El passat dimecres nou d'agost de dos mil onze es celebrà la vint-i-dosena edició de la Copa Catalunya de futbol. Aquest torneig hauria d'ésser el títol futbolístic més important del país, la competició que sota el seu nom acull tots els equips del país. Ara bé, resulta que aquest país nostre no és gens normal, i no ho és no sols per la seva condició de nació sense estat, sinó perquè depenent de com bufa el vent ens el creiem o no, o si més no les seves institucions i representants.
La primera mostra d'això es veu en el fet que el la màxima institució del país no hi era present, suposarem que aquesta competició no és prou important per destarotar les seves vacances (d'intentar ésser un govern dels millors, només pels selectes). Això sí, segur que el podrem veure en d'altres llotges en altres competicions “oficials”, no dubteu pas.
Podríem dir que és difícil creure en una competició organitzada per una federació que últimament no sortia d'una crisi per caure en una altra, però aquesta no seria més que una excusa de mal pagador. La competició falla, com a torneig, perquè no depèn d'ella mateixa sinó d'altres calendaris i disposicions de certes institucions.
L'anormalitat del país també queda manifesta en la incapacitat de poder escoltar el nostre himne nacional sencer. És bo no sacralitzar les insígnies pàtries, però no cal devaluar-les fins al no-res. Si ni en aquestes ocasions respectem els nostres emblemes no podem demanar a la resta que ens mostri el respecte que haurien de merèixer. Un apart caldria per mostrar que ni un dels vint-i-dos jugadors fou capaç de cantar l'himne, clar, que sols fou un menys respecte l'onze titular de l'últim partit de la nostra selecció nacional en l'únic partit anual que se li permet jugar. Aquesta és l'anormalitat del nostre país.
Crec que l'única mostra de respecte envers Catalunya la manifestà un argentí, l'entrenador de l'equip que s'endugué el títol. El senyor Mauricio Pochettino palesà el fet que com a competició de la nostra terra és el títol important del país i que cal intentar guanyar-lo. Gràcies!
El següent apunt seria criticar la institució i cos tècnic de l'altre equip que jugava la final, però com en aquesta anormalitat en la que vivim és més sacríleg criticar-lo que no pas el país, no cal dir res més.
Un país pot ésser molt petit en extensió o en nombre d'habitants però és gran quan la seva societat ho és; el nostre, amb aquests fets, continua demostrant no ja sols que és un país petit sinó que a més a més li està bé ésser-ho i no hi ha intenció d'esmena.
