Ha passat un any des de la multitudinària manifestació en que el poble català reclamà els seus drets legítims com a poble com a conseqüència de les retallades imposades per l'anacrònic Tribunal Constitucional del Reino de España a un estatut, sobradament retallat, aprovat en les càmeres legislatives i refrendat popularment.
I què? Què hem aconseguit des de llavors? Hem progressat com a nació, com a estat en l'objectiu últim d'assolir esdevenir un estat, única situació de salvaguarda de Catalunya?
La sensació és que no. No hem avançat gens. Ans al contrari sembla que les passes que s'han donat més aviat marxen en sentit contrari. Mentre continua la progressiva atomització de les esquerres i de l'espai independentista el govern de centredreta la Generalitat, autodenominat “dels millors”, pacta amb qui dugué l'estatut davant els tribunals. Hom no pot entendre què volen aquesta gent! Potser la seva visió és esdevenir, novament, clau de volta per la governabilitat a Madrid, per això continuen jugant a nedar i salvar la roba, tot sabent que possiblement hi haurà un canvi de rumb a la direcció espanyola. Ara bé, sembla com si els agradés recordar aquell fals axioma que diu “contra Franco estàvem millor”. Només hi ha un camí, i les passes que es donen no són encaminades cap a la fita.
Deia ahir el president Mas que l'autodeterminació és un procés llarg i per a pacients i perseverants. No sembla que hem sigut prou pacients? Portem gairebé dos-cents anys de dictadura castellana gairebé ininterrompuda contra la nostra nació (algun bell miratge dins les èpoques republicanes que poc fructificaren serien excepcions); i l'època democràtica (una democràcia sense el dret a decidir no és democràcia real) que ha demostrat que les vies autonomistes i federalistes són esgotades i impossibles a Espanya. Així doncs, encara hem de continuar perseverant pacientment en un tren que és en via morta i guiat per un maquinista més cec que la vaca?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada