El 27 de setembre de 2015 ja és aquí. Ja ha arribat, no fou en el 2014, no fou el 9N ni serà un referèndum, però és, ara per ara el que ens podem permetre, que no és poc.
De les nostres suposades eleccions autonòmiques ("corrientes y molientes") han parlat na Merkel, en Cameron, l'Obama, la Comissió Europea,... collons! Arriben a ésser unes plebiscitàries i potser hauria d'anar a votar, com qualsevol català o catalana, envoltat cascs blaus de l'ONU. Potser que la ciutadania catalana diguem d'una vegada per totes si volem esdevenir un estat o si volem continuar formant part del Reino de España (les conyes federalistes, el canvi de constitució i altres martingales les deixem per la propera trobada de còmics sense fronteres, que tot i que pugui no semblar-ho, aquesta és una reflexió seriosa).
I ja ficats en matèria confesso que la vigília de la jornada de reflexió encara no tinc decidit el vot (sí, ho heu encertat, dubto entre Junts pel Sí i les CUP) i de tant dubtar quasi dubto de mi mateix. Així que fins i tot estic arribant al punt de somniar amb esdevenir no pas una República Catalana sinó trastocar-ho tot i de cop aparèixer com un nou estat: el Regne de Catalunya.
I si ho penseu bé, seria la millor opció ja posats a encetar un camí fent tabula rasa. Perquè clar, podríem pensar en tractar de recuperar els Àustria per qui lluitàrem fins el 1714; però no, advoco pels Borbons! Insisteixo, no m'he tornat boig. Seria perfecte com a homenatge al nostre passat, els nostres ancestres i tots els somnis col·lectius que representaren tant el "Visca la terra i mori el mal govern" i la "bandera negra". Consegüentment, instaurem una monarquia borbònica per poder aplicar via Madame Guillotine un definitiu Mori el Borbó i ara sí i per sempre, República Catalana.
Així que som-hi! Via fora els adormits!!!
