ODERINT DUM METUANT.
DA MIHI ANIMAS, CAETERA TOLLIS.
UBI BENE, IBI PATRIA.
SÓC MÉS LLUNY QUE ESTIMAR-TE. QUAN ELS CUCS FARAN UN SOPAR FRED AMB EL MEU COS TROBARAN UN REGUST DE TU.
Durant aquesta setmana s'ha parlat molt, i encara es parlarà més, de les “noves princeses plebees” arran de l'enllaç entre l'hereu de l'hereu de la corona britànica, William Mountbatten-Windsor i la seva núvia d'origen de sang no blava, Kate Middleton. S'ha narrat des de totes les òptiques el procés de ventafocs (tot i que tampoc són tan humils els seus orígens) que ha patit la que podia esdevenir muller del rei de la Commonwealth; com així ho feren en el seu dia moltes de les actuals esposes d'hereus de les monarquies europees.
Emperò, crec que la pregunta veritable no s'ha plantejat: Per què? Per què es conserven les monarquies? No tenen cap utilitat -podem deixar per a historiadors, etnògrafs, antropòlegs, filòsofs i etòlegs la discussió si mai la tingueren- avui en dia. Sé que ara molta gent sortiria a donar tota una sèrie d'arguments caducs, maniqueus i sense cap base lògica i que altre gent se'ls creu per escoltats massa vegades; però que continuaran sense justificar la seva existència.
Així que mentre el món es divideix entre els que pateixen la crisi, els que l'han provocada, i els que en comptes de fer la seva feina i afavorir els primers es venen, novament, als segons seguirem veient mantenint-se algunes dinasties per la gràcia de Déu. Fa molt de temps que deia, no amb certa mala bava, que prefereixo mil vegades un president filo-feixista de la república triat per la societat
que un “campechano” rei col·locat allà vés a saber per quina meravella, suposadament gènica, de la polla o el cony dels seus progenitors.
Ara bé, també ens podríem preguntar la necessitat d'un cap d'estat per damunt del cap de govern...
En plena temporada dels no del tot correctament anomenats “clàssics” (ja en parlarem d'això en una altra entrada) ahir es va produir una nova entrada del culebrot, aquesta vegada, des de la sala de premsa. En aquesta entrada tampoc parlarem respecte del que digueren els dos entrenadors ni de les formes.
Sols vull plantejar una reflexió i una pregunta respecte el final de la intervenció de Guardiola. ¿Per què la referència al país i les seves caigudes i aixecades a més de la cita de Llach? Els agradi o no als culers no són la representació de la nació (per molt que hi hagi qui desitgi fundar un nou estat basat en un pensament únic); així que trobo que és una gran errada aquesta (enèsima vegada?) assimilació d'un equip de futbol a la representació d'un país (tractem de lluitar pel reconeixement de la selecció nacional).
Després de la reflexió, ara la pregunta. Aquesta va dedicada a totes aquelles persones culers que estaran criticant-me per la intervenció anterior i que torno a barrejar política i esport. Novament un torno a recordar que política és tot (ho aprendreu d'una maleïda vegada, inútils?). Voleu diferenciar el que és la Política de l'ars politica? D'acord, però llavors us vull escoltar criticar el vostre entrenador (sabeu que és humà i per tant no és perfecte?) per barrejar aquells conceptes que vosaltres heu criticat tant de les soflames polítiques, (per què sempre les critiqueu si són en una direcció concreta?) amb el futbol; que ja tinc els collons a punt d'esclatar per no poder afirmar que la selecció espanyola no és la meva (per molt perico que sigui) i haver d'explicar-ho a mentalitats tancades que sols opinen segons la seva pròpia caverna mediàtica.
Sembla que "l'avuinotoquisme" és el posicionament ideològic de CiU per tot allò que no apareix en el seu full de ruta.
Més enllà de les seves paraules respecte que les retallades són necessàries i no afectaran els mínims exigibles, com fer-ho amb un 10% de tisorada a la sanitat pública? Ah, sí, apuntem-nos tots a la privada. Com he pogut oblidar que un govern de centredreta sols espera dur el liberalisme econòmic sempre més enllà. Dèiem que més enllà de les seves paraules estan els seus actes. Així, per evitar discriminacions a les escoles pensem imposar l'uniforme i ara toca retallar la sisena hora. El següent pas serà acceptar que cal un batxillerat d'elit, i llavors recordaran que ells ja han propugnat per l'elitisme de classe i que continuen mantenint un nivell de concertació (amb un elevat grau confessional) desmesurat.
Doncs més enllà de tot això arriba el moment del posicionament nacional. I clar, es pot votar sí o no, o en blanc, o fer vot nul, però hom pensa que cal tenir una postura clara, que són partit de govern! Resulta que a les consultes, com no eren oficials, el propi govern que reclama que Catalunya ha d'aconseguir allò que és seu pot votar, si la seva consciència ho creu, a favor (sense imatges, això sí); però quan es demana des del nostre Parlament cal abstenir-se perquè l'important és el concert econòmic.
Que m'ho expliquin!
Em sembla molt bé anar a demanar el concert econòmic (sembla que ho han descobert ells quan hi havia qui ho demana fa més de deu anys), però no oblidem que tenen respecte nosaltres un deute econòmic històric i que mentre aquí cal delmar les finances, d'altres continuen xuclant de la nostra mamella; per això, es pot continuar demanant el concert econòmic ara mateix mentre es deixa clar que es vol fer el camí cap a la independència.
Ara bé, és aquest el vostre objectiu? No. No ho ha sigut mai i no ho serà mai. Ja ho va dir l'expresident Pujol: "Ja no tinc arguments contra la independència". Però clar, com l'objectiu es mantenir-se en la posició de clau de la governabilitat espanyola hi ha coses que s'insinuen aquí per mantenir l'electorat però que no es poden realitzar per no ofendre d'altres entitats.
Maleïts sigueu! Jo desitjaria ésser el nou estat europeu! Tant de bo poguéssim ésser la Dinamarca de la Mediterrània!
Aquest matí grisós a la ciutat de Barcelona, ciutat natal de la veterinària Corbella, ha vist com les que han acabat com a sisenes en la classificació general de la Barcelona World Race, han generat nous rècords i trencat barreres. Avui un nou sostre de vidre era esmicolat.
I no és la primera vegada que ho fan. La Dee fou la primera dona en fer la volta al món sense escales en ambdós sentits (aquesta ha sigut la seva quarta circumnavegació del planeta, fou sisena amb aquest mateix vaixell, llavors Aviva -manté el patrocini-, a la Vendée Globe del 2008/2009 i ostenta el rècord en solitari en sentit est-oest, en contra dels vents dominants) i l'Anna fou la primera regatista catalana, i espanyola, en realitzar una travessa atlàntica en solitari, la seva Mini-Transat la convertí en la millor regatista de l'any 2009.
És per aquest motiu que em sento orgullós d'haver pogut assistir a aquest moment. Òbviament, qualssevol de les arribades dels IMOCA Open 60 al Portal de Pau és emotiva, però aquest matí era una jornada especial. Més enllà de les fotografies i les breus paraules intercanviades i dels seus autògrafs, em quedo amb la sensació de la gran victòria que aquesta parella d'heroïnes ens han transmès al llarg de la seva circumnavegació.
Enhorabona. Congratulations. Gràcies per la vostra regata.
Welcome back. Benvingudes. Thanks for your race.
P.S.: No puc obviar l'agraïment a la Dee per haver dit les seves paraules d'agraïment a la cerimònia de benvinguda en català. Thank you very much!
P.S.II: La foto amb L'Anna (gràcies per esperar-te!) és una autèntica joia per conservar tota la vida.
Ahir 10 d'abril era la data per votar a la consulta proposada per Barcelona Decideix.
La pregunta era:
Està d’acord que la nació catalana esdevingui un estat de dret independent, democràtic i social, integrat a la Unió Europea?
Jo hi vaig participar, perquè crec que en la Política (escrita amb majúscula, perquè encara, tot i certa gent que s'hi dedica professionalment, tinc una concepció, potser idealitzada, del que hauria d'ésser), perquè no hi ha millor possibilitat d'expressar la teva opinió que participar en un referèndum (en aquest cas "consulta popular" per la conjuntura). I vaig votar "SÍ". Perquè ja n'hi prou. Perquè sempre he cregut que el nostre poble, la meva nació, té dret, com qualssevol de les nacions del món, a decidir si vol ésser un estat independent, i perquè crec que és el que hauríem d'ésser.
Malauradament, ni el govern espanyol voldrà escoltar això ni qui ara mateix governa a Catalunya farà el que hauria de fer. Però perquè la ciutadania així ho voldrà, i sense salvapàtries, ho acabarà decidint, espero poder viure el moment en que Catalunya esdevingui un estat.
Som i serem!
Hasta la victoria siempre!
P.S:: us deixo l'entrada de la Raquel al respecte.
Una de les meves últimes passions descobertes és el seguiment de la navegació d'altura, sempre hi havia hagut una atracció per la mar, però des de fa anys va en augment i molt especialment des de les meves èpoques treballant al Consori el Far i des de l'aparició de la Barcelona World Race.
Això ha fet que els meus amics i seguidors tant a facebook com a twitter hagin pogut seguir voluntàriament o no la regata.
Aquest matí, a tres quarts de nou, era al Portal de la Pau per poder gaudir (ja que malauradament, per motius professionals, la primera vegada no hi vaig poder ser-hi) de l'arribada dels vencedors de la Barcelona World Race. La terrible calma que hi havia a la Mediterrània havia fet que l'arribada s'anés retardant. I així ha continuat. Finalment, a les 10 hores, 20 minuts, 36 segons GMT (dues hores més a Barcelona) ha creuat la línia d'arribada i ha pogut fer cap on l'estàvem esperant.
Pot semblar mentida, però veient per la pantalla gegant instal·lada al moll com intentava solcar les últimes milles gairebé sense vent, tot un cúmul de sensacions em recorrien: des de la satisfacció d'estar vivint un moment esportivament important, fins al fet de saber que ja havien tornat sans i estalvis aquests herois del segle XXI. Recordava les imatges viscudes, tant per ells com per la resta de regatistes que encara són a altra mar i dels que han hagut de deixar la competició, i això em feia sentir joia, estremiments i fins i tot un punt d'enveja (com gairebé després reconeixeria quan uns joves periodistes de BTV s'han apropat a fer-me unes preguntes: i entre l'amor a la mar i l'admiració per aquests esportistes responia que sí m'agradaria poder fer el que ells fan, tot i que la meva parella no opina el mateix).
Ha sigut satisfacció i admiració, conjuntament amb la joia de la victòria, el que sentíem quan han recollit l'amarra simbòlica de la ciutat i encara més quan han amarrat el vaixell. Ja havien tornat, i victoriosos.
Ha sigut una llàstima no poder comptar avui amb una càmera de fotografies de qualitat però tot i així hem fet unes quantes instantànies de l'arribada. I a més a més he pogut aconseguir l'autògraf dels dos guanyadors (Jean-Pierre Dick i Loïck Peyron) així com de Jean Le Cam i de Kitode Pavant. Encara resten, emperò, 9 (esperem-ho!) arribades.
El cert és que ha sigut un bon matí per encetar el final d'aquesta apassionant Barcelona World Race. Demà, arriben els olímpics del Mapfre.
P.S.: encara he de revisar les fotografies d'avui...
Ara fa vint-i-cinc anys es fundà la Coordinadora de Colles de Diables de Barcelona motivada per la voluntat d'organitzar la Trobada de Catalunya i el desig de participar en l'organització de les festes de la Mercè de la ciutat comtal. A manca d'un llibre amb la història de la entitat (podeu llegir aquest breu apunt també podeu, per exemple, cercar el llibre del Fotomercè 2004).
Ningú pot negar que aquella entitat, ara Coordinadora de Colles de Diables i Bestiari de Foc de Barcelona ha esdevingut un dels ens de cultura popular i tradicional d'arrel catalana més importants arreu dels Països Catalans. Però com totes les entitats d'aquest tipus té les seves dissensions internes, i en aquests moments en trobem davant d'una nova situació compromesa.
Embarcats, o millor dic, embarrancats amb els problemes per a la celebració de l'aniversari (oh, la crisi... la crisi i la manca de lideratge útil), encara amb damocliana espasa de les conseqüències de la "directiva europea del foc" damunt els nostres caps s'ha obert la pandoriana àmfora de la Mercè.
La Mercè? Sí. La mare de tots els correfocs continua essent una batalla dins de Coordinadora. Des de la seva fundació com a entitat n'han format part colles de fora de la pròpia capital de Catalunya (aquí si parleu amb "viejas glorias" us explicaran, a més de moltes -i algunes de molt interessants "batalletes"- diferents motius). A més a més la Coordinadora ha continuat acceptant colles de fora de la ciutat; òbviament, perquè així ho permetien els seus estatuts. De fet, fins a 40 km des de Barcelona és l'àmbit de l'ens. I no tractem d'enganyar-nos, tot i que molta gent continua creient que els actes propis i importants de l'entitat són les Trobades, el Correfoc (de la Mercè -com a acte originari amb aquest nom el sintagma hauria d'ésser innecessari) continua essent la moneda desitjada per tothom. Emperò, la gallina dels ous d'or cada dia és més magra i vella, i podria fer bon caldo, però potser no arriba per a tothom. O si més no, això pensa molta gent.
El que és cert i innegable que cal revitalitzar els correfocs de les festes majors de Barcelona. Des de fa uns anys aquesta guerra, gairebé més guerra de guerrilles que no front en camp obert, ha vist victòries i derrotes; però aquesta nit en la reunió mensual de l'entitat poden saltar no ja espurnes sinó autèntiques fogueres de foc grec, i no és sols un joc de paraules.
Hi ha situacions que enquistades des de fa temps provoquen a la llarga conflictes pitjors. Aquesta nit no sols es parlarà de l'article 47.1.2 del nostre règim intern, aquesta nit molta gent hauria de treure's les màscares i parlar obertament, cal que totes les entitats que en formem part diguem la nostra. Ara bé, també cal saber dirigir no ja sols la reunió, sinó l'entitat perquè aquest vaixell no pot brandar més i cal saber cenyir per aprofitar els vents (en aquests moments gairebé d'encalmades, però on se sap que poden haver més amotinaments).
La Coordinadora de Colles de Diables i Bestiari de Barcelona ha de trobar un posicionament intern, consensuat, però per això cal un diàleg constructiu i abandonar les lluites fratricides.
I per què? Doncs perquè aquesta nit tornarem a escoltar que les festes de la Mercè són les festes de Barcelona i per tant sols les colles de la ciutat haurien de participar (recordarem que existeixen colles de la ciutat que no són membres de Coordinadora?). Hi haurà qui parlarà del dret de les colles fundadores tot i que no siguin de la ciutat. Parlarem del paper que les colles fan dins l'entitat: treballar més o menys durament o sols xarrupar la mamella. Es tornarà a parlar de per què entren colles de fora de la ciutat i de tornar a canviar estatuts i reglament de règim intern i... potser com en ocasions anteriors o no s'arriba a cap acord o com es vota a mà alçada per controlar segons quins vots (ah, les famílies!), no són entitats sinó persones individuals qui voten... O potser aquesta vegada m'equivoco. Sigui com sigui i sabent que per descomptat s'arribi o no a un acord hi haurà les reunions ulteriors, tots sabem qui serà el responsable de tots els mals de l'entitat...
Per cert algunes dades resten per ésser modificades. Simptomàtic?
Aquesta passada matinada ha sigut l'entrega dels premis de l'acadèmia americana de cinema, els oscars. Ahir us deixàvem la nostra travessa (aquí) i ara us diem el resultat:
Millor pel·lícula: El discurs del rei
Millor director: Toom Hooper (El discurs del rei)
Millor actor: Colin Firth (El discurs del rei)
Millor actriu: Natalie Portman (Cisne negro)
Millor pel·lícula parla no anglesa: In a better wolrd (Dinamarca)
Millor actor secundari: Christian Bale (The fighter)
Millor actriu secundària: Melissa Leo (The fighter)
Millor guió original: David Seidler (El discrus del rei)
Millor guió adaptat: Aaron Sorkin (La red social)
Millor pel·lícula documental:Exit through the gift shop (Banski i Jaimie D'Cruz)
Millor curtmetratge documental: Strangers no more (Karen Goodman i Kirk Simon)
Millor banda sonora original: Trent Reznor i Atticus Ross (La red social)
Millor cançó original: We belong togheter (Toy Story 3)
Millor muntatge: Angus Wall i Kirk Baxter (La red social)
Millor fotografia: Wally Pfister (Origen)
Millor direcció artística: Robert Stromberg i Karen O'Hara (Alícia en el país de las maravillas)
Millor disseny de vestuari: Collen Atwood (Alícia en el país de las maravillas)
Millor maquillatge: Rick Baker i Dave Elsey (Hombre Lobo)
Millor so: Lora Hirschberg, Gary A. Rizzo i de Novick (Origen)
Millor muntatge de so: Richard King (Origen)
Millors efectes especials: Paul Franklin, Chris Corbould, Andrew Lockley i Peter Bebb (Origen)
Millor pel·lícula l'animació: Toy Story 3
Millor curtmetratge de ficció: The confession
Millor curtmetratge d'animació: Día y noche
Premi honorífic: Jean-Luc Godard, Francis Ford Coppola, Elli Wallach.
Una nota, aquells que són en cursiva són els que hem encertat, aconseguint un 13/24, és a dir, un 54,17%.
Arriba la nit dels Premis de l'Acadèmia (quins records de les nits a casa la Carol!) i pertoca fer la travessa. Aquí us la deixo, demà sabrem si ens mantenim en el 50% o no. Què dieu vosaltres?
Millor pel·lícula: El discurs del rei
Millor director: David Fincher (La red social)
Millor actor: Colin Firth (El discurs del rei)
Millor actriu: Natalie Portman (Cisne negro)
Millor pel·lícula parla no anglesa: In a better wolrd (Dinamarca)
Millor actor secundari: Christian Bale (The fighter)
El passat dijous 27 de gener érem de visita a Montserrat.
La veritat és que havia sigut un dia formidable: tots dos feia temps que volíem regalar-nos una passejada pels terrenys de la patrona de Catalunya. Essent un dia laborable d'hivern, núvol i amb previsió de fred, hi havia poca gent, fet que també ajudava a gaudir millor de l'abadia i del seu privilegiat entorn.
Durant el matí vàrem visitar el recinte principal de l'abadia (amb la seva bona dosi de fotografia) i vàrem fer el passeig del Via Crucis així com la passejada fins la Mirada de Fra Garí per retornar i escoltar l'actuació de l'Escolania. En havent dinat i després de prendre un té calentó vàrem fer camí envers la Santa Cova.
Vàrem decidir tornar per fer una visita a la botiga (aquí teniu la versió virtual) per tenir algun record físic del nostre primer dia junts a Montserrat. I aquí ve la història que volia explicar-vos.
A les 17:10 hores, com a molt tard, entràvem a la botiga. Al fer-ho no vàrem veure cap indicador de les hores d'obertura i tancament. Vàrem anar fent una volta per les tres parts de la botiga comparant preus i fent comentaris d'allò que podíem regalar a diferents persones i anàvem agafat aquells productes que ja havíem decidit que compraríem. Mentrestant, a la botiga
pràcticament no hi havia cap altra comprador però les dependentes mantenien alegres converses. Al cap d'una estona, quan ja estàvem a punt de donar de tancada la nostra "visita" a la botiga, l'home de seguretat, des d'una de les portes ens espetega: "Está cerrado!" El primer pensament podria ser pensar que li diu a alguna persona que vol entrar, però al aixecar el cap comprovem que ens ho diu a nosaltres. "Está cerrado. Ya no se puede comprar." Ens mirem estupefactes i només articulem un "A quina hora tanqueu?" "A las cinco y media" Mires el rellotge i veus que són les 17:33. "Las cajeras ya están haciendo caja y no pueden cobrar."
La cara de babaus que vàrem fer demostrava la frustració interna. No ens podien haver avisat? Les caixeres davant de les que passàrem al deixar al gènere al seu lloc (suposo que el sentir-te tan derrotat o deixes caure les coses -tens educació i no les llences- o les duus a la seva posició original) apartaven la vista com si no ens veiessin.
Fou tal el desànim que no vàrem caure ni a demanar un full de reclamacions, sols ho pensàrem quan la oficina d'informació ja era tancada, uns deu minuts més tard.
El fet que realment ens molesta no és la impossibilitat de comprar unes figures, alguna postal, alguna menja o algun altre record; és la desídia total i absoluta de vàries persones que foren incapaces, per abúlia total, d'avisar que eren a punt de tancar i que féssim les compres que volguéssim ràpidament.
És una trista forma de tancar una visita que havia sigut meravellosa. Afortunadament som capaços de gaudir dels bons records
(tot i que veient quina educació reben algunes persones, no ens hauria d'estranyar segons quins comportaments).
L'Educació és procés continuat i que es perllonga al llarg del temps. Ara bé, l'educació no és únicament la formació acadèmica, és més, aquesta és un afegit social, si volem definir-la així, l'Educació comença amb les habilitats per comportar-se socialment. I aquestes aptituds provenen de la nostra condició d'ésser viu i social, perquè qualsevol comunitat animal té els seus costums, les seves normes. És per això que l'Educació comença des del moment del naixement en l'ambient en que creixem; és a dir, comença en l'àmbit familiar i, ulteriorment, tot i que cada vegada a edats més primerenques, el conjunt del grup, la societat, continua.
Aquesta reflexió inicial serveix per il·lustrar la situació que ahir, dijous 27 de gener de 2011, vàrem viure la Raquel i un servidor al Monestir de Montserrat. Poc abans de les 13:00 hores ens trobàvem a la basílica per poder gaudir de la interpretació del Salve i el Virolai per part de l'Escolania. Érem asseguts a la primera fila de seients, al costat esquerre mirant l'altar major, quan un grup de nanos d'institut arribaren fent el rebombori que pressuposem arquetípic (tot i que hom té el record que abans les coses en feien amb més silenci i respecte -però això podríem considerar que són apreciacions subjectives i esbiaixades pel temps-). Tractaren de seure el més endavant possible, dos nois al meu costat i la resta començaren a seure als espais buits que hi ha havia pel darrere. Val a dir que en aquell moment a la Basílica estaven ocupades, i no totalment, les primeres sis files a ambdós costats. Fou just en aquell moment quan es produí l'acte lesiu que origina aquest escrit:
El professor que anava amb ells els diu que es col·loquin davant dels reclinatoris (òbviament no feu servit aquest mot) del primera fila asseguts a terra procedint ell mateix a aixecar la cinta que tancava l'accés a aquest espai. De fet, no tots pogueren o decidiren passar.
Quina mena d'educació es pot transmetre, o és més, s'espera transmetre, quan no es mostra cap mena de respecte per les normes socials que se suposa que en tot moment un docent ha de mostrar i demostrar. Un docent no és una persona que ensenya només la seva assignatura i no només a l'aula. Un docent és una persona que hauria de tractar la consciència i les habilitats socials així com els coneixements al nostre jovent; i, això en tot moment.
És cert que en aquell moment no vaig comentar-li res, vaig preferir, si acabava considerant oportú fer-ho, que seria més adequat fer-ho després de la interpretació de l'Escolania. Emperò, desaparegué tan ràpid el professor que fou impossible.
Ara bé, em deixà aquesta reflexió: quin respecte espera que mostrin els seus alumnes per les diferents barreres que es trobin?
El narrador ens presenta un viatge basat en la paraula. La veu tractarà de fer-nos vagarejar per altres mons i temps, un xiuxiueig als nostres records passats i futurs on apareixeran com oasis al desert grans texts poètics. Salpes amb nosaltres a solcar els jardins de mar i descobrir un oceà d'aromes amb la nau de la paraula?
Avui onze de l'u del dos mil onze tornaré a parlar de futbol en aquest blog, que ara ja fa massa temps que no ho faig; tant és així que tinc diversos escrits al respecte conservats al congelador, alguns des de fa una micona més d'un any.
I per què avui, precisament? Perquè ahir s'entregà la Pilota d'Or (FIFA Ballon d'Or 2010), i crec que aquest és sempre un bon motiu per parlar d'aquest esport que mentre és sols un esport és de les meravelles més màgiques que ha creat la humanitat. Com a breu parèntesi caldria plantejar-se la capacitat que tenen els francesos d'inventar-se, recuperar o modelar esdeveniments esportius importants. Això ens permet enllaçar amb el fet que ajuntar els premis de France Footfall i la FIFA podia permetre eliminar suspicàcies respecte qui guanyava quin premi però potser també farà que alguns ja no vegin el guardó amb els mateixos ulls que abans. Ara bé, tampoc és la primera vegada que es reinventa el propi guardó, no podem obviar ni oblidar que l'any 1995 es decidí canviar la normativa i obrir-la a jugadors de totes les nacionalitats ja que fins aleshores només els europeus el podien rebre, ara bé, sempre que juguessin en lligues europees. Ulteriorment, el 2007, s'obre a totes les nacionalitats i totes les lligues.
Una vegada dit això semblaria que és el moment de criticar el sistema de votació; però crec que això és cosa de les organitzacions i que per molt que es volgués canviar sempre hi hauria veus discordants, perquè no podem oblidar que mai plourà a gust de tothom, i això és bo. El que sí podria estalviar-se és el perllongadíssim període de temps entre la realització de les votacions i l'entrega del premi (amb el nomenament de les candidatures pel mig).
Ara sí podem obrir la porta de “chiqueros” i encetar al faena.
No estava d'acord amb els nominats. I de fet, per dir-ho aviat, tampoc amb el resultat final. Però anem a pams. Jo sí crec que Sneijder havia d'ésser entre els tres finalistes, com a mínim. Ànima, motor i esperit d'un equip tricampió a Europa i d'una selecció subcampiona del món ha d'ésser, indefectiblement, en aquesta tria (el que hagi quedat quart empatat en percentatge amb el tercer no em serveix d'excusa). Perquè no oblidem (potser és simptomàtic de vés a saber què la necessitat de fer tants recordatoris) que estem triant el millor jugador d'aquest any. Emperò això ahir ja no ho podíem canviar. I ara potser em contradiré, però tal vegada és cert que qui vota ho fa, conscientment o inconscient, sota altres designis -poders del màrqueting (versió hydeiana dels diners)-; no oblidem que antigament es deia que qui no servia dins el periodisme se l'enviava a esports, i ara és molt fàcil deixar-se endur pels poder fàctics (factisme dins de l'ídem).
Així ahir ens trobàvem amb tres jugadors que l'única cosa en la que eren pioners era en haver sigut formats en una mateixa cantera i romandre encara en el mateix equip (i que potser ens hauria de fer meditar respecte moltes de les circumstàncies actuals del futbol). L'any 1988 i el següent tres jugadors de l'AC Milan (tres holandesos el primer any, -segon país en aconseguir-ho, després de dos triplets alemanys- dos i un italià el segon). Bé, després d'aquesta nova apreciació dedicada a l'estament periodístic celtibèric que des de fa temps no és res més que mera propaganda al estil de l'època de la guerra freda, podem continuar comentant el resultat de l'acte d'ahir.
Voldria fer la ressenya que fou una tràgica coincidència que aquests tres productes de La Masia rebessin el dia que el primer jugador sorgit d'aquesta que havia arribat a jugar al primer equip era enterrat.
Anirem ascendent respecte el resultat final.
Respecte a Xavi, possiblement dels tres candidats hagués sigut el meu escollit (m'agradaria saber de què em titllarien si digués: tot i que potser encara més lògic l'any anterior), el que realment apuntalava la seva candidatura és ésser el centre neuràlgic del joc del Barça (respecte aquest i les seves consideracions és un dels texts encara pendents, així que deixarem aquesta discussió per un altre moment) i suposadament de la selecció campiona del món, això sí, sense dubtar-ho, de la selecció campiona d'Europa. És a dir, un jugador tècnic i que fa jugar els altres; i això últim, que és una virtut, el lastra per un premi com aquest, on es premia més l'espectacularitat (o la pretesa espectacularitat per l'uniformitzador intent de pensament únic). Per cert, cal recordar que molts dels que ara l'alaben fa no gaires anys el defenestraven?
Un nou parèntesi. Aquells que diuen que mai més tindrà l'oportunitat de guanyar-lo i això fa que sigui encara més injust el resultat els diré que més injust em sembla que jugadors com per exemple Maldini, per citar un exemple paradigmàtic, no en tinguin cap (obviant els que no el podien rebre per les normatives vigents). Ara bé, entrem en els sempre fangosos terrenys de fer comparatives respecte ésser bo i innovador que faria (com s'afirma en el citat text inèdit) que no poguéssim titllar cap equip com el que millor futbol fa de la història. Per cert, molta gent comenta que un porter (aquell qui pot salvar d'una derrota o entregar-la, però mai guanyar un títol -si exceptuem excentricitats que poques vegades es veuen/veurien-) no pot aspirar a res més que estar en l'onze ideal; ara bé, que si ho pensem bé, tot i la plasticitat que pot tenir l'art de la porteria és la pròpia antítesi del que pretén el futbol, emperò pot ésser el millor jugador mundial un any; com així fou l'any seixanta-tres. I ara que hem fet una pausa en el camí, recordar que tot i que Luis Suárez és considerat l'únic espanyol que ha aconseguit el títol, any seixanta, l'any previ i el cinquanta-set, l'havia guanyat l'argentí Di Stéfano com a espanyol (coses de les nacionalitzacions i de la política); així com el seu compatriota Sívori com a italià.
Arribem a Inhiesta. Marcar el gol que dóna un títol no converteix ningú en el millor jugador d'un any. D'acord, pensarem que no se'l valora només per això, seria injust per un jugador de la seva qualitat; emperò, ha estat lesionat -i per tant sense poder jugar- una part considerable de l'inici de l'any. Així que crec que aquest bon jugador, amb motius similars a d'altres guanyadors anteriors, aquest any no podia ésser el vencedor de la votació.
I finalment, parlarem del guanyador: Messi. Ho he dit abans i ho tornaré a repetir: jo no li hauria donat. L'argument més fàcil per justificar-ho: són els altres dos els que el permeten fer el seu joc, i la coneguda demostració és la mateixa que desarbora l'heretgia d'afirmar que és millor que Maradona, la seva actuació amb l'Argentina (però aquesta és també una altra crònica pendent). Ningú pot negar que és un grandíssim jugador, ara bé, per mi, no se'l pot titllar, si més no encara, com el millor jugador de la història com alguns ja el titllen; la inconsciència i la ignorància són agosarades. Hi ha qui afirma que les seves xifres golejadores ja el fan mereixedor del premi. Crassa errada. Ésser un bon/el millor golejador no et fa un el millor jugador. I aquí fem una altre comentari:
Aquest any Messi, i en anys precedents (des de la temporada 1996-1997) altres jugadors, no es mereixien, des del meu punt de vista, la Bota d'Or. Si un gol és un gol i es premia el jugador que més gols ha marcat a la seva lliga, em sembla una vergonya indigna la utilització de barems modificadors de la vàlua de cada gol. I per demostrar-ho, i ara que el futbol és gairebé una nina trencada de l'absurd, farem una reductio ad absudum: si marcar gols segons on i a qui té més valor, fem que un penal sigui mig gol (o que aturar un redueixi el marcador del rival en mig gol), o guanyar el campió vigent de la competició no siguin tres sinó cinc punts, o actuacions similars...
Bé, per anar tancant l'escrit que sinó esdevindrà excessivament llarg: no em sembla un podi just.
Respecte el premi als entrenadors, com sempre es premia els que són en els equips guanyadors, tot i que possiblement és molt més difícil i mereixerien més premis i reconeixements els entrenadors d'equips més petits; per això, podem plantejar-nos: com ho valorem? Si ho fem per títols els seleccionadors gairebé poden dir adéu; si ho fem per joc, potser alguns ho fan amb el que tenen i no amb el que voldrien. Així que vist crec que em sembla justa la decisió d'enguany.
I un últim apunt, al igual que cal agrair a Guardiola que utilitzés el català, el castellà i l'anglès (per aquest ordre) per fer l'entrega cal comentar que fou una errada no fer-ho també en francès (perfeccionista que vol ésser un).
Ahir s'iniciaven, si no comptem la prova pilot, els cursos de formació dels Responsables de Grup de Consumidors Reconeguts com Experts (RGCRE); és a dir, les persones que faran la formació dins les colles de diables, entre d'altres funcions.
És una de les conseqüències de la transposició de la directiva europea respecte pirotècnia. És dolent fer una formació del nostre col·lectiu? No, en absolut. De fet, en diferents graus totes, o gairebé totes, les colles fem una formació a tota persona que entra a la colla (a Diables de Les Corts cada vegada funciona millor el concepte de padrinatge, establerts fa molts anys); i també hi ha persones que continuen fent el que podríem anomenar formació continuada. Ara bé, si com gairebé tots els ponent varen dir (bé, els substituts o els seus) «què havien d'ensenyar a la gent que érem allà?» podria ésser un fals handicap auto-imposat que calia obviar per fals, el que s'havia de fer era tractar d'aconseguir que aquestes jornades esdevinguessin útils. Emperò, quan la màxima, des de certes institucions i referents, és «la situació en la que ens trobem l'hem de considerar un èxit», no es poden esperar gaires resultats òptims.
I, malauradament, així fou. De fet, podria haver intitulat aquesta entrada com La futilitat de la inutilitat. S'ha decidit partir de la premissa que l'únic que s'havia de fer era passar el tràmit al que ens/se'ns havia compromès i així poder oblidar-se de tota aquesta “problemàtica” en comptes de tractar l'avinentesa per millorar la formació global. Un exemple, absolutament paradigmàtic, seria la nul·la vessant pràctica de la formació. I, molt especialment, podríem incidir en el fet que, com des de fa molt de temps alguns critiquem, manquen persones que sàpiguen fer d'encenedors adequadament, hagués sigut una temàtica interessant a parlar, però en absolut es va tractar.
Les anomenades Jornades de Formació són una inútil pèrdua de temps. Clar i català. No calen circumloquis per descriure quelcom que cau pel seu propi pes. Possiblement si aquest escrit fos llegit per certes persones em criticaran per incendiari i moltes altres coses més; però tota persona que hagi fet o faci el curs (si aquest no el canvien) acabarà adonant-se de la veracitat de les meves paraules. Argumentaré les meves paraules. Si es planteja una formació on la meitat de les hores són no presencials i la resta presencials és una errada que gran part del material virtual sigui la presentació que es farà després; i, per més inri, aquesta presentació consistirà, únicament en la lectura dels texts de les imatges. Aquesta fou la dinàmica de les xerrades de legislació, formació dels CRE i pirotècnia. Hores aquestes que foren absolutament perdudes i ratllant el ridícul, la vergonya aliena i l'estultícia supina. Una demostració fou l'actitud de les persones que érem allà per rebre la formació, que en molts moments, i no sols en el simulacre de test, ratllàrem el comportament dels alumnes de col·legi en una excursió perquè la situació era surrealista i considerem-la còmica per no dir tristament i malauradament esperpèntica. Però n'hi ha més d'exemples. Al parlar del “decret PAU”, així com ja havia passat amb altres aspectes legislatius, el ponent, com a manresà era desconeixedor de la realitat barcelonina (recordem que els assistents érem d'entitats barcelonines i de L'H), fet que impedia (més enllà de les moltes problemàtiques que el decret comporta) entendre com seria la seva aplicació en els nostres àmbits territorials. Això és poca capacitat organitzativa, suposo, o cap mena d'interès per una formació real.
Ja amb els peus ficats a la fanguera parlem de la primera i última xerrada, les relatives al marc festiu i incidències i accidents. La primera fou la xerrada típica, molt interessant, no es pot negar l'evidència però es podia haver fet amb un altre format. La última la trobo també una xerrada fallida, podia haver sigut molt profitosa i esdevenir molt útil, però ens vàrem acontentar amb donar percentatges d'expedients rebuts per les colles federades.
No em serveix, perquè crec que és un plantejament erroni (no ho som, no ho hem sigut, però tampoc hauríem de pretendre ésser-ho, perfectes) afirmar que aquesta formació està plantejada per quan pertoqui formar nous responsables. Una bona formació sempre hauria d'ésser ben rebuda, però cal voler realitzar-la i rebre-la.
En definitiva, unes jornades de formació plantejades de forma errònia i que impedeixen un bon aprofitament de les mateixes. Una altra oportunitat, i quantes duem?!, perduda. Tot continua perfecte en el camí dels estults i de la niciesa sembrada.
Aquesta vegada el resultat és molt clar: Catalunya ha decidit donar el comandament del seu futur, novament, a Convergència i Unió sota la direcció d'Artur Mas, qui esdevindrà el 129è president de la Generalitat.
Sorpresa? No pas. Ara bé, alguns resultats no han sigut com un servidor esperava. Al final CiU ha aconseguit allò que havia demanat al principi, i que les últimes enquestes potser feia que es freguessin les mans somniant quelcom millor: una majoria folgada i que permet una governabilitat en solitari. El PSC s'ha ensorrat més del que molts intuïen i ara els caldrà, el President Montilla ja ha obert la porta ràpidament, plantejar-se qui volen ésser. Amb el fantasma de les municipals (tot i que el monstre serà un altre) mirant-los de fit a fit des de les ombres caldrà que es (re)plantegin la seva filosofia i estratègia. Ara sí serà el moment de decidir quines famílies tenen més força i quines es creuen més necessàries, la seva travessa del desert pot ésser llarga, però també caldrà saber quina relació es plantegen amb la seva casa gran i quins els objectius propis. Esquerra s'ha ensorrat fins a límits que semblava que no tornarien a trepitjar; potser és cert, com deia en Ridao, que la major part de l'electorat perdut ha marxat a CiU i que els votants de SI són majoritàriament votants nous, però després del 10-J i quan semblava que l'independentisme es trobava millor que mai, els resultats han sigut molt dolents. Esquerra caldrà que es plantegi, tornarem a veure les intestines guerres familiars, el nou rumb; i manca per veure si tractarà d'oferir-se a CiU en molts moments o tractarà de bastir novament la seva força des de l'oposició que ara li pertoca. El PPC s'ha erigit en el segon gran triomfador de la nit. De la mà d'una Sánchez Camacho, un dels millors actius del partit a nivell estatal, ha arribat als seus millors resultats. El temps ens dirà si realment només es plantegen les eleccions al Parlament com les primàries per Moncloa o volen intentar ésser una força real a Catalunya. A ICV-EUiA sembla que li ha tocat la menys dolenta part del l'ensorrament tripartit, curiosament, o no, l'únic que ha fet apologia del mateix durant la campanya. El seu electorat, tot i la pèrdua, ha estat fidel. Ara bé, la seva promesa d'oposició dialogant però bel·ligerant, sabem que hi ha hagut molts fronts entre ells i la federació democratacristiana, és un veritat absoluta, el que no sabem és fins a quin punt poden ésser un element real d'oposició. C's va arribar per quedar-se. No era la millor situació per mantenir el seu espai, però ho ha fet consolidant-se (i sense la llei d'Hondt encara es trobaria millor). Això sí, la seva existència al grup mixt no serà tan plàcida ara que ha entrat al Parlament la formació de SI; amb una força més gran de la que alguns esperàvem. A SI els caldrà definir-se com a partit o re-definir la seva estructura cara les municipals i ulteriorment les espanyoles i bastir un filosofia més enllà de la promesa que sols no podran acomplir de demanar una llei per al referèndum. Depenent del caire, personalista o no, que prenguin poden ésser una flor que no fa estiu. Al mateix temps, RCat haurà de decidir què serà d'ells.
Molts vàrem respirar en veure que PxC no entrava al Parlament, però els 75000 vots obtinguts, i no obviem que la participació augmentà respecte les anteriors, ens demostren que seran un dels guanyadors de les futures eleccions municipals de finals de maig; i això és una molt mala notícia.
I qui serà el President Mas? Fins al 2012 no el veurem poder plantejar el concert econòmic, cavall fort de la seva campanya i que havia set demanat per ERC ja als primers anys noranta. Durant aquest any i mig el govern de CiU haurà de jugar en les relliscoses aigües de negociar amb el govern ZP sense saber si en Rajoy serà capaç d'arribar a la Moncloa; això farà que hagi de cercar acords puntuals tant amb PSC com amb el PPC; emperò, el seu gran problema és la conjuntura actual, la crisi ha sigut un dels grans factors que ha fet de la deriva cap a les dretes el resultat d'aquestes eleccions. Com apunt pensar que molta gent haurà abandonat la nau d'Esquerra no per instaurar un president andalús sinó un president gris (i que no ha sabut enfrontar-se amb força al nacionalisme espanyol). Aquesta nova etapa de CiU al govern, caldrà veure quin lloc se li concedeix a Duran, ens haurà de mostrar si vol ésser presidencialista o de gestió compartida, centrada en sortir de la crisi mitjançant l'statu quo o enfortint les necessitats nacionals, si es conformarà amb el peix al cove o cercarà el concert econòmic, i si aquest no arriba quin serà el seu pla B, i en la sortida de la crisi a la que ens ha de dur, fins on cauran les polítiques socials d'esquerres des de la seva visió centredretista.
Sigui com sigui, ara és el moment d'esperar que sigui un bon president, si més no que ho intenti, i que desitgi ésser un President de Catalunya. El temps, emperò, ens dirà si el canvi que tothom sabia que ara arribaria era el necessari o si no ha sigut una sàvia decisió.
El proppassat dimarts la UNESCO a Nariobi seleccionava les noves peces que entren a formar part del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat. Aquest reconeixement no és més i és tant com això: un reconeixement; un voler fer públic i notori que la humanitat és formada per diferentes cultures, però totes i cadascuna ens pertanyen a totes i cadascunes de les persones. I per això tohom ha d'ésser implicat en la seva salvaguarda i manteninment viu (que no sempre és fàcil, com la gent del foc hem viscut recentment amb l'exemple de la Patum). Per això és un notiu de joia aquests reconeixements, i un toc d'alerta per continuar lluitant per mantenir viva la cultura, totes les cultures.
Ma mare més d'una vegada ha explicat com mon pare i jo podríem perdre el sentit del temps quan durant les jornades castelleres de les festes de la Mercè ens ficàvem al mig de la plaça i ajudàvem ficant mans a la pinya en ésser demanades. L'amor pels castells, així com per la cultura popular i tradicional d'arrel catalana, em ve motivada especialment per mon pare. Un exemple és el record que mantinc del seu regal del llibre de Xavier Brotons, publicat per Lynx Edicions, Castells i Castellers (guia completa del món casteller) de l'any 1995.
De fet moltes vegades em vaig plantejar fer-me casteller, però per un o altre motiu sempre quedava ajornada aquesta decissió; i al final, vaig fer-me diable. Qualsevulla persona que es mogui en aquest món sap que molts són membres de diferents col·lectius. Ara bé, tinc la sort de conèixer bons companys castellers i també geganters (l'altre tradició pendent) així com trabucaires sense obviar el món del foc.
És això, el ésser un fet cultural del meu país el que encara m'omple més d'orgull en veure aquest reconeixement. Aquesta tradició popular basada en l'esforç conjunt i comunitàri, en l'esperit de superació i en el plaer de gaudir de la festa al carrer. En aquest esperit tan nostre de saber que potser demanem la lluna però volem tocar el cel.
Respecte el flamenc és quelcom que també em ve d'antuvi i per habitud. Com la copla, així com certs cantants, és part de la meva música d'infantesa: és la música que escoltava i cantava ma mare, com així ho havia fet la seva mare i el seu pare (qui ho feia per Farina i Pepe Pinto). I reconec que l'art flamenc és quelcom que des de ben petit m'ha atret i em continua sorprenent. Escoltar-lo i veure'l. El flamenc, aquest cant d'origen perdut a la nit dels temps i les migracions, que és ball i és poesia; que originàriament sols era veu i acompanyament rítmic de la mà a la fusta i que posteriorment tingué el magistral “toque” de la guitarra i que avui en dia es pot guarnir amb piano, violí, guitarres elèctriques o orquestres. Aquesta expressió del dolor, de la bellesa o de les arrels, com ho era la molt flamenca poesia de Lorca, mai millor que a la veu de Morente; aquesta representació de la vida total i absoluta en un ball que és com un big-bang. Tot això és el flamenc que ara es declara patrimoni.
En aquest breu comentari respecte el nou patrimoni cultural immaterial de la UNESCO no podíem deixar d'esmentar el mallorquí cant de la Sibil·la. És quelcom que crec que hauria de poder viure alguna vegada a la vida i que em sembla meravellòs que Mallorca l'hagi conservat viu durant tant de temps. Ara més que mai es posa de manifest la necessitat d'aquest reconeixement per part de la UNESCO com a representant de la humanitat. És corprenedor que durant la celebració religiosa de l'arribada de l'esperat mesies, el redemptor dels pecats i que ha de dur la promesa de la vida eterna es recordi, d'aquesta manera tan sublim el judici final.
I un últim esment a la Dieta Mediterrània. Él seu propi nom ho diu tot: Mediterrani, aquesta és la seva essència: les diferents expressions de la cultura nascuda a la seva riba. Aquesta mar ha sigut niu de diverses formes de viure i entendre el món; però sempre sempre des de la sapiència de gaudir de la natura. La dieta mediterrània és una cultura, no és sols el menjar, és com preparar-lo, ingerir-lo i gaudir-lo. És l'expressió d'un poble: la societat que evoluciona des de fa molt de temps bressolat per les seves onades.
Jo no t'espero Benet XVI perquè no sóc catòlic. I no ho sóc perquè la meva posició respecte les religions és l'ateisme; ara bé, els vostres emissaris a l'estat espanyol, la Conferencia Episcopal Española, no permeten fàcilment la marxa de la vostra secta, ja que si així fos perdríeu calers destinats des de l'estat. I ja sabem que tot i la fama d'usurers dels jueus, qui ha administrat les finances estatals ha sigut sempre, a Europa, el cristianisme (és per això que parleu de les arrels cristianes d'Europa?)
Jo no us espero com tampoc he esperat les visites d'altres cap d'estat. Menys puc esperar el cap d'estat d'una institució basada en apostolats absolutament il·lògics, masclistes, xenòfobs, excloents i acientífics.
Jo no us espero, tot i que trobo lògic, comprensible i fins i tot necessari per a la vostra congregació les visites a Santiago i Barcelona (suposo que també les que féreu a València i fareu a Madrid); ara bé, trobo il·lògic, incomprensible i innecessari que aquesta visita no sigui pagada pels vostres fidels sinó per tota la societat. Una societat que es veu obligada, cregui o no ja no sols en la vostra propugnada fe sinó en la vostra jeràrquica institució, responsable eterna d'infinitats de pecats de lesa humanitat contra qui ningú ha aixecat la veu; una societat, deia, que es veu obligada a combregar amb cecs que volen a tothom en la ceguera. Us creieu amb la veritat absoluta i la voleu imposada al preu que calgui (si, ho recordem, per la creu o per l'espassa).
Jo no us espero perquè com vareu demostrar ahir a Santiago amb les vostres paraules respecte l'anticlericalisme continueu creient que us són propis els privilegis que vareu tenir gràcies la dictadura del nacionalcatolicisme.
Jo no us espero perquè representeu uns caduc i obsolet, representeu la part més fosca de la història de la humanitat.
No parlaré dels premis del jurat perquè sols he pogut passar dues nits, sols comentaré les vivències d'aquest últim cap de setmana.
Com a valoració primera: hem pogut gaudir molt més que l'any passat (primera nit, segona nit).
Divendres a la nit, sense poder anar al sopar dels 500 (companys del Clínic que marxen a l'edifici del CEK) vaig arribar a Sitges per anar amb mon germà a veure les pel·lícules del Retiro. Per horaris no podíem veure la nova versió de Let me in, així podrem encara gaudir del llibre i la versió original. El primer plat era We are the Night (Wir Sind die Nacht)precedida pel curtmetratge Dracula's Daughters vs Space Brains. Aquest és un homenatge, divertit, a les mítiques pel·lícules de sèrie B, i gairebé Z, de monstres, vampirs i éssers "estranys". Un encert. El problema era la manca de subtítols, que entre que era en "americà" i els meus problemes otorrínics i acústics des de fa dies feien una mica difícil seguir els diàlegs, sort que tampoc calien gaire... La pel·lícula podríem qualificar-la d'interessant. O si més, de millor del que esperàvem, especialment vist el moment de la festa gairebé inicial. Tot i que previsible, i una mica "video-clipera", no estava malament. Podreu jutjar quan arribi a les sales.
Després arribava la Marató de Midnight X-Treme. El problema era que al sortir del cinema per tornar a fer la cua, aquesta era considerable; així que ens tocà haver de pujar a les butaques de la planta superior, que no són tan còmodes, què hi farem.
Una vegada fetes les presentacions per l'Àngel Sala, comencem amb el curt Last Seen Wearing, amb el mateix problema de no presentar subtítols. Això no és excusa: fou dolent. Omissible. Després el curt Quédate conmigo. Molt bo, la veritat és que em va agradar força (i semblà que al públic també).
I ara les pel·lis. Primer, el gran plat de la nit, la nova versió de la mítica rape&revenge, estrenada l'any 78 a Sitges, I spit on your grave. Tot anava com una seda quan de cop, a la tercera bobina, desapareix el so. Merda! Sembla que la bobina és defectuosa. Després d'una estona tensa, es continua amb el segon plat: The violent Kind. Una anada d'olla que no em va acabar de convèncer (a mon germà tampoc, la veritat és que hem tornat a coincidir en les valoracions). Més enllà d'algun moment interessant, el film no es salva.
Després d'això, el director del festival ens informa que han aconseguit una còpia en dvd (suposo que les que els envien i a partir de les que ells selecciones les pelis) de l'anterior. Així que podríem continuar veient-la. Òbviament deien que tot i no ésser un problema generat per ells, demà tornarien els calés a qui passés per taquilla, però com a mínim podríem acabar de veure la pel·lícula. La veritat que la diferència de qualitat d'imatge es notava (i el nom inserit constantment al centre de la imatge molestava una mica). Sigui com sigui vàrem poder veure la pel·lícula sencera i confirmar que només per veure aquesta pel·lícula ja mereixia la pena el viatge fins la vila costanera i perdre hores de son. (Ara tinc moltes ganes de veure l'original, pel·lícula de culte que aquí s'estrenà com La violencia del sexo). Molt bona. M'agradà molt.
A continuació, ara ja en els seient de la part inferior, veuríem The final. La valoració seria "gairebé". La proposta és molt interessant, però hi ha quelcom que fa que no rutlli del tot. Tot i això, una pel·lícula interessant.
Així tornàvem cap a casa per arribar a les 8:25 per dormir una mica que ens esperava una altra jornada ben llarga i amb moltes coses a fer.
Per dissabte ens havíem reservat la Marató de cloenda. Per horaris, tot i que després, havent patit l'hora de retard per iniciar-se vàrem comprovar que hagués set possible, no vàrem anar a la sessió al retiro d'una de les pel·lis que més ganes tenia de veure: A Serbian film. Esperem, tot i que sembla força complicat, que arribi sencera a les sales comercials o l'haurem de cercar a la xarxa. També havíem hagut d'abandonar, tot i que mon germà, que era a la vila sí la pogué veure, Metrópolis.
Començàrem amb el nou curtmetratge de Manolito Vázquez. Ara no recordo el nom, lògic: oblidable.
La primera pel·lícula era Mother's Day, un altre remake. Em va agradar. Trobo que està ben rodada i que aconsegueix perfectament el que desitja. També arribarà a les sales i ho podreu comprovar. Després, I saw the Devil. També força interessant. Rebuscada, lenta, densa i en certs moments dura, és un treball molt recomanable (si t'agraden les temàtiques d'assessins en sèrie i de revenja). I per finalitzar Detective Dee and the Mystery of Phantom Flame. Tot i no ésser cap enamorat de les pel·lis d'arts marcials aquesta, que no ho és, és una barreja traçuda de molts gèneres però en té força, és bastant bona.
Així, i havent patit el cansament durant l'emissió, fèiem cap a Barcelona on arribàvem a les 10:30 del matí.
Així que la valoració, amb aquest breu resum, de l'edició d'enguany és molt positiva. Ara esperant l'arribada de l'in-edit i el Sitges de l'any vinent.
Com a curiositat dir que he pogut tenir a les meves mans l'edició, per fi, del mític llibre de Jack Torrance No por mucho madrugar amanece más temprano.
