dilluns, de juliol 19, 2010

del 18 de juliol i avui en dia

Quan hom pensa en el segle XX una de les primeres reflexions que poden venir-nos al cap seria que és un dels més “polititzats” períodes de l'història. O que tal vegada sí fou, com ja s'havia dit molt temps abans, el moment en que la política ho fou tot. És plenament hereu, en aquest sentit, òbviament, de tota la història prèvia, però molt especialment, com és lògic de tots els processos engegats arran de la revolució industrial i tota la filosofia política vuitcentista.


Ara bé, aquest principi de segle i mil·lenni sembla sols centrat en les situacions econòmiques i en com la situació que havia de fer replantejar tant el capitalisme com la social democràcia passarà i permetrà que cada vegada més allò que s'havia anat aconseguint, “desllunyant”(si em permeten l'invenció verbal, si no fos el cas llegeixen “apropant”) la distància entre classes, reverteixi cap a la situació primigènia.


Però tornarem al camp de les idees. I si ens ho volem mirar des d'un petit punt del mapa veurem que tal vegada no és que no fessin falta les alforges per aquest viatge, és que no ens hem desplaçat. Tradicionalment es situa la tríada del 17 al 19 de juliol del 1939 com a inici de la guerra (in)civil espanyola, aquell assaig del que succeiria a Europa, i ulteriorment a nivell mundial. Però hi ha qui considera que l'inici real de l'atac i sublevació contra la legitimitat del poble s'inicià en l'atac radical-cedista contra la revolució 1934 tant contra Astúries com contra Catalunya. Durant tot aquell període que s'havia originat després del gloriós 14 d'abril de 1931 s'imaginaren grans somnis. Alguns d'ells es corporificaren, altres foren truncats i a d'altres no se'ls concedí temps. Mentrestant, Catalunya tractava de recuperar el seu lloc al món. Aconseguí un Estatut per fer una passa endavant. La història, emperò, com sabem fou cruel i deixà caure la mort en forma de feixisme a gran part d'Europa, i Espanya s'emportà una de les pitjors parts. La defunció del nacionalcatolicisme no és la transició. Aquesta fou un intent d'evitar una nova confrontació. D'acord, podem acceptar-la com un encert. Ara bé. Cal acceptar tots els seus paràmetres com axiomes, o millor dit, dogmes de fe? Rotundament no.


I és contra aquesta estultícia religiosament dogmàtica que caldria lluitar. Contra aquesta mesquinesa que fa que ara mateix, setanta-quatre anys després de l'aixecament en armes dels militars feixistes contra la II República Espanyola i trenta-tres anys i mig de la mort del seu dictador no haguem avançat, i fins i tot retrocedit en la situació de l'encaix català a l'estat espanyol o dins de la UE.


P.S.: no cal dir, emperò, que l'enemic no sols és davant nostre, dins les nostres files també tenim aquells que no saben entendre què som i què hem d'esdevenir per al nostre bé com a poble.


3 comentaris:

Pedro ha dit...

Buf. Qui volgués un tema fàcil, que busqui a altre lloc.

Crec que l'aspecte clau del sobiranisme català, a hores d'ara, és el reconeixement. I fas bé en parlar de la Transición, un pacte entre cavallers on l'únic objectiu fou estalviar una segona guerra civil. Però en aquell moment es varen fer uns sacrificis que a dia d'avui semblen evidents i donats per fet, però que mai han estat reconeguts com a tals. Els trenta i escaig anys més de democràcia han portat aquest pesant llast a l'esquena, sempre amb l'ombra de l'amenaça darrera: que si reobrir ferides, que si balcanizar, que si no respetar a los caídos, que si pensar en la Tercera España...

Jo no desitjo en la independència de Catalunya, encara que sigui nat i criat aquí. Però sí crec, fermament, que s'han de dir les coses pel seu nom, i que com més temps pasi i més eufemismes de merda contaminin la història recent i els fets actuals, més fàcil és que gent com jo canviï de parer.
Perquè no estem parlant del segle XVIII. Parlem del fa no res i de l'ara mateix.

Natxo, aquest post teu és fantàstic. Felicitats.

Natxo ha dit...

Primerament, moltes mercès Pedro per les teves paraules, tant per deixar un comentari com per les "floretes", que les aprecio encara més venint de qui vénen.

Com bé comentes cal tenir present que ja no estem parlant de recuperar el passat, sinó d'aconseguir el reconeixement com a poble que es considera legítim (allò reconegut per les Nacions Unides i signat per l'estat espanyol) i que permetria aconseguir unes fites de governabilitat majors i que consegüentment, haurien de redundar en la població.

Que aquestes fites es poden assolir per diferents vies (més autonomisme, federalisme, independència) és innegable; i, òbviament, no tot el poble català opina igual. Ara bé, tal i com deia aquella famosa sentència de Voltaire "desaprovo el que dius, però defensaré fins a la mort el teu dret a dir-ho", cal que existeixi la possibilitat que aquestes vies sempre romanguin obertes. I no és sols el dret de manifestar-se per recordar que Catalunya és una nació, és el dret a poder convocar un referèndum per la independència i que, òbviament fos vinculant.

Però clar, reclamar això seria anar contra aquella vella sentència de "España antes roja que rota". I més enllà de l'acudit fàcil que ara el futbol ja l'ha feta "roja", la famosa sentència, més política que jurídica, del TC recordant en diferents ocasions respecte la "indisoluble unidad de España" ens demostra la vigència d'aquella afirmació "guerracivilista". Perquè clar, com sha dit, per evitar una nova confrontació (famosament exemplificada en el gest de la bandera de Carrillo) es signà un pacte de cavallers. Però un pacte de cavallers és de cavallers mentre els mantenidors siguin essent cavallers. Però tot pacte legal és revisable, perquè les circumstàncies varien. Si no fos així, perquè no reivindiquem "La Pepa" (ara que estem gairebé a les portes del seu bicentenari)?

No cal ésser molt il·luminat per deduir que la meva posició política versa cap a la independència de Catalunya. Ara bé, entenc que hi hagi qui no comparteix la meva posició. També val a dir que durant molt de temps hagués acceptat de bon grat una república federal espanyola on Catalunya formés part; però cada vegada, i en veient com evoluciona la política espanyola aquesta idea l'he descartada. I suposo que per el mateix motiu que persones com tu cada vegada estan més a prop, o poden estar-ho, de fer el viatge cap aquest posicionament.

Crec que els posicionaments a favor de la independència de Catalunya, parlant a nivell polític, és a dir, socio-econòmic, estan ja exposats. Es poden acceptar o no, però cal la possibilitat de poder explicitar-lo, de dialogar-ho sense que siguem estigmatitzats ni demonitzats simplement per creure en aquestes idees.

Per tancar l'escrit simplement afegir que, com has dit, ara per ara, mentre no es vulgui acceptar que la "Transició" fou un pacte marcat per les circumstàncies i que aquestes han canviat molt i per tant és perfectament i absolutament revisable. Ara bé, és curiós com alguns dels seus màxims defensors actuals foren demonitzadors d'ella en el seu moment. Aquests són els que han balcanitzat, verbalment, la política espanyola, utilitzant i fomentant l'anticatalisme con una arma electoral.

joven ha dit...

beautiful blog..pls visit mine and be a follower.. thanks and God bless..

http://forlots.blogspot.com/