Avui hi ha derbi
barceloní al camp de Cornellà-El Prat. Fa dues setmanes semblava
que s'originaria un nou debat
en referència a si els pericos havíem de fer passadís
als culés, però la ràpida
resposta de la directiva del RCDE trencava tota possibilitat; ara bé,
semblava que la massa social blanc-i-blava no estava d'acord amb la
decisió, i tant és així que ha sorgit, via manifest de la FCPE i
La Curva la proposta de restar d'esquenes mentre es realitzi.
Si
em pregunten si em sembla encertada aquesta proposta del
#todosdeespaldas (#totsdesquenes) diré que no pas; jo personalment,
hagués optat, i així ho faré, considerant que el club ha decidit
fer el passadís,
per no entrar al camp fins que
s'hagi realitzat. No ho penso veure. De fet, ja vaig
manifestar des de la consecució del títol de lliga per part dels
blaugrana que no volia que els féssim el passadís,
i ja llavors vaig rebre comentaris respecte una suposada manca
d'esportivitat. Ara bé, em sembla una manca de seny, per no
utilitzar altres paraules més grolleres, tot i que tal vegada més
descriptives, la utilització del vocable “esportivitat” en
aquestes circumstàncies.
Fer-li
el passadís al FCB o
al RM en camp propi em sembla una errada, més especialment en el
primer cas degut a les condicions d'ésser clubs del mateix
territori. Fer-los-el és la submissió de l'esclau a l'amo. No podem
parlar d'esportivitat quan la LFP i les seves competicions ja només
semblen ésser qualsevol cosa menys un esport. Que tal vegada és la Liga una competició
que es disputa amb esportivitat? És un competició creada per a què
la puguin guanyar dos, i només aquests dos, equips. I aquests
demanen esportivitat? Aquells mateixos que han desvirtuat la
competició, no ja només amb el conegut i tolerat repartiment injust
dels drets televisius, sinó responsables de la il·lògica
distribució d'horaris dels partits; responsables, com a màxims
exponents d'una demagògia absolutista, d'unes institucions que només
vetllen pels seus interessos i que qualsevol ull extern podria veure
com a qualsevol cosa menys neutral.
Un
passadís es fa per
cortesia no per obligació. Curiós veure molts comentaris ahir
acabada la final de la UCL preguntant-se si en la tan ansiada pels
mass-media de les
espanyes (alguns negant fins i tot al qualitat de la viscuda)
s'hagués pogut veure, tot i l'obligació, el passadís. Un passadís
sincer, segur que no. El passadís que
es veurà aquesta vesprada és una representació gràfica d'aquella
màxima que assevera que ésser proletari i de dretes és
com ésser sodomitzat i demanar perdó per donar l'esquena.
Fer un reconeixement a qui s'omple la boca de “valors” i
“humilitat” des de la demagògia del poder autoritari és una
errada, és reconèixer que no podem desfer-nos del jou.
A
més a més, en el nostre cas, no podem obviar que la institució a
qui es vol retre homenatge és aquella que durant tot l'any tracta no
ja de desfer-se de nosaltres sinó d'anorrear tot l'esport català.
Amb el seu intent d'exercir la representativitat d'un poble, quelcom
concedit per un tergiversació del “pensament” que podríem
anomenar nacionalculeranisme i que atempta contra la intel·ligència
i la moral. Perquè és des d'aquesta visió que es vol imposar un
pensament únic en la perversió moderna del panem et
circensis. Aquest pensament únic
que “obliga” a justificar-te com a membre de qualsevol institució
esportiva que no sigui la d'ells, i que per aquest fet ja passis a
ésser sospitós d'ésser mal ciutadà. Aquesta tergiversació de la
realitat social que vol permetre que el seu himne s'aprengui a les
escoles i si algú presenta queixa té la pell molt fina, perquè es
vol trobar normal que el professorat pugui impartir classes vestint
els seus colors, però si jo em presento amb el meus se'm titllaria
de proselitista i podria acabar tenint conseqüències pitjors.
Perquè es poden fer tot tipus “d'excepcionalitats” per aquesta
empresa esportiva que porta anys tractant, amb el beneplàcit de
totes les institucions des de fa més de mig segle, d'acabar amb tota
manifestació esportiva catalana.
I
podríem seguir a bastament justificant el posicionament. Perquè, i
amb això tanco l'escrit, qui falta reiteradament al respecte no pot
demanar que se li tingui respecte.
D'esquenes
i amb xiulada no. Jo els rebria amb el camp buit. Qui menyprea acaba
rebent el merescut menyspreu.
