Carta de la Colla de Diables i Diablesses de la Florida a la Coordinadora de Colles de Diables i Bestiari de Foc de Barcelona

Companys i companyes,

Des de la colla de Diables i Diablesses de la Florida us volem comunicar la nostra renúncia formal a continuar formant part com a colla de “ple dret” a la Coordinadora de Diables de Barcelona; i a continuació us en detallem els perquès.

Pensem, primerament, que totes les entitats que formem part de la Coordinadora de Diables de Barcelona, d’ara en endavant Coordinadora, hem de tenir els mateixos drets i deures i ens hem de sentir igualment protegides per part d’ella, cosa que no creiem que ara s’estigui fent.

No hem de caure en l’error d’acceptar allò que des de fora ens plantegen com a “única sortida viable” – i entenguis aquesta expressió genèricament – una i una altra vegada i retallar pels de dintre, els que treballem, tots i cadascun de nosaltres que ens aixopluguem en aquest gran paraigües que és Coordinadora. Doncs no entenem que això segueixi succeint.

No trobem lògic que la “cúpula” de Coordinadora no tracti per igual a tots els seus membres i ens vulgui fer combregar amb rodes de molí. Ja fa temps que les coses no s’estan portant pel camí que nosaltres, com a entitat, entenem com a correcte. Ja fa temps que tolerem. Ens hem implicat en projectes, hem estat participatius i hem donat més potser del que hem rebut, no venim a retreure res, ho hem fet perquè aquest és el nostre esperit, perquè ens agrada i perquè ens ho hem passat bé fent-ho; i no ho dubteu que ho tornaríem a fer. Lamentablement ens veiem amb l’obligació de dir PROU. D’aquí, aquest comunicat.

Reiterem però, els bons moments que hem passat amb tots i cadascun de vosaltres, i no voldríem que aquest document sigui una eina de incentivació per part de ningú. El que ens agradaria que fos és una eina de reflexió per part de les persones que estan a Coordinadora. Reflexió perquè entenem que quelcom s’està fent incorrectament.
També, i per acabar, dir que des de Diables i Diablesses de la Florida restem a la vostra disposició per a qualsevol aclariment, suggeriment o comentari que ens vulgueu fer arribar.


Atentament,


La junta
Diables i Diablesses de la Florida

la decisió de Florida

A l'assemblea general de la Coordinadora de Colles de Diables i Bestiari de Foc de Barcelona celebrada ahir 21 de juliol de 2011 es va produir la baixa voluntària com a membre de ple dret de la colla Diables i Diablesses de la Florida.

És aquesta una tràgica notícia per a l'entitat. La baixa d'una colla ens afebleix a tots i minva el potencial de la coordinadora. Malauradament, no és la única baixa soferta en els últims anys ja que Kabra Kabrons i Kabrones de L'Hospitalè també presentà la seva renúncia a ésser membre (marxa que m'afectà especialment degut a les circumstàncies).

Entenc plenament els motius adduïts per Florida (aquí podeu llegir la seva carta a la Coordinadora), els comparteixo. I a més a més em semblen absolutament correctes, lícites, legítimes i encertades les formes i els moments. Hi haurà qui argüirà que marxen perquè ja no poden gaudir activament, o no tan freqüentment, del correfoc de la Mercè. Afirmar això és no voler ésser coneixedor de la veritat, és voler negar-la i tergiversar-la. El fet que hagin pres aquesta decisió després de la problemàtica interna de la Coordinadora respecte el correfoc de les festes majors d'estiu de la capital catalana és circumstancial; demostra, desgraciadament per enèsima vegada en els últims temps, que la gestió i el govern de l'entitat no són els millors.

Aquest no és el lloc ni el moment per valorar en profunditat les actuals circumstàncies de l'entitat aglutinadora dels diables a Barcelona; avui és un dia per sentir-nos trists, tal vegada caldria parlar de dol, més que tràgicament com a previsió del futur que ens pot arribar, i demà ja valorarem què caldrà fer. Ahir fou una nit tràgica. Una entitat membre es veu obligada a marxar perquè ja no és sent integrada ni recolzada per l'ens. Una colla que ha demostrat la seva vàlua i el seu compromís amb la Coordinadora des del seu naixement participant en juntes, organitzant trobades, essent membres de comissions, muntant portes de l'infern, etc. És a dir, marxa una colla que ha sigut un membre actiu de l'entitat.

Avui us vull agrair tot el que heu fet per la nostra Coordinadora, perquè heu lluitat per fer-la millor sempre des del respecte i amb visió de futur i amb el compromís de qui s'estima la nostra cultura. Avui us vull desitjar el millor futur possible.

Espero que en un avenir no gaire llunyà podrem tornar a col·laborar i treballar plegats. Si més no, sé que continuarem gaudint de la nostra cultura i festa.

Companyes i companys, salut, foc i tabals!

Saber y Ganar (la meva participació)

Cal tenir present que el següent escrit fou redactat el dia després de la gravació del programa emès avui

Des de fa molt de temps, possiblement des dels seus inicis, he sigut seguidor del programa concurs Saber y Ganar que s'emet per La 2. Degut a les meves disposicions horàries (ja fossin estudiantils o laborals) l'he pogut veure molt menys del que hagués desitjat, tot i que ara, gràcies a les noves tecnologies, és més fàcil poder seguir-lo.

És un concurs amè i entretingut perfectament orquestrat i on per guanyar cal saber, cal tenir cultura i, com en tot concurs, de vegades cal una mica de sort. Això és el que ha permès que hagin sorgit “Magnífic@s” i “SuperMagnífic@s”, i el cert és que hom sempre les ha vist amb certa idolatria, com petits herois i heroïnes modernes. Els veies i t'agradava imaginar-te com devia ésser estar a la seva pell participant en el concurs.

Resulta que al final, i animat per tota una colla de persones importants del meu voltant, vaig decidir intentar participar. I ho vaig aconseguir. Vaig poder passar a formar part de la família de Saber y Ganar.

Si heu vist el programa d'avui ho haureu comprovat. També haureu comprovat que la meva estada haurà sigut breu, molt breu. Aquí ha jugat la sort i aquesta vegada no s'ha aliat amb mi. O no durant tot el programa. Les dues primeres proves han anat molt bé, però tant en “El duelo” com amb “El reto” no hem tingut la inspiració què sí hem tingut amb “La parte por el todo”. Què hi farem! Una llàstima. Desitjava -i molt!- poder haver estat molt de temps participant.

Desitjaria deixar constància d'un fet per mi molt important: ha sigut una experiència meravellosa; breu però màgica. He pogut descobrir com és l'interior del programa, com es fa i com es viu. I a més a més he comprovat la veracitat d'allò que diuen els concursants al marxar: et tracten de la millor manera possible, et sents a casa. És un goig ser-hi allà. Només tinc paraules d'agraïment a tot l'equip.

(Agraïment que vaig decidir mostrar a tot l'equip enviant-los un correu electrònic per manifestar-los-ho).

Sento, ho reconec, una mica de ràbia, de buidor interna per no haver pogut anar més enllà d'un únic programa. M'hagués agradat força més.

La meva última frase és d'ànims a Jero i Òscar perquè puguin arribar el més lluny possible; així com una forta abraçada a ambdós i a na Inma per l'afecte i estima mostrats.

Animeu-vos a participar o, si més no, a continuar gaudint d'un dels millors programes, no únicament concursos, de la televisió.

Moltes mercès.

P.S.: Demà, dia següent de l'emissió, podria aparèixer un nou text amb la visió que confereix el temps.

P.S.II: Crec que ha arribat el moment que em faci una samarreta amb el text escrit damunt la imatge on J.R. li diu a la seva dona: “Sue Ellen ets un pendó”.

*************************************************************

Debe tenerse en cuenta que el siguiente escrito fue redactado el día después de la grabación del programa emitido hoy.


Desde hace mucho tiempo, posiblemente desde sus inicios, he sido seguidor del programa concurso Saber y Ganar que se emite por La 2. Debido a mis disposiciones horarias (ya fuesen estudiantiles o laborales) lo he podido ver mucho menos de lo que hubiera deseado, pese a que ahora, gracias a las nuevas tecnologías, es mucho más fácil seguirlo.

Es un concurso ameno y entretenido perfectamente orquestado y donde para gabar se debe saber, se debe tener cultura y, como en todo concurso, a veces es necesario un poco de suerte. Esto es lo que ha permitido que hayan surgido "Magnífic@s" y "Supermagnífic@s", y lo cierto es que uno siempre los ha visto con cierta idolatría, como pequeños héroes y heroínas modernas. Los veías y te gustaba imaginarte como debia ser estar en su piel participando en el concurso.

Resulta que al final, y animado por todo un grupo de personas importantes de mi alrededor, decidí intentar participar. Y lo conseguí. Puede pasar a formar parte de la familia de Saber y Ganar.

Si habéis visto el programa de hoy lo habréis comprobado. También habréis comprobado que mi estancia ha sido breve, muy breve. Aquí ha jugado la suerte, y esta vez no se alió conmigo. O no durante todo el programa. Las dos primeras pruebas han ido muy bien, pero tanto en "El duelo" como en "El reto" no hemos tenido la inspiración que sí hemos tenido en "La parte por el todo". ¡Qué le vamos a hacer" Una lástima. Deseaba -¡y mucho!- poder haber estado mucho tiempo participando.

Desearía dejar constancia de un hecho para mí muy importante: ha sido una esperiencia maravillosa; breve pero mágica. He podido descubrir cómo es el interior del programa, como se hace y como se vive. Y además he comprobado la veracidad de eso que dicen los concursantes al irse: te tratan de la mejor manera posible, te sientes en casa. Es un placer estar allí. Sólo tengo palabras de agradecimiento a todo el equipo.

(Agradacimiento que decidí mostrar a todo el equipo enviándolos un correo electrónico para manifestárselo).

Siento, lo reconozco, un poco de rabia, un vacío interno por no haber podido ir más allá de un único programa. Me hubiese guestado mucho más.

Mi última frase es de ánimos a Jero y Òscar para que puedan llegar lo más lejos posible; así como un fuerte abrazo a ambos y a Inma por el cariño mostrado.

Os animo a participar, o, cuando menos, a continuar gozando de uno de los mejores programas, no únicamente concursos, de la televisión.

Muchas gracias.

P.S.: Mañana, día siguiente de la emisión, podría aparecer un nuevo texto con la visión que confiere el tiempo.

P.S.II: Creo que ha legado el momento de hacerme una camiseta con el texto escrito encuma de la imagen donde J.R. le dice a su mujer: "Sue Ellen eres un pendón".

Junta General d'Accionistes del RCDE

Avui dotze de juliol de 2011 es celebra Junta General d'Accionistes del RCD Espanyol de Barcelona SAD. Aquesta vegada, i després de l'última ampliació de capital, sí hi puc assistir i així ho faré.

Pel nostre club avui és un dia històric. Després de catorze anys en el càrrec el president ho deixa. Tot i la presentació de dues candidatures la distribució de les accions fa que ja sigui conegut el nom del seu successor.

Com en tot procés vital, el mandat de Daniel Sánchez Llibre és marcat per moments àlgids i moments gairebé per l'oblit. Des de la venda de casa nostra a Sarrià fins a l'arribada a la nova llar a Cornellà-El Prat passant pels anys d'exili a Montjuïc. Dues copes del rei, una final de UEFA i dos salvacions in extremis de l'infern i la tràgica pèrdua del nostre capità. Hem vist un reguitzell d'entrenadors que sembla que ara està fructificant en un projecte esportiu que sap mirar més enllà del ara mateix i estem tractant de treure profit de la joia de la nostra corona, el planter de Sadrià.

No vull glosar ni les virtuts ni els defectes de Dani, ja ho han fet i ho faran d'altres; el que sí que vull manifestar que tot i la delicada situació, especialment maldades en el cas de la nostra institució, cal ésser ambiciós i treballar per dissenyar un equip de futur. Som una institució imprescindible del futbol tant a casa nostra com a la lliga espanyola, i per aquest motiu cal lluitar per assolir tot allò que ens mereixem.

Avui es tornarà a demostrar que som RCDE som La Força d'un Sentiment.

P.S.: per molt que els molesti la nostra existència a tots aquells éssers inferiors que viuen i volen imposar el pensament únic continuarem essent un club clau a Barcelona i Catalunya.

Ara fa un any de la Manifestació del 10J

Ha passat un any des de la multitudinària manifestació en que el poble català reclamà els seus drets legítims com a poble com a conseqüència de les retallades imposades per l'anacrònic Tribunal Constitucional del Reino de España a un estatut, sobradament retallat, aprovat en les càmeres legislatives i refrendat popularment.

I què? Què hem aconseguit des de llavors? Hem progressat com a nació, com a estat en l'objectiu últim d'assolir esdevenir un estat, única situació de salvaguarda de Catalunya?

La sensació és que no. No hem avançat gens. Ans al contrari sembla que les passes que s'han donat més aviat marxen en sentit contrari. Mentre continua la progressiva atomització de les esquerres i de l'espai independentista el govern de centredreta la Generalitat, autodenominat “dels millors”, pacta amb qui dugué l'estatut davant els tribunals. Hom no pot entendre què volen aquesta gent! Potser la seva visió és esdevenir, novament, clau de volta per la governabilitat a Madrid, per això continuen jugant a nedar i salvar la roba, tot sabent que possiblement hi haurà un canvi de rumb a la direcció espanyola. Ara bé, sembla com si els agradés recordar aquell fals axioma que diu “contra Franco estàvem millor”. Només hi ha un camí, i les passes que es donen no són encaminades cap a la fita.

Deia ahir el president Mas que l'autodeterminació és un procés llarg i per a pacients i perseverants. No sembla que hem sigut prou pacients? Portem gairebé dos-cents anys de dictadura castellana gairebé ininterrompuda contra la nostra nació (algun bell miratge dins les èpoques republicanes que poc fructificaren serien excepcions); i l'època democràtica (una democràcia sense el dret a decidir no és democràcia real) que ha demostrat que les vies autonomistes i federalistes són esgotades i impossibles a Espanya. Així doncs, encara hem de continuar perseverant pacientment en un tren que és en via morta i guiat per un maquinista més cec que la vaca?

Demano perdó (Carta a l'Assemblea de la Coordinadora de Colles de Diables i Bestiari de Foc de Barcelona)

Demano perdó (Carta a l'Assemblea de la Coordinadora de Colles de Diables i Bestiari de Foc de Barcelona).

Amb aquest escrit vull demanar perdó pel meu inacceptable comportament a l'assemblea general ordinària de la Coordinadora de Colles de Diables i Bestiari de Foc de Barcelona d'ahir, trenta de juny de 2011.

No existeix justificació possible per haver sortit de la reunió tal i com ho vaig fer. La meva acció és una falta de respecte envers les i els representants de les colles i, per extensió, a les colles mateixes i molt especialment a la colla que tinc l'honor i l'orgull de representar; fins i tot a la junta, així com, òbviament, al personal del centre. És per aquest motiu que vull demanar i demano perdó per la meva acció.

S'hagués dit el que s'hagués dit i s'hagués fet com s'hagués fet, coadjuvat o no per altres factors, no pot justificar que m'aixequés irat i abandonés momentàniament la discussió. En havent defensat la importància del fons i de les formes encara es planteja més difícil la defensa d'aquesta reacció. Ni tan sols el malaurat fat que provocà que intentant asserenar-me -per això m'aixecava- no controlés adequadament la porta de sortida del centre pot ésser utilitzat com a excusa.

Sóc plenament conscient que tota la raó que tingués es perd amb aquesta aldarulla i em dol especialment haver perjudicat les persones que continuen lluitant per una entitat nostra millor.

Humilment demano perdó.

Natxo Barrau i Salguero

1 de juliol de 2011

Barcelona

La visió de la Ciència i les persones que s'hi dediquen

Ahir el programa de debat de TV3 Banda ampla tractà el tema de la Ciència i les persones que s'hi dediquen sota el títol genèric de científics.

El programa em defraudà força. Molt epidèrmic i fins i tot populista, en resum: poc científic. Tal vegada fou per la tria de persones convidades o pels seus torns d'intervenció o perquè avui dia, a diferència de programes d'antuvi, s'ha caigut en l'habitud de no voler gratar massa la crosta d'allò que es tracta a debat i deixar-ho com una estona per fer petar la xerrada.

Segons deien un 80% de la gent enquestada afirmava que la ciència ha millorat, i ho fa, la vida; això sí, el debat respecte el 20% restant no entrà en gaire profunditat en per què no ho pensa (més enllà de la diatriba de la despesa militar). I no podem obviar que la majoria de gent del 80% contestà pensant en certs avenços biomèdics, per què la majoria de persones que fan o han fet ciència han sentit allò de "I això per a què serveix?"

I aquest, la visió popular de la ciència, era un dels grans debats. Per què manquen tantes vocacions? Per què hi ha tan poca cultura científica a nivell de carrer? Per què si es demana als nens que dibuixin un científic encara avui dia fan una barreja entre el Dr. Frankestein de les pel·lícules amb la imatge despentinada d'Einstein?

Una gran sorpresa fou comprovar com un 40% dels enquestats considerava que els científics viuen bé; és cert, que un 38% opinava el contrari i curiós que un 22% no tenia opinió. Viure bé de la Ciència? Alguns, molt pocs; aquells afortunats que han arribat a certes posicions; però les persones que fan realment ciència, els que treballen al laboratori sobreviuen amb la ciència. La seva és la condició del precari: sous baixos (indignes!), moltíssimes hores, condicions canviants sense cap garantia,... I encara es defensava com a lògic! (I dubto que es pugui comparar amb segons quins altres ambients becaris; i si ho fos: és arribat el moment de dignificar les coses!) Igualment que es creia absolutament necessari marxar. Pot ésser molt positiu, tothom serà d'acord, però cal que sigui "obligatori". En aquest punt, com en la majoria es tornava a veure un fet important, la majoria de convidats eren caps, i no representants de la munió de persones que amb el seu esforç diari fan avançar el sistema.

És cert que es tractaren molts aspectes, però gairebé tot foren pinzellades. Poca oferta de feina (dedicar-se des de la vessant comercial no és fer ciència), es podria haver dit que el sistema no és el més indicat, poca inversió privada (sí que s'ha dit al final que cal reclamar als governants que inverteixin i que n'informin), sous i condicions, reconeixement, vocació, transmissió de la informació, etc.

Crec que és interessant fer sortir la Ciència de les seves torres d'ivori, però cal fer-ho de forma que permeti una visió realista de la mateixa i de la seva situació real.

Us deixo l'enllaç per poder veure el programa: http://www.tv3.cat/videos/3558851/Cientifics

2 demostracions dels resultats del 22-M

Vist com el diputat de Democràcia Catalana, ara mateix no adscrit a cap partit i integrat al Grup Mixt, va votar a favor de la derogació de la llei de successions conjuntament amb CiU i PP es demostra que era una greu errada que anés en coalició amb ERC i que és molt greu que hagi aconseguit acta com a regidor a l'Ajuntament de Barcelona com a membre d'Unitat per Barcelona.

Les declaracions de la Sra. Sánchez Camacho respecte quines seran les polítiques a nivell immigratòries cas que guanyessin les eleccions generals demostren quin èxit ingent han tingut amb el seu test market realitzat a Badalona.

De la indignació a una #acampadadiables (i part III)

Finalment arriba l'última part del text originat des de la indignació al món del foc barceloní.

Aprofito aquesta última entrega per agrair-vos la paciència i la lectura del text com, si així ho considereu oportú, els comentaris que volgueu aportar.

Per si fos necessari us enllaço la primera i la segona entrega del text.

Un dels punts importants que havia de tractar la reunió ordinària del dijous era la celebració del vint-i-cinquè aniversari de l'entitat. El tractament que rebé fou residual ja que la voluntat de marxar degut a l'hora que molts representants, així com membres de la junta, semblava que tenien obligà que fou així. Això ens fa plantejar-nos per què no volgueren en cap moment considerar la possibilitat de fer alguna reunió temàtica per tractar certs temes que requereixen força temps. Així com la indolència de certs representants. Suposarem que no esperaven que la reunió s'allargués tant, tot i que semblava força previsible. Abans de valorar el que succeí dijous, una reflexió llençada a l'aire: si els projectes foren presentats a la reunió del febrer amb l'acord que s'havia de crear una nova comissió per tirar endavant la conjunció dels dos projectes supervivents, però a la reunió del març no es parlà del tema, i la reunió de l'abril fou suspesa -encara no sabem per què- i sabent com havia anat tot el procés, només la junta podia fer-se càrrec del projecte.

Es realitzà la presentació de com serà la celebració de l'aniversari, de fet, fou el projecte presentat per la junta al febrer amb l'afegit del concurs que hi havia al projecte de la Queta. Serà una festa familiar on el foc no semblarà acabar d'ésser l'element central. Sincerament, acceptant que el projecte presentat en el seu moment, ja retallat, per part de la comissió no era viable, queda un pòsit de sensació que l'aniversari s'havia de celebrar fos com fos. I, personalment, no sé si acabarà engrescant la nostra massa social (espero que sí). També espero que es plantegin altres tipus d'accions.

Per tancar l'escrit voldria fer una sèrie de reflexions referents al que es considerava com el tema central de la reunió passada: la Mercè. Més enllà de la presentació del projecte per l'edició d'enguany, restava pendent acaba de decidir la postura de l'ens respecte qui hi pot participar. Tot el savoir faire de la gestió es pot resumir en la incapacitat de prendre un acord. No es pot obviar que a l'anterior reunió, quan això es debatia i després de la trucada on s'informava de la imposició de l'ICUB, es decidí que en la propera reunió es votaria qui participava i qui no podria fer-ho. Després de moltes intervencions al respecte, dijous no s'arribà a un posicionament, fet que podia ésser previsible, emperò la setmana vinent la comissió haurà de reunir-se amb els interlocutors municipals sense que hi hagi una resolució de l'assemblea. Si apliquéssim un mínim d'intel·ligència política a la pregunta de qui permetre'm participar respondríem: “Aquelles colles que considerem oportú per un perfecte desenvolupament del correfoc tant a nivell de qualitat com de seguretat”.

En cap moment la intenció d'aquest escrit és obrir novament el debat respecte el famós article 47.1.2. Aquest, si s'escau mantenir-lo obert, és dins de l'assemblea o amb la creació d'una comissió. Crec que tots els arguments en un sentit o en un altre estan donats (tant els raonats com els populistes). Els estatuts i el reglament de règim intern foren votats i aprovats. Això també inclou el procés per encetar un canvi. Nogensmenys, cal tenir present que la demanda d'ICUB per reduir el nombre de colles participants al correfoc, i així circumscriure-les a la ciutat de Barcelona, moltes vegades apareixia després de demanar un augment en el pressupost. Fos com fos, sempre s'havia aconseguit mantenir la postura de l'assemblea de participació de tots els seus membres: aquesta vegada no ha sigut així. Coneixent les escasses arts negociadores que l'actual presidenta demostrà des de la comissió fa dos anys, em pregunto si es va defensar amb gaire èmfasi la tradicional postura de l'assemblea. Per tancar el tema, els números que es proposaren (junta?, comissió?) primer semblaven que ens els donaven com a definitius, tot i que no quadraven per enlloc, i al final semblaren diluir-se vistes les intervencions de l'assemblea, però, seran la postura a defensar?

La cita a aquella negociació amb ICUB m'ha fet recordar que aquella Comissió Mercè fou formada per l'actual presidenta i qui fins fa poc era la vocal del secretariat. Elles s'apuntaren voluntàriament, fet que sempre és d'agrair, a l'instant primer de convocar aquesta comissió. Sé de força gent, especialment jove però no exclusivament, que decidiren no apuntar-se per haver-ho fet qui ja havia sortit. Això ens duu a la reflexió de com incentivem la participació en el si de la nostra entitat. Potser el concepte que algunes persones tenen de treballar i rodejar-se del jovent ens ho podria explicar.

Un últim apunt abans de fer algun comentari respecte el projecte en si. La junta informà l'assemblea que aquest any serem presents a la mostra d'entitats de la Mercè i, òbviament, demanà voluntaris per ser-hi. La decisió ja havia sigut presa sense consultar l'assemblea com sí s'havia fet anteriors vegades, on casualment l'assemblea declinava la possibilitat de participar.

M'agradaria primerament deixar palès que la comissió sí presentava un projecte amb propostes per ésser aprovades per l'assemblea. Cas que fos totalment realitzable, la proposta per la tabalada és molt interessant; aprofito per felicitar l'entitat pel sorgiment, per fi!, de la vocalia de percussió. També em sembla una bona idea aconseguir una dansa pel toc d'inici, però no les condicions presentades. I vist l'èxit l'any passat, una vegada recuperats, trobo una llàstima que poguéssim perdre els versots; la lluita per salvar la nostra cultura no ha acabat, ni la victòria sembla tant propera com alguns volen fer-nos creure.

Corol·lari final respecte el projecte de Mercè: si el que cerquem és un projecte de qualitat engrescador per les colles i la ciutadania, recuperem projectes que ens situen allà on ens pertoca començant amb la sortida des de Sant Jaume. Caldria innovar bevent de les fonts de la nostra pròpia tradició. Si no abandonem el servilisme i l'habitud no podrem sortir del fossar on ens trobem.

Hi ha una última reflexió que no podia obviar: sembla ésser, com s'ha vist des de fa mesos, que hi ha certa manca de capacitat de delegació de tasques dins del si de la junta.

Moltíssimes mercès a qui hagi fet l'ingent esforç de llegir aquesta extensa meditació al voltant de la nostra Coordinadora. Crec que som moltes les persones que considerem que cal canviar el rumb, la demora que portem no és la millor per arribar a bon port. Per descomptat no em considero en possessió de la veritat absoluta, ans al contrari, cerco persones amb qui poder discutir i meditar. Aquest escrit està realitzat únicament amb la intenció de fomentar l'esperit crític i la reflexió. Per això, us demano que d'acord o no amb ell, feu-ne la difusió que considereu oportuna. És al món del foc a qui correspon decidir si cal una #acampadadiables.

De la indignació a una #acampadadiables (part II)

Ahir publicava la primera part de l'escrit fruit de la indignació acumulada al món del foc a Barcelona avui us deixo la segona part (demà apareixerà la tercera i definitiva).

Després d'una introducció de mínims, avui ja comença a centrar-se en aspectes més concrets viscuts a la reunió del dijous passat, però mantenint la línia d'analitzar els aspectes a nivell global.

Una vegada feta l'exposició dels motius generals de la indignació em permetré la llicència de mostrar-ho basant-me en el que es visqué a la reunió del dijous passat ampliant aquesta declaració prèvia de mínims.

Se'ns informà de la gran passa que suposa aconseguir tenir despatx, i que esdevingui seu social, al castell de Montjuïc (i la suposada promesa d'un magatzem per la Porta de l'Infern). No oblidem que avui en dia ens reunim a la nostra seu, centre cívic compartit amb altres entitats i activitats, perquè així ho votà fa anys l'assemblea. La primera objecció que es podria fer és: per què ara no s'ha informat que encara s'estava en negociacions per aquest tema i s'informa una vegada la decisió ja ha sigut pressa sense votació assembleària? Un fet simptomàtic del funcionament actual és el fet que l'única referència al passat fou que no s'havia fet el canvi de seu social (òbviament, fou culpa meva); això sí, no s'informa que respecte un possible trasllat al castell ja havien intentat fer-ho dues juntes prèvies (i parlo de juntes sense incloure la gestora, perquè allò fou una comissió ad hoc), les quals sempre informaren de què s'estava fent i era l'assemblea qui decidia perquè sempre va tenir l'última paraula. També informaren aquelles juntes que l'acord que ens duria a l'actual ubicació implicava un pacte (parlat ulteriorment i del que s'informà puntualment) per canviar, si així es considerava oportú a una altra ubicació en negociacions (el castell de Montjuïc era una altra opció). En aquests moments serà molt fàcil afirmar que aquestes afirmacions potser es van quedar amb els papers dels traspassos i que seria la paraula d'aquestes persones contra la de l'actual junta. I clar, si això no és paraula de certs oracles no esdevé certitud. Al igual que no hi ha més cec que aquell qui no vol veure, no hi ha més sord que aquell que no vol escoltar. Malauradament hi ha qui creu més en el difamar esperant que resti quelcom que no pas que la veritat és filla del temps i no pas de l'autoritat.

Aquest despropòsit d'informar de forma incompleta i esbiaixada i escudar-se en l'atac a d'altri es tornà a veure cap al final de la vetllada quan hi hagué un ball de dades referent als pagaments de la porta i el vestuari. Parlant de l'aniversari, es digueren de passada, sense cap mena d'intenció d'explicar-les en profunditat, unes dades que després hagueren d'ésser matisades perquè hi hagué una intervenció que preguntà al respecte. Novament, la pregunta fou interpretada com un atac quan únicament demanà explicacions per coses que no s'havien informat mai a l'assemblea (diguin fora de la mateixa després el que vulguin) i respecte dades econòmiques falses. I, òbviament, la seva resposta a la petició des de l'assemblea fou justificar-se en base a què la culpa era que les coses no s'havien explicat mai de forma correcte pels antecessors (mentida!) i en la manca de papers. Ara bé, el per què d'aquests pagaments quedà difós en l'intent d'exculpar-se inculpant d'altri. El problema no és haver gastat quatre o vuit mil euros en quelcom necessari per a l'entitat, sinó el fet que no s'hagi informat en cap moment de la situació i la intenció de fer-ho així com després negar aquesta situació. Com sempre, les formes de la junta deixaren molt a desitjar. No vol (no pot?) demostrar res, sols rebota les preguntes llençant atacs personals, sense que hi hagi motiu, i restant sense donar explicacions a les preguntes plantejades. És una actitud absolutament totalitària. Ja sabem que els crits i els atacs personals (com ahir els cops) són la resposta de qui no té arguments.

Un exemple paradigmàtic de com flueix la comunicació en una assemblea es visqué quan la junta plantejà la necessitat que les colles tinguin estendards. El problema radica, una vegada més, en com fou dit això. L'oració fou imperativa. S'obligava les colles a tenir-ne un. Això provocà la lògica reacció de part de l'assemblea, fins i tot de colles que en tenen d'estendards, perquè entenien que no es pot obligar ningú a quelcom similar. Davant aquesta reacció la postura fou dir que era una recomanació; les persones que havien protestat manifestaren la seva discrepància respecte que hagués sigut dit com una recomanació. Fou llavors quan es digué que com a recomanació és com es volia haver tramès. A més, el motiu d'utilitat pel qual s'esgrimia aquesta suposada recomanació fou rebatuda després per diferents membres de l'assemblea. Aquesta aparent niciesa o nimietat no és un exemple únic, es podrien mostrar més, però serveixen per il·lustrar quina importància es dóna al fet del com es transmet la informació. Un altre exemple seria el fet de la no presentació a l'assemblea de la nova vocal del Secretariat.

El Secretariat, quelcom que, com algunes veus ja comentaren, el funcionament del qual cal replantejar-se seriosament.


(continuarà i acabarà demà)

De la indignació a una #acampadadiables (part I)

El proppassat dijous 26 de maig hi hagué assemblea ordinària de la Coordinadora de Colles de Diables i Bestiari de Foc de Barcelona. Vaig sortir de la mateixa amb una certa indignació i no vaig ésser l'únic. Fruit d'aquesta sensació naix el text que us deixo a continuació (el penjaré en dues o tres parts degut a la seva extensió). Gràcies per la vostra atenció i pels comentaris si s'escauen.

Indignació.

Aquesta és la sensació que restava dijous nit al sortir de l'assemblea ordinària de la Coordinadora de Colles de Diables i Bestiari de Foc de Barcelona. Tant és així, que algunes de les persones de bé que ens vàrem quedar a la sortida xerrant i comentant la jugada ja parlàvem que potser el que caldria seria fer una #acampadadiables. Ara bé, considerant que al costat hi són tant la Guàrdia Urbana com un punt verd, potser rebrien ben ràpid l'ordre de considerar-nos xusma i en previsió de possibles incidents ens desallotjarien aviat.

El problema no rau en una reunió o un tema concret, el problema, la greu malaltia que pateix la institució és dins seu, és un compost format per una desídia generalitzada i una mà estesa a una incorrecta gestió.

Podem començar recordant que les reunions es convoquen, més enllà de la data teòricament prevista, a menys de cinc dies vista, o es desconvoquen el dia anterior. No es planteja la possibilitat de certes reunions temàtiques, la gestió de les mateixes és en molts moments caòtic; ha florit una generació que ha de presentar esmenes a les actes; la informació no sempre és tramesa d'una manera acurada i adient, perquè sembla que hem oblidat que les formes també són importants (però què podem esperar si menystenim la nostra pròpia cultura al no voler fer l'esforç de tenir cura envers la nostra llengua); i el que és encara més greu: la majoria de representants sembla que simplement van a fer acte de presència i el seu desig és que la reunió acabi el més aviat possible i són incapaços de preguntar(-se) res ni demanar cap per què ni justificació.

Com és possible que a les assemblees només s'escolti, des de fa molt -massa!- temps les mateixes veus? Com és possible que mai es vegin altres mans aixecades per voler participar i opinar? Per què hi ha tanta gent que sembla que la situació, sempre, en tot moment i sota qualsevulla circumstància, els està de conya? Com és possible tot això quan la situació no és idíl·lica, ni s'apropa, ni sembla que s'aproparà?

Hom pot entendre que a Coordinadora existeixen diversos corrents d'opinió, i això és positiu; però ho és, realment, quan són producte d'una reflexió, no d'un seguidisme servil. Ara fa catorze mesos es va acabar de forjar la fractura social i, des de llavors, sembla que tot es redueix a una batalla facciosa. Tot i això, aquesta és la via adoptada per una de les parts; l'altra només ha tractat de fiscalitzar l'acció de govern, però s'ha arribat a un posicionament des de la mesa on qualssevol dels comentaris de certes persones (representants de les entitats que conformen la coordinadora, no ho oblidem) esdevenen, per art d'il·lusionisme, un atac personal devers les seves integrants. Després de fer bandera del “no volem segons qui al govern” ara fan senyera d'allò del “amb mi o contra mi”. Així no s'unifica ni es governa, així només se'ns apropa més cap al precipici.

El resum el mostra la pregunta que una de les persones que fa temps que participa a les reunions es plantejava: “En quin moment hem passat d'una assemblea a una junta dictatorial?”

Els coneixements històrics i de la realitat pròpia de l'entitat són molt desconeguts per la gran majoria dels integrants de l'assemblea, i això repercuteix molt desfavorablement en la seva dinàmica. Un exemple simptomàtic és comprovar com després d'anys a l'ens, l'actual presidenta, ostentant ja el càrrec, encara no sabia què és el Secretariat respecte la Coordinadora! De fet, dijous tampoc sabia ben bé on cercar els articles referents a la Comissió de Disciplina en el Reglament de Règim Intern, fet que en sí no és greu si no fos perquè fa mesos que es parlà de la seva creació i ahir es feia un recordatori, i per tant, no saber on cercar-los permet inferir que la lectura dels estatuts i el reglament no ha sigut gaire curosa. Altrament algú podria afegir, amb un perfecte criteri de crítica constructiva, que la immensa majoria dels representants no coneix els nostres documents jurídics; però no oblidem, que la junta és la màxima representant de la nostra estimada entitat.

Les informacions que es donen a l'assemblea, òrgan màxim decisori de la Coordinadora, són incompletes i esbiaixades, i qualsevulla problemàtica és conseqüència directa de gestions pretèrites (exceptuant la comissió gestora que estigué uns nous mesos al capdavant de l'entitat -tot i que dijous s'assegurà que fou un període ínfim-). No negaré que les juntes anteriors cometeren errades, i segurament moltes, la que jo encapçalí, la primera -algun dia, amb aigües més calmes, potser, ja explicaré la meva veritat de tot allò-; però això no és excusa perquè ara es cometin aquests fraus. Es prenen decisions sense informar a l'assemblea i quan s'informa, es nega part de la mateixa o es fa perquè algú que en coneix els motius realitza un comentari previ. S'està caminant una sendera molt perillosa cap a la uniformització de pensament basat en un despotisme il·lustrat. L'assemblea cada vegada sembla més una convivència entre els connivents que vénen a oir missa i els indignats concentrats en tractar de despertar consciències. On hem d'anar a parar? Una assemblea de Coordinadora hauria d'ésser un lloc on discutir propostes pel bon funcionament de la cultura del foc a Barcelona i a la resta de l'àmbit territorial de l'entitat! L'assemblea de Coordinadora no pot perdre el seu poder decisori com a veu de les colles de diables per esdevenir únicament un conjunt de palmeros dels dirigents electes. Les eleccions donen un poder per gestionar l'entitat, una capacitat que no pot menyscabar la divisió de poders i caure en l'absolutisme.

Continuarà

resposta a Felip puig #acampadabcn

Aquest matí amb l'excusa de la salubritat els mossos d'esquadra, seguint les instruccions de la Conselleria d'Interior, han demostrat què s'ha de netejar en el nostre país.

Per què havia d'ésser avui? Precisament avui, una vegada ja passades les eleccions municipals i en la vigília d'una possible celebració que les últimes vegades ha acabat, per acció d'un grupuscle d'energúmens, han derivat en destrosses a la ciutat. Han trobat l'excusa perfecta. I l'han vestida de necessitat higiènica per la ciutat.

No negaré la possibilitat que calgués fer una neteja de la plaça, però, aquesta, ben programada, parlada, negociada i pactada es podria haver produït sense cap mena d'incident; però, no, no podia ésser així. Vist el que ha succeït es pot deduir què era, realment, el que volien netejar aquesta xusma que ara té el poder. Perquè no oblidem dues veritats: exterminar algú no significa fer-ho amb les seves idees; i, tenir el poder no significa ésser en possessió de la veritat.

No és una acció democràtica dur les brigades de neteja envoltades d'antiavalots. No pot ésser que unes reivindicacions pacífiques esdevinguin un problema d'ordre públic; només les autoritats -sense autoritat moral- poden intentar-ho. El que han fet avui és pitjor que les càrregues dels anomenats grisos perquè aquells s'amparaven en la seva condició de força declarada d'una dictadura, ara es pressuposa que estem en una democràcia.

És per tot això, que vist el que ha succeït aquest matí aquesta vegada oblidaria aquella veritat que afirma que Ull per ull, acabarem tots cecs. És en aquests moments que hom desitjaria trobar un grup de persones que una nit entressin de sobte a les cases de Felip Puig (F.P. = força policial) Manel Prat (mai més amb tractament de cortesia davant dels seus noms) i fessin el que els mossos han fet avui amb els indignats, persones pacífiques que restant assegudes a terra han rebut la força d'una càrrega policial injustificada i desmesurada. I quan siguin a terra amb les mans cobrint-se per tractar d'evitar els cops, com aquest matí, cops de porra al cap, cos, cames i trets de pilotes de goma.

Potser no seria legal, ni moral però sí seria just (i justificat)

De l'#acampadabcn al Majèstic. Primeres impressions dels resultats del 22-Mpol

Ahir vint-i-dos de maig a dos quarts d'onze feia cap a casa; al centre de Barcelona, la meva ciutat, es podia aconseguir la instantània resum de la jornada caminant uns cinc-cents metres: a la Plaça de Catalunya, els indignats debatien si mantenir la seva acampada fins, com a mínim el proper diumenge mentre a la cantonada del Passeig de Gràcia amb el carrer València, a la tradicional seu electoral, CiU celebrava la seva victòria en els comicis municipals al país.

A la plaça es parlava d'estar fent història, al luxós hotel els vencedors l'escrivien...

A la ciutat de Barcelona hem anat a pitjor. Sí, així ho crec. Espero, si més no, que les polítiques que s'esdevindran a la ciutat no ens deixin a la ciutadania com les mans del futur batlle: constantment tremolosa.

La imatge que narrava al principi em recorda una molt explícit i lúcid dibuix del gran Perich: Ésser obrer i de dretes és com ésser sodomitzat i demanar disculpes per donar l'esquena. Sembla que s'ha fet fort el concepte que una vegada arribada la crisi (nascuda sota l'auto-anomenada socialdemocràcia però infantada sota la dreta més lliberal) i vist que qui es ven com d'esquerres havia d'aplicar polítiques terriblement de dretes per salvar (vés a saber què) la ciutadania ha decidit concedir-li via franca a les dretes per poder fer-ho. Tal i com deia Mitterrand: Els francesos fan vaga dilluns perquè puja el preu del pa, dimarts es manifesten perquè guanyen poc, els dimecres protesten per la manca de llibertats... i el diumenge voten la dreta. O si ho prefereixen, les eleccions d'ahir foren una sàdica tergiversació per esdevenir real d'aquell adagi que deia que votéssim el partit gai ja que si ens han de donar pel cul, que ho facin els que en saben...

CiU continua escampant la seva taca blava pel mapa de Catalunya, sembla que la majoria creuen que poden dur la nou fins a bon port, espero, tot i que ho dubto, que tinguin raó, però sembla que com al RMS Titanic, no hi haurà embarcacions de salvament per tothom. El PSC s'esmicola, potser així els servirà per decidir què i qui volen ésser. El PPC continua, amb una molt discutible però, resultats en mà, molt encertada, tàctica guanyant adeptes i creixent cada vegada més. ICV-EUiA sembla ésser qui millor empassa el cop i podria continuar somniat amb un futur millor. Tot el contrari que ERC. Aquest matí la cúpula d'Esquerra ha presentat, encertadament vist la deriva des del 28-N, una dimissió que obre un llarg procés fins el congrés de l'octubre. El vot independentista, que semblava que podia créixer s'atomitza i surt clarament derrotat, tot i la forta pujada de les CUP. Cal obrir una fonda reflexió per tractar de fixar un full de ruta envers l'objectiu (i sacrifiquem qui calgui, especialment qui vol ésser un mini-Berlusconi). Mala notícia és l'augment significatiu dels partits xenòfobs i extremadretistes. Això no és sinó símptoma, com d'altres, que les coses no s'estan fent bé.

I un missatge directe al President de la Generalitat (el tractament de Molt Honorable l'he obviat, perquè si ell es permet perdre les formes, la resta també ho podem fer): Algunes persones creiem que la seva victòria el 28-N no fou un encert pel país, però encara més el fet que ha vostè li augmentat el seu ego com a il·luminat que es creu salvador de la pàtria. Les seves paraules responent a l'entrevista del Sr. Cuní dient que la gran victòria de CiU demostra la maduresa i la intel·ligència de la ciutadania catalana és una afirmació dictatorial que cau en la tragèdia de “O sou amb mi o sou contra l'estat perquè Jo sóc el país”. ¿Tal vegada considera immadur i estúpid qui no votà el seu partit? Sí, sabem que ho considera; però degut al càrrec al que ha sigut dut per la ciutadania hauria de mostrar respecte per tothom. Però a la meva terra ja ho diuen: D'on no n'hi ha...

Com a conclusió afegir que aquest augment de la dreta lliberal també és tràgicament, molt tràgicament aplicable en determinats indrets, en el resultats de les eleccions celebrades en el que hauria d'ésser el nostre país veí.

P.S.: per si alguna persona té alguna mena d'interès al respecte el meu vot deia:

Els polítics són iguals arreu. Prometen construir un pont fins on no n'hi ha de riu.

Ningú no ha d'obeir a aquells que no tenen dret a manar.

A més de les dues cites, de Krushov i Ciceró, respectivament, afegia que ens cal un Partido de la Izquierda Erótica.

P.S.II: Tal vegada sí ha arribat el moment de crear el Partit de l'Eròtica Utòpica (PEU-PIE)

petita reflexió prèvia a la jornada de reflexió

Diumenge vinent són les eleccions municipals, però ara mateix no em sembla fàcil la tria de l'opció a votar. Sempre he sigut un animal polític (crec en aquella màxima que tot és política), mai vinculat oficialment a cap sigles, tot i que sempre havia sigut fidel a unes a l'hora del vot (coincidències programàtiques, majoritàriament); emperò, aquesta vegada no m'acaba de convèncer del tot, però clar, suposo que costa llençar tant de llast per la borda així com així.

És ben cert que sempre existeixen altres alternatives; però des de fa molt de temps, les que podríem anomenar majoritàries (i no ha d'ésser una expressió per totes les parlamentàries) no em convencen; ara bé, de les parlamentàries no majoritàries tampoc totes em semblen opcions. N'hi d'extraparlamentàries que serien perfectes, segons Oliveres, però tampoc acabo de tenir-ho realment clar, tot i que hi ha opcions que em podrien semblar interessants.

I per descomptat, sempre ens quedarà el vot nul (“no hi crec” en el vot en blanc i menys encara en l'abstenció).

És per això que sembla que hauré de triar entre les iniciatives que ens proposen (aquelles candidatures que ho fan i que no es dediquen a llençar merda dels altres), tractant de trobar l'agulla enmig del paller de tanta promesa electoral envoltat de la remor de la indignació.

Així que sembla que demà per mi, sí serà una autèntica jornada de reflexió electoral, per primera vegada.

GolfBeer

El que podríem anomenar GolfBeer és una pràctica pseudoesportiva que fa temps desitjo poder dur a terme amb Diables de Les Corts.

Crec que seria perfecte per a realitzar amb al colla ja que es nodreix de les màximes, tant arrelades a la nostra entitat, com saber que compartir és estimar i estimar és viure, així com l'esforç de superació davant l'adversitat, i cal realitzar-lo amb l'esperit engrescat d'un Atabala'Mmm.

Aquesta cercavila és basa en l'esport (sic) del golf: un recorregut de 9 o 18 forats amb un par (3, 4 o 5) assignat a cadascun. El recorregut cal recordar que sempre ho fa un jugador amb un caddy. Hem d'imaginar que cada forat és un bar (gireu l'ordre dels mots i trobareu una interessant reflexió...) on s'haurà d'ingerir un nombre igual de la beguda oficial de la competició al del par del forat. Ara bé, és una pràctica per parelles, així les tres, quatre o cinc begudes han d'ésser consumides de forma conjunta per la parella de la forma que desitgin. I per fomentar encara més l'esperit de superació i companyonia, les dues persones que participen conjuntament hauran d'anar lligats per una de les seves cames.

exempli gratia: Si el forat està catalogat com a par 3, cada parella hauria d'ingerir en total tres cerveses. Podrien fer-ho 1,5 cadascun dels membres de la parella, 2 un membre i l'altra l'altre, 3 begudes un dels membres i l'altre res o com bé decideixin.

Una variant alternativa és canviar el nombre de begudes pel nombre de glops en que la beguda ha d'ésser ingerida pels participants (més difícil de controlar excepte com a prova d'unes Jornades de Seguretat i Foc...)

Novament, el pensament únic

Quan aquest escrit aparegui publicat seré camí de CornePrat per veure, i espero que gaudir, del partit de futbol entre el RCD Espanyol de Barcelona SAD i l'Athletic club de Bilbao corresponent a la lliga espanyola. Us puc ben assegurar que mentre vagi en metro llegint un llibre no pensaré que continuem, com ha sigut sempre, sota la dictadura del pensament únic, bicèfal, però únic.

Aquesta tarda hem tornat a viure un nou exemple, l'enèssim (elevat a l'enèssima potència, si no fos redundant). Aquesta vegada, podríem triar tants!, ha sigut a la versió catalana de Hora 14, l'informatiu de la cadena SER: l'únic comentari esportiu que hi ha hagut ha set que demà es jugarà el partit de tornada de la Champions entre el Barça i el Madrid. Vaja, no sembla que aquesta nit un club català es jugui gran part de les possibilitats de tornar a jugar una competició europea l'any vinent.

La mateixa tònica de sempre: neguem les existències per omissió. Algú podria afirmar i sostenir que com a mitjà de comunicació privat, pot fer allò que consideri més oportú i informar d'allò que realment considera que és notícia. Bé, en això podríem estar d'acord; el problema és quan es cau en la visió doctrinària del pensament únic. Al final acabem en cul-de-sac en que com les cadenes privades de televisió poden emetre el que vulguin poden passar-se, si volen i així ho consideren oportú, el dia i la nit emetent teleescombreria ; l'audiència pot decidir si ho veure, clar sempre que no totes facin el mateix; perquè llavors sols resta l'opció d'apagar l'aparell i un dret es perd per negligència. D'acord, les decisions empresarials només es regeixen, l'actual crisi així ho demostra, pel rendiment a curt termini; essent aquesta la situació, marxem cap als mitjans de comunicació públics.

Aquests haurien de donar cobertura informativa a tota la seva població potencial com audiència. Penseu que hi ha cap diferència respecte l'anterior? No, cap ni una. Potser no és tan descarat, però així es manté. Per aquells que ara m'estan acusant de coses que per ésser aquest escrit redactat en horari de protecció infantil no puc reproduir, un exemple:

En una de les promocions publicitàries del canal Esports 3, on es repassen tots els programes de caire blaugrana que emeten, acaben el periodista i l'ex-jugador de futbol (de més d'un club català) afirmant que "ser del Barça és el millor que hi ha". Aquest conegut cant no és reprotxable com a himne de l'afició del club (bé, podríem entrar en el debat que, com és lògic, tothom s'autoconsidera els millors, però això no són les figues d'aquest paner); també té la seva coneguda resposta. Ara bé, afirmat des de la televisió pública catalana significa que si no combregues amb aquestes rodes de molí estàs fora dels elegits. És a dir, que tots aquells socis i seguidors de, per exemple i per citar només tres categories de futbol, l'Espanyol, del Girona, del Nàstic, Sabadell, Badalona, Lleida, L'Hospitalet, la Grama o el Santboià (això sense comptar amb la resta d'equips dels Països Catalans) acaben d'ésser informats que formen part de quelcom que potser no és la púrria, però segons aquesta afirmació no és el millor que hi ha...

Això és pluralitat i defensa de totes les sensibilitats del nostre territori nacional.

Per cert ara que ja escolto les comparacions com a defensa), és exactament el que altres televisions públiques fan, sí, ho sé; però que d'altres cometin errades no impliquen que aquestes restin autoritzades per la resta de la societat.

La bipolaritat, com el bipartidisme, com demostraren els liberals de Sagasta i els conservadors de Cànovas, no és res més que oligarquia i caciquisme; però no cal patir en excés: no hi ha imperi ni dictadura que duri cent anys...

Han mort Bin Laden, i?

Aquest matí tot el món periodístic anava de bòlit perquè segons s'informa sembla que les forces dels USA (amb el fals nom que tenen és impossible anomenar-los per un gentilici que no sigui fals) havien abatut Ossama Bin Laden.

Segons afirmen, s'havien desfet del cos d'acord amb el ritu musulmà. Tota una deferència, més enllà d'aconseguir que no li facin un monument al màrtir i no se'l trobin ple de flors com la tomba de l'altre gran criminal contra Occident a l'Iraq.

Perfecte, i ara? No esperaran que això s'hagi acabat, no? Ans al contrari. Amb aquest tipus d'organitzacions (per anomenar-les d'alguna forma) escapçant-les no es resolt el problema; més aviat, els acaben de donar una nova embranzida. Tot sigui en ares de la Llibertat.

Aquesta Llibertat, que per cert, en un petit punt del mapa de la petita i vella Europa es demostra, novament, gràcies a l'anomenada amb un eufemisme Llei de Partits. El Suprem anul·la les llistes de Bildu. I totes les maleïdes falanges i similars campant de procés electoral en procés electoral; i certs "ens de comunicació" donant pàbul al terrorisme d'estat governant o d'oposició...

Qui ha de creure en segons quins estaments?

boda reial? Acabem d'una vegada!

Durant aquesta setmana s'ha parlat molt, i encara es parlarà més, de les “noves princeses plebees” arran de l'enllaç entre l'hereu de l'hereu de la corona britànica, William Mountbatten-Windsor i la seva núvia d'origen de sang no blava, Kate Middleton. S'ha narrat des de totes les òptiques el procés de ventafocs (tot i que tampoc són tan humils els seus orígens) que ha patit la que podia esdevenir muller del rei de la Commonwealth; com així ho feren en el seu dia moltes de les actuals esposes d'hereus de les monarquies europees.

Emperò, crec que la pregunta veritable no s'ha plantejat: Per què? Per què es conserven les monarquies? No tenen cap utilitat -podem deixar per a historiadors, etnògrafs, antropòlegs, filòsofs i etòlegs la discussió si mai la tingueren- avui en dia. Sé que ara molta gent sortiria a donar tota una sèrie d'arguments caducs, maniqueus i sense cap base lògica i que altre gent se'ls creu per escoltats massa vegades; però que continuaran sense justificar la seva existència.

Així que mentre el món es divideix entre els que pateixen la crisi, els que l'han provocada, i els que en comptes de fer la seva feina i afavorir els primers es venen, novament, als segons seguirem veient mantenint-se algunes dinasties per la gràcia de Déu. Fa molt de temps que deia, no amb certa mala bava, que prefereixo mil vegades un president filo-feixista de la república triat per la societat

que un “campechano” rei col·locat allà vés a saber per quina meravella, suposadament gènica, de la polla o el cony dels seus progenitors.

Ara bé, també ens podríem preguntar la necessitat d'un cap d'estat per damunt del cap de govern...

fonts de les imatges: aquí, aquí, aquí i aquí.

perdó? un club un país?

En plena temporada dels no del tot correctament anomenats “clàssics” (ja en parlarem d'això en una altra entrada) ahir es va produir una nova entrada del culebrot, aquesta vegada, des de la sala de premsa. En aquesta entrada tampoc parlarem respecte del que digueren els dos entrenadors ni de les formes.

Sols vull plantejar una reflexió i una pregunta respecte el final de la intervenció de Guardiola. ¿Per què la referència al país i les seves caigudes i aixecades a més de la cita de Llach? Els agradi o no als culers no són la representació de la nació (per molt que hi hagi qui desitgi fundar un nou estat basat en un pensament únic); així que trobo que és una gran errada aquesta (enèsima vegada?) assimilació d'un equip de futbol a la representació d'un país (tractem de lluitar pel reconeixement de la selecció nacional).

Després de la reflexió, ara la pregunta. Aquesta va dedicada a totes aquelles persones culers que estaran criticant-me per la intervenció anterior i que torno a barrejar política i esport. Novament un torno a recordar que política és tot (ho aprendreu d'una maleïda vegada, inútils?). Voleu diferenciar el que és la Política de l'ars politica? D'acord, però llavors us vull escoltar criticar el vostre entrenador (sabeu que és humà i per tant no és perfecte?) per barrejar aquells conceptes que vosaltres heu criticat tant de les soflames polítiques, (per què sempre les critiqueu si són en una direcció concreta?) amb el futbol; que ja tinc els collons a punt d'esclatar per no poder afirmar que la selecció espanyola no és la meva (per molt perico que sigui) i haver d'explicar-ho a mentalitats tancades que sols opinen segons la seva pròpia caverna mediàtica.

sí ho volem (diem) però avui no toca...

Sembla que "l'avuinotoquisme" és el posicionament ideològic de CiU per tot allò que no apareix en el seu full de ruta.

Més enllà de les seves paraules respecte que les retallades són necessàries i no afectaran els mínims exigibles, com fer-ho amb un 10% de tisorada a la sanitat pública? Ah, sí, apuntem-nos tots a la privada. Com he pogut oblidar que un govern de centredreta sols espera dur el liberalisme econòmic sempre més enllà. Dèiem que més enllà de les seves paraules estan els seus actes. Així, per evitar discriminacions a les escoles pensem imposar l'uniforme i ara toca retallar la sisena hora. El següent pas serà acceptar que cal un batxillerat d'elit, i llavors recordaran que ells ja han propugnat per l'elitisme de classe i que continuen mantenint un nivell de concertació (amb un elevat grau confessional) desmesurat.

Doncs més enllà de tot això arriba el moment del posicionament nacional. I clar, es pot votar sí o no, o en blanc, o fer vot nul, però hom pensa que cal tenir una postura clara, que són partit de govern! Resulta que a les consultes, com no eren oficials, el propi govern que reclama que Catalunya ha d'aconseguir allò que és seu pot votar, si la seva consciència ho creu, a favor (sense imatges, això sí); però quan es demana des del nostre Parlament cal abstenir-se perquè l'important és el concert econòmic.

Que m'ho expliquin!

Em sembla molt bé anar a demanar el concert econòmic (sembla que ho han descobert ells quan hi havia qui ho demana fa més de deu anys), però no oblidem que tenen respecte nosaltres un deute econòmic històric i que mentre aquí cal delmar les finances, d'altres continuen xuclant de la nostra mamella; per això, es pot continuar demanant el concert econòmic ara mateix mentre es deixa clar que es vol fer el camí cap a la independència.

Ara bé, és aquest el vostre objectiu? No. No ho ha sigut mai i no ho serà mai. Ja ho va dir l'expresident Pujol: "Ja no tinc arguments contra la independència". Però clar, com l'objectiu es mantenir-se en la posició de clau de la governabilitat espanyola hi ha coses que s'insinuen aquí per mantenir l'electorat però que no es poden realitzar per no ofendre d'altres entitats.

Maleïts sigueu! Jo desitjaria ésser el nou estat europeu! Tant de bo poguéssim ésser la Dinamarca de la Mediterrània!