dimarts, de juny 29, 2010

després de la sentència (sic) del TC II

Què bonic és viure en democràcia... Suposo que sí. Ara bé, a potser a segons qui li preguntis no et dirà el mateix. Creiem que un esclau grec respondria afirmativament si li preguntéssim? I els palestins, que voten però com que el que voten no agrada a d'altres aquests altres no ho accepten i per tant se'ls pot putejar, encara més? I fins i tot la població alemanya cap al 1939 ó el 1945?

Clar que també li podem preguntar als catalans d'avui en dia. Home, és que els altres casos no són comparables! On vas a parar! Clar perquè ara tenim una constitució que és un llibre sagrat, sembla la paraula d'un déu revelada, com ho són per exemple la Bíblia, o l'Alcorà. Són absolutament intocables, i no podem pas oblidar que són filles, per no dir hereves, de quaranta anys de dictadura feixista (nacionalcatolicista, per ésser més precís) sota el lema “una, grande y libre”. (que ja em diràs tu...). Ara mateix la situació és com si deu llops, quatre óssos i tres xais es reuneixen i arribada l'hora de sopar voten. I molt democràticament es decideix que soparan xai. I quan aquests es neguen (no hem d'obviar l'instint de supervivència) a més se'ls titlla de malparits insolidaris i de no respectar les lleis bàsiques de la democràcia. Doncs això és el que està passant ara mateix. Nosaltres hem de respectar unes lleis, que no ens respecten, i que a més el pressuposat òrgan encarregat de vetllar per elles no pot fer-ho!

Ja ho diu l’adagi: Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol; i la veritat és que cada vegada és més difícil trobar una escletxa d’intel•ligència política. Però n’hi ha que t’ho diuen clar i català, o ras i curt: maldito parné! Doncs sí. C’est ici: la solució del gran enigma que podria plantejar l’esfinx. Els diners. Això és el gran preuat tresor dels catalans. Els diners que són capaços de destinar a la resta i (gairebé) sense rebre res a canvi. Doncs l’hora és arribada, ara ens cal la nostra batalla d’Aljubarrota.

Perdó, que parlàvem de democràcia, no de batalles per aconseguir la independència de l’opressor castellà que oblida els pactes signats. Democràcia? Algú em pot explicar com es pot defensar el concepte de democràcia quan s’impedeix el seu màxim exponent: el referèndum?

A les armes catalans que el rei ens declara guerra!

P.S.: primer pensament aquí

2 comentaris:

Raquel ha dit...

Democràcia? Per a qui?

Que no s'omplin tant la boca amb paraules de llibertat i apliquin més el que diuen.

Bones paraules.



A les armes cataans que el reu ens declara guerra!

Natxo ha dit...

És aquella màxima del despostisme il·lustrat: tot pel poble sense el poble.

La nova versió és: tot per España putejant Catalunya.


Però que no oblidin que el camí de l'Infern és empedrat de bones intencions... i els vençuts som perillosos perquè hem vist la mort però no ens hem deixat seduir! Així que sabem quin és el camí de l'Infern i com no caure-hi...