HEROIS

Malgrat la dolorosa derrota (als penals) d'ahir; heu demostrat ésser autèntics herois.

Potser ningú ho reconiexerà fora dels nostres colors; però és aquesta la única veritat.

Com em digué un estimat amic ahir: HI HA EQUIPS QUÈ NO ELS CALEN TÍTOLS PER ÉSSER GRANS.

Aquest grup humà -a qui tot el planter dels mítics anys 86-88 considera millor- heu demostrat que sabeu i podeu fer coses grans -una Copa del Rei i un Sotscampionat de UEFA en dos anys-; així com saber patir i defensar amb honor els nostres colors -la lluita fins l'últim sospir la temporada passada-. Per això, cal que ara siguem capaços de no desmembrar aquest conjunt i fer-nos més forts per arribar més lluny.

RCDE 1900 LA FORÇA D'UN SENTIMENT

ORGULLOSSOS DE SER PERICOS

SEMPRE SEREU ELS NOSTRES HEROIS

el reconeixement oficial:

Graham Turner, el delegat de la UEFA encarregat de temes de premsa, va agafar el micròfon de seguida que Valverde va respondre a l'última pregunta. “En nom de la UEFA i en el meu propi –va dir- vull dir-li que han aconseguit vostès un fet històric i difícil d'igualar. Han estat l'únic equip en tota la història de la competició que ha disputat quinze partits, no han perdut cap, ni tan sols a la final i, no obstant això, no poden portar-se el títol pels penals. Vull que tingui el meu reconeixement i el respecte de tots nosaltres”. Immediatament, els periodistes que estaven a la sala de premsa es van aixecar i van començar a aplaudir. A Valverde se li va posar un nus a la gola i només va encertar a dir: “Gràcies, encara que hem perdut, el meu equip se sent campió”. No va poder dir més. Es va aixecar i va sortir per la porta. Fora, en un ampli espai buit, en un solitari túnel que donava cap al camp, esglaiava la imatge d'un tècnic que es va ajupir en silenci. La seva silueta, retallada sobre el fons colorit dels seients i amb una fina pluja que brillava entre els potents focus, componia una foto preciosa, un contrallum màgic. Segurament, si el propi Valverde s'hagués pogut veure des del darrere, hagués tret la seva Leica i hauria immortalitzat aquest moment tan màgic, tan íntim, tan especial.Van ser només uns minuts de silenci absolut. Fins i tot els membres de seguretat de l'estadi que custodiaven les portes les van tancar per no pertorbar la seva soledat. Van ser un parell de minuts en els quals va recobrar l'alè i, amb el mateix sigil que havia arribat va enfilar, de nou, el camí d'uns vestidors que seguien intentant pair tan dolorosa derrota.Aquesta final va tenir això. I més coses. Va tenir les cançons de Zabaleta a l'autobús. Va tenir la complicitat d'un equip absolutament il•lusionat i amb una gran càrrega d'ambició. Va tenir rituals, litúrgies, moments copiats a la final de l'any passat a Madrid i va tenir, per damunt de tot, el reconeixement del rival. Ningú, ni un sol dels seguidors del Sevilla, fins i tot sabent-se favorits, van poder imaginar que aquest Espanyol els possaria tan complicat revalidar el títol que van aconseguir l'any passat en Eindhoven i que tant d’orgull ha portat al Guadalquivir.Quan l'autobús de l'Espanyol va abandonar Hampdem Park, va trobant-se pel camí petits grups de seguidors blanc-i-blaus que van aplaudir al pas de la comitiva, però també, de sevillistes que van fer el mateix. Ni un gest dolent. Ni una paraula dolenta. Silenci i reconeixement. Tots van coincidir que havien vist un dels millors partits que ha donat la història d'aquesta competició. Els jugadors de l'Espanyol, dins, agraïen amb imperceptibles gestos l'afecte que rebien i que els feien partícips d'un moment realment especial en les seves vides.

com a crònica us deixo la de la pàgina del club www.rcdespanyol.cat

2-2: Un altre cop els penals
L’Espanyol es queda sense premi després d’un partit molt intens

Un altre cop la pedra. L’eterna pedra. La molesta pedra que s’ha colat en una sabata i que et fa mal quan camines, la que et recorda que està allà. Unas vegades s’amaga en algun lloc i no es nota, però segueix allà. D’altres, com avui, es fa tant evident que fa mal. I molt. L’Espanyol, mil vegades caigut i mil vegades aixecat, esperarà una nova ocasió per llençar-la algun cop al buit i amb un gest de ràbia li dirà: aquí et quedes.Serà un gest de revenja que paliarà les llàgrimes d’avui dels milers de socis i seguidors blanc-i-blaus. La revenja, aquest tipus de revenja, seguirà en el cor de qualsevol perico. L’Espanyol, el millor equip que ha tingut aquest any aquesta competició, lúnic que no havia perdut ni un dels catorze partits disputats fins ara, ni tant sols el d’avui en els minuts reglamentaris, s’ha quedat en el camí, com fa 19 anys a Alemanya, amb el mateix dolor, amb idèntic sentiment d’angoixa. Era l’únic partit que no es podia perdre, l’únic que contenia les dues cares de la moneda: la felicitat absoluta i la pena. No hi havia segona oportunitat. La moneda ha caigut del costat que no tocava i els 13.250 seguidors blanc-i-blaus que havien anat a Hampdem Park no han pogut reprimir les llàgrimes.Donava igual que durant les hores prèvies tots diguessin/diguéssim que, per sobre de tot, quedava l'orgull de ser periquito, la força que dóna aquest sentiment. L'Espanyol ha lluitat, com ha vingut fent aquest any però ha acabat morint, defallit, prop del què podia haver estat la seva felicitat màxima. Tot i així, honor i glòria, periquitos. Honor pel fet fins avui. Glòria pel tot el que ens ha donat aquest any. El Sevilla, tal com havia anat la UEFA, li haurà de fer un monument a Palop, el porter que li ha donat vida al classificar al seu equip, a la sortida d'un còrner, quan estava absolutament KO a les rondes prèvies i que aquesta nit, amb el partit intens i igualat com estava, va treure una mà prodigiosa que podria haver canviat el curs dels esdeveniments i després, a més, ha resolt en la tanda de penals.El partit ha arrencat conforme al guió previst i amb una consigna clara: arribats a aquest punt, no hi ha res més. El que no aguanta té molt a perdre i això ha semblat des del principi. Espanyol i Sevilla s’han posat d'acord per ficar-se por mútuament. Els blanc-i-blaus buscant l'esquena de Dani Alves i els del Nervión, tocant i buscant buits impossibles entre la defensa local.Amb aquests ingredients no és estrany que la pilota anés d'un costat a un altre sense descans. Faltaria més. A un remat de Tamudo, fluix, li va seguir un altre de Luis Fabiano. I a un de Moisés, amb molta intenció, el gol del Sevilla en una jugada de manual. Córner i mans que pel porter, llença amb la mà forta fins al mig camp per on apareix Adriano com una bala. David García el busca per tancar, però cau en l'últim segon. El lateral sevillista es planta, escorat, davant Gorka i el bat en la seva sortida. Era el 0-1 i un cop dur tal com anava el partit fins aleshores.El partit ha seguit obert durant molts minuts, tants que es veia al camp a dos equips realment ambiciosos, generosos en l'esforç i acostumats a anar per davant sense especular. El premi del Sevilla, abans del partit, era haver aconseguit dos finals i posar-li l'alè al clatell als gallets de la Lliga. El de l'Espanyol passava per no haver perdut ni un sol partit en la UEFA i d'haver espantat a més d'un dels grans en els seus enfrontaments de la lliga.I enmig d'aquest duel de velocitat i estratègies, Riera ha aprofitat un passi de David García per enfilar cap a la meta de Palop, ha driblat per la dreta a Alves i ha llençat un cop de dreta al qual no ha arribat el porter sevillista. Era l'1-1 quan encara no s'havia disputat el primer terç de partit.La segona meitat ha començat amb els mateixos ingredients: tensió, velocitat, ansietat i casta. Juande ha apostat per Jesús Navas en lloc de Maresca i, al poc, Pandiani entrava per Rufete. L'Espanyol no anava a ser menys. I res més entrar, la pilota ha caigut a peus de Rufete que ha llençat un espectacular remat que, entre una mà miraculosa de Palop i el travesser, ha acabat en còrner, en la que ha estat la millor i més brillant acció de tota la segona meitat.Massimo Busacca, el col•legiat suís, ha decidit que s'havia de posar una mica més d'emoció al joc i ha expulsat a Moisés Hurtado amb dues grogues. Dues faltes, més o menys discutibles, li van suposar dues grogues i, al carrer. No ha tingut perdó ni compassió el col•legiat amb el de Sabadell. L'Espanyol es quedava coix al centre del camp amb gairebé 25 minuts de joc per davant. Valverde va optar llavors per donar-li galons a Zabaleta perquè pujés uns metres i col•locar a Lacruz per recomposar la defensa. El sacrificat ha estat Tamudo. I el perjudicat, l'Espanyol que ha estat molts minuts sense acabar de trobar el seu lloc.És cert que, de vegades, les finals, es guanyen o es perden per petits detalls (qui no recorda ara el pal de Riera i l'expulsió) i això ha pogut condicionar en excés a un equip que es va enfrontar als minuts finals amb més problemes dels desitjats perquè el Sevilla es va sentir, a partir d' aquest moment, molt més confiat i dominador. Va arribar més però va fallar i el partit estava condemnat a una pròrroga. El temps afegit li va pesar més a l'Espanyol que oposava ordre per frenar la contínua pressió del Sevilla. No hi havia fissures, ni buits, fins que Jesús Navas va trobar una petita escletxa i ha centrat ras perquè Kanouté batés per sota a Gorka a l'àrea petita en l'últim sospir de la primera meitat de la pròrroga. Aquest gol ha fet mal, vaja si ha dolgut, però l'Espanyol no es va descompondre i quan, semblava que tot estava irremeiable perdut, Jônatas va sorprendre amb un espectacular remat que va suposar un altre empat. I als penals. Una altra vegada els penals. Els maleïts penals. L'eterna penitència. La maleïda pedra.L'Espanyol s’ha acomiadat del somni europeu com mai hagués volgut, sense haver perdut ni un sol partit (excepte avui en els penaltis), amb dolor, amb ràbia, amb impotència i amb pena, molta pena. Demà, no obstant, tornarà a sortir el sol i el cel, com sempre, tornarà a ser blanc-i-blau.

Fitxa tècnica:

RCD Espanyol: Iraizoz, D.García, Zabaleta, De la Peña (Jônatas, min.85), Luis García, Riera, Rufete (Pandiani, min.55), Torrejón, Jarque, Moisés Hurtado i Tamudo (Lacruz, min.71).Suplents: Kameni, Lacruz, E.Costa, W.Pandiani, Jônatas, Coro i Chica

Sevilla FC: Palop, Javi Navarro, Daniel Alves, Adriano (Renato, min.74), Poulsen, Luis Fabiano (Kerzhakoz, min.63), Kanouté, Puerta, Martí, Dragutinovic i Maresca (Jesús Navas, min.46).Suplents: Cobeño, David Castedo, Chevantón, Kerzhakov, Renato, Jesús Navas i Aitor Ocio.

Àrbitre: Bussacca Massimo (SUI). Per part de l'Espanyol ensenya targeta groga a Moisés (min.11 i min.67). Per part del Sevilla, a Luis Fabiano (min.61), Kanouté (min.81), Puerta (min.114).

Gols: 0-1, Adriano (min.18); 1-1, Riera (min.28); 1-2, Kanouté (min.105)