CiU ha guanyat, arriba el canvi cap a President Mas

Aquesta vegada el resultat és molt clar: Catalunya ha decidit donar el comandament del seu futur, novament, a Convergència i Unió sota la direcció d'Artur Mas, qui esdevindrà el 129è president de la Generalitat.

Sorpresa? No pas. Ara bé, alguns resultats no han sigut com un servidor esperava. Al final CiU ha aconseguit allò que havia demanat al principi, i que les últimes enquestes potser feia que es freguessin les mans somniant quelcom millor: una majoria folgada i que permet una governabilitat en solitari. El PSC s'ha ensorrat més del que molts intuïen i ara els caldrà, el President Montilla ja ha obert la porta ràpidament, plantejar-se qui volen ésser. Amb el fantasma de les municipals (tot i que el monstre serà un altre) mirant-los de fit a fit des de les ombres caldrà que es (re)plantegin la seva filosofia i estratègia. Ara sí serà el moment de decidir quines famílies tenen més força i quines es creuen més necessàries, la seva travessa del desert pot ésser llarga, però també caldrà saber quina relació es plantegen amb la seva casa gran i quins els objectius propis. Esquerra s'ha ensorrat fins a límits que semblava que no tornarien a trepitjar; potser és cert, com deia en Ridao, que la major part de l'electorat perdut ha marxat a CiU i que els votants de SI són majoritàriament votants nous, però després del 10-J i quan semblava que l'independentisme es trobava millor que mai, els resultats han sigut molt dolents. Esquerra caldrà que es plantegi, tornarem a veure les intestines guerres familiars, el nou rumb; i manca per veure si tractarà d'oferir-se a CiU en molts moments o tractarà de bastir novament la seva força des de l'oposició que ara li pertoca. El PPC s'ha erigit en el segon gran triomfador de la nit. De la mà d'una Sánchez Camacho, un dels millors actius del partit a nivell estatal, ha arribat als seus millors resultats. El temps ens dirà si realment només es plantegen les eleccions al Parlament com les primàries per Moncloa o volen intentar ésser una força real a Catalunya. A ICV-EUiA sembla que li ha tocat la menys dolenta part del l'ensorrament tripartit, curiosament, o no, l'únic que ha fet apologia del mateix durant la campanya. El seu electorat, tot i la pèrdua, ha estat fidel. Ara bé, la seva promesa d'oposició dialogant però bel·ligerant, sabem que hi ha hagut molts fronts entre ells i la federació democratacristiana, és un veritat absoluta, el que no sabem és fins a quin punt poden ésser un element real d'oposició. C's va arribar per quedar-se. No era la millor situació per mantenir el seu espai, però ho ha fet consolidant-se (i sense la llei d'Hondt encara es trobaria millor). Això sí, la seva existència al grup mixt no serà tan plàcida ara que ha entrat al Parlament la formació de SI; amb una força més gran de la que alguns esperàvem. A SI els caldrà definir-se com a partit o re-definir la seva estructura cara les municipals i ulteriorment les espanyoles i bastir un filosofia més enllà de la promesa que sols no podran acomplir de demanar una llei per al referèndum. Depenent del caire, personalista o no, que prenguin poden ésser una flor que no fa estiu. Al mateix temps, RCat haurà de decidir què serà d'ells.

Molts vàrem respirar en veure que PxC no entrava al Parlament, però els 75000 vots obtinguts, i no obviem que la participació augmentà respecte les anteriors, ens demostren que seran un dels guanyadors de les futures eleccions municipals de finals de maig; i això és una molt mala notícia.

I qui serà el President Mas? Fins al 2012 no el veurem poder plantejar el concert econòmic, cavall fort de la seva campanya i que havia set demanat per ERC ja als primers anys noranta. Durant aquest any i mig el govern de CiU haurà de jugar en les relliscoses aigües de negociar amb el govern ZP sense saber si en Rajoy serà capaç d'arribar a la Moncloa; això farà que hagi de cercar acords puntuals tant amb PSC com amb el PPC; emperò, el seu gran problema és la conjuntura actual, la crisi ha sigut un dels grans factors que ha fet de la deriva cap a les dretes el resultat d'aquestes eleccions. Com apunt pensar que molta gent haurà abandonat la nau d'Esquerra no per instaurar un president andalús sinó un president gris (i que no ha sabut enfrontar-se amb força al nacionalisme espanyol). Aquesta nova etapa de CiU al govern, caldrà veure quin lloc se li concedeix a Duran, ens haurà de mostrar si vol ésser presidencialista o de gestió compartida, centrada en sortir de la crisi mitjançant l'statu quo o enfortint les necessitats nacionals, si es conformarà amb el peix al cove o cercarà el concert econòmic, i si aquest no arriba quin serà el seu pla B, i en la sortida de la crisi a la que ens ha de dur, fins on cauran les polítiques socials d'esquerres des de la seva visió centredretista.

Sigui com sigui, ara és el moment d'esperar que sigui un bon president, si més no que ho intenti, i que desitgi ésser un President de Catalunya. El temps, emperò, ens dirà si el canvi que tothom sabia que ara arribaria era el necessari o si no ha sigut una sàvia decisió.

Els resultats aquí.

Patrimoni Immaterial de la Humanitat

El proppassat dimarts la UNESCO a Nariobi seleccionava les noves peces que entren a formar part del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat. Aquest reconeixement no és més i és tant com això: un reconeixement; un voler fer públic i notori que la humanitat és formada per diferentes cultures, però totes i cadascuna ens pertanyen a totes i cadascunes de les persones. I per això tohom ha d'ésser implicat en la seva salvaguarda i manteninment viu (que no sempre és fàcil, com la gent del foc hem viscut recentment amb l'exemple de la Patum). Per això és un notiu de joia aquests reconeixements, i un toc d'alerta per continuar lluitant per mantenir viva la cultura, totes les cultures.

Ma mare més d'una vegada ha explicat com mon pare i jo podríem perdre el sentit del temps quan durant les jornades castelleres de les festes de la Mercè ens ficàvem al mig de la plaça i ajudàvem ficant mans a la pinya en ésser demanades. L'amor pels castells, així com per la cultura popular i tradicional d'arrel catalana, em ve motivada especialment per mon pare. Un exemple és el record que mantinc del seu regal del llibre de Xavier Brotons, publicat per Lynx Edicions, Castells i Castellers (guia completa del món casteller) de l'any 1995.

De fet moltes vegades em vaig plantejar fer-me casteller, però per un o altre motiu sempre quedava ajornada aquesta decissió; i al final, vaig fer-me diable. Qualsevulla persona que es mogui en aquest món sap que molts són membres de diferents col·lectius. Ara bé, tinc la sort de conèixer bons companys castellers i també geganters (l'altre tradició pendent) així com trabucaires sense obviar el món del foc.

És això, el ésser un fet cultural del meu país el que encara m'omple més d'orgull en veure aquest reconeixement. Aquesta tradició popular basada en l'esforç conjunt i comunitàri, en l'esperit de superació i en el plaer de gaudir de la festa al carrer. En aquest esperit tan nostre de saber que potser demanem la lluna però volem tocar el cel.



Respecte el flamenc és quelcom que també em ve d'antuvi i per habitud. Com la copla, així com certs cantants, és part de la meva música d'infantesa: és la música que escoltava i cantava ma mare, com així ho havia fet la seva mare i el seu pare (qui ho feia per Farina i Pepe Pinto). I reconec que l'art flamenc és quelcom que des de ben petit m'ha atret i em continua sorprenent. Escoltar-lo i veure'l. El flamenc, aquest cant d'origen perdut a la nit dels temps i les migracions, que és ball i és poesia; que originàriament sols era veu i acompanyament rítmic de la mà a la fusta i que posteriorment tingué el magistral “toque” de la guitarra i que avui en dia es pot guarnir amb piano, violí, guitarres elèctriques o orquestres. Aquesta expressió del dolor, de la bellesa o de les arrels, com ho era la molt flamenca poesia de Lorca, mai millor que a la veu de Morente; aquesta representació de la vida total i absoluta en un ball que és com un big-bang. Tot això és el flamenc que ara es declara patrimoni.



En aquest breu comentari respecte el nou patrimoni cultural immaterial de la UNESCO no podíem deixar d'esmentar el mallorquí cant de la Sibil·la. És quelcom que crec que hauria de poder viure alguna vegada a la vida i que em sembla meravellòs que Mallorca l'hagi conservat viu durant tant de temps. Ara més que mai es posa de manifest la necessitat d'aquest reconeixement per part de la UNESCO com a representant de la humanitat. És corprenedor que durant la celebració religiosa de l'arribada de l'esperat mesies, el redemptor dels pecats i que ha de dur la promesa de la vida eterna es recordi, d'aquesta manera tan sublim el judici final.



I un últim esment a la Dieta Mediterrània. Él seu propi nom ho diu tot: Mediterrani, aquesta és la seva essència: les diferents expressions de la cultura nascuda a la seva riba. Aquesta mar ha sigut niu de diverses formes de viure i entendre el món; però sempre sempre des de la sapiència de gaudir de la natura. La dieta mediterrània és una cultura, no és sols el menjar, és com preparar-lo, ingerir-lo i gaudir-lo. És l'expressió d'un poble: la societat que evoluciona des de fa molt de temps bressolat per les seves onades.

Per això avui tanco amb aquesta cançó:




(mediterrànio serrat)

Jo no t'espero

Jo no t'espero Benet XVI perquè no sóc catòlic. I no ho sóc perquè la meva posició respecte les religions és l'ateisme; ara bé, els vostres emissaris a l'estat espanyol, la Conferencia Episcopal Española, no permeten fàcilment la marxa de la vostra secta, ja que si així fos perdríeu calers destinats des de l'estat. I ja sabem que tot i la fama d'usurers dels jueus, qui ha administrat les finances estatals ha sigut sempre, a Europa, el cristianisme (és per això que parleu de les arrels cristianes d'Europa?)

Jo no us espero com tampoc he esperat les visites d'altres cap d'estat. Menys puc esperar el cap d'estat d'una institució basada en apostolats absolutament il·lògics, masclistes, xenòfobs, excloents i acientífics.

Jo no us espero, tot i que trobo lògic, comprensible i fins i tot necessari per a la vostra congregació les visites a Santiago i Barcelona (suposo que també les que féreu a València i fareu a Madrid); ara bé, trobo il·lògic, incomprensible i innecessari que aquesta visita no sigui pagada pels vostres fidels sinó per tota la societat. Una societat que es veu obligada, cregui o no ja no sols en la vostra propugnada fe sinó en la vostra jeràrquica institució, responsable eterna d'infinitats de pecats de lesa humanitat contra qui ningú ha aixecat la veu; una societat, deia, que es veu obligada a combregar amb cecs que volen a tothom en la ceguera. Us creieu amb la veritat absoluta i la voleu imposada al preu que calgui (si, ho recordem, per la creu o per l'espassa).

Jo no us espero perquè com vareu demostrar ahir a Santiago amb les vostres paraules respecte l'anticlericalisme continueu creient que us són propis els privilegis que vareu tenir gràcies la dictadura del nacionalcatolicisme.

Jo no us espero perquè representeu uns caduc i obsolet, representeu la part més fosca de la història de la humanitat.