NAUSICA

La setmana passada vai' gaudir de la versió que el Hermann Bonin ens oferia d'aquesta obra de Joan Maragall.
El lloc era el millor posible: el teatre Grec de BCN. L'obra fou molt interessant; tot i que la concessió populista canviant el comiat final entre els protagonistes no crec que fora gaire afortunada. Tot i això, us recomano que si a partir del stembre entra en temporada, 'neu-la a vore.
Però volia referir-me al personatge de Nausica. A tot allò que representa; tant des de l'original homèric, com des de l'obra de Goethe que serví d'inspiració -molt relativa, ja que el gran "romàntic teutó imagina una relació molt passional éssent la catalana molt més "serenament de paraula"- al nostre gran poeta. La filla del rei dels feacis és la redempció d'un heroi; és l'exaltació de la joventut davant la serenor i claredat de la sàvia vellesa. És la redempció dels pecats de l'heroi mitjançant la paraula en el seu grau més diví: la poesia; mentre ella renuncia a l'heroi purificant el seu amor. Així, ell, per fi!, deixarà de patir les conseqüències de l'ira del senyor de la mar i podrà tornar a la seva estimada Ítaca. Mentre Nausica ha sigut la seva llum per poder realitzar-ho i destil·larà l'amor imaginari en qualsevulla cosa que pugui ésser real; li ha donat camí.

Potser només és una fantasia podructe d'una ment malaltissa; però no us sembla una paràbola de la nostra vida?
¿no cerquem enamorar-nos d'un heroi -o heroïna- o cal redemir-lo de la fúria dels déus per trobar, sols mitjançant la paraula, el camí que ens guiarà a la nostra pròpia Ítaca?

cançó del dia: First we take Manhatann (Leonard Cohen)

ANDY WARHOL: LA MÀQUINA QUE MIRA

"Si vols saber sobre Andy Warhol, mira únicament la superfície de les meves pintures i les meves pel·lícules, i a mi, allà hi sóc jo. No hi ha res darrera." Andy Warhol

Andy Warhol és, sens cap mena de dubte, un espill de l'Amèrica del seu temps; i també un símbol de la banalitat i la frivolitat dels mateixos per als seus crítics.
Després de la confrontació entre el món i els expressionistes abstractes arribà el PopArt. S'acabà, definitivament, la pintura de cavallet. Un pop que mai fou cohesionat ni tingué manifest ni proclames. Tots els seus integrants, estil·lísticament molt diferents, tingueren inclinacions comuns per la imatgeria popular i el gust per les tecnologies comercials -què seria de la serigrafia sense Andy Warhol?-.
L'ArtPop no crea amb la imaginació, observa i reprodueix.
La contribució "principal" d'Andy Warhol fou eliminar la distinció entre l'artista d'avantguarda i el públic en general. És la "plebe" la destinatària del seu art; això farà que sigui la fugacitat el gran risc del PopArt.

Per aquelles persones que volgueu gaudir d'una experiència warholiana, principalment de les seves últimes etapes -tot i que manca alguna "Oxidació" (sublimació del dripping de Pollock)- podeu atançar-vos a l'exposició:

Andy Warhol: la màquina que mira
Centre Cultural de Caixa Girona
Sala la Fontana d'Or
C/ Ciutadans 19, Girona

entrada LLIURE

També tindreu a la vostra disposició set de les seves experiències fílimiques (o fragments; òbviament, Empire no és sencera).

No és una exposició que abasti tota la carrera creativa del geni de la The Factory (quelcom que seria molt interessant); però sí una aproximació a l'obra d'una de les icones (admirades o no) del segle XX -amb tot el que això comporta-.


cançó del dia: La otra parte de mí; La Habitación Roja

reflexió del dia: Cada cop que t'abraço s'esmicola més la meva ànima...