dimarts, de juny 29, 2010

després de la sentència (sic) del TC I

Atado y bien atado. Efectivament, sí que tot era ben lligat, ja que la soga envoltava el coll dels catalans. Perquè clar, no podem obviar que Espanya, allò que algú decidí anomenar Reino de España, antes roja que rota. I si havia sigut salvada del fantasma que recorria Europa, ara no era qüestió de deixar-se captivar per somnis romàntics. Arribaria un moment en què se'ls podria permetre certes llicències, però com a l'ase, se li mostra la pastanaga per tornar a afuetar-lo. Així que després de cridar Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia, encara ens trobem, trenta anys després, reclamant gairebé el mateix. Ara bé, no ens hauria d'espantar el pas del temps en aquests assusmptes polítics en aquest racó de món, així com tampoc les garrotades: Catalunya duem sis-cents anys de matrimoni amb Castella, els tres-cents últims dels quals de maltractaments. I, llavors, arribats a aquest punt del raonament, hom es pregunta: Ens sorprenen les decisions de les institucions espanyoles? I, vistes aquestes, algú es sorprén que jo no en vulgui formar part d'aquest estat? Un estat la màxima divisa del qual és La unidad indivisible de la nación española; però, ¿quina nació espanyola? Com a molt podem parlar d'estat de nacions! Perquè aquesta unitat està forjada des del trencament manu militari dels pactes i basat en el dret de conquesta. I no sol és que cada vegada s'entesta més aquesta España a no voler ésser una república confederal, sinó que amb l'excusa del café para todos aquí hi ha qui sobreviu i que viu gràcies als altres.

I, sincerament, se m'han inflat els collons! Ara mateix, quan el TC no ha sortit volant pels aires, en el fons molt millor, haver posat allò en òrbita s'hauria considerat un deplorable atemptat ecològic universal, i per tant ha pogut dictar sentència, com en els conciliàbuls militars en època de guerra que acaben en allò que eufemísticament s'anomena ajusticiament, en aquest cas d'un Estatut, ja retallat (tot sigui dit, perquè qui ara s'omplirà la boca va vendre la nació per una foto amb un mentider que ja havia posat frens abans); ara mateix sols resta una opció, i ja l'avançà el poeta: Adéu, Espanya!

Així que cal que les nostres institucions agafen el brau per les banyes i s'enfrontin a les rèmores, tal vegades modernes i ulteriors, feixistes. No podem continuar acceptant aquesta humiliació constant. Diguem no! Encara i una vegada més. Desfes-nos del jou que ens constreny i sortim a demanar allò que es nostre: els nostres drets. I si España no ho accepta que facin allò que sempre han desitjat: treure els tancs a la Diagonal. Potser així es veurà quina és la seva veritable faç. Seria el moment que tothom veiés l'opressió i la repressió política i governamental i internacionalment caldria posicionar-se. Sempre em continuaré preguntant perquè ens volen quan ens detesten? Però, clar, és molt fàcil mantenir un sistema colonial i d'esclavatge.


A les armes catalans, que el rei ens declara guerra!

2 comentaris:

Raquel ha dit...

Després de tants centenars d'anys oprimits ara és el moment d'actuar. Ara és quan tot podria esclatar per poder reconstruir des de l'interior... però cal que els que ens governen estiguin disposats a fer-ho i, per desgràcia, em sembla que no avançarem. Ens faran passar per l'embut i tragarem, resignats... Espero equivocar-me, però estem en una societat atemorida que no vol tornar al passat més pròxim i vol viure amb calma tot i no tenir llibertat.

Tan trist com això.

Seguirem lluitant.

Natxo ha dit...

Ens caldrien grans polítics; però avui en dia:

el President massa lligat per les circumstàncies del càrrec, el cap de l'oposició pensant en "ara podem convocar eleccions a veure si així arribem", els nacionalistes "de sempre" pensant que "veieu, la única solució és la independència" (i com diuen en la llengua del "imperio", "para este viaje no hacían falta alforjas"), els "nous independentistes" pensant que amb una mica de sort li poden treure vots als de sempre, els "rojos" sabent que diguin el que diguin avui en dia "qui més els farà cas?". I de la resta de partits polítics amb representació parlamentària millor no parlar perquè mereixerien que me'ls entreguessin i pogués fer tota una demostració del que és una "tortura"...

Només ens resta la societat civil... Com sempre!