El Manifest Comunista s’inicia:
Fins avui, la història de qualsevol societat ha estat la història de la lluita de classes. homes lliures i esclaus, patricis i pebleus, nobles i serfs, mestres dels gremis i fadrins, en una paraula, opressors i oprimits, en perpètua oposició, han portat a cap na lluita ininterrompuda, ara secreta, adés oberta i que havia acabat sempre sia per una transformació revolucionària de tota societat o per la ruïna comuna de les classes en lluita.
I és aquesta una veritat inqüestionable; més enllà de la ideologia de qualcú. I, desgraciadament, encara massa vigent i necessàri de recordar en els inicis del segle XXI. Donem els noms que volguem –o vulguin- a les revoltes, en procès o embrionàries; però sempre seran aquesta lluita de classes; i conseqüència de l’existència d’aquestes, cada vegada més separades, classes.
Calen exemples que reflectin que el somni que ens trencaren és encara necessari? La desigualtat entre “el nord” i el sud”; l’existència d’un trecer, un quart i un cinquè món; les “guerres preventives”; la indiferència respecte Gaia; les revoltes de les banlieus; la interminable collita de somnis arrabassats a “l’estret de la mort”...
Però. avui, Dia del Treballador, vull fer una reflexió respecte un punt força concret. Hem sentit molt a parlar d’aquesta nova generació a l’estat espanyol de “els millors preparats” de la història. Els famosos mileuristes. Que no oblidem que hi ha molts que hi són per sota. La idea és afegir a aqüesta circumstància un altre factor i tindrem l’equació: la fractura, definitiva, del sistema social de pensions. És cert que aquest és un fantasma que fa molt que amenaça i sempre hi ha qui diu que és foragitat. Mentida, mai ha sigut foragitat. I el sistema, tal i com és plantejat –ien elq eu elspolítics han deixat de preocupar-se-, va cada vegada més cap a la fractura total. Una fractura on uns poden viure sense gaire preocupacions: un sou digne –de veritat-, sense problemes amb hipoteques i amb capacitat per preparar-se un pla de pensions; mentre la majoria fan malabarismes per arribar a final de mes, i per tant no hi ha posibilitat de pensar en assegurar-se el futur –prou difícil es veu arribar a la primera cantonada-.
És a dir, que si el sistema social no és renovat, “els millors preparats de la història” seran avui mileuristes que no podran cobrar una pensió d’aquí trenta anys; perquè l’estat no pot sufragar-ho i no han pogut preparar-se una planificació privada.
Començava la parrafada amb l’inici del Manifest Comunista; acabaré amb la seva última frase:
PROLETARIS DE TOTS ELS PAÏSOS, UNIU-VOS!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada