Avui, dia internacional del teatre, de 2010, vora les 23:45, segons explica ma mare -ja que el meu fou un part amb cert contingut anecdotari- entraré en el grup dels que són a la trentena. Canvia res? Suposo que no. Que com deia la cançó, la vida sigue igual; però hom acumula experiències i teòricament, si Hume tenia raó, ens anem fent més savis, o ho intentem.
Coincideix aquest aniversari, malauradament des de fa set anys, amb una data molt, massa trista; emperò, la Vida, aquest concepte que la Biologia tracta d'entendre més enllà d'una definició i la Filosofia més enllà d'una creença, és un camí sense aturador i ens obliga, quan no tenim forces per seguir-la, a tirar endavant.
Tanmateix també coincideix amb l'inici d'un període, teòricament de tres anys, dedicats, per fi!, a la investigació científica. L'àmbit estricte encara resta per ésser marcat, però sigui com sigui esperem que els resultats arribin i en aquest termini fixat esdevingui en una PhD.
Això podria permetre que el somni de viure dedicant-me a la Ciència, desig, il·lusió que fa molts i molts anys que nia a la meva ànima, esdevindria una realitat. Una petita victòria de les revolucions que sempre han afirmat que cal cercar els nostres desigs per convertir-los en veritats.
Perquè les revolucions poden ésser la nostra taula de salvament. I no com en el quadre de la Medusa, sinó perquè, realment, un altre món, millor, pot ésser possible. La guspira de l'ideari polític també va prendre força jove; i tot i que hi ha moltes coses que hem viscut i els records són molt lleus o (gairebé) produïts a posteriori, encara creiem que la política com a art de governar podria ésser útil si la salvem de les urpes en les que ha caigut. Hem viscut la desaparició dels blocs mundials i l'aparició de les noves pors i les noves dictadures, reconegudes com a tals o no.
Però podem parlar de coses agradables. Hem pogut fruir del laberíntic recorregut que és entendre el concepte amistat. Hem solcat les seves mars, atracant en ports llunyans i propers, en ports que semblaven segurs i en d'altres que des de la seva inseguretat ens han dut a aventures dignes d'ésser narrades com magnífiques gestes d'exploradors d'antuvi. I si mirem el cel on són els estels que ens guiaran sempre sabem que estem rodejats per persones que ens fan millors a cada instant gràcies a l'amor de la seva sincera amistat.
I parlant d'amistats; què bonic descobrir les noves vides que forgen les amistats i que ens omplen el cor de joia.
Tot i que no són els únics projectes de futur ben encetats; tenim el somni musical naixent i que cada vegada sembla que pren un vol més elevat, esperem que no se'ns cremin les ales com a Ícar.
Però si hi ha un univers on hem pogut gaudir amb escreix és el món de la cultura del foc. Potser sí vaig aterrar relativament tard en actiu dins d'aquest planeta, però ara fa deu anys que no sabria entendre la meva existència; per això continuarem cremant, escoltant els tabals, somiant espectacles i lluitant pel bé de tota la nostra cultura popular i tradicional d'arrel catalana.
I podria explicar moltes batalletes, bones vivències i moments per oblidar; però cada instant viscut és allò que ens fa ésser qui som ara mateix.
Com si fos una carta d'agraïment només restaria d'allò de i per últim però possiblement el més important, agrair la família que em tocà en sort, pare gràcies per continuar essent el meu estel que m'ajuda il·luminant-me sempre el camí, i la persona que ha esdevingut la meva mar, la meva platja, la meva muntanya, el meu horitzó, el meu far, el meu tot.
Totes i tots sabeu que sóc el fruit de la vostra creació.
Com aquest text ha anat evolucionant a mesura que sorgia, metàfora del seu propi contingut, us deixo l'enllaç a un text, que tot i tenir uns anyets, també tractava de parlar de mi.
P.S.: Per una descripció i confessió podeu anar aquí.
P.S.II: gràcies a totes les persones que heu pensat en mi en el dia d'avui.
