La tira còmica que ens explica el perquè de la sentència del TC

Ahir 29 de juny de 2010 a la pàgina 11 de La Vanguardia es publicava Ninots la tira còmica del gran Toni Batllori.

Més clar no es pot explicar...

Encertada dissertació respecte el que significa la sentència del TC respecte l'Estatut

Deia sir Winston Churchill que ell només citava els demés quan les paraules d'altres eren millors que les seves.

És per aquest motiu que us deixo l'inici del següent text i el link perquè el podeu llegir sencer. És de l'eurodiputat d'ICV-EUiA Raül Romeva (qui aconseguí introduir, per cert i tot sigui dit, la petita esmena a la que el món de la cultura del foc ens hem aferrat per salvar-nos).



Estimadas amigas, estimados amigos,

Quisiera haceros partícipes de un sentimiento, aunque estoy seguro que ya estáis al corriente: en Catalunya estamos tristes, profundamente decepcionados y, claro, también indignados.

Sé que sois muchas y muchos los que nos queréis a los catalanes, que os gusta venir a Catalunya, que os sentís bien tratados aquí y que, incluso, os gusta que hablemos en catalán aunque no siempre nos entendáis. Sé que sois muchas y muchos quienes respetáis nuestro sentimiento nacional, aunque no lo compartáis.

el text sencer aquí

Foto: Seu del Tribunal Constitucional. Font: EFE.

després de la sentència (sic) del TC II

Què bonic és viure en democràcia... Suposo que sí. Ara bé, a potser a segons qui li preguntis no et dirà el mateix. Creiem que un esclau grec respondria afirmativament si li preguntéssim? I els palestins, que voten però com que el que voten no agrada a d'altres aquests altres no ho accepten i per tant se'ls pot putejar, encara més? I fins i tot la població alemanya cap al 1939 ó el 1945?

Clar que també li podem preguntar als catalans d'avui en dia. Home, és que els altres casos no són comparables! On vas a parar! Clar perquè ara tenim una constitució que és un llibre sagrat, sembla la paraula d'un déu revelada, com ho són per exemple la Bíblia, o l'Alcorà. Són absolutament intocables, i no podem pas oblidar que són filles, per no dir hereves, de quaranta anys de dictadura feixista (nacionalcatolicista, per ésser més precís) sota el lema “una, grande y libre”. (que ja em diràs tu...). Ara mateix la situació és com si deu llops, quatre óssos i tres xais es reuneixen i arribada l'hora de sopar voten. I molt democràticament es decideix que soparan xai. I quan aquests es neguen (no hem d'obviar l'instint de supervivència) a més se'ls titlla de malparits insolidaris i de no respectar les lleis bàsiques de la democràcia. Doncs això és el que està passant ara mateix. Nosaltres hem de respectar unes lleis, que no ens respecten, i que a més el pressuposat òrgan encarregat de vetllar per elles no pot fer-ho!

Ja ho diu l’adagi: Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol; i la veritat és que cada vegada és més difícil trobar una escletxa d’intel•ligència política. Però n’hi ha que t’ho diuen clar i català, o ras i curt: maldito parné! Doncs sí. C’est ici: la solució del gran enigma que podria plantejar l’esfinx. Els diners. Això és el gran preuat tresor dels catalans. Els diners que són capaços de destinar a la resta i (gairebé) sense rebre res a canvi. Doncs l’hora és arribada, ara ens cal la nostra batalla d’Aljubarrota.

Perdó, que parlàvem de democràcia, no de batalles per aconseguir la independència de l’opressor castellà que oblida els pactes signats. Democràcia? Algú em pot explicar com es pot defensar el concepte de democràcia quan s’impedeix el seu màxim exponent: el referèndum?

A les armes catalans que el rei ens declara guerra!

P.S.: primer pensament aquí

després de la sentència (sic) del TC I

Atado y bien atado. Efectivament, sí que tot era ben lligat, ja que la soga envoltava el coll dels catalans. Perquè clar, no podem obviar que Espanya, allò que algú decidí anomenar Reino de España, antes roja que rota. I si havia sigut salvada del fantasma que recorria Europa, ara no era qüestió de deixar-se captivar per somnis romàntics. Arribaria un moment en què se'ls podria permetre certes llicències, però com a l'ase, se li mostra la pastanaga per tornar a afuetar-lo. Així que després de cridar Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia, encara ens trobem, trenta anys després, reclamant gairebé el mateix. Ara bé, no ens hauria d'espantar el pas del temps en aquests assusmptes polítics en aquest racó de món, així com tampoc les garrotades: Catalunya duem sis-cents anys de matrimoni amb Castella, els tres-cents últims dels quals de maltractaments. I, llavors, arribats a aquest punt del raonament, hom es pregunta: Ens sorprenen les decisions de les institucions espanyoles? I, vistes aquestes, algú es sorprén que jo no en vulgui formar part d'aquest estat? Un estat la màxima divisa del qual és La unidad indivisible de la nación española; però, ¿quina nació espanyola? Com a molt podem parlar d'estat de nacions! Perquè aquesta unitat està forjada des del trencament manu militari dels pactes i basat en el dret de conquesta. I no sol és que cada vegada s'entesta més aquesta España a no voler ésser una república confederal, sinó que amb l'excusa del café para todos aquí hi ha qui sobreviu i que viu gràcies als altres.

I, sincerament, se m'han inflat els collons! Ara mateix, quan el TC no ha sortit volant pels aires, en el fons molt millor, haver posat allò en òrbita s'hauria considerat un deplorable atemptat ecològic universal, i per tant ha pogut dictar sentència, com en els conciliàbuls militars en època de guerra que acaben en allò que eufemísticament s'anomena ajusticiament, en aquest cas d'un Estatut, ja retallat (tot sigui dit, perquè qui ara s'omplirà la boca va vendre la nació per una foto amb un mentider que ja havia posat frens abans); ara mateix sols resta una opció, i ja l'avançà el poeta: Adéu, Espanya!

Així que cal que les nostres institucions agafen el brau per les banyes i s'enfrontin a les rèmores, tal vegades modernes i ulteriors, feixistes. No podem continuar acceptant aquesta humiliació constant. Diguem no! Encara i una vegada més. Desfes-nos del jou que ens constreny i sortim a demanar allò que es nostre: els nostres drets. I si España no ho accepta que facin allò que sempre han desitjat: treure els tancs a la Diagonal. Potser així es veurà quina és la seva veritable faç. Seria el moment que tothom veiés l'opressió i la repressió política i governamental i internacionalment caldria posicionar-se. Sempre em continuaré preguntant perquè ens volen quan ens detesten? Però, clar, és molt fàcil mantenir un sistema colonial i d'esclavatge.

A les armes catalans, que el rei ens declara guerra!

Retallada del 5%?

Des del març d'enguany sóc treballador del Clínic, com a tècnic de nivell 7. En realitat sóc contractat amb una beca SAF per tres anys per la Fundació Clínic.

Ara mateix no sabem si la retallada del 5% anunciada pel govern central ens afectarà o no, perquè tot i que s'ha dit que afecta als funcionaris, en realitat és al personal que cobra d'un ens públic. I no som l'única institució d'aquest tipus que no ho sap.

Mentrestant, i mentre la casa reial anuncia que no es retallarà la partida pressupostària que l'estat li destina, qui més qui menys pensa en allò que la dona del Cèsar no només a d'ésser-ho sinó també semblar-ho; i per això cal demostrar allò que es demana. És cert que potser les retallades de despeses innecessàries com primes, viatges en primera, cotxes oficials, etc no solucionarien la crisi, potser permetrien no tocar les pensions. A més, que el moviment es demostra caminant.

Però no volia parlar de la "gran política", sinó dels petits actes que la ciutadania veiem cada dia. I una d'aquestes ciutadanes escrigué el cartell que us he escanejat a continuació:

Cada vegada més en ve al cap allò de "Que esto lo arreglen los que lo jodieron". Si potser haurem involucionat i tornem a necessitar una autèntica revolució.

El Mundial de Sudàfrica ja arriba!!!

Avui divendres 11 de juny de 2010 s'inugura el Mundial de Sudàfrica. El mundial de futbol, des de la seva primera realització el 1930 a l'Uruguai, ha esdevingut, el segon acte esportiu més vist del planeta, únicament superat pels Jocs Olímpics.

Durant aquesta setmana, Nelson Mandela rebé a la seva llar a tot l'equip dels Bafana Bafana vestit amb la seva samarreta amb el número quatre, la del capità dels sudafricans, com féu fa quinze anys amb el número sis dels Springboks. Si en aquella ocasió Madiba volia que es mostrés al món que l'època de l'apartheid era superada, ara és el moment de demostrar que el continent africà està plenament preparat per ésser seu d'un esdeveniment com aquest.

Sempre he sigut aficionat al futbol, des de ben petit; i tot i ésser cert que cada vegada, potser, veig menys futbol per la televisió, sempre m'ha agradat poder gaudir, si es podia en la seva integritat, de mundials, eurocopes i finals de competicions europees. Possiblement el meu primer mundial vist fou el de Mèxic de l'any vuitanta-sis, el del gol de Maradona (i el de la Mano de Dios). Els dels cinc gols del Buitre als diables vermells, el de les onades a les grades i el del gol de Negrete. Emperò, degut a la meva devoció pel futbol i la història, les imatges vistes a posteriori dels temps anteriors i les lectures fan que la història dels mundials, i per extensió la història veritable del futbol, formin part del meu patrimoni cultural heretat. Puc sentir la cridòria al Centenario de Montevideo que es fa silenci a Maracanà. La màgia de Sindelar i la injusta apagada del Wüinderteam. L'impossible Miracle de Berna enfront els Màgic Magiars. El naixement de Pelé i Brasil. El Kaiser repartint joc amb el braç en cabestrell. 0 El Matador envoltat d'una pluja de papers on per segona vegada la Taronja Mecànica no aconseguia que el Futbol Total guanyés. Corria també Tardelli i saltava Pertini. Déu es feia homa i marcava El Gol de Maradona. Veure com sí, sempre són onze contra onze i sempre guanya Alemanya. Perquè no sempre guanya qui juga millor, o qui més ho mereix; perquè la Victòria no sempre és com la de Samotràcia sense braços, sempre hi ha qui sap arribar fins la fita. Aquell penal de Baggio als núvols. I... tantes i tantes històries viscudes davant de la gespa on la pilota és la gran protagonista. La màgia del futbol s'entén percebent l'especial sensació que provoca una Copa Mundial.

Molts podran dir que és el veritable opi del poble, l'autèntica religió que mou les masses i l'autèntic déu-ídol, els diners; que són la versió moderna del panem et circenses. I tal vegada ho sigui, des de l'utilització política per netejar imatges com per desviar atencions. Però sigui com sigui és un dels events més importants a nivell mundial, de forma global.

Així que sols ens queda gaudir d'aquesta South Africa 2010 FIFA World Cup.

pàgina web de la FIFA

P.S.: m'agradava més quan el partit inaugural el jugava la selecció campiona (clar que com ara no està classficada d'ofici...)