Carta de la Colla de Diables i Diablesses de la Florida a la Coordinadora de Colles de Diables i Bestiari de Foc de Barcelona

Companys i companyes,

Des de la colla de Diables i Diablesses de la Florida us volem comunicar la nostra renúncia formal a continuar formant part com a colla de “ple dret” a la Coordinadora de Diables de Barcelona; i a continuació us en detallem els perquès.

Pensem, primerament, que totes les entitats que formem part de la Coordinadora de Diables de Barcelona, d’ara en endavant Coordinadora, hem de tenir els mateixos drets i deures i ens hem de sentir igualment protegides per part d’ella, cosa que no creiem que ara s’estigui fent.

No hem de caure en l’error d’acceptar allò que des de fora ens plantegen com a “única sortida viable” – i entenguis aquesta expressió genèricament – una i una altra vegada i retallar pels de dintre, els que treballem, tots i cadascun de nosaltres que ens aixopluguem en aquest gran paraigües que és Coordinadora. Doncs no entenem que això segueixi succeint.

No trobem lògic que la “cúpula” de Coordinadora no tracti per igual a tots els seus membres i ens vulgui fer combregar amb rodes de molí. Ja fa temps que les coses no s’estan portant pel camí que nosaltres, com a entitat, entenem com a correcte. Ja fa temps que tolerem. Ens hem implicat en projectes, hem estat participatius i hem donat més potser del que hem rebut, no venim a retreure res, ho hem fet perquè aquest és el nostre esperit, perquè ens agrada i perquè ens ho hem passat bé fent-ho; i no ho dubteu que ho tornaríem a fer. Lamentablement ens veiem amb l’obligació de dir PROU. D’aquí, aquest comunicat.

Reiterem però, els bons moments que hem passat amb tots i cadascun de vosaltres, i no voldríem que aquest document sigui una eina de incentivació per part de ningú. El que ens agradaria que fos és una eina de reflexió per part de les persones que estan a Coordinadora. Reflexió perquè entenem que quelcom s’està fent incorrectament.
També, i per acabar, dir que des de Diables i Diablesses de la Florida restem a la vostra disposició per a qualsevol aclariment, suggeriment o comentari que ens vulgueu fer arribar.


Atentament,


La junta
Diables i Diablesses de la Florida

la decisió de Florida

A l'assemblea general de la Coordinadora de Colles de Diables i Bestiari de Foc de Barcelona celebrada ahir 21 de juliol de 2011 es va produir la baixa voluntària com a membre de ple dret de la colla Diables i Diablesses de la Florida.

És aquesta una tràgica notícia per a l'entitat. La baixa d'una colla ens afebleix a tots i minva el potencial de la coordinadora. Malauradament, no és la única baixa soferta en els últims anys ja que Kabra Kabrons i Kabrones de L'Hospitalè també presentà la seva renúncia a ésser membre (marxa que m'afectà especialment degut a les circumstàncies).

Entenc plenament els motius adduïts per Florida (aquí podeu llegir la seva carta a la Coordinadora), els comparteixo. I a més a més em semblen absolutament correctes, lícites, legítimes i encertades les formes i els moments. Hi haurà qui argüirà que marxen perquè ja no poden gaudir activament, o no tan freqüentment, del correfoc de la Mercè. Afirmar això és no voler ésser coneixedor de la veritat, és voler negar-la i tergiversar-la. El fet que hagin pres aquesta decisió després de la problemàtica interna de la Coordinadora respecte el correfoc de les festes majors d'estiu de la capital catalana és circumstancial; demostra, desgraciadament per enèsima vegada en els últims temps, que la gestió i el govern de l'entitat no són els millors.

Aquest no és el lloc ni el moment per valorar en profunditat les actuals circumstàncies de l'entitat aglutinadora dels diables a Barcelona; avui és un dia per sentir-nos trists, tal vegada caldria parlar de dol, més que tràgicament com a previsió del futur que ens pot arribar, i demà ja valorarem què caldrà fer. Ahir fou una nit tràgica. Una entitat membre es veu obligada a marxar perquè ja no és sent integrada ni recolzada per l'ens. Una colla que ha demostrat la seva vàlua i el seu compromís amb la Coordinadora des del seu naixement participant en juntes, organitzant trobades, essent membres de comissions, muntant portes de l'infern, etc. És a dir, marxa una colla que ha sigut un membre actiu de l'entitat.

Avui us vull agrair tot el que heu fet per la nostra Coordinadora, perquè heu lluitat per fer-la millor sempre des del respecte i amb visió de futur i amb el compromís de qui s'estima la nostra cultura. Avui us vull desitjar el millor futur possible.

Espero que en un avenir no gaire llunyà podrem tornar a col·laborar i treballar plegats. Si més no, sé que continuarem gaudint de la nostra cultura i festa.

Companyes i companys, salut, foc i tabals!

Saber y Ganar (la meva participació)

Cal tenir present que el següent escrit fou redactat el dia després de la gravació del programa emès avui

Des de fa molt de temps, possiblement des dels seus inicis, he sigut seguidor del programa concurs Saber y Ganar que s'emet per La 2. Degut a les meves disposicions horàries (ja fossin estudiantils o laborals) l'he pogut veure molt menys del que hagués desitjat, tot i que ara, gràcies a les noves tecnologies, és més fàcil poder seguir-lo.

És un concurs amè i entretingut perfectament orquestrat i on per guanyar cal saber, cal tenir cultura i, com en tot concurs, de vegades cal una mica de sort. Això és el que ha permès que hagin sorgit “Magnífic@s” i “SuperMagnífic@s”, i el cert és que hom sempre les ha vist amb certa idolatria, com petits herois i heroïnes modernes. Els veies i t'agradava imaginar-te com devia ésser estar a la seva pell participant en el concurs.

Resulta que al final, i animat per tota una colla de persones importants del meu voltant, vaig decidir intentar participar. I ho vaig aconseguir. Vaig poder passar a formar part de la família de Saber y Ganar.

Si heu vist el programa d'avui ho haureu comprovat. També haureu comprovat que la meva estada haurà sigut breu, molt breu. Aquí ha jugat la sort i aquesta vegada no s'ha aliat amb mi. O no durant tot el programa. Les dues primeres proves han anat molt bé, però tant en “El duelo” com amb “El reto” no hem tingut la inspiració què sí hem tingut amb “La parte por el todo”. Què hi farem! Una llàstima. Desitjava -i molt!- poder haver estat molt de temps participant.

Desitjaria deixar constància d'un fet per mi molt important: ha sigut una experiència meravellosa; breu però màgica. He pogut descobrir com és l'interior del programa, com es fa i com es viu. I a més a més he comprovat la veracitat d'allò que diuen els concursants al marxar: et tracten de la millor manera possible, et sents a casa. És un goig ser-hi allà. Només tinc paraules d'agraïment a tot l'equip.

(Agraïment que vaig decidir mostrar a tot l'equip enviant-los un correu electrònic per manifestar-los-ho).

Sento, ho reconec, una mica de ràbia, de buidor interna per no haver pogut anar més enllà d'un únic programa. M'hagués agradat força més.

La meva última frase és d'ànims a Jero i Òscar perquè puguin arribar el més lluny possible; així com una forta abraçada a ambdós i a na Inma per l'afecte i estima mostrats.

Animeu-vos a participar o, si més no, a continuar gaudint d'un dels millors programes, no únicament concursos, de la televisió.

Moltes mercès.

P.S.: Demà, dia següent de l'emissió, podria aparèixer un nou text amb la visió que confereix el temps.

P.S.II: Crec que ha arribat el moment que em faci una samarreta amb el text escrit damunt la imatge on J.R. li diu a la seva dona: “Sue Ellen ets un pendó”.

*************************************************************

Debe tenerse en cuenta que el siguiente escrito fue redactado el día después de la grabación del programa emitido hoy.


Desde hace mucho tiempo, posiblemente desde sus inicios, he sido seguidor del programa concurso Saber y Ganar que se emite por La 2. Debido a mis disposiciones horarias (ya fuesen estudiantiles o laborales) lo he podido ver mucho menos de lo que hubiera deseado, pese a que ahora, gracias a las nuevas tecnologías, es mucho más fácil seguirlo.

Es un concurso ameno y entretenido perfectamente orquestado y donde para gabar se debe saber, se debe tener cultura y, como en todo concurso, a veces es necesario un poco de suerte. Esto es lo que ha permitido que hayan surgido "Magnífic@s" y "Supermagnífic@s", y lo cierto es que uno siempre los ha visto con cierta idolatría, como pequeños héroes y heroínas modernas. Los veías y te gustaba imaginarte como debia ser estar en su piel participando en el concurso.

Resulta que al final, y animado por todo un grupo de personas importantes de mi alrededor, decidí intentar participar. Y lo conseguí. Puede pasar a formar parte de la familia de Saber y Ganar.

Si habéis visto el programa de hoy lo habréis comprobado. También habréis comprobado que mi estancia ha sido breve, muy breve. Aquí ha jugado la suerte, y esta vez no se alió conmigo. O no durante todo el programa. Las dos primeras pruebas han ido muy bien, pero tanto en "El duelo" como en "El reto" no hemos tenido la inspiración que sí hemos tenido en "La parte por el todo". ¡Qué le vamos a hacer" Una lástima. Deseaba -¡y mucho!- poder haber estado mucho tiempo participando.

Desearía dejar constancia de un hecho para mí muy importante: ha sido una esperiencia maravillosa; breve pero mágica. He podido descubrir cómo es el interior del programa, como se hace y como se vive. Y además he comprobado la veracidad de eso que dicen los concursantes al irse: te tratan de la mejor manera posible, te sientes en casa. Es un placer estar allí. Sólo tengo palabras de agradecimiento a todo el equipo.

(Agradacimiento que decidí mostrar a todo el equipo enviándolos un correo electrónico para manifestárselo).

Siento, lo reconozco, un poco de rabia, un vacío interno por no haber podido ir más allá de un único programa. Me hubiese guestado mucho más.

Mi última frase es de ánimos a Jero y Òscar para que puedan llegar lo más lejos posible; así como un fuerte abrazo a ambos y a Inma por el cariño mostrado.

Os animo a participar, o, cuando menos, a continuar gozando de uno de los mejores programas, no únicamente concursos, de la televisión.

Muchas gracias.

P.S.: Mañana, día siguiente de la emisión, podría aparecer un nuevo texto con la visión que confiere el tiempo.

P.S.II: Creo que ha legado el momento de hacerme una camiseta con el texto escrito encuma de la imagen donde J.R. le dice a su mujer: "Sue Ellen eres un pendón".

Junta General d'Accionistes del RCDE

Avui dotze de juliol de 2011 es celebra Junta General d'Accionistes del RCD Espanyol de Barcelona SAD. Aquesta vegada, i després de l'última ampliació de capital, sí hi puc assistir i així ho faré.

Pel nostre club avui és un dia històric. Després de catorze anys en el càrrec el president ho deixa. Tot i la presentació de dues candidatures la distribució de les accions fa que ja sigui conegut el nom del seu successor.

Com en tot procés vital, el mandat de Daniel Sánchez Llibre és marcat per moments àlgids i moments gairebé per l'oblit. Des de la venda de casa nostra a Sarrià fins a l'arribada a la nova llar a Cornellà-El Prat passant pels anys d'exili a Montjuïc. Dues copes del rei, una final de UEFA i dos salvacions in extremis de l'infern i la tràgica pèrdua del nostre capità. Hem vist un reguitzell d'entrenadors que sembla que ara està fructificant en un projecte esportiu que sap mirar més enllà del ara mateix i estem tractant de treure profit de la joia de la nostra corona, el planter de Sadrià.

No vull glosar ni les virtuts ni els defectes de Dani, ja ho han fet i ho faran d'altres; el que sí que vull manifestar que tot i la delicada situació, especialment maldades en el cas de la nostra institució, cal ésser ambiciós i treballar per dissenyar un equip de futur. Som una institució imprescindible del futbol tant a casa nostra com a la lliga espanyola, i per aquest motiu cal lluitar per assolir tot allò que ens mereixem.

Avui es tornarà a demostrar que som RCDE som La Força d'un Sentiment.

P.S.: per molt que els molesti la nostra existència a tots aquells éssers inferiors que viuen i volen imposar el pensament únic continuarem essent un club clau a Barcelona i Catalunya.

Ara fa un any de la Manifestació del 10J

Ha passat un any des de la multitudinària manifestació en que el poble català reclamà els seus drets legítims com a poble com a conseqüència de les retallades imposades per l'anacrònic Tribunal Constitucional del Reino de España a un estatut, sobradament retallat, aprovat en les càmeres legislatives i refrendat popularment.

I què? Què hem aconseguit des de llavors? Hem progressat com a nació, com a estat en l'objectiu últim d'assolir esdevenir un estat, única situació de salvaguarda de Catalunya?

La sensació és que no. No hem avançat gens. Ans al contrari sembla que les passes que s'han donat més aviat marxen en sentit contrari. Mentre continua la progressiva atomització de les esquerres i de l'espai independentista el govern de centredreta la Generalitat, autodenominat “dels millors”, pacta amb qui dugué l'estatut davant els tribunals. Hom no pot entendre què volen aquesta gent! Potser la seva visió és esdevenir, novament, clau de volta per la governabilitat a Madrid, per això continuen jugant a nedar i salvar la roba, tot sabent que possiblement hi haurà un canvi de rumb a la direcció espanyola. Ara bé, sembla com si els agradés recordar aquell fals axioma que diu “contra Franco estàvem millor”. Només hi ha un camí, i les passes que es donen no són encaminades cap a la fita.

Deia ahir el president Mas que l'autodeterminació és un procés llarg i per a pacients i perseverants. No sembla que hem sigut prou pacients? Portem gairebé dos-cents anys de dictadura castellana gairebé ininterrompuda contra la nostra nació (algun bell miratge dins les èpoques republicanes que poc fructificaren serien excepcions); i l'època democràtica (una democràcia sense el dret a decidir no és democràcia real) que ha demostrat que les vies autonomistes i federalistes són esgotades i impossibles a Espanya. Així doncs, encara hem de continuar perseverant pacientment en un tren que és en via morta i guiat per un maquinista més cec que la vaca?

Demano perdó (Carta a l'Assemblea de la Coordinadora de Colles de Diables i Bestiari de Foc de Barcelona)

Demano perdó (Carta a l'Assemblea de la Coordinadora de Colles de Diables i Bestiari de Foc de Barcelona).

Amb aquest escrit vull demanar perdó pel meu inacceptable comportament a l'assemblea general ordinària de la Coordinadora de Colles de Diables i Bestiari de Foc de Barcelona d'ahir, trenta de juny de 2011.

No existeix justificació possible per haver sortit de la reunió tal i com ho vaig fer. La meva acció és una falta de respecte envers les i els representants de les colles i, per extensió, a les colles mateixes i molt especialment a la colla que tinc l'honor i l'orgull de representar; fins i tot a la junta, així com, òbviament, al personal del centre. És per aquest motiu que vull demanar i demano perdó per la meva acció.

S'hagués dit el que s'hagués dit i s'hagués fet com s'hagués fet, coadjuvat o no per altres factors, no pot justificar que m'aixequés irat i abandonés momentàniament la discussió. En havent defensat la importància del fons i de les formes encara es planteja més difícil la defensa d'aquesta reacció. Ni tan sols el malaurat fat que provocà que intentant asserenar-me -per això m'aixecava- no controlés adequadament la porta de sortida del centre pot ésser utilitzat com a excusa.

Sóc plenament conscient que tota la raó que tingués es perd amb aquesta aldarulla i em dol especialment haver perjudicat les persones que continuen lluitant per una entitat nostra millor.

Humilment demano perdó.

Natxo Barrau i Salguero

1 de juliol de 2011

Barcelona