La setmana passada vai' gaudir de la versió que el Hermann Bonin ens oferia d'aquesta obra de Joan Maragall.
El lloc era el millor posible: el teatre Grec de BCN. L'obra fou molt interessant; tot i que la concessió populista canviant el comiat final entre els protagonistes no crec que fora gaire afortunada. Tot i això, us recomano que si a partir del stembre entra en temporada, 'neu-la a vore.
Però volia referir-me al personatge de Nausica. A tot allò que representa; tant des de l'original homèric, com des de l'obra de Goethe que serví d'inspiració -molt relativa, ja que el gran "romàntic teutó imagina una relació molt passional éssent la catalana molt més "serenament de paraula"- al nostre gran poeta. La filla del rei dels feacis és la redempció d'un heroi; és l'exaltació de la joventut davant la serenor i claredat de la sàvia vellesa. És la redempció dels pecats de l'heroi mitjançant la paraula en el seu grau més diví: la poesia; mentre ella renuncia a l'heroi purificant el seu amor. Així, ell, per fi!, deixarà de patir les conseqüències de l'ira del senyor de la mar i podrà tornar a la seva estimada Ítaca. Mentre Nausica ha sigut la seva llum per poder realitzar-ho i destil·larà l'amor imaginari en qualsevulla cosa que pugui ésser real; li ha donat camí.
Potser només és una fantasia podructe d'una ment malaltissa; però no us sembla una paràbola de la nostra vida?
¿no cerquem enamorar-nos d'un heroi -o heroïna- o cal redemir-lo de la fúria dels déus per trobar, sols mitjançant la paraula, el camí que ens guiarà a la nostra pròpia Ítaca?
cançó del dia: First we take Manhatann (Leonard Cohen)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada