ODERINT DUM METUANT. DA MIHI ANIMAS, CAETERA TOLLIS. UBI BENE, IBI PATRIA. SÓC MÉS LLUNY QUE ESTIMAR-TE. QUAN ELS CUCS FARAN UN SOPAR FRED AMB EL MEU COS TROBARAN UN REGUST DE TU.
dimarts, de desembre 20, 2011
l'ATM ens torna a robar!
dissabte, de desembre 17, 2011
Decàleg de coses recomanables (o no) a fer quan et sents realment abatut
- Tallar-te les venes Poc recomanable. La majoria de gent no sap realment com s'ha de fer correctament, així que d'habitud acaba esdevenint quelcom que no el que es desitjava i no s'assoleix res més que un grau més de decepció.
- Emborratxar-se fins a un límit desconegut Poc recomanable. Ja se sap que al final “les penes aprendran a nedar”; així que l'objectiu cercat no sols no s'assoleix sinó que es veu revertit, ja que s'ha aconseguit, mitjançant els processos típics de l'evolució, que sobrevisquin les millors adaptades i els conferit resistència. I és per tothom conegut que els ferits són perillosos perquè saben que poden resistir.
- Navegar en solitari les mars del Gran Sud Poc recomanable. Necessitaries poder disposar d'una nau amb qui salpar per solcar les perilloses aigües panantàrtiques, avui en dia això requereix d'unes quantitats pecuniàries per poca gent disposades; i, cal considerar que avui en dia no és factible embarcar-se en el Pequod per encalçar la balena blanca.
- Intentar realitzar alguna proesa extenuant i impossible caminant Poc recomanable. Més aviat del que t'hauries imaginat trobaries qualcú o quelcom que et faria replantejar que encara podries hi havia qualsevulla cosa digne d'ésser gaudida en aquesta vida i et faria abandonar el teu objectiu inicial.
- Fer de la teva mort quelcom digne de premi Darwin Poc recomanable (excepte en casos selectes). Tothom sap que aquells plans que millor funcionen són els que no s'han preparat, així que per extensió els preparats, com ens mostraria la Llei de Murphy, fallarien i consegüentment, l'objectiu de passar als anals no seria assolit.
- Assumir l'impossible repte de volar Poc recomanable. Una vegada decidit l'acte a realitzar, després d'una dura tria, caldrà fer tots els preparatius. Quan tot sigui enllestit, assumireu que el vostre veritable somni és volar: en poder aconseguir-ho haureu provocat una nova decepció, així que cap dels vostres objectius hauran estat assolits.
- Iniciar una revolució pel bé de la humanitat Poc recomanable. Per definició tota revolució és una guerra perduda abans d'encetar-la: no es pot lluitar contra el destí entròpic. Tal vegada despertaràs algunes consciències que abans dormien però el teu objectiu d'acabar amb aquest món haurà perit sense aconseguir-ho. Per molt que ho intentis: Déu és mort en la seva immortalitat abans que tu intentes assassinar-lo (ningú no sap perquè aquesta última sentència ha aparegut aquí).
- Destrossar-te eternament la vida assistint a esdeveniments lesius per la humanitat Poc recomanable. Si la idea és, exempli gratia, assistir a concerts d'”artistes” de l'estil de El canto del loco, Lady Gaga o similars per patir una crisi que “curtcircuitegi” el vostre sistema nerviós provocant una apoptosi massiva comprovaríeu que un estrany poder us ha estat conferit i amb unes aparegudes destrals a les mans tallaríeu caps fins l'escenari i el vostre objectiu primigeni no seria assolit. (Pot ésser molt recomanable pel bé de la humanitat).
- Actuar com un superheroi sense poders Poc recomanable. Si l'objectiu és ésser abatut per la manca de poders cal tenir present que si fins i tot Malmeto i EsfínterMan (amb els seus “súperpoders” de, respectivament, malmetre o controlar mentalment els esfínters d'altri, han esdevingut superherois molt possiblement no reeixireu en el vostre objectiu.
- Mirar-te a l'espill Es desconeix com de recomanable és el mètode. Una vegada et mires a l'espill cal que et concentris en adonar-te que la teva dreta esdevé l'esquerra i viceversa emperò no així amb dalt i abaix. Després d'aquesta reflexió i comprovar que no saps què és el Bosó de Higgs, pot intentar discernir si a l'altre costat de l'espill les tristors són alegries o si realment existeixen conills amb armilla. Si en aquest moment contemples la teva cara, més aviat ganyota, potser descobriràs que sempre hi ha algú altre més adient per ésser suïcidat que no pas la teva pròpia persona.
dimarts, de desembre 13, 2011
Copa del rei o Copa de merda?
- Totes les eliminatòries a partit únic (podem triar si en el camp del rival “inferior” o per sorteig pur).
- Tots els equips d'una mateixa divisió entren en bloc a la ronda que pertoqui, sense prebendes aconseguides en cap altra competició.
dissabte, de desembre 10, 2011
La lliga espanyola de futbol és una #ligademierda (Avui és un dia per tornar a dir-ho)
divendres, de desembre 09, 2011
Enxaneta 3D
Els vuitanta minuts de metratge em sembla força ben triat i molt ben treballat tot i que tal vegada podríem haver aprofitat per fer més reflexions o mostrar altres aspectes, moltes de les imatges del viatge en el "Carro gros" em semblen supèrflues, així com algunes imatges que es mostren a la pantalla de la plaça de braus de Tarragona i es podien mostrat tal i com són. També és cert que no es podia haver cercat molta més vida més enllà del Concurs.
Tot i això, trobo un gran encert aquesta pel·lícula i esperem que serveixi per mostrar encara més i millor el nostre patrimoni cultural i popular d'arrel catalana.
dimarts, de desembre 06, 2011
Enhorabona a FOC
dilluns, de desembre 05, 2011
RIP Sócrates
divendres, de desembre 02, 2011
La USAització del nostre Nadal?
Aquest és el moment en que l'alcalde de Barcelona encén l'enllumenat nadalenc a la ciutat de Barcelona (tuit a les 6:23 pm del 30 de novembre). Podríem dir que amb aquest acte simbòlic, el #NadalBCN ja queda inaugurat.
Un Nadal on la Fira de Santa Llúcia i la Fira de Nadal han començat encara abans: el vint-i-sis de novembre i seran fins el vint-i-dos de desembre. Un Nadal on tindrem avets gegants escampats per la ciutat. On podrem gaudir d'una segona edició de la Shopping Night. I la podria ésser l'estrella: la pista de gel a la plaça Catalunya. Sense obviar els concerts de nadales a la Font Màgica ni el pessebre de Sant Jaume. Podeu esbrinar tot el que succeirà aquest Nadal a la nostra ciutat en aquesta web.
Ara bé, tot i les moltes proclames des de l'Ajuntament per assegurar que la despesa en enllumenat és inferior i que cal tractar de gaudir d'aquestes dates i pensar que Barcelona té moltes oportunitats per sortir-se'n d'aquesta crisi, hom pot trobar certa recança per part de la ciutadania. Hi ha qui parla que es fan coses que no calen, que cada vegada el Nadal arriba abans... i tot això, la gent ho acaba relacionant amb un concepte: consumisme. I sembla que qui més qui menys s'adona que aquella festa amb les seves tradicions, espiritualitat i significat ha esdevingut una gran oportunitat per consumir i consumir pel pur plaer de fer-ho (no parlem ja del sentit de la Setmana Santa).
Cada vegada sento més allò de "El Nadal és una merda! Només comprar, comprar i comprar. Si hi ha nens encara es pot celebrar perquè ells ho gaudeixin, però és un fàstic". Ups. Crec que hi ha quelcom que no rutlla. I a més a més, cada vegada més, se senten coses de l'estil, "Cada vegada més, el Nadal sembla una festa com la que foten els americans, se'ns estan carregant les tradicions. Tot ho volen fer com ells".
Segur que al vostre voltant heu sentit expressions similars més d'una vegada.
Respecte el consumisme és cert, però som el que som: una societat de consum, qualsevulla altra consideració és una fal·làcia per amagar aquesta veritat (incòmode?). I respecte "l'USAització"? Tal vegada. Però potser el problema és que com sempre acostuma a succeir per aquestes contrades, mai copiem el que pertocaria: (Primer un aclariment: afortunadament, tot i la tendència a valorar tot allò que procedeix dels EEUU com a negatiu, no és cert.) per què no copiem el Black Friday i fer les rebaixes al desembre? (Per no parlar dels cada vegada més il·lògics horaris de vida al nostre entorn!).
Clar que potser si demanem copiar coses dels Estats Units d'Amèrica potser l'any vinent ens "incentiven" a celebrar el ThanksGiving Day per estimular el consum de gall dindi...
Bé, sigui com sigui, la idea era preguntar-vos: us agrada el Nadal? Us agrada aquest Nadal "nostre"?
P.S.: les fotografies estan extretes del compte de twitter del Sr. Xavier Trias.
Attack the block
Attack the block és una recomanable pel·lícula. Un interessant film per passar una bona estona davant una pantalla de cinema.
Ens arribava com una pel·lícula freak i com una proposta estranya. Una vegada visionada, no és ni tan freak ni tan estranya. És una bona cinta d'aventures, una mica en la línia de mítiques pel·lícules del anys vuitanta però amb aconseguida factura dels anys actuals.
En un barri suburbial de Londres, en una nit de celebració, un grup de "pandillers", després d'un cop, es trobarà amb el que sembla ésser un alienígena. Poc després descobriran que sembla que s'està produint una pluja d'alienígenes al seu barri.
Amb un inici directe i sense concessions ens submergim en una pel·lícula d'aventures i acció. Si cerques una comèdia o fer-te un fart de riure, millor canvio d'opció o de xip. La cinta presenta una factura correcte a nivell fílmic. Els monstres són visualment interessants tot i no ésser les criatures més intel·ligents de la història del cinema. També en aquesta línia es podria argumentar que els personatges semblen plans, però crec que estan perfilats suficientment perquè et creguis els diferents rols de cadascú.
Attack the block sembla una pel·lícula destinada a un públic adolescent, que comparteix edat amb els protagonistes, però crec que no és ben bé això; crec que qualsevulla persona que vulgui gaudir amb una pel·lícula d'aventures i acció pot passar una molt bona estona amb aquesta pel·lícula britànica. A més, encara no ho sembli, porta una càrrega de crítica social força interessant.
Si barregem Critters amb Goonies i afegim certs tocs de Skins o Misfits podrem obtenir aquest combinat que sense ésser una cinta de sèrie B, veu en gran part de les seves qualitats i amb imaginació i intel·ligència es pot fer una entretinguda pel·lícula que et manté enganxat a la cadira durant 80 minuts.
dijous, de novembre 24, 2011
Vint-i-cinquè aniversari de la Coordinadora de Colles de Diables i Bestiari de Foc de Barcelona
La Coordinadora de colles de diables i bestiari de foc de Barcelona ha arribat als vint-i-cinc anys (no hauríem d'oblidar els dos anys de “gestació” previs). Aquesta dada és un fet important pel món dels diables a la ciutat comtal, però també per tota la cultura popular i tradicional no només barcelonina sinó també catalana. És a dir que CDB ara ja llueixi vint-i-cinc anys d'història és un fet important per a la ciutadania.
Per aquests motius, la seva celebració havia d'ésser una festa de la cultura del foc pirotècnic a la ciutat de Barcelona; emperò, crec que això no es va assolir. En aquest blog no n'havia parlat al respecte, i tampoc crec que ara sigui el moment més idoni per fer-ho, ara bé, una mínima visió històrica serveix per entendre el per què d'aquesta afirmació. Bàsicament es podria resumir en dos conceptes: precipitació i manca de compromís. La precipitació, tot i que sembli contradictori és producte de no fer les coses a temps, quan s'ha previst fer-ho. La idea original fou treballar per un vintè aniversari, però aquella idea no prosperà. Després es recuperà en forma de celebració del vint-i-cinquè aniversari, però unes comissions que no quallen i una no acceptació del projecte presentat per la comissió feren que el tic-tac del rellotge fes la mateixa por que ho feia per capità Hook. L'assemblea de l'entitat creia fermament que, fos com fos, havia de celebrar-se aquesta efemèride, així que s'hagué de treballar a cuita-corrents per assolir-ho. Això, de forma conjunta amb una endèmica manca de compromís (crec que caldria estudiar a fons els motius) per part de les entitats de primer nivell ha fet que no s'hagi pogut celebrar aquesta diada com pertocaria (segons el meu criteri).
Una primera crítica és la, com a mínim aparent, manca d'assistència a l'acte per part de les entitats que conformen la CDB. S'hauria d'estudiar si només fou per coincidència de dates amb altres actes o si bé existien altres motivacions; o per què algunes colles es presentaren amb un nombre d'efectius tan reduït (aparentment).
El matí fou una mica desolador. Donava la sensació que pel passeig Lluís Companys només passejaven els que ho fan d'habitud i uns pocs incondicionals d'aquest món que aprofitaren per fer petar la xerrada al voltant de les dues barres de bar. Estands n'hi havia pocs, molt pocs. Per què? Potser quan tinguem més dades podrem respondre a aquesta pregunta. Els tallers, exceptuant el de percussió, i perquè era destinat als propis tabalers per a l'actuació de la tarda, semblaven amb força poc èxit. Una llàstima. Encara es pot recuperar aquell joc/gimcana dels petits diables d'antuvi? I si ens centrem en l'exposició fotogràfica em semblà molt trista. A més, aquesta no és només una opinió personal, ja que molta d'altra gent també opina així. Molt poques fotografies per il·lustrar una història de vint-i-cinc anys d'una entitat del prestigi de la nostra i amb la capacitat de generar imatges que tenim. A més, totes semblaven de fa quatre dies. A excepció dels cartells, podíem haver exposat també el que tenim al local de Can Travi a manca dels perduts i que resten per fer de les colles, les fotos no lluïen degut a la forma en que estaven exposades. I continuo sense entendre la incapacitat per poder haver fet alguna interessant xerrada.
A més a més, essent una jornada dins la campanya electoral provocà que la presència de les autoritats fos testimonial i l'únic que xerrà semblà que no sabia què deia. El dinar que havia d'ésser de germanor serví perquè els pocs que ens trobàvem allà poguéssim dinar en condicions i molt passejant o turista trobés un altre lloc on menjar.
Respecte la tabalada i la cremada dels “infantils” no puc opinar ja que per motius personals vaig haver d'absentar-me durant una estona.
La gran celebració era la cremada conjunta dels diables de totes les colles (que hi eren presents). L'acte era una cremada en un tancat al passeig d'inspiració en la trobada realitzada l'any passat al Carmel. En termes generals molt bé. No arribàrem a aquell nivell, però els i les diables lluïen rostres de felicitat durant l'estona de cremada. Una bona forma de celebrar els nostres vint-i-cinc anys. Llàstima que la crisi, pressuposarem que fou la crisi, no permeté altres lluïments.
A l'acte d'entrega de recordatoris fou una llàstima que només una ex-presidenta i un ex-president, dos de set?, fossin presents. Per gustos personals, crec que una fotografia de tots els representants de les colles a l'escenari al recollir la litografia hagués resultat molt maca també.
I els concerts, no sé com foren de multitudinaris, a l'últim hi havia un volum discret de públic. Però crec que fou una llàstima no haver aconseguit una major assistència, tot i que trobo que era un cartell encertat.
El que sí és cert i innegable és que molts diables adults creien que havíem millorat respecte la proposta prèvia que havia de produir-se a Montjuïc perquè teníem una part de la celebració que era per nosaltres: podíem cremar. Així que, i vull palesar que és la meva opinió personal, en cap moment es pot afirmar que sigui la veu de la colla que represento a l'assemblea (pot ésser que pensem igual o no), i tot i que força gent així també ho expressà, que havíem aconseguit una festa millor gràcies a la manifestació reivindicativa realitzada pels companys de L'H durant la passada Mercè'11 (aquells del #diablesexclosos).
Així que la meva conclusió és que la festa no va estar a l'alçada de l'efemèride. Una llàstima!
Això sí, és una gran notícia que la Coordinadora de colles de diables i bestiari de foc de Barcelona hagi arribat als vint-i-cinc anys i continuï viva i lluitant.
Salut, foc i tabals!
Podeu veure fotografies aquí
dijous, de novembre 17, 2011
#papacuentameotravez

Ayer tuve la ocasión de asisitr a la presentación del libro #papacuentameotravez del periodista Daniel Serrano prologado por su hermano, el cantautor Ismael Serrano.
En la pequeña sala donde nos agolpábamos algunas personas pudimos escuchar algunos fragmentos del libro en la voz del propio autor acompañado de fondo por la melodía de la guitarra, alguna canción compuesta entre ambos y, sobretodo, reflexiones profundas sobre estos tiempos inciertos que no ha tocado vivir y la importancia de ciertas revoluciones.
Es agradable y necesario tener referentes en nuestra vida, intelectuales surgidos de la propia existencia y no con la medalla concedida por una obra y gracia no bien aclarada.
Durante la charla se pudo manifestar que no se puede, ni se debe, olvidar a todas aquellas personas que desde hace tiempo ya estaban luchando por tomar la calle y por mejorar nuestras vidas y existencias; que única batalla que se pierde es aquella que se abandona; que uno de los grandes males ideológicos, no ya sólo de nuestro estado, sino a nivel general, es la capacidad que tiene la derecha, especialmente gracias a su poderosa maquinaria propogandística de marcar las agendas con temas que se presuponían superados y como la izquierda, pese a poder estar en el poder ha ido a remolque, sin obviar que la socialdemocracia ha abandonado aquella postura de liderazgo que debía haber asumido. También permitió reflexionar respecto ese espectro amenazante oscuro que asola Europa, éste no es ningún fantasma salvador, llamado los mercados, al que siempre habíamos denominado capitalismo que trata de manllevar el poder al pueblo y hacerle creer que no existen alternativas. Esto puede demostrarse en los golpes de estado perpetrados en Grecia y en Italia donde ya hay gobiernos no surgidos de los votos populares en las urnas, así como en los intentos por hacernos creer que aquellos derechos fundamentales de toda sociedad ahora se convierten por arte de birlibirloque en lujos por los que hay que pagar. Y, obviamente, se habló de como la lucha debe continuar más allá de lo que acontezca este próximo domingo. Y una idea que recorrió la sala era que mientras nos enfrascamos en una lucha por mejorar las cosas no podemos pensar que la situación actual es únicamente obra y gracia de los que estuvieron antes.
La jornada sirivó para presentarnos un libro prometedor sobre una época que quizá podamos narrar a nuestros hijos como de lucha y cambio, que hay que mantener viva la llama del deseo que conseguir una sociedad mejor y que para eso, nuevamente, debenmos arremangarnos entre todos.
Personalmente sirivió para descubrir un muy prometedor libro, actualmente agotado, y poder volver a ver a uno de mis referentes culturales y poder intercambiar unas palabras con él.
P.S.: Como regalo un artículo de opinión de Daniel Serrano en El País "De mayo a mayo y se acabó el 68".
dissabte, de novembre 12, 2011
XXVè aniversari de la Coordinadora de Colles de Diables i Bestiari de Foc de Barcelona

Avui 12 de novembre de 2011 es celebra, definitivament i per fi!, el XXVè aniversari de la Coordinadora de Colles de Diables i Bestiari de Foc de Barcelona.
És aquest un motiu de celebració no pel món del foc i la pirotècnia a Barcelona, sinó per tota la cultura popular i tradicional arreu de Catalunya.
En aquest enllaç trobareu la informació de les activitats de la jornada festiva així com un escrit del Sr. Ciurana i un comentari des de l'entitat.
La festa es durà a terme al passeig Lluís Companys de la capital catalana.
El programa del dia és:
10 h. Mercat Diabòlic + Exposició fotogràfica “Història del diable i 25 anys fent el diable a Barcelona”
11.30 h.Tallers infantils: maquillatge, xapes, retallables. Taller de percussió i malabars per a les colles
14 h Dinar per les colles
17 h Tabalada estàtica
18-20 h Foc estàtic i simultani de totes les colles de Diables i Bestiari
20.30-24 h Actuació dels grups: Atabalament Combo, El Sobrino del Diablo, Rockstock
Avui és un dia de celebració conjunta entre nosaltres i amb la ciutadania, per xerrar i recordar bons moments i per somniar de millors i futurs i, per descomptat, per gaudir de la nostra música i de les nostres espurnes.
Enhorabona, per molts anys i perquè en vinguin molts més.
Salut, Foc i Tabals.
divendres, de novembre 11, 2011
El dia que no hauria d'haver arribat mai

El proppassat 8 de novembre de 2011 era la data definitiva de finalització de la moratòria de la ITC-18 de la llei RD 563 de 07.05.10, transposició espanyola de la directiva europea 2007/23/CE. És a dir, del "reglamento" espanyol de la "llei del foc" europea.
Molts diran ara que vàrem fer un gra massa, que en el fons s'ha aconseguit salvaguardar allò que ens és propi. Això és el que s'afirma des de les institucions, aquelles que no varen saber dir en el Parlament Europeu que als Països Catalans tenim festes amb foc pirotècnic, aquelles que no tampoc s'assabentaren quan es volia aprovar per part del govern central, aquelles que fins que no vàrem aixecar la veu nosaltres mateixos no varen reaccionar, aquelles que quan nosaltres, abans, tractàvem de salvarguardar les nostres tradicions sempre trobaven excuses per no fer-ho, aquestes són ara les que es posen medalles per haver-nos convertit en una reserva cultural al pur estil de les reserves indies.
Hi haurà qui em dirà que encara mantinc la postura beligerant de quan era president de la Coordinadora de Colles de Diables i Bestiari de Foc de Barcelona (podeu llegir escrits aquí, aquí i aquí, fins i tot una carta als nostres companys a l'exili) ; i, possiblement sigui cert, perquè les coses no han canviat tant, i les idees continuen essent les mateixes.
I encara més crítiques rebrem, perquè tornaran a dir, tergiversant la realitat, que critiquem haver de fer una formació. Mentida! Critiquem no fer una formació adequada i pensada per nosaltres mateixos (un comentari al respecte).
Així que ara mateix estem en una situació a la que MAI hauríem d'haver arribat. Som una fotografia més dins de les guies turístiques i ens han callat la boca (ens l'hem deixada callar?) perquè "no es podia fer més".
Sigui com sigui caldrà continuar lluitant per mantenir viva la flama de la nostra cultura. Recordeu allò de Farem les festes amb foc peti qui peti?
dimecres, de novembre 09, 2011
Cap geperut no es veu la gepa

Que habitual és, per part de certes persones, demanar a una altra que hauria d'haver fet quelcom que precisament qui ho demana tampoc està fent. Més o menys com es podia acusar al Sanedrí de Jerusalem quan Jesús arribà al Temple; és a dir: fes el que jo digui però no el que jo faci.
Em sembla vergonyós que una persona pugui acabar acusant a una altra de no haver volgut parlar amb ella primer abans d'atacar-la públicament i en la seva absència quan aquesta persona està fent exactament el mateix, i resulta que totes les seves acusacions són falses. És indigne i immoral basar-se en paraules d'altri per acusar una persona i atacar-la de no voler xerrar per comprovar i saber les coses i no fer res d'allò que si li demana.
Potser abans de donar classes de moral ens hauríem d'aturar per comprovar si ens hem banyat en les aigües que ens permeten considerar-nos tant indemnes de culpa com per fer-ho.
La imatge és La calúmnia d'Apel·les de Sandro Botticelli que es troba a la Galleria degli Uffizi i que em sembla representa perfectament el que es diu al text.
¿Com va la vida?

S'havia publicitat força el programa ¿Com va la vida?
Si us el vau perdre, aquí podeu veure el primer dels dos capítols.
Vist el primer capítol s'observa que el que semblava important era el retorn d'Andreu Buenafuente a TVC, fes el que fes, importava recuperar el fill pròdig. Consegüentment, el programa era un mer objecte lúdic, la importància residia en fer passar una estona el més entretinguda possible, les possibilitats educatives no eren el leitmotiv del programa, crec que no arribaven ni a macguffin.
El programa fou entretingut, això no es pot negar, ara bé, si volem vendre un projecte d'una entrevista no utilitzem a una persona que (#algúhohaviadedir) no en sap fer-ne. Buenafuente pot ésser un bon humorista, però no és un entrevistador. Algú s'imagina què podrien haver fet amb en Eduard Punset uns Joaquín Soler Serrano, José Luis Balbín, i d'altres? Fou una sèrie de preguntes orquestrades perquè el divulgador Punset comentés "anècdotes científiques", però sense entrar en profunditat en cap moment (quelcom que sembla se s'estila molt últimament a la televisió pública catalana, si pensem, per exemple en Banda ampla).
Crec que fou una oportunitat perduda. Miraré, si puc, el segon programa, però dubto que em treguin la sensació que la idea podia haver donat per molt més.
I cal plantejar-se el cost que la productora externa haurà suposat per a TVC, és a dir, per a tots els contribuents catalans, que continuen veient com TVC és un forat negre per perdre diners. i això m'obre la via a un corol·lari final diré que sentir persones com el Sr. Buenafuente parlant respecte com estan de malament i les coses i les dificultats per arribar a final de mes tal i com ho feia, com si ell fos un perjudicat, em sembla com a mínim de molt mal gust.
dimarts, de novembre 08, 2011
#eldebate #rubajoy #20N

Sembla que l'únic tema de conversa possible avui és el debat electoral (sic) entre els candidats de los dos partits majoritaris a Espanya ahir nit, doncs jo no us parlaré. Aplicant els principis que s'amagaven originàriament en la màxima mens sana in corpore sano mentre es produïa el debat un servidor estava jugant a bàsquet.
I vull fer constar que sempre he estat una persona molt interessada en tot allò que s'anomena política, de fet em vaig creure aquella màxima hel·lènica que sosté que política és tot. Emperò, sembla que la longevitat ho tergiversa tot, mireu, casualment la situació grega. Però si ahir vaig decidir no veure el debat, decisió conscient i meditada, fou perquè tal i com representa el hashtag #rubajoy podem aplicar aquell lema reicatolicià “tanto monta monta tanto”. És cert que uns seran dolents i els altres més dolents; però, les seves promeses electorals són això: promeses. Tal i com deia von Bismarck, mai es menteix més que abans de les eleccions.
Ara mateix els ciutadans només mantenim el dret de “col·locar” el president i els seus adlàters i hem d'ésser conscients que aquests no treballaran per nosaltres. Avui, únicament mana aquest concepte tan poc clar i més aviat obscur (en les pitjors accepcions del mot) que és els mercats. Essent un lego en economia els mercats es presenten representant el paroxisme d'aquella màxima que afirmava que el sistema, el capitalista, es perpetuaria ad eternum calguessin els mitjans que fossin necessaris. És a dir, des d'una òptica científica els podríem comparar amb el càncer més evolucionat de tots: les cèl·lules tumorals són immortals, mentre tinguin un sustent nutrici; tal i com fan els mercats, viuen dels estats (de la seva ciutadania) i si el cos (l'estat) mor, ells (els mercats tumorals) tenen la capacitat invasiva dels patògens. Aquest és el motiu pel qual deia que la longevitat de certes idees no ha estat positiva. Així, sembla que hem volgut jugar a ésser déus i ens hem quedat en aprenents de druides a qui el viatge els dugué a l'abisme. I quan un mira l'interior de l'abisme, l'interior de l'abisme el mira a un; aquesta vegada, l'abisme ha saltat i ens ha colonitzat. Tal i com hom podria imaginar veien el cartell que resa que fóra millor que guanyés Cthulhu, ja que ens han de torturar que un faci un poderós i antic poder.
Tot i el que acabo d'expressar, mantinc confiança en l'ésser humà. Tal vegada el fet que el debat coincidís amb l'aniversari del naixement d'un ésser meravellós com Maria Salomea Skłodowska, més coneguda com Marie Curie, ens ajuda a mantenir-nos en aquesta postura. Per això, continuaré defensant el No els votis, però vota! Hi ha diferents opcions, així que podeu tractar de trobar la vostra o votar nul. No he cregut mai en el bipartidisme, no és bo en cap faceta de la vida. Ni blanc ni negre, la paleta de colors encara que només tinguem grisos. No tornem a l'època caciquista dels Cánovas i Sagasta. Deixem, això sí, buides les urnes del Senat. Perquè aquesta cambra és totalment inútil. És una més de les sagnies cap a l'economia estatal, forjada per la ciutadania, que cal exterminar, com les prebendes que manté l'estament polític.
Clar que demanar eradicar les feudals prebendes de qui ha pervertit la política i l'ha venut com Esaú per un plat de llenties és com demanar a un eclesiàstic que no cregui en Déu. Ells han aconseguit trobar el grimori que els expliqui com vendre l'ànima al Dimoni i que aquest passi comptes a d'altri. És en aquests moments que hom acaba creient que fins i tot li donarà la raó a un ésser vil com l'aiatol·là Jomenei que sosté que cal tallar les mans de tothom que hagi fet o faci quelcom per fomentar la crisi: especialment, tots els ma****its que en foren responsables de la suituació actual, des de FMI, New Century Financial, Lehman Brothers, etc i aquells com el broker (realment, us varen sorprendre les seves declarions a la BBC?) Alessio Rastani.
Potser és perquè sóc català i m'he hagut d'acostumar a celebrar derrotes que penso que el 20-N, mentre seguim dins l'estat espanyol (no oblidem que l'any 1714 s'abolí el concepte “Espanyes” i que ens podia mantenir dins) hauria d'ésser una celebració, no de la democràcia com tractaran de vendre'ns aquests dies, sinó ans del contrari: el recordatori que el dictador morí al seu llit. Clar, que en un país on es santifica una constitució que no es pot tocar si no és per abolir la lei sàlica, qualsevulla altra cosa que vagi contra l'establishment caciquista és demanar quelcom més difícil que la lluna.
Per concloure, un últim pensament: tot just abans del debat, en una cadena de notícies, tornaven a emetre un documental respecte què ha decidit a nivell polític Islàndia per tractar de combatre els embats de la crisi a nivell polític mentre aquí representaven un teatre de titelles per decidir qui es doblegarà davant els mercats. Possiblement tenia raó aquella cançó que ens recordava que Todo lo que Lenin nos dijo sobre el comunismo era una mentira como un piano, pero todo lo que Lenin nos dijo sobre el capitalismo es tan cierto como que existe el ser humano.
divendres, de novembre 04, 2011
El sopar del XXIIIè aniversari de la Raquel
Des de ben petit m'agradava ficar-me a la cuina a ajudar ma mare, especialment quan els caps de setmana preparava algun postre. Això va fer que tingui cert interès en la cuina i m'agradi ficar-me entre fogons. Com habitualment no ho puc fer cal cercar certes excuses per a intentar jugar amb les possibles habilitats. El passat dimecres dinous fou l'aniversari de la Raquel, i un dels regals que li fiu fou un sopar casolà especial. El menú format per tres entrants, un primer, un segon i dos postres era el següent:
Torrades de roquefort i all
Formatge de cabra torrat amb prunes i nous garrapinyades
Rovell d'ou rostit amb Irati
Crema de castanyes i ceps
Lluç gratinat a la crema de mel
Sopa de xocolata blanca amb fruits vermells, pera i festucs
Crema catalana a la taronja amb mel i mató
El primer és una recepta que ja havíem provat i que descobrírem en un llibre de receptes afrodisíaques. Els dos següents són fruit de la nostra visita estiuenca a Donostia. L'adquisició del llibre de pintxos de vanguardia havia de provar-se. Són, respectivament de Mil catas i Borda berri, la tercera opció la deixàrem pel dinar del dia següent que era Amanida de formatge de cabra El Lagar. Els dos plats principals surten de receptes extretes del llibre Del mercat a la taula editat per la Diputació de Barcelona. El primer postre és una recepta del restaurant Insòlit de l'hotel lleidatà AC essent el segon una recepta extreta de la iniciativa blocaire “la recepta del 15”.
Per saber si el sopar fou reeixit o no haureu d'esperar a que la Raquel pengi el comentari en el seu blog. Jo si més no, tot i les moltes hores, m'ho vaig passar molt bé i crec que, tot i certes millores, fou bastant acceptable i bo. Potser faltaren els nostres “pingüins” i una pinya moclada, però ja us dic, pregunteu-li a ella.
Bon profit!
P.S.: Les fotografies són de Raquel Riba i Raja.
















