dimecres, de maig 07, 2008

d'enamoraments...


L'obra que veieu és Safo i Faon de Jacques Louis David. Per vore-la en viu i en directe hauríeu de 'nar fins e Leningrad, perdó, St Petersburg i visitar l'Ermitage
Aquesta preciosa obra, que fou criticada -hi ha masses cecs que ho són perquè no volen vore- representa l'últim encontre de la gran poetessa amb Faon, de qui ella era enamorada. Veiem com ella abanona la lira, la deixa a les mans del déu de l'amor, qui podria interpretar la peça que ella era escrivint -el pergamí que hi ha a les seves cames-. Ell sembla l'igual a déu... De fet veiem en els dits d'ell com l'acarona amb tendressa d'amor; però... la llegenda diu que l'amor d'ella no fou recíproc per això marxà fins la roca de Léucade i féu el que tots els enamorats feien des d'allà: saltar per llevar-se la vida...
¿Per què parlar avui d'aquesta història d'una de les més grans artistes i d'un quadre que ens parla d'una de les seves aventures amoroses? Llegiu aquí ho sabreu...
la idea és fer reflexionar sobre com arriba l'amor i com pot marxar i de les seves conseqüències...
Tot és conseqüència de qui de sobte apareix com un esperit un dia a la teva vida i al dia següent et lleves i t'adones que has somiat amb ella... i el pitjor de tot és saber que només la podràs veure en somnis i mai més a la vida real...
us heu enmaorat mai de cop?
heu sentit que l'amor us llevava la vida?
heu sentit mai que esteu patint un amor imposible?

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Me ha encantado el texto. Nunca me ha pasado algo así, tan intenso y repentino. Debe ser bonito sentir así, bonito... pero agotador.

Reich

MrTorture ha dit...

merci por ehcarle una ojeada al texto.

sí, puede parecer bonito (aunque pueda ser la versión poetizada y con el desmesurado dramatismo de un yonki del amor); pero más que agotador es doloroso... te das cuenta que todo tú desapareces en cada uno de los pasos que ella da al alejarse, aquí sabes que es cierto, para siempre... cada una de las huellas eres tú mismo vencido por la marea.

aunque claro, te permite descubrir que la vida puede ser maravillosa; el amor duele, pero es que vivir duele, es un camino hacia la muerte, así que vivámosla con fruición... que es muy fácil decirlo es como querer obviar los problemas simulando no verlos).

creo que me he perdido en mi propio divagar...

es un sentimiento hermoso, pero en el que te hundes por momentos...