Sitges 2010 (valoració pelis vistes)

Ara que ja s'ha acabat la 43a edició del Sitges Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya volem fer una mica de valoració de l'experiència personal.

No parlaré dels premis del jurat perquè sols he pogut passar dues nits, sols comentaré les vivències d'aquest últim cap de setmana.

Com a valoració primera: hem pogut gaudir molt més que l'any passat (primera nit, segona nit).

Divendres a la nit, sense poder anar al sopar dels 500 (companys del Clínic que marxen a l'edifici del CEK) vaig arribar a Sitges per anar amb mon germà a veure les pel·lícules del Retiro. Per horaris no podíem veure la nova versió de Let me in, així podrem encara gaudir del llibre i la versió original. El primer plat era We are the Night (Wir Sind die Nacht)precedida pel curtmetratge Dracula's Daughters vs Space Brains. Aquest és un homenatge, divertit, a les mítiques pel·lícules de sèrie B, i gairebé Z, de monstres, vampirs i éssers "estranys". Un encert. El problema era la manca de subtítols, que entre que era en "americà" i els meus problemes otorrínics i acústics des de fa dies feien una mica difícil seguir els diàlegs, sort que tampoc calien gaire... La pel·lícula podríem qualificar-la d'interessant. O si més, de millor del que esperàvem, especialment vist el moment de la festa gairebé inicial. Tot i que previsible, i una mica "video-clipera", no estava malament. Podreu jutjar quan arribi a les sales.

Després arribava la Marató de Midnight X-Treme. El problema era que al sortir del cinema per tornar a fer la cua, aquesta era considerable; així que ens tocà haver de pujar a les butaques de la planta superior, que no són tan còmodes, què hi farem.

Una vegada fetes les presentacions per l'Àngel Sala, comencem amb el curt Last Seen Wearing, amb el mateix problema de no presentar subtítols. Això no és excusa: fou dolent. Omissible. Després el curt Quédate conmigo. Molt bo, la veritat és que em va agradar força (i semblà que al públic també).

I ara les pel·lis. Primer, el gran plat de la nit, la nova versió de la mítica rape&revenge, estrenada l'any 78 a Sitges, I spit on your grave. Tot anava com una seda quan de cop, a la tercera bobina, desapareix el so. Merda! Sembla que la bobina és defectuosa. Després d'una estona tensa, es continua amb el segon plat: The violent Kind. Una anada d'olla que no em va acabar de convèncer (a mon germà tampoc, la veritat és que hem tornat a coincidir en les valoracions). Més enllà d'algun moment interessant, el film no es salva.

Després d'això, el director del festival ens informa que han aconseguit una còpia en dvd (suposo que les que els envien i a partir de les que ells selecciones les pelis) de l'anterior. Així que podríem continuar veient-la. Òbviament deien que tot i no ésser un problema generat per ells, demà tornarien els calés a qui passés per taquilla, però com a mínim podríem acabar de veure la pel·lícula. La veritat que la diferència de qualitat d'imatge es notava (i el nom inserit constantment al centre de la imatge molestava una mica). Sigui com sigui vàrem poder veure la pel·lícula sencera i confirmar que només per veure aquesta pel·lícula ja mereixia la pena el viatge fins la vila costanera i perdre hores de son. (Ara tinc moltes ganes de veure l'original, pel·lícula de culte que aquí s'estrenà com La violencia del sexo). Molt bona. M'agradà molt.

A continuació, ara ja en els seient de la part inferior, veuríem The final. La valoració seria "gairebé". La proposta és molt interessant, però hi ha quelcom que fa que no rutlli del tot. Tot i això, una pel·lícula interessant.

Així tornàvem cap a casa per arribar a les 8:25 per dormir una mica que ens esperava una altra jornada ben llarga i amb moltes coses a fer.

Per dissabte ens havíem reservat la Marató de cloenda. Per horaris, tot i que després, havent patit l'hora de retard per iniciar-se vàrem comprovar que hagués set possible, no vàrem anar a la sessió al retiro d'una de les pel·lis que més ganes tenia de veure: A Serbian film. Esperem, tot i que sembla força complicat, que arribi sencera a les sales comercials o l'haurem de cercar a la xarxa. També havíem hagut d'abandonar, tot i que mon germà, que era a la vila sí la pogué veure, Metrópolis.

Començàrem amb el nou curtmetratge de Manolito Vázquez. Ara no recordo el nom, lògic: oblidable.

La primera pel·lícula era Mother's Day, un altre remake. Em va agradar. Trobo que està ben rodada i que aconsegueix perfectament el que desitja. També arribarà a les sales i ho podreu comprovar. Després, I saw the Devil. També força interessant. Rebuscada, lenta, densa i en certs moments dura, és un treball molt recomanable (si t'agraden les temàtiques d'assessins en sèrie i de revenja). I per finalitzar Detective Dee and the Mystery of Phantom Flame. Tot i no ésser cap enamorat de les pel·lis d'arts marcials aquesta, que no ho és, és una barreja traçuda de molts gèneres però en té força, és bastant bona.

Així, i havent patit el cansament durant l'emissió, fèiem cap a Barcelona on arribàvem a les 10:30 del matí.

Així que la valoració, amb aquest breu resum, de l'edició d'enguany és molt positiva. Ara esperant l'arribada de l'in-edit i el Sitges de l'any vinent.

Com a curiositat dir que he pogut tenir a les meves mans l'edició, per fi, del mític llibre de Jack Torrance No por mucho madrugar amanece más temprano.

Estimar una llengua és defensar-la i això implica fer-ne un bon ús

Molt he estimat i molt estimo encara escrivia Martí i Pol. L'amor, l'estimació, l'afecte es poden, i cal fer-ho, sentir per persones, ens i conceptes abstractes. Avui vull parlar de l'amor a la llengua. Tot i dir-ho en singular, en aquest cas em refereixo a la llengua que hom senti com a pròpia, em refereixo a totes les llengües parlades (ara, avui o demà).

Una llengua és un vehicle de comunicació, és un dels súmmums de l'evolució: la capacitat de transmetre informació, tant referent a conceptes reals com abstractes. Cada llengua pertany als seus parlants, al poble que en fa ús d'ella i del que és representant ja que una llengua és l'esquelet d'una cultura. Un poble pensa, parla, fa ciència i filosofa, crea art, ja sigui escrit, amb imatges o abstracte, cuina i simplement passa el temps en i amb aquest idioma. Ara bé, l'estima es demostra en l'ús, en el bon ús de la llengua. Perquè la llengua, quelcom plàstic i viu necessita d'una normativització.

Crec en la necessitat de normativitzar les llengües, no tancar-les amb clau i forrellat, però sí mantenir una estructura organitzada per a preservar-la en la millor de les condicions possibles; sense oblidar que les llengües evolucionen constantment.

Ara bé el cas de les llegües amb pocs parlants o aquelles llengües que es veuen sota la pressió de les llengües majoritàries per ésser un àmbit multi-lingüístic requereix una cura especial en la seva defensa i conservació que òbviament només pot fer-se des de l'estimació.

Com a persona nascuda a Barcelona, xarnego, tinc la sort d'ésser bilingüe de naixement. Des de ben petit em varen ensenyar que havia d'aprendre a la perfecció, si això és assolible, l'ús d'ambdues llengües (després apareixeria una tercera en el joc) i sempre he tractat de fer-ho. És per això que cada dia m'esforço en millorar el meu nivell en ambdós idiomes. Això sí, sento a llengua del meu país el català, i, considerant les vicissituds que ha hagut de patir, trobo que la seva defensa i lluita per un bon ús és encara més necessari.

I ens estimem el català perquè nosaltres som la llengua. Hi hagué qui digué que mai es podria fer física quàntica en català, avui tenim un sincrotró a Catalunya i moltes persones vinculades utilitzen el català. Hem patit prohibicions per parlar la nostra llengua, i tot i això la mantenim viva. Però no ens podem conformar amb que sobrevisqui, cal que tingui bona salut, i no una mala salut de ferro. Això significa que cal no simplement parlar el català, cal parlar-ho bé. I cal escriure'l, i cal escriure'l bé. No hi ha excusa possible.

I els fet demostren que és possible. Jo ho vaig viure a casa meva: mon pare, nascut l'any quaranta, rebé tota la seva educació en castellà (i era fill d'aragonesos) però ell aprengué el català al carrer i ja de gran es va preocupar d'aprendre a escriure correctament la seva llengua: perquè com a nascut a Barcelona ell sempre va pensar que la seva llengua era el català. Si preferiu exemples il·lustres, el pregoner de les proppassades festes majors de la capital catalana també recordava com havia rebut tota la seva educació en castellà, ara bé, avui en dia arquitecte i poeta en ambdós idiomes, català i castellà. I podríem citar el poeta i dramaturg Àngel Guimerà, nascut a Santa Cruz de Tenerife, tot i que educat a El Vendrell en castellà, llengua en la que s'inicià com a versificador. Emperò, acabà, per voluntat pròpia tenint el català com única llengua d'expressió i essent una de les més importants veus de la nostra dramatúrgia.

El que desitjaria transmetre amb aquest escrit és la idea que no trobo excusa per no tractar de fer un bon ús de la llengua, parlada i escrita, en tot moment i en tota situació.

Avui tenia intenció d'oferir-vos un escrit referent a l'amor a la llengua i de la necessitat de defensar-la i del bon ús, i així us l'he mostrat, però avui m'he trobat amb una reflexió del gran Gaziel, que he trobat com a il·lustració del mot d'avui de rodamots, que trobo molt relacionada:

De veritables filòlegs, la Secció Filològica [de l'Institut d'Estudis Catalans] no en tingué més que dos: un, que era pur instint i voluntat indomtable, però de formació anàrquica i tempestuosa, el mallorquí mossèn Antoni Maria Alcover; i l'altre, fred, precís, rigorós i científic, el barceloní Pompeu Fabra. Tots els altres d'aquell temps, poetes o escriptors eminents, eren, però, més fets per decorar una acadèmia de les que fan bonic i vesteixen un país, com la francesa i l'espanyola, que per posar en surada, com diuen els pescadors, i dotar de veles noves i fortes, que la portessin a navegar altre cop pel món culte, una llengua que feia aigües d'abandó per tots costats: la nostra llengua catalana.
• Gaziel, Tots els camins duen a Roma. Memòries (1893-1914), vol. II (Barcelona: Edicions 62, 1981)

Si no volem acceptar la necessitat d'aprendre cada dia a tractar acuradament la nostra llengua, si no ens esforcem per fer-ne un bon ús d'ella simplement serem com aquest acadèmics decoratius. I els elements decoratius no salven una cultura, cal art i ciència, que en aquest cas és parlar i escriure totes i tots correctament la nostra llengua. No hi ha excuses: si estimes Catalunya i el català has de voler parlar i escriure correctament la seva llengua.

La primera imatge és la molt literària Senyera que dissenyà Tàpies. La segona és una maca imatge trobada en un blog que il·lustrava la llachiana cançó del Viatge a Ítaca.