Ahir 1 d’octubre es va dur a terme, diguin les mentides que diguin certs personatges d’ignominiosa figura, el referèndum d’autodeterminació de Catalunya. Malgrat l’acarnissament de les forces d’ocupació de l’estat espanyol vers la ciutadana que exercicia el seu legítim dret al vot, les vergonyants circumstàncies de persució de les urnes, els intents telemàtics per evitar que es pogués dur a terme la jornada refrendària; tot i això, la ciutadania va votar i va expressar la seva voluntat.
Donades les especials circumstàncies cal ser molt curosos per interpretar els resultats. En primera instància, recordar que havent estat cridada tota la ciutadania a participar del referèndum i segons la llei que el vehicula, el resultat és vinculant; per tant, la victòria del sí és, resultats en mà, inapelable. Ara bé, si algú vol mirar els resultats tractant de fer una mica de política ficció i inferir els possibles resultats si el bàndol unionista hagués decidit participar, pot deduir que la victòria del sí és a tocar o ja s’assoleix. Només cal fer números: sobre un cens total de poc més de 5 milions de votants, la majoria es situa als voltants dels 2 milions i mig; és cert, els 2 milions de vots favorables al sí no hi arriben, i no, no diré que la guàrdia vil s’incautà de mig milió de paperetes, però un cert número que, cal deduir, engruixen el resultat favorable a l’autodeterminació sí, ara bé, no podem obviar que molt elevada que acabés essent la participació, no arribaria al 100% del cens, ergo, el nombre de vots per assolir la majoria disminueix. Els anys de repressió ideològica i de persecució de allò amb flaire catalana donen els seus fruits.
Sigui com vulgui, el MH President de la Generalitat ja va anunciar, acompanyat de tot el Govern, que una vegada coneguts els resultats s’iniciarien al Parlament els tràmits prevists a les lleis del referèndum i de transició nacional; això és declarar la independència de Catalunya. Suposo que tots som conscients que això comportarà una reacció del gobierno del Reino de España que passarà per articular, ara sí parlamentàriament, l’article 155 de la constitució espanyola per escapçar el govern català i poder detenir el president Puigdemont i col·laboradors; que, “per garantir la seguretat nacional i social”, treuran l’exèrcit als carrers i tornarem a tenir el pais ocupat com en temps del comte-duc d’Olivars. I, aquí, ara sí, és on entrarà en joc la Unió Europea. Vist l’esdevingut ahir i amb les possibilitats que s’albiren a l’horitzó, hauria de fer una passa endavant i deixar d’escudar-se en el seu buit “és un afer intern” i si tant aboguen pel diàleg, exigir-lo. I l’única forma de fer-ho seria obligar els governs català i espanyol a seure i negociar una sortida a la situació ara; per tant, no hi ha més opció que pactar un referèndum vinculant d’obligat acatament.
Això o que la UE jugui a daus i decideixi veure què s’esdevé entre el “vagar per l’espai sideral” d’una Catalunya ja independent o la repressió dictatorial d’un estat membre de la Unió Europea vers part de la seva població per l’únic anhel de poder votar un referèndum d’autodetermació.
La resposta en breu. Mentrestant, demà, aturarem el país per reclamar democràcia i prou repressió.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada