És quelcom habitual que un fragment d'una obra d'art assalti, en el moment menys esperat, el nostre cervell; i com el funcionament d'aquest és encara un gran misteri, poc podem fer davant "l'atac" sinó deixar-nos bressar com un esquif a la mar.
Avui ha tornat a mi un fragment de la molt interessant novel·la Maya de Jostein Gaarder. És un text molt recomanable; per seure una nit fosca al nit i 'nar deixant que les paraules ens guiïn fins un univers particualr, i després els somnis jugaran amb noltros.
el fragment diu:
La parella de nuvis continuava fent-se petons àvids per damunt dels bols d’enciam i això em va tornar a fer venir al cap el canibalisme. A la cultura a la qual jo pertanyo està socialment acceptat xuclar-se i llepar-se, fins i tot en públic, encara que sigui damunt els plats de sopar. El límit del tabú no es manifesta fins a intervencions culinàries més irreversibles. Suposova que a l’antiga cultura de les Fiji devia haver estat diferent. No devia estar permès petonejar-se públicament i menys durant un àpat. En canvi, la comunitat acceptava la ingestió de les tripes d’un ésser humà mort.
i jo em pregunto:
¿podríem imaginar-nos que els petons són les mossegades, socialment acceptades, amb que ens nudrim del plaer més gran? ¿no deien els poetes que la prova més gran d’amor és morir d’amor?; llavors, ¿no seria meravellòs deixar-nos matar per ésser menjats per la nostra parella? ¿Seria per el record, inserit al nostre genoma per caníbals supervivents, el en fa mirar o enretirar els ulls quan algún es petoneja? ¿Ens agraden els petons sorollosos perquè era una forma de demostrar que teníem aliment?
què penseu?
2 comentaris:
discrepo: els petons sorollosos m'agraden perquè són més petons que els que només paren la galta i es rocen. No penso en què tinc gana quan faig un petó sorollós.
Ja m'està bé que si no volen no em mirin fent-li petons, mentre no em diguin res per fer-ho com i quan jo vull.
Ara bé, si que m'agrada mossegar el seu cos. Però no crec que pugués menjar-me'l, aleshores el plaer seria molt intens però massa efímer!
Ptons (dels meus, sorollosos i escandalosos)
els petons sorollosos es refereix, com tot el text als petons boca-boca.
alguns dels quals, sí poden semblar, o no, un inici d'acte de canibalisme.
Publica un comentari a l'entrada