Fart de la mentida de l'adoctrinament

Sóc docent. I no, no sóc pas cap adoctrinador.

L’únic ensenyament que sempre he tractat de transmetre, des del meu àmbit educatiu, les ciències, és l’esperit crític i l’amor per les veritats transitòries de la Ciència; perquè hem d’assumir que l’acceptació  de  la  teoria  sempre  és provisional. El refús de la teoria pot ser concloent. Així que sí, he lluitat contra pseudociències i falàcies; en cap, he tractat d’influir en la visió política del jovent.

És insultant i vergonyós que tota una corrua de patògens socials, aquells que sí desitjarien un adorctrinament escolar recuperant la FEN (formación del espíritu nacional) dels seu passat on l’escola catalana no lluïa reconeguda internacionalment, es dediquin a escampar totes aquestes mentides interessades.

Siguem seriosos, algú pot creure que havent de gestionar tot el que hem de gestionar a l’aula em qeuda temps i esma per dedicar-me a adocrtinar l’alumnat per transmetre’ls la meva ideologia?

A més a més, si el suposat adoctrinament existís hauríem de confessar que som força poc eficients: tantes fornades d’alumnes sotmesos al rentat de cervell i hores d’ara només tenim 2,2 milions de votants (que s’han atrevit a anar a votar i els han comptat els vots) a favor de la independència. Per què, segons el raonament (sic) d’aquells que defensen l’existència de l’adoctrinament, en plena dictadura els “quatre arreplegats” que somniaven amb una Catalunya independent van decidir que es dedicarien a assolir estudis superiors per a poder exercir com a docents per poder evangelitzar en el catalanisme i així ampliar les files i poder mantenir la dinàmica fins aconseguir-ho. Algú pot empassar-se una falòrnia tal?

No maregem la perdiu: un dels pilars de la societat catalana i de l’èxit de la millora d’aquesta és l’educació, és a dir: l’escola catalana. Una escola aplaudida internacionalment, que ha permès i permet un alumnat bilingüe (encaminat vers el trilingüisme, si pensem en l’anglès) on no hi ha ningú que sigui monolingüe en català (sí, n’hi ha, però, en castellà); integradora fins ésser motor de l’ascensor social.

És per tots aquests motius que cert col·lectiu vol acabar amb l’escola catalana i amb tots els triomfs socials que representa.

No ens toqueu l’educació!

#llibertatJordis L'estat espanyol no ha embogit

Quarts de set del matí, enceto aquestes línies, sense cap esma, camí de la feina. Necessito deixar per escrit la indignada opinió de veure com en ple segle XXI reapareixen els presos polítics a Europa, en aquesta dretana Europa dels estats servils als poders econòmics. La pitjor sensació de totes és ésser conscients que en Jordi Cuixart i en Jordi Sànchez són els primers però no seran pas els últims.

Crec que ahir la tarda tots i totes érem conscients que l’empresonament dels presidents d’Òmnium i l’ANC, tot i injustificable jurídicament, era massa plausible des de l’òptica dictatorial de l’actual estat espanyol on la divisió de poders és, ara per ara, inexistent. Deixar en llibertat, amb càrrecs, el major dels mossos d’esquadra i la seva intendent obria la porta de bat a bat a l’entrada a presó dels presidents de les dues entiatts socials. Era un guió ja escrit i que seguia un esquema mental previsible: és un senyal d’avís que al repressor estat espanyol no li tremolarà la mà per exercir la justícia a l’estil dels seus enyorats anys grisos de llei i ordre i que està disposat a dur a presó a tothom que treballi per assolir la República Catalana i que tot i considerar l’actuació dels mossos culpable de col·laboracionisme processista no li cal dur el seu major a la presó ja que l’activació del 155 ben aviat (tal volta acompanyat del 116?) els permetrà prendre el control de la policia catalana i gestionar-la sota control de la Guardia Vil.

I és en la línia de preparar la (increïblement) crèdula societat espanyola (i també la vergonyant elit de la unió europea?) que últimament s’ha elevat el to i la quantitat de mentides vers l’escola catalana. Han de pavimentar-se amb excuses, totes infames i falses, per autojustificar-se quan es carreguin el , premiat i lloat internacionalment, model educatiu català. Recordeu que hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s’escrigue o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s’escrigue o es pense. Quan posin les seves brutes mans damunt (el restringit) autogovern català a més a més de voler gestionar les seves finances (els comptes magres per l’expoli fiscal) el seu objectiu són quatre pilars bàsics, quatre pilars ara ben valorats per la societat catalana: sanitat, ensenyament, la corporació de mitjans audiovisuals públics i la policia catalana. Volen recuperar la gestió de l’estat tal i com la coneixien en les èpoques en què no els feia res tenir presos polítics.

Aquesta venjança vers les autoritats per la tenacitat del poble català en voler expressar la seva voluntat política d’esdevenir una nou estat. Si parlen de sedició que ens vinguin a cercar als milions de persones que en som i serem còmplices.

Des de l’òptica espanyola és normal considerar les accions del 20S, com les de l’1O, com a sedicioses i tumultuàries: les famílies amb criatures petites (estàvem encetant l’adoctrinament) i les persones grans (aquestes terroristes que després colpegen amb els seus caps les porres de les forces d’ocupació fins voler autolesionar-se per inventar-se danys irreals) que hi èrem som terroristes que volíem impedir la feina de les policies politico-socials. Les concentracions del setembre, el paradigma és la que es realitzà davant l’assaltada en verd Conselleria d’Economia, són un exemple paradigmàtic de la Revolució dels somriures catalana: la societat civil convocant la societat civil per actuar pacíficament per mostrar el seu desig d’esdevenir República Catalana (o si més no, tenir l’opció de poder votar-ho) i mostrar el rebuig vers les injustificables accions dictatorials de l’estat espanyol. Els que hi érem sabem que allà l’única violència era la presència de la policia militaritzada espanyola. Davant l’ocupació de la seu de la Conselleria la ciutadania vam sortir al carrer a mostrar el nostre rebuig i es feu pacíficament, amb la presència física, amb cançons d’escalf i amb la companyonia per suportar aquestes injustificades afrentes contra el nostre país.

Anit en Jordi Cuixart i en Jordi Sànchez han dormit privats de llibertat (presó preventiva que podria durar fins a 4 anys!) per haver comés el delicte d’encapçalar una societat civil que ha sortit a prendre els carrers pacíficament per demanar que Catalunya esdevingui país independent. Recuperarem la vostra llibertat perquè és la nostra llibertat com a poble.

L’estat espanyol no ha embogit, simplement ha deixat caure les seves màscares, ara cal mantenir-se ferms i continuar la nostra lluita pacífica fins aconseguir la victòria final.

Crònica personal d'una aturada general #3oct

Ahir 3 d’octubre de 2017 Catalunya es va aturar. Es va aturar per mostrar el seu rebuig vers la criminal i injustificada acció de força dels cossos policials i militaritzats de seguretat de l’estat espanyol en la seva actuació per intentar evitar que es dugués a terme la votació del referèndum d’autoderteminació de l’1 d’octubre. Insistim, la aturada o vaga general era per condemnar una acció repressora digna de dictadures.

Quan algú, després de l’assalt a la conselleria d’economia i altres institucions vinculades a la Generalitat, ja començà a parlar de vaga general vaig estar-hi d’acord tot pensant que era una arma de doble tall: podíem paralitazar el país o podia palesar-se la possible feblesa en la no hegemonia de l’independentisme; emperò, la desmesurada brutalitat mostrada per l’estat espanyol va provocar que ahir el país estigués paralitzat.

Vam encetar la jornada peregrinant fins el CEIP Ramon Llull. Quan vam arribar encara s’hi aplegava una munió de persones mostrant la solidaritat amb una escola que només havia comés el pecat d’ésser col·legi electoral. A l’entrada la gent s’arremolinava per deixar les seves mostres d’afecte en forma de flors, dibuixos o escrits. Com la meva parella va copsar, talment semblava que hi haguessin hagut morts i ben mirat, potser sí van matar la democràcia; o, fins i tot, podem afirmar que si nosaltres la estàvem fent nàixer, ho tornarem a fer i ho aconseguirem. I mentre reflexiones al voltant d’això caus en compte en els grups de canalla que criden “som gent de pau” i t’adones del gran aprenentatge que aquest lema pot esdevenir per ells; perquè no podem deixar passar per alt que no és ni serà gens fàcil per famílies i educadors intentar explicar les imatges de violència gratuïta que els cossos de seguretat (sic) regalaren el diumenge passat. Alguns dels lemes vistos parlen de ni oblit ni perdó, i si és ben cert que els adults ens ho podem permetre, la quitxalla no pot rebre només aquest input i cal tractar de construir en positiu a partir d’aquestes runes. Hi ha molta feina, però l’esperit mostrat aquest dies il·lustra que és ben possible.

Després marxàrem cap a les concentracions matinals al centre de Barcelona. Una munió de gent, i sí, com diu el tòpic “de tota condició i edat” perquè hi havia criatures (que no és cap delicte), s’aprupava per mostrar pacíficament el seu ferm i etern rebuig a la violència desfermada per l’estat el passat diumenge en forma d’assalts als col·legis electorals tot arrassant amb les persones que hi trobaven pel camí. Ambient festiu, per narrar laes vivències i mostrar agraïment a herois. I com mostraven les imatges: l’oportunitat de deixar clar davant seus de partits o de forces repressores que la ciutadania es manté dempeus i determinada a condemnar els seus crims de lesa democràcia. La saviesa ingent de la població civil agermanada en una trobada de pau es demostrà en el sublim cant “Aquest edifici serà una biblioteca” adreçat a la ignomininosa comissaria de la policía nacional de la Via Laietana.

I, per si hi ha alguna persona que està llegint aquest escrit que no voltà per aquests carrers, deixar constància que la majoria de negocis a l’Eixample, i no només per les zones “afectades” per les concentracions, restaven tancats i barrats amb l’excepció d’alguns bars i restaurants i de “paquis” o “badulaques”. Tant és així que algun forn de pa regalava la barra de pa o el cafè per tractar-se d’una jornada de vaga. Solidaritat obrera per la pau i la convivència.

I per la tarda més. No pas millor perquè l’actitud de la ciutadania està essent en tot moment de deu així que no és millorable. Tot i que no cal retar-la a superar-se, els missatges que arriben des de certs personatges de cada cop més funesta imatge i verb, emperò, ens fan creure que ens haurem de mostrar molt i molt ferms en la nostra determinació. Un ambient festiu per reclamar i exigir la no violència, que ni calen ni volem les accions que vàrem patir com a societat el diumenge passat.

Així tot un país aturat, civilitzadament aturat, per condemnar la violència i exigir que ens deixin com a societat viure i manifestar-nos en pau que va haver de viure les agressions verbals, novament, dels causants de les ignominoses accions criminals de diumenge amb un culmen en forma de discurs d’un tipus que ostenta el càrrec per ésser fill de l’hereu d’un dicatdor. Un expert en democràcia amic de terroristes dictadures ens havia de condemnar el voler votar en referèndum i aplaudir les imatges de repressora violència. En el seu discurs de pretèrita èpica militar no feu referència als quasi 900 ferits; quasi tan denigrant com la posició de la fiscalia (què cada vegada més sembla un niu de malfactors engollipats dels seus funests actes i en competició per superar-se) considerà que tots els ferits ho són per llur pròpia culpa per haver fet cas de qui els havia convocat per intentar votar.

Aquesta és la normalitat catalana, una normalitat on la violència està esset atiada pels repressors i que la ciutadania es mostra ferma en la seva determinació de no tolerar. Ens vam atuar per demostrar la nostra enteresa moral i ciutadana; perquè, alguns ja ho saben, los catalanes hacen cosas.

Ni una passa enrere. Donec perficiam!

Així hem adoctrinat avui

Pel lector que arriba com un passavolant a aquest blog deixar constància que des de fa anys exerceixo com a docent d’ESO i batxillerat en assignatures d’àmbit científic. Ahir al matí, tot veient les esfereïdores imatges dels criminals assalts dels col·legis electorals del pavelló de Sant Julià de Ramis i l’escola Ramon Llull barcelonina, vaig fer una piulada afirmant que “Demà a les escoles tornarem a no adoctrinar nens: explicarem q Espanya no ens vol deixar votar i llur forces d'ocupació trenquen escoles.”

Com suposo que hom pot suposar, avui ha estat dels dies més difícil, si no el que més, per fer classe; però ésser docent ha d’anar més enllà del currículum. Si volem construir la societat crítica del futur, això només es pot fer mitjançant l’educació, quelcom que s’enceta en l’àmbit familiar i que s’incrementa en l’àmbit acadèmic i es referma en la societat. És per això que calia fer el cor fort and the show must go on.

El col·lectiu de l’ensenyament ens hem afegit a l’aturada convocada pel govern català al migdia per a condemnar les agressions salvatges perpetrades pels cossos policials i militaritzats perquè com a ens educatius hem d’estar contra tot tipus de violència. A més a més hi ha l’afegit que gran part d’aquesta injustificada violència nascuda de l’odi es va cometre impunement en recintes escolars. Això implicava aturar les classes i fer alguna dinàmica perquè la mainada, com més quitxalla més necessari, pogués copsar què va succeir: com fer-lo entendre que els cossos que suposadament ens han de defensar es van dedicar a atacar-nos com en un conjunt de ràtzies per impedir l’acte més noble de la democràcia, votar? Com fer-los entendre que aquests cossos armats havien atacat i fet malbé escoles, que havien colpejat i ferit 900 persones de tota condició?

Un col·lega, membre de la junta de l’AMPA de l’escola de llur fill, em responia al facebook al meu comentari que havien rebut queixes d’alguna família per aquesta manipulació i adoctrinament de la canalla. Manipulació? Adoctrinament? Insistir en explicar els nanos que la violència mai és solució ni camí de res, que no pot haver-hi cap justificació per a la violència no pot ésser eina per res. Aquí no se’ls ha de parlar de referèndums, autodeterminació o independència; se’ls ha de parlar de respecte i de no violència, casualment en el seu dia internacional.

Una addenda final: aquesta tarda, part del nostre alumnat ha segut davant l’escola i corejaven consignes que es podien haver sentit a les concentracions i manifetacions dels últims dies i, alguns onejaven estelades. El professorat els hem fet entrar en silenci i sense poder mostrar les banderes. Han d’aprendre que tot ha de tenir el seu espai i moment i que cal respectar certs espais comuns, tal i com hem fet pemetent que qui no vulgués participar de l’aturada matinal així ho hagués fet. Tot molt adoctrinador.

A la xusma dels "a por ellos, oé"

Suposo que aquesta nit no haureu pogut dormir amb la sobredosi d’endorfines que la represió de les vostres corejades elits de la franca i indigna brutalitat vers la població civil catalana perillosament armada amb urnes i vots us devia generar.

Haureu celebrat cada cop de porra, cada lesió, cada agressió, cada gota de sang vessada com una victòria sense voler adonar-vos (o potser tant us era perquè “solo son catalanes!”) que hi havia persones grans, dones, joves, gent de totes les edats i condicions i fins i tot moltes amb els vostres mateixos orígens, però plenes d’una dignitat i una integritat moral a la que mai podreu arribar.

I ara la sobredosi us ha deixat en una estat d’abstinència, no patiu, el vostre gobierno us en voldrà donar només mostres ben aviat i, novament, tornarà a trobar ferm davant la brutal agressió dictatorial un poble ple de matisos que només vol ésser preguntat en referèndum. Resistirem fins la victòria final. Donec perficiam!

Penseu (si conserveu aquesta capacitat) que tal volta algun dia la reperssió es girarà en contra vostra i llavors no us agradaria… possiblement sí, ja que no sou més que xusma a qui agrada ésser vexada. Continueu celebrant ésser cornuts i que hagueu de pagar el beure.

Arrieros somos…

I ara: DUI; repressió i referèndum pactat per UE?

Ahir 1 d’octubre es va dur a terme, diguin les mentides que diguin certs personatges d’ignominiosa figura, el referèndum d’autodeterminació de Catalunya. Malgrat l’acarnissament de les forces d’ocupació de l’estat espanyol vers la ciutadana que exercicia el seu legítim dret al vot, les vergonyants circumstàncies de persució de les urnes, els intents telemàtics per evitar que es pogués dur a terme la jornada refrendària; tot i això, la ciutadania va votar i va expressar la seva voluntat.

Donades les especials circumstàncies cal ser molt curosos per interpretar els resultats. En primera instància, recordar que havent estat cridada tota la ciutadania a participar del referèndum i segons la llei que el vehicula, el resultat és vinculant; per tant, la victòria del sí és, resultats en mà, inapelable. Ara bé, si algú vol mirar els resultats tractant de fer una mica de política ficció i inferir els possibles resultats si el bàndol unionista hagués decidit participar, pot deduir que la victòria del sí és a tocar o ja s’assoleix. Només cal fer números: sobre un cens total de poc més de 5 milions de votants, la majoria es situa als voltants dels 2 milions i mig; és cert, els 2 milions de vots favorables al sí no hi arriben, i no, no diré que la guàrdia vil s’incautà de mig milió de paperetes, però un cert número que, cal deduir, engruixen el resultat favorable a l’autodeterminació sí, ara bé, no podem obviar que molt elevada que acabés essent la participació, no arribaria al 100% del cens, ergo, el nombre de vots per assolir la majoria disminueix. Els anys de repressió ideològica i de persecució de allò amb flaire catalana donen els seus fruits.

Sigui com vulgui, el MH President de la Generalitat ja va anunciar, acompanyat de tot el Govern, que una vegada coneguts els resultats s’iniciarien al Parlament els tràmits prevists a les lleis del referèndum i de transició nacional; això és declarar la independència de Catalunya. Suposo que tots som conscients que això comportarà una reacció del gobierno del Reino de España que passarà per articular, ara sí parlamentàriament, l’article 155 de la constitució espanyola per escapçar el govern català i poder detenir el president Puigdemont i col·laboradors; que, “per garantir la seguretat nacional i social”, treuran l’exèrcit als carrers i tornarem a tenir el pais ocupat com en temps del comte-duc d’Olivars. I, aquí, ara sí, és on entrarà en joc la Unió Europea. Vist l’esdevingut ahir i amb les possibilitats que s’albiren a l’horitzó, hauria de fer una passa endavant i deixar d’escudar-se en el seu buit “és un afer intern” i si tant aboguen pel diàleg, exigir-lo. I l’única forma de fer-ho seria obligar els governs català i espanyol a seure i negociar una sortida a la situació ara; per tant, no hi ha més opció que pactar un referèndum vinculant d’obligat acatament.

Això o que la UE jugui a daus i decideixi veure què s’esdevé entre el “vagar per l’espai sideral” d’una Catalunya ja independent o la repressió dictatorial d’un estat membre de la Unió Europea vers part de la seva població per l’únic anhel de poder votar un referèndum d’autodetermació.

La resposta en breu. Mentrestant, demà, aturarem el país per reclamar democràcia i prou repressió.