Una de les meves últimes passions descobertes és el seguiment de la navegació d'altura, sempre hi havia hagut una atracció per la mar, però des de fa anys va en augment i molt especialment des de les meves èpoques treballant al Consori el Far i des de l'aparició de la Barcelona World Race.
Això ha fet que els meus amics i seguidors tant a facebook com a twitter hagin pogut seguir voluntàriament o no la regata.
Aquest matí, a tres quarts de nou, era al Portal de la Pau per poder gaudir (ja que malauradament, per motius professionals, la primera vegada no hi vaig poder ser-hi) de l'arribada dels vencedors de la Barcelona World Race. La terrible calma que hi havia a la Mediterrània havia fet que l'arribada s'anés retardant. I així ha continuat. Finalment, a les 10 hores, 20 minuts, 36 segons GMT (dues hores més a Barcelona) ha creuat la línia d'arribada i ha pogut fer cap on l'estàvem esperant.
Pot semblar mentida, però veient per la pantalla gegant instal·lada al moll com intentava solcar les últimes milles gairebé sense vent, tot un cúmul de sensacions em recorrien: des de la satisfacció d'estar vivint un moment esportivament important, fins al fet de saber que ja havien tornat sans i estalvis aquests herois del segle XXI. Recordava les imatges viscudes, tant per ells com per la resta de regatistes que encara són a altra mar i dels que han hagut de deixar la competició, i això em feia sentir joia, estremiments i fins i tot un punt d'enveja (com gairebé després reconeixeria quan uns joves periodistes de BTV s'han apropat a fer-me unes preguntes: i entre l'amor a la mar i l'admiració per aquests esportistes responia que sí m'agradaria poder fer el que ells fan, tot i que la meva parella no opina el mateix).
Ha sigut satisfacció i admiració, conjuntament amb la joia de la victòria, el que sentíem quan han recollit l'amarra simbòlica de la ciutat i encara més quan han amarrat el vaixell. Ja havien tornat, i victoriosos.
Ha sigut una llàstima no poder comptar avui amb una càmera de fotografies de qualitat però tot i així hem fet unes quantes instantànies de l'arribada. I a més a més he pogut aconseguir l'autògraf dels dos guanyadors (Jean-Pierre Dick i Loïck Peyron) així com de Jean Le Cam i de Kito de Pavant. Encara resten, emperò, 9 (esperem-ho!) arribades.
El cert és que ha sigut un bon matí per encetar el final d'aquesta apassionant Barcelona World Race. Demà, arriben els olímpics del Mapfre.
P.S.: encara he de revisar les fotografies d'avui...
2 comentaris:
"...sí m'agradaria poder fer el que ells fan, tot i que la meva parella no opina el mateix)"
És cert, la teva parella no opina el mateix. De fet, pobre de tu que marxessis a fer la volta al món!! L'única manera de poder-ho fer seria si jo anés amb tu... i ja saps la por que em fan les onades...! Però he de reconèxier que seria tota una aventura i que, malgrat els moments de por extrema, estic convençuda que m'encantaria.
Espero pel teu bé, que avui no hagis oblidat la crema protectora... que sembla que no, però en dies de núvols el Sol també crema!
:D
Si haguéssim fet vela des de petits potser haguéssim acabat com en Dominique i la Michelle (llàstima que en aquesta ocasió no hagin pogut acabar la BWR).
El fet cert és que seria una experiència molt intensa, dura i enriquidora; però que òbviament, com amb tu amb ningú.
Avui per l'arribada de l'Iker i el Xabi ja he sortit amb la crema a la pell. I sí, també he aconseguit els seus autògrafs.
Publica un comentari a l'entrada