avui he vist que hi ha qui s'ha atrevit, i òbviament ha fracasssat en l'intent, de cantar una cançó de "La Más Grande"... a més, des de fa molts i molts anys (jo era molt petit) em vai' enamorar d'aquest tema (si algú en té cap mena de dubte que pregunti al meu estimat amic Miguel Ángel "Michel" -pronunciï's a la francesa- Caamaño; que l'escoltà unes quantes vegades durant la carrera).
Val a dir que a més de la seva immensa veu la lletra és sublim.
Aquí us deixo una actuació.
Se nos rompió el amor
de tanto usarlo
de tanto loco abrazo
sin medidas
de darnos por completo
a cada paso
se nos quedó en las manos
un buen día
Se nos rompió el amor
de tan grandioso
jamás pudo existir
tanta belleza
las cosas tan hermosas
duran poco
Jamás duró una flor
dos primaveras
me alimenté de ti
por mucho tiempo
nos devoramos vivos
como fieras
Jamás pensamos nunca en el invierno
pero el invierno llega
aunque no quiera
y una mañana gris
al abrazarnos
sentimos un crujido
frío y seco
cerramos nuestros ojos y pensamos
Se nos rompió el amor
de tanto usarlo
2 comentaris:
ole, ole y ole!
No l'havia sentida ni llegida mai i m'ha ENCANTAT!!
(tinc un dubte, aquest amic teu que es diu Caamaño, no serà parent de l'Aureli Caamaño que coordina el puto CAP a la UB??? dios... )
Ptons
m'esperava més aviat crítiques per penjar una cançó com aquesta; però sempre m'ha agradat... de fet era una de les candidates per un dels espectacles que estic planejant.
Sobre lo dels Caamaño no crec que tingui cap relació.
Publica un comentari a l'entrada