. Hem patit prohibicions per parlar la nostra llengua, i tot i això la mantenim viva. Però no ens podem conformar amb que sobrevisqui, cal que tingui bona salut, i no una mala salut de ferro. Això significa que cal no simplement parlar el català, cal parlar-ho bé. I cal escriure'l, i cal escriure'l bé. No hi ha excusa possible.

I els fet demostren que és possible. Jo ho vaig viure a casa meva: mon pare, nascut l'any quaranta, rebé tota la seva educació en castellà (i era fill d'aragonesos) però ell aprengué el català al carrer i ja de gran es va preocupar d'aprendre a escriure correctament la seva llengua: perquè com a nascut a Barcelona ell sempre va pensar que la seva llengua era el català. Si preferiu exemples il·lustres, el pregoner de les proppassades festes majors de la capital catalana també recordava com havia rebut tota la seva educació en castellà, ara bé, avui en dia arquitecte i poeta en ambdós idiomes, català i castellà. I podríem citar el poeta i dramaturg Àngel Guimerà, nascut a Santa Cruz de Tenerife, tot i que educat a El Vendrell en castellà, llengua en la que s'inicià com a versificador. Emperò, acabà, per voluntat pròpia tenint el català com única llengua d'expressió i essent una de les més importants veus de la nostra dramatúrgia.

El que desitjaria transmetre amb aquest escrit és la idea que no trobo excusa per no tractar de fer un bon ús de la llengua, parlada i escrita, en tot moment i en tota situació.

Avui tenia intenció d'oferir-vos un escrit referent a l'amor a la llengua i de la necessitat de defensar-la i del bon ús, i així us l'he mostrat, però avui m'he trobat amb una reflexió del gran Gaziel, que he trobat com a il·lustració del mot d'avui de rodamots, que trobo molt relacionada:

De veritables filòlegs, la Secció Filològica [de l'Institut d'Estudis Catalans] no en tingué més que dos: un, que era pur instint i voluntat indomtable, però de formació anàrquica i tempestuosa, el mallorquí mossèn Antoni Maria Alcover; i l'altre, fred, precís, rigorós i científic, el barceloní Pompeu Fabra. Tots els altres d'aquell temps, poetes o escriptors eminents, eren, però, més fets per decorar una acadèmia de les que fan bonic i vesteixen un país, com la francesa i l'espanyola, que per posar en surada, com diuen els pescadors, i dotar de veles noves i fortes, que la portessin a navegar altre cop pel món culte, una llengua que feia aigües d'abandó per tots costats: la nostra llengua catalana.
• Gaziel, Tots els camins duen a Roma. Memòries (1893-1914), vol. II (Barcelona: Edicions 62, 1981)

Si no volem acceptar la necessitat d'aprendre cada dia a tractar acuradament la nostra llengua, si no ens esforcem per fer-ne un bon ús d'ella simplement serem com aquest acadèmics decoratius. I els elements decoratius no salven una cultura, cal art i ciència, que en aquest cas és parlar i escriure totes i tots correctament la nostra llengua. No hi ha excuses: si estimes Catalunya i el català has de voler parlar i escriure correctament la seva llengua.

La primera imatge és la molt literària Senyera que dissenyà Tàpies. La segona és una maca imatge trobada en un blog que il·lustrava la llachiana cançó del Viatge a Ítaca.