El passat dijous era la Diada de Santa Llúcia. Sabent que ma mare no hauria pogut passar per la capella de dins la Catedral barcelonina, vai' fer cap allà al sortir a la vesprada de la feina. Els que em coneixeu sabeu del meu ateisme; però també3 podeu conèixer la meva "devoció" per l'etnografia vinculada al subjugant personatge del natzarè. De fet, és el que deia el poema d'A. Machado -meravellosament musicat per Serrat- Cantar de la tierra mía / que echa flores / asl Jesús de la agonía / y es la fe de mis mayores.
De fet, alguna vegada ja ho he comentat, la capella de Santa Lucía -ho sento, però aquesta santa per mi sempre tindrà nom en castellà...- junt amb la cripta de Santa Eulàlia -la nostra Laia- trobo que són dos racons "màgics" dins de la meua ciutat. [també, però per altres motius, m'atura la capella del Sant Crist de Lepant] (I menció especial mereix la meua sempre estimada Església de Santa Maria de la Mar). És un d'aquests espais on un pot deturar-se i amagar-se del món per trobar-se amb un mateix, o simplement per notar com les forces (que la Ciència encara no entén) s'apropen a tu. Creguis o no en !aquestes coses". Us recomano que una tarda, ara que el fred balla entre noltros, us deixeu perdre per entre les ancianes -i per això molt viscudes i per tant sàvies- pedres de la Catedral de la capital catalana (perquè és de la que ara parlo; les antigues esglésies serveixen igual, crec) i allibereu els vostres sentits...
Iaccoppo da Varazze (qui si no?) ens explica que el nom (Lucía / Llúcia) prové de la llum; i la llum és bella per se. Us cito textualment la traducció en castellà que tinc de la Llegenda Àuria:
La luz por su misma naturaleza, dice acertadamente Ambrosio, está ordenada al deleite de la vista. La luz se refleja en los objetos sin que se le pegue nada de ellos, y aunque se ponga en contacto con las cosas más inmundas no se contagia de sus suciedad. La luz sigue siempre el camino recto, sin sinuosidades; y, sin detenerse en su trayecto, recorre en un instante larguísimas distancias. Con razón dieron a esta bienaventurada virgen el nombre de Lucía, porque en su ser coincidieron la pureza de la virginidad sin la menor corrupción, la expansión de la caridad sin mezcla de amores impuros, la rectitud de su proyección hacia Dios sin la más mínima desviación, y la perseverancia en su caminar por las sendas del divino servicio son detención y sin negligencia. Lucía puede significar también camino de la luz, si suponemos que este nombre derive de lucis vía.
La narració continua explicant el martiri de la santa. I, és curiós, en cap moment cita que li extragueren els ulls, com diuen les actuals narracions i tradicions. Possiblement, és un afegit popular des del moment que es convertí (el seu martiri està datat l'any 310) en protectora de la vista ( i per tant patrona dels cecs, i guaridora dels problemes de la vista). Hi hauria molts camins per explorar... Com diuen "mis mayores" Santa Lucía nos conserve la vista!
Us convido, també, a gaudir de la visió del claustre de la Catedral de Barcelona en la Diada de Santa Llúcia: les llums, l'olor, el so, l'escalfor de les espelmes et fan entendre que vivim amb els ulls massa tancats...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada