Diuen que en aquesta vida el got es pot veure mig buit o mig ple, suposo que depèn de la quantitat de copes que el cos ja dugui: així que de vegades cal pensar: millor buidem el got, l'omplim novament i gaudim d'aquesta nova copa. Això és el que cal que faci l'Espanyol. Bé, possiblement, i seguint amb el símil de barra de bar, ara toca dormir, passar la borratxera i agafar forces per una nova trobada agradosa amb els amics. Es mira enrera per saber quina és la senda que hem caminat i així fermar el camí que seguirem.
Aquesta setmana es parla molt de la derrota enfront dels merengues. Sí, és cert, un 5-0, tot i que sigui al Bernabéu, fa mal. I per molt previsible que sigui una derrota en feu blanc, la imatge mostrada pel nostre equip distà molt d'ésser la que desitjávem: no vàrem ésser nosaltres, i aquest és el greu problema. Bé, aquest és part del problema, ja que és la quarta jornada d'enfonsar el cap sota l'ala (sí, són cinc les jornades sense guanyar). Tot i això, cal veure que estem enganxats encara al somni europeu (però l'abisme és proper i millor no contemplar-lo). Ara bé, molt hem parlat, o molt han parlat aquells que habitualment no en parlen de nosaltres, respecte el partit al camp del Real Madrid, i cal veure que amb un plantejament que podia ésser força encertat, fins el minut vint-i-tres i, especialment, amb el segon gol, no ens sortí com a San Mamés i sí com a CornePrat la temporada passada contra l'enemic. A més a més, homes que són i han d'ésser referents no estan en el seu millor moment futbolístic.
Molt hem parlat de la joventut, amb les virtuts i desaventatges que això comporta, del nostre equip; així com del nostre estil de joc, que cada vegada que "renunciem" a ell ens demostra que si és el nostre estil de joc cal que ho sigui constantment, deixem els experiments pels investigadors (si se'ls permet encara seguir investigant) o pels amics el diumenge a l'hora del vermut amb la gasosa. Així que cal tornar a treballar en la línia de recuperar el nostre estil de joc, i demostrar-ho davant el Rayo aquest diumenge, novament en sessió matinal.
El partit de diumenge és l'escenari perfecte per poder-ho fer ja que fou, precisament, contra el Rayo, i estrenant horari, quan començaren els bons resultats a la primera volta, ja que si no comptem el primer partit (jugat al gener) els resultats són molt similars en ambdues rondes. Així que toca treure desfer-se de plors i respirar a fons per agafar força i tornar a volar fins les alçades.
Ara arriba el moment que Cornellà-El Prat torni a ésser un fortí d'on no poden escapar-se més punts, l'afició continuarà donant el seu incomparable alè i així ajudant els nostres jugadors a arribar allà on desitgem tots plegats. No serà fàcil, la història dels últims anys ens demostra que derrotes consecutives a casa han arribat just quan més necessitàvem mantenir les bones sensacions en el nostre estadi per somniar amb el continent; però, d'una vegada!, toca trencar aquesta ratxa. Cal que tots hi confiem i treballem per fer-ho possible.
Crec que no fóra el més assenyat saltar per la borda, jo penso que encara resta temps per redreçar el curs i aconseguir que el nostre vaixell arribi, per fi!, al port desitjat. Tothom a coberta que resta feina i ho podem assolir. Si som capaços de capejar la tempesta podrem aprofitar els vents i tornar al nostre rumb marcat en el llibre de ruta.
A més a més, per fer la jornada més rodona, vaig poder tornar a retrobar-me amb algunes de les persones amb les que vaig descobrir la gran nació que és el País de Gal·les, la mateixa nit que el gran amulet, el drac dorment que algun dia despertarà per guiar-nos per un millor futur, com a penjoll tornava al meu coll.
