Aquesta crònica és dedicada a Miguel Ángel Muñoz -gran amic i germà no de sang-, qui, desgraciadament, s'hagué de perdre el concert.
Cap a les 18h la gent ens 'nàvem trobant al bar: les primeres birres, omplir la bota de vi -amb bona selecció per una nit molt especial- agafar totes les coses indeispensables. Unes bones cançons al bar; i pugem el volum de les furgos i cap al StJordi.
Tranquil Luichi, que no explicarem que fores al darrera d'una furgo ajudant a un "impedido" mig en boles.
Accedim al Sant Jordi -que era com es veié després Sold Out- coneixent a la cua a uns genereosos galegos. 7€ per una birra i 10 per una de "gran". Els paios que pul·lulaven per la pista el veien a 4. Lladres!!!
El primer fou la descàrrega de Laureen Harris. Què dir? què està molt bona! i la música; rock dur de nova fornada. És el moment per escoltar-la i començar a liar-la amb els colegues. Acabaríem éssent uns 13.
Es tornen a encendre els llums i aprofites per seguir bebent i fumant i veure alguns colegues que també són per el StJordi.
Trivium. Tot i no tenir una bona sonorització -el greu problema del Palau- deixaren un so que recordava a l'època bona dels Metallica. Fou una bona descàrrega per preparar-nos per els més grans.
Tot just s'encenen les llums cal cercar lloc ben a prop de les primeres files, perquè amb l'ariet obrir-nos pas quan acabi de sonar el mític Doctor Doctor i s'apaguin els llums...
IRON MAIDEN presentant A MATTER OF LIFE AND DEATH
quan s'és la millor banda a l'univers només cal sortir a l'escenari i es demostra sol!
Una rera l'altra foren sonant les deu peces de l'últim disc. I si AMOLAD sona molt bé en estudi en directe fou una autèntica descàrrega de bon metal. Les cançons es supereaven a sí mateixes, i no podies deixar de percebre com la banda es sentia bé a l'escenari.
Podríem destacar These Colours Don't Run, The Pilgrim, The Longest Day, The Reincarnation of Benjamin Breeg, For the Greater Good of God, The Legacy.
This is A Matter of Life and Death. Thank You... i sonà Fear of The Dark -i la bogeria fou absoluta-, Iron Maiden amb l'aparició de l'Eddie a dalt d'un tanc. I per tancar: Two Minutes to Midnight, The Evil taht Men Do i Hallowed Be Thy Name.
La banda tornà a demostrar que és la més gran; els seus rostres de satisfgacció eren absoluts! i prometeren tornar amb la segona part del History of Maiden -tot i que digueren 2008; Bruce digué del Piece of Mind fins a Seventh Son of a Seventh Son, però no era del Powerslave fins al No Prayer for the Dying?-.
Destacar que Steve continua éssent l'autèntica locomotora de Madien, és brutal el que pot fer aquet ¿home?; Bruce tenia la veu impressionant; Jannick continua perseguint la seva guitarra; Dave en la seva línia molt particular -gaudint molt mb el públic-; i Adrian fins i tot somreia i animava el públic!
Sols un comentari més; el pogo fou terrible, el més dur dels concerts que he viscut de Maiden. La penya esava desfassadíssima.
UP THE IRONS!!!
P.S.: oé oé oé oé IRON MAIDEN mejor que Judas Priest!!!
P.S.2: tinguerem l'ocasió de vore el meu admirat Rod Smallwood; de gran vull ésser com tu!!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada