boda reial? Acabem d'una vegada!

Durant aquesta setmana s'ha parlat molt, i encara es parlarà més, de les “noves princeses plebees” arran de l'enllaç entre l'hereu de l'hereu de la corona britànica, William Mountbatten-Windsor i la seva núvia d'origen de sang no blava, Kate Middleton. S'ha narrat des de totes les òptiques el procés de ventafocs (tot i que tampoc són tan humils els seus orígens) que ha patit la que podia esdevenir muller del rei de la Commonwealth; com així ho feren en el seu dia moltes de les actuals esposes d'hereus de les monarquies europees.

Emperò, crec que la pregunta veritable no s'ha plantejat: Per què? Per què es conserven les monarquies? No tenen cap utilitat -podem deixar per a historiadors, etnògrafs, antropòlegs, filòsofs i etòlegs la discussió si mai la tingueren- avui en dia. Sé que ara molta gent sortiria a donar tota una sèrie d'arguments caducs, maniqueus i sense cap base lògica i que altre gent se'ls creu per escoltats massa vegades; però que continuaran sense justificar la seva existència.

Així que mentre el món es divideix entre els que pateixen la crisi, els que l'han provocada, i els que en comptes de fer la seva feina i afavorir els primers es venen, novament, als segons seguirem veient mantenint-se algunes dinasties per la gràcia de Déu. Fa molt de temps que deia, no amb certa mala bava, que prefereixo mil vegades un president filo-feixista de la república triat per la societat

que un “campechano” rei col·locat allà vés a saber per quina meravella, suposadament gènica, de la polla o el cony dels seus progenitors.

Ara bé, també ens podríem preguntar la necessitat d'un cap d'estat per damunt del cap de govern...

fonts de les imatges: aquí, aquí, aquí i aquí.

perdó? un club un país?

En plena temporada dels no del tot correctament anomenats “clàssics” (ja en parlarem d'això en una altra entrada) ahir es va produir una nova entrada del culebrot, aquesta vegada, des de la sala de premsa. En aquesta entrada tampoc parlarem respecte del que digueren els dos entrenadors ni de les formes.

Sols vull plantejar una reflexió i una pregunta respecte el final de la intervenció de Guardiola. ¿Per què la referència al país i les seves caigudes i aixecades a més de la cita de Llach? Els agradi o no als culers no són la representació de la nació (per molt que hi hagi qui desitgi fundar un nou estat basat en un pensament únic); així que trobo que és una gran errada aquesta (enèsima vegada?) assimilació d'un equip de futbol a la representació d'un país (tractem de lluitar pel reconeixement de la selecció nacional).

Després de la reflexió, ara la pregunta. Aquesta va dedicada a totes aquelles persones culers que estaran criticant-me per la intervenció anterior i que torno a barrejar política i esport. Novament un torno a recordar que política és tot (ho aprendreu d'una maleïda vegada, inútils?). Voleu diferenciar el que és la Política de l'ars politica? D'acord, però llavors us vull escoltar criticar el vostre entrenador (sabeu que és humà i per tant no és perfecte?) per barrejar aquells conceptes que vosaltres heu criticat tant de les soflames polítiques, (per què sempre les critiqueu si són en una direcció concreta?) amb el futbol; que ja tinc els collons a punt d'esclatar per no poder afirmar que la selecció espanyola no és la meva (per molt perico que sigui) i haver d'explicar-ho a mentalitats tancades que sols opinen segons la seva pròpia caverna mediàtica.

sí ho volem (diem) però avui no toca...

Sembla que "l'avuinotoquisme" és el posicionament ideològic de CiU per tot allò que no apareix en el seu full de ruta.

Més enllà de les seves paraules respecte que les retallades són necessàries i no afectaran els mínims exigibles, com fer-ho amb un 10% de tisorada a la sanitat pública? Ah, sí, apuntem-nos tots a la privada. Com he pogut oblidar que un govern de centredreta sols espera dur el liberalisme econòmic sempre més enllà. Dèiem que més enllà de les seves paraules estan els seus actes. Així, per evitar discriminacions a les escoles pensem imposar l'uniforme i ara toca retallar la sisena hora. El següent pas serà acceptar que cal un batxillerat d'elit, i llavors recordaran que ells ja han propugnat per l'elitisme de classe i que continuen mantenint un nivell de concertació (amb un elevat grau confessional) desmesurat.

Doncs més enllà de tot això arriba el moment del posicionament nacional. I clar, es pot votar sí o no, o en blanc, o fer vot nul, però hom pensa que cal tenir una postura clara, que són partit de govern! Resulta que a les consultes, com no eren oficials, el propi govern que reclama que Catalunya ha d'aconseguir allò que és seu pot votar, si la seva consciència ho creu, a favor (sense imatges, això sí); però quan es demana des del nostre Parlament cal abstenir-se perquè l'important és el concert econòmic.

Que m'ho expliquin!

Em sembla molt bé anar a demanar el concert econòmic (sembla que ho han descobert ells quan hi havia qui ho demana fa més de deu anys), però no oblidem que tenen respecte nosaltres un deute econòmic històric i que mentre aquí cal delmar les finances, d'altres continuen xuclant de la nostra mamella; per això, es pot continuar demanant el concert econòmic ara mateix mentre es deixa clar que es vol fer el camí cap a la independència.

Ara bé, és aquest el vostre objectiu? No. No ho ha sigut mai i no ho serà mai. Ja ho va dir l'expresident Pujol: "Ja no tinc arguments contra la independència". Però clar, com l'objectiu es mantenir-se en la posició de clau de la governabilitat espanyola hi ha coses que s'insinuen aquí per mantenir l'electorat però que no es poden realitzar per no ofendre d'altres entitats.

Maleïts sigueu! Jo desitjaria ésser el nou estat europeu! Tant de bo poguéssim ésser la Dinamarca de la Mediterrània!

la gran victòria de la Dee i l'Anna amb el GAES a la BWR

Avui dijous 13 d'abril de 2011 passarà als anals de l'esport. Despré de 102 dies, 19 hores, 17 minuts i 18 segons, la britànica Dee Caffari i la catalana Anna Corbella han esdevingut la primera parella femenina en donar la volta al món a vela a bord del Gaes Centros Auditivos.

Aquest matí grisós a la ciutat de Barcelona, ciutat natal de la veterinària Corbella, ha vist com les que han acabat com a sisenes en la classificació general de la Barcelona World Race, han generat nous rècords i trencat barreres. Avui un nou sostre de vidre era esmicolat.

I no és la primera vegada que ho fan. La Dee fou la primera dona en fer la volta al món sense escales en ambdós sentits (aquesta ha sigut la seva quarta circumnavegació del planeta, fou sisena amb aquest mateix vaixell, llavors Aviva -manté el patrocini-, a la Vendée Globe del 2008/2009 i ostenta el rècord en solitari en sentit est-oest, en contra dels vents dominants) i l'Anna fou la primera regatista catalana, i espanyola, en realitzar una travessa atlàntica en solitari, la seva Mini-Transat la convertí en la millor regatista de l'any 2009.

És per aquest motiu que em sento orgullós d'haver pogut assistir a aquest moment. Òbviament, qualssevol de les arribades dels IMOCA Open 60 al Portal de Pau és emotiva, però aquest matí era una jornada especial. Més enllà de les fotografies i les breus paraules intercanviades i dels seus autògrafs, em quedo amb la sensació de la gran victòria que aquesta parella d'heroïnes ens han transmès al llarg de la seva circumnavegació.

Enhorabona. Congratulations. Gràcies per la vostra regata.

Welcome back. Benvingudes. Thanks for your race.

P.S.: No puc obviar l'agraïment a la Dee per haver dit les seves paraules d'agraïment a la cerimònia de benvinguda en català. Thank you very much!

P.S.II: La foto amb L'Anna (gràcies per esperar-te!) és una autèntica joia per conservar tota la vida.

Jo vaig votar sí

Ahir 10 d'abril era la data per votar a la consulta proposada per Barcelona Decideix.

La pregunta era:

Està d’acord que la nació catalana esdevingui un estat de dret independent, democràtic i social, integrat a la Unió Europea?

Jo hi vaig participar, perquè crec que en la Política (escrita amb majúscula, perquè encara, tot i certa gent que s'hi dedica professionalment, tinc una concepció, potser idealitzada, del que hauria d'ésser), perquè no hi ha millor possibilitat d'expressar la teva opinió que participar en un referèndum (en aquest cas "consulta popular" per la conjuntura). I vaig votar "SÍ". Perquè ja n'hi prou. Perquè sempre he cregut que el nostre poble, la meva nació, té dret, com qualssevol de les nacions del món, a decidir si vol ésser un estat independent, i perquè crec que és el que hauríem d'ésser.

Malauradament, ni el govern espanyol voldrà escoltar això ni qui ara mateix governa a Catalunya farà el que hauria de fer. Però perquè la ciutadania així ho voldrà, i sense salvapàtries, ho acabarà decidint, espero poder viure el moment en que Catalunya esdevingui un estat.

Som i serem!

Hasta la victoria siempre!

P.S:: us deixo l'entrada de la Raquel al respecte.

Arribada dels vencedors de la Barcelona World Race 2010-2011

Una de les meves últimes passions descobertes és el seguiment de la navegació d'altura, sempre hi havia hagut una atracció per la mar, però des de fa anys va en augment i molt especialment des de les meves èpoques treballant al Consori el Far i des de l'aparició de la Barcelona World Race.

Això ha fet que els meus amics i seguidors tant a facebook com a twitter hagin pogut seguir voluntàriament o no la regata.

Aquest matí, a tres quarts de nou, era al Portal de la Pau per poder gaudir (ja que malauradament, per motius professionals, la primera vegada no hi vaig poder ser-hi) de l'arribada dels vencedors de la Barcelona World Race. La terrible calma que hi havia a la Mediterrània havia fet que l'arribada s'anés retardant. I així ha continuat. Finalment, a les 10 hores, 20 minuts, 36 segons GMT (dues hores més a Barcelona) ha creuat la línia d'arribada i ha pogut fer cap on l'estàvem esperant.

Pot semblar mentida, però veient per la pantalla gegant instal·lada al moll com intentava solcar les últimes milles gairebé sense vent, tot un cúmul de sensacions em recorrien: des de la satisfacció d'estar vivint un moment esportivament important, fins al fet de saber que ja havien tornat sans i estalvis aquests herois del segle XXI. Recordava les imatges viscudes, tant per ells com per la resta de regatistes que encara són a altra mar i dels que han hagut de deixar la competició, i això em feia sentir joia, estremiments i fins i tot un punt d'enveja (com gairebé després reconeixeria quan uns joves periodistes de BTV s'han apropat a fer-me unes preguntes: i entre l'amor a la mar i l'admiració per aquests esportistes responia que sí m'agradaria poder fer el que ells fan, tot i que la meva parella no opina el mateix).

Ha sigut satisfacció i admiració, conjuntament amb la joia de la victòria, el que sentíem quan han recollit l'amarra simbòlica de la ciutat i encara més quan han amarrat el vaixell. Ja havien tornat, i victoriosos.

Ha sigut una llàstima no poder comptar avui amb una càmera de fotografies de qualitat però tot i així hem fet unes quantes instantànies de l'arribada. I a més a més he pogut aconseguir l'autògraf dels dos guanyadors (Jean-Pierre Dick i Loïck Peyron) així com de Jean Le Cam i de Kito de Pavant. Encara resten, emperò, 9 (esperem-ho!) arribades.

El cert és que ha sigut un bon matí per encetar el final d'aquesta apassionant Barcelona World Race. Demà, arriben els olímpics del Mapfre.

P.S.: encara he de revisar les fotografies d'avui...