FIFA Ballon d'Or 2010

Avui onze de l'u del dos mil onze tornaré a parlar de futbol en aquest blog, que ara ja fa massa temps que no ho faig; tant és així que tinc diversos escrits al respecte conservats al congelador, alguns des de fa una micona més d'un any.

I per què avui, precisament? Perquè ahir s'entregà la Pilota d'Or (FIFA Ballon d'Or 2010), i crec que aquest és sempre un bon motiu per parlar d'aquest esport que mentre és sols un esport és de les meravelles més màgiques que ha creat la humanitat. Com a breu parèntesi caldria plantejar-se la capacitat que tenen els francesos d'inventar-se, recuperar o modelar esdeveniments esportius importants. Això ens permet enllaçar amb el fet que ajuntar els premis de France Footfall i la FIFA podia permetre eliminar suspicàcies respecte qui guanyava quin premi però potser també farà que alguns ja no vegin el guardó amb els mateixos ulls que abans. Ara bé, tampoc és la primera vegada que es reinventa el propi guardó, no podem obviar ni oblidar que l'any 1995 es decidí canviar la normativa i obrir-la a jugadors de totes les nacionalitats ja que fins aleshores només els europeus el podien rebre, ara bé, sempre que juguessin en lligues europees. Ulteriorment, el 2007, s'obre a totes les nacionalitats i totes les lligues.

Una vegada dit això semblaria que és el moment de criticar el sistema de votació; però crec que això és cosa de les organitzacions i que per molt que es volgués canviar sempre hi hauria veus discordants, perquè no podem oblidar que mai plourà a gust de tothom, i això és bo. El que sí podria estalviar-se és el perllongadíssim període de temps entre la realització de les votacions i l'entrega del premi (amb el nomenament de les candidatures pel mig).

Ara sí podem obrir la porta de “chiqueros” i encetar al faena.

No estava d'acord amb els nominats. I de fet, per dir-ho aviat, tampoc amb el resultat final. Però anem a pams. Jo sí crec que Sneijder havia d'ésser entre els tres finalistes, com a mínim. Ànima, motor i esperit d'un equip tricampió a Europa i d'una selecció subcampiona del món ha d'ésser, indefectiblement, en aquesta tria (el que hagi quedat quart empatat en percentatge amb el tercer no em serveix d'excusa). Perquè no oblidem (potser és simptomàtic de vés a saber què la necessitat de fer tants recordatoris) que estem triant el millor jugador d'aquest any. Emperò això ahir ja no ho podíem canviar. I ara potser em contradiré, però tal vegada és cert que qui vota ho fa, conscientment o inconscient, sota altres designis -poders del màrqueting (versió hydeiana dels diners)-; no oblidem que antigament es deia que qui no servia dins el periodisme se l'enviava a esports, i ara és molt fàcil deixar-se endur pels poder fàctics (factisme dins de l'ídem).

Així ahir ens trobàvem amb tres jugadors que l'única cosa en la que eren pioners era en haver sigut formats en una mateixa cantera i romandre encara en el mateix equip (i que potser ens hauria de fer meditar respecte moltes de les circumstàncies actuals del futbol). L'any 1988 i el següent tres jugadors de l'AC Milan (tres holandesos el primer any, -segon país en aconseguir-ho, després de dos triplets alemanys- dos i un italià el segon). Bé, després d'aquesta nova apreciació dedicada a l'estament periodístic celtibèric que des de fa temps no és res més que mera propaganda al estil de l'època de la guerra freda, podem continuar comentant el resultat de l'acte d'ahir.

Voldria fer la ressenya que fou una tràgica coincidència que aquests tres productes de La Masia rebessin el dia que el primer jugador sorgit d'aquesta que havia arribat a jugar al primer equip era enterrat.

Anirem ascendent respecte el resultat final.

Respecte a Xavi, possiblement dels tres candidats hagués sigut el meu escollit (m'agradaria saber de què em titllarien si digués: tot i que potser encara més lògic l'any anterior), el que realment apuntalava la seva candidatura és ésser el centre neuràlgic del joc del Barça (respecte aquest i les seves consideracions és un dels texts encara pendents, així que deixarem aquesta discussió per un altre moment) i suposadament de la selecció campiona del món, això sí, sense dubtar-ho, de la selecció campiona d'Europa. És a dir, un jugador tècnic i que fa jugar els altres; i això últim, que és una virtut, el lastra per un premi com aquest, on es premia més l'espectacularitat (o la pretesa espectacularitat per l'uniformitzador intent de pensament únic). Per cert, cal recordar que molts dels que ara l'alaben fa no gaires anys el defenestraven?

Un nou parèntesi. Aquells que diuen que mai més tindrà l'oportunitat de guanyar-lo i això fa que sigui encara més injust el resultat els diré que més injust em sembla que jugadors com per exemple Maldini, per citar un exemple paradigmàtic, no en tinguin cap (obviant els que no el podien rebre per les normatives vigents). Ara bé, entrem en els sempre fangosos terrenys de fer comparatives respecte ésser bo i innovador que faria (com s'afirma en el citat text inèdit) que no poguéssim titllar cap equip com el que millor futbol fa de la història. Per cert, molta gent comenta que un porter (aquell qui pot salvar d'una derrota o entregar-la, però mai guanyar un títol -si exceptuem excentricitats que poques vegades es veuen/veurien-) no pot aspirar a res més que estar en l'onze ideal; ara bé, que si ho pensem bé, tot i la plasticitat que pot tenir l'art de la porteria és la pròpia antítesi del que pretén el futbol, emperò pot ésser el millor jugador mundial un any; com així fou l'any seixanta-tres. I ara que hem fet una pausa en el camí, recordar que tot i que Luis Suárez és considerat l'únic espanyol que ha aconseguit el títol, any seixanta, l'any previ i el cinquanta-set, l'havia guanyat l'argentí Di Stéfano com a espanyol (coses de les nacionalitzacions i de la política); així com el seu compatriota Sívori com a italià.

Arribem a Inhiesta. Marcar el gol que dóna un títol no converteix ningú en el millor jugador d'un any. D'acord, pensarem que no se'l valora només per això, seria injust per un jugador de la seva qualitat; emperò, ha estat lesionat -i per tant sense poder jugar- una part considerable de l'inici de l'any. Així que crec que aquest bon jugador, amb motius similars a d'altres guanyadors anteriors, aquest any no podia ésser el vencedor de la votació.

I finalment, parlarem del guanyador: Messi. Ho he dit abans i ho tornaré a repetir: jo no li hauria donat. L'argument més fàcil per justificar-ho: són els altres dos els que el permeten fer el seu joc, i la coneguda demostració és la mateixa que desarbora l'heretgia d'afirmar que és millor que Maradona, la seva actuació amb l'Argentina (però aquesta és també una altra crònica pendent). Ningú pot negar que és un grandíssim jugador, ara bé, per mi, no se'l pot titllar, si més no encara, com el millor jugador de la història com alguns ja el titllen; la inconsciència i la ignorància són agosarades. Hi ha qui afirma que les seves xifres golejadores ja el fan mereixedor del premi. Crassa errada. Ésser un bon/el millor golejador no et fa un el millor jugador. I aquí fem una altre comentari:

Aquest any Messi, i en anys precedents (des de la temporada 1996-1997) altres jugadors, no es mereixien, des del meu punt de vista, la Bota d'Or. Si un gol és un gol i es premia el jugador que més gols ha marcat a la seva lliga, em sembla una vergonya indigna la utilització de barems modificadors de la vàlua de cada gol. I per demostrar-ho, i ara que el futbol és gairebé una nina trencada de l'absurd, farem una reductio ad absudum: si marcar gols segons on i a qui té més valor, fem que un penal sigui mig gol (o que aturar un redueixi el marcador del rival en mig gol), o guanyar el campió vigent de la competició no siguin tres sinó cinc punts, o actuacions similars...

Bé, per anar tancant l'escrit que sinó esdevindrà excessivament llarg: no em sembla un podi just.

Respecte el premi als entrenadors, com sempre es premia els que són en els equips guanyadors, tot i que possiblement és molt més difícil i mereixerien més premis i reconeixements els entrenadors d'equips més petits; per això, podem plantejar-nos: com ho valorem? Si ho fem per títols els seleccionadors gairebé poden dir adéu; si ho fem per joc, potser alguns ho fan amb el que tenen i no amb el que voldrien. Així que vist crec que em sembla justa la decisió d'enguany.

I un últim apunt, al igual que cal agrair a Guardiola que utilitzés el català, el castellà i l'anglès (per aquest ordre) per fer l'entrega cal comentar que fou una errada no fer-ho també en francès (perfeccionista que vol ésser un).

Més informació respecte el guardó aquí i aquí.