Ara que es compleixen 30 anys de la legalització del Partido Comunista de España; seria un bon moment per a que totes i tots reflexionèssim al respecte del que ha succeit en aquesta petita part del món conegut en els últims trenta anys.
Potser la primera idea que arriba a la ment és lo realment trist que haguem de celebrar aquesta efemèride; no oblidem que si es va haver de (re-)legalitzar fou degut a una dictadura aixecada contra la legalitat vigent: la II República Espanyola. I encara no hem fet tot el que caldria per restituir tot allò que tractaren de fer desaparèixer sota el jou de les armes.
No es pot demanar que tothom combregui amb la mateixa ideologia, però, sí cal adonar-se que estem caient en el parany d'una política bipartidista -sort de "l'oasi català", cada vegada menys oasi i més llacuna fangosa-. I això no afavoreix a ningú; com a mínim, no a les "persones normals". Però, qui és normal en un món anormal?
Tantes lluites realitzades -i les que en queden, que no són poques ni menyspreables, ans al contrari-; i tot per arribar, gairebé al mateix punt de partida.
Podem fer alguna cosa més que pensar, i vore com passa el temps...?