de vegades un torna a vells llocs coneguts; llocs on ha fet part de la seva vida, i que per molts diferents motius, han fet que la vida d'un sigui com és. Aquests indrets ocupen uns espais molt definits a les nostres ànimes; a la ciutat dels records que 'nem construint segon rera segon. És quelcom intangible la importància que li donem a aquests espais; especialment quan, després d'haver set parada i fonda de consuetud, hom deixa de visitar-los, per x motius, però un dia, o una nit, un hi torna. és sàbia aquesta decisió de tornar? (ai, els retorns...!) Plantegem-nos que no queda més remei; o que hom decideix tornar per comprobar com és l'esdevenidor d'aquell temps i espai que semblava que havíem deixat endarrera. Doncs, qui sap si per sort o per desgràcia, habitualment un se sentirà desplaçat, fora de lloc... i això comportarà que els esquemes se'ns trenquin; que hi hagi un terrabastall a la ciutat i semblaria que aquell edifici esta essent objecte d'obres i per això enrunat.
és això una traició als records? supose, i espero, que no. simplement, de vegades, no ens n'adonem del pas del temps i, comsegüentment, de la vida. Tot és canvi, tot és mutar, tot és evolució... el signe del resultat de l'operació que el decideixi cadascú, o, si no vol, o no pot, que ho deixi en les mans del dubte. Tornar als llocs temps després és aproximar-se a l'abisme; i com digué el sabi, "Quan mires l'abisme, l'abisme et mira a tu." (Fet al que em permeto la molt gran llicència d'afegir com a corolari que no hi ha abisme més gran que els nostres propis fantasmes; és a dir, el nostre passat). Tot i això, cal que veiem aquest passat que sembla esvaïr-se com aquarel·les sota la pluja, com allò que ens ha dut a ésser allò i qui som... Potser això, i el fet d'acceptar l'amor fati; i per tant, no poder ni voler penedir-se de res, fa que pugui ésser més dur enfrontar-nos amb nosaltres mateixos. O, ans al contrari, que ens sentim alliberats de pessos feixucs i podem albirar més nítidament l'horitzó futur.
el bar de la facultat ja no el puc sentir com a meu, i cada vegada se'm faria més difícil imarginar-ho com a "nostre"... Macondo ja no és el que era... Espero que no em passi el mateix amb el New...
potser perquè els llocs materials no tenen valor en si mateixos; potser perquè l'únic que té importància és el cos en el que vols dormir cada nit pentanyen-t'hi, essent aquesta, la teva veritable pàtria sense abismes...
imatges: Tap & Spile, Bangor, Cymru summer'07
video: Hace Tiempo; Héroes del Silencio, Madrid'93
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada