Durant les vacances de la Raquel i un servidor ens entrà un ratolí en una de les habitacions de la casa. De fet, tancant una de les finestres que donen al bosquet que envolta la casa, a la Raquel li semblà veure quelcom "que es movia"; no fou fins la nit del dia següent, després que aquella habitació hagués estat circumstancialment tancada, que després de sentir com un sorellet de quelcom que rascava les finestres, vai' vore com un ratolí cercava el refugi de les parets i els llocs foscos.
Ratolins i rates són dues espècies diferents -pertanyen a gèneres diferents-: entre d'altres
Mus sp i
Rattus sp de la famílila Muridae. D'aquells, tindríem com a més famosos
Mus musculus com a comú i el de bosc
Apodemus sylvaticus; mentre de les rates tenim la
Rattus norvegicus -rata bruna, de la que la versió albina és utilitzada en Ciència- i
Rattus rattus com a rata negra.
Majoritàriament, exceptuant el ratolí de bosc, les altres tres espècies citades anteriorment, són de distrubició i hàbitat cosmopolita i no sols periurbà; i exceptuant els Pols les trobaríem arreu. A nivell de ratolins s'alimenten majoritàriament de vegetals tot i que també poden ingerir carn i làctics; a nivell de rates són animals ommívors, en hàbitats urbans cerquen en les escombreries, tot i que la seva alimentació és basada en fruits, arrels, petits insectes i mamífers (poden caçar animals dormits i arribar a practicar el canibalisme), fins i tot peixos, crancs i cargols.
Bé, després de la breu dissertació al respecte d'aquests rossegadors, tornem al cas que explicava. Una vegada vàrem observar que teníem un "stuart little problem" vàrem pensar en utilitzar una trampa. I què es posa a la trampa? Òbviament, formatge. Òbviament? Que tal vegada existeix el formatge a la natura? Vist així, perquè sempre el primer pensament serà el de posar formatges a les trampes per aquests animalons? Pensem i cerquem.
En una conversa a Scientific American (podeu llegir tot l'article
aquí) el Dr. David Holmes, de la Manchester Metropolitan University, explica com en relaitat no els agrada el formatge. El que ratolins i rates "desitjarien" serien fruits i productes amb elevat contingut en glúcids -com podrien ésser a més, pasta i fins i tot xocolata-. Ara que no podem negar que tothom sap que amb el formatge es cacen (bé, en el nostre cas no fou així, i acabà caient a la trampa dies després, suposem que molt famolenc, però ara amb fruita).
Un fet perquè vagin fins allà seria el fet que són animals que es guien molt per l'olfacte i els formatges, especialment alguns més que d'altres, emeten unes olors molt fortes, fet que els faria 'nar a cercar aquesta font d'alimentació. Cal tenir present que són animals nocturns que no els agrada gaire les tasques d'exploració -per això els veiem caminar enganxats a les parets i olfactejant-.
Una altra ppossible aproximació al fet que sempre s'hagi associat el formatge com a menjar "natural" per aquests animals seria el que fet que d'antuvi la humanitat aprengué a fabricar aquest aliment, que fou sosteniment alimentari (amb aigua, llet i el cereal de l'hàbitat) de moltes cases. En aquestes circumstàncies, possiblement, pel fet que comentàvem de les olors, feia que sempre se les enxampés amb el formatge.
Com a comentari d'història de la ciència, i per veure com avancem, Jan Baptista Van Helmont, cap al segle XVII, (i no era un qualsevol, era uns persona important en els camps de la química, la biologia i la medicina; per exemple fou el primer en diferenciar aire i gas, així com investigar en el camp de la iatroquímica) afirmava que per produir rates el que es necessitava -llavors encara es creia en la generació espontània, que fins a Pasteur no pogué ésser desterrada (si no comptem amb els im****ls dels creacionistes)- era una camisa de dona, preferentment bruta, i es deixés en un vas amb grans de blat i que al cap de vint-i-un dies (casualment el temps de gestació de la rata) apareixerien els grans de blat convertit en petits ratolins...
