Quan hom pensa en el segle XX una de les primeres reflexions que poden venir-nos al cap seria que és un dels més “polititzats” períodes de l'història. O que tal vegada sí fou, com ja s'havia dit molt temps abans, el moment en que la política ho fou tot. És plenament hereu, en aquest sentit, òbviament, de tota la història prèvia, però molt especialment, com és lògic de tots els processos engegats arran de la revolució industrial i tota la filosofia política vuitcentista.
Ara bé, aquest principi de segle i mil·lenni sembla sols centrat en les situacions econòmiques i en com la situació que havia de fer replantejar tant el capitalisme com la social democràcia passarà i permetrà que cada vegada més allò que s'havia anat aconseguint, “desllunyant”(si em permeten l'invenció verbal, si no fos el cas llegeixen “apropant”) la distància entre classes, reverteixi cap a la situació primigènia.
Però tornarem al camp de les idees. I si ens ho volem mirar des d'un petit punt del mapa veurem que tal vegada no és que no fessin falta les alforges per aquest viatge, és que no ens hem desplaçat. Tradicionalment es situa la tríada del 17 al 19 de juliol del 1939 com a inici de la guerra (in)civil espanyola, aquell assaig del que succeiria a Europa, i ulteriorment a nivell mundial. Però hi ha qui considera que l'inici real de l'atac i sublevació contra la legitimitat del poble s'inicià en l'atac radical-cedista contra la revolució 1934 tant contra Astúries com contra Catalunya. Durant tot aquell període que s'havia originat després del gloriós 14 d'abril de 1931 s'imaginaren grans somnis. Alguns d'ells es corporificaren, altres foren truncats i a d'altres no se'ls concedí temps. Mentrestant, Catalunya tractava de recuperar el seu lloc al món. Aconseguí un Estatut per fer una passa endavant. La història, emperò, com sabem fou cruel i deixà caure la mort en forma de feixisme a gran part d'Europa, i Espanya s'emportà una de les pitjors parts. La defunció del nacionalcatolicisme no és la transició. Aquesta fou un intent d'evitar una nova confrontació. D'acord, podem acceptar-la com un encert. Ara bé. Cal acceptar tots els seus paràmetres com axiomes, o millor dit, dogmes de fe? Rotundament no.
I és contra aquesta estultícia religiosament dogmàtica que caldria lluitar. Contra aquesta mesquinesa que fa que ara mateix, setanta-quatre anys després de l'aixecament en armes dels militars feixistes contra la II República Espanyola i trenta-tres anys i mig de la mort del seu dictador no haguem avançat, i fins i tot retrocedit en la situació de l'encaix català a l'estat espanyol o dins de la UE.
P.S.: no cal dir, emperò, que l'enemic no sols és davant nostre, dins les nostres files també tenim aquells que no saben entendre què som i què hem d'esdevenir per al nostre bé com a poble.
